Continua la massacre

Prop de 400 víctimes mortals. Al menys mig centenar son civils. Més de miler i mig de ferits. I les xifres augmenten. El sagnant atac israelí a la franja de Gaza ha commocionat l’opinió pública internacional. Arreu del Món s’han sentit veus de rebuig al brutal atac sionista, en especial al món àrab. Egipte, un dels epicentres del conflicte pel seu paper mediador i fronterer amb Gaza, no n’ha estat al marge.

Milers d’egipcis han sortit al carrer per reclamar el cessament de les hostilitats israelianes a Gaza i, en clau interna, pel canvi de paper del govern del seu país en el conflicte. Egipte és un dels pocs països de la zona que manté relacions diplomàtiques (i fluïdes) amb el veí sionista, el que ha aixecat durant llarg temps les crítiques del món àrab. La recent visita a Egipte de la ministra d’afers exteriors israelina Tzipi Livni dos dies abans de l’atac no ha servit per ajudar a calmar els ànims. Hazan Nasrallah, líder de Hezbollah, no ha dubtat ha titllar Mubarak de còmplice de “la massacre i el bloqueig” per no permetre la obertura de la frontera de Rafah i ajudar els veïns palestins.

Els carrers de les principals ciutats egípcies han estat presos per ciutadans indignats. El nombre de participants es fa cada cop més difícil de calcular a mida que passen els dies i les protestes es multipliquen moment rere moment. Alexandria no n’ha estat al marge. Dues manifestacions van tenir lloc el mateix dia 28 i les protestes han continuat al llarg de la setmana. Aquesta mateixa tarda una nova concentració s’ha topat en el nostre camí.

Centenars d’alexandrins han ocupat l’avinguda Port Saïd sota el crit de “Taskud Israil” (Cau, Israel). La convocatòria era cosa dels Germans Musulmans, bandera verda en mà, el mateix color que Hamàs. Cruentes fotos de palestins ensangonats presidien la marxa, escortada per enormes banderes palestines. Infants al coll dels seus pares enarborant la bandera cuadricolor, joves amb kufiyya i capses de cartró demanant solidaritat econòmica pel poble palestí i dones amb criatures alçant ben alt un Corà obert. Un camió carregat de reciclats altaveus marcava el pas de la marxa i servia de simbòlica separació entre el grup masculí i el més nombrós femení mentre un home, xuleta en mà, anava recitant les consignes. No hi ha més Déu que Al·lah, Islam o exacerbats crits de venjança, solidaritat o Jihad, guerra santa.

La manifestació s’atura en un encreuament qualsevol. Un home, al que introdueixen com a ustad, professor, s’enfila a una cabina telefònica i des d’allà engega una inacabable arenga política davant la massa present. Cos policial inclòs, que no es perd ni un detall. El públic observa embadalit el míting i augmenta, més per curiositat que per res, al ritme que un mar de telèfons mòbils (beneïda tecnologia) treu el cap per immortalitzar el moment. El discurs del pobre professor només es veu tallat pels crits d’un home que és al peu de la cabina i que, com si fos Manolo el del Bombo, engega la cridòria col·lectiva a pulmó abans de recórrer a un clàssic megàfon. La gent aprofita per aixecar els seus artesanals cartells, amb cors amb la paraula Gaza, i cridar per la solidaritat pel poble palestí. I, perquè no, per desfogar els sovint apagats ànims de queixa pública en un país on això de les manifestacions no és pas el pa de cada dia.

Fotos: Sergi Cardona
Més a Flickr

Tots som Gaza - Solidaritat amb Palestina

Ar-Rashid

Un diumenge qualsevol decidim abandonar la letargia de la gran ciutat. Ens acompanya el Brett, un veí americà de Michigan que està acabant els seus estudis en relacions internacionals amb una espècie d’erasmus egipci. Després d’aconseguir arribar a la primera vila als afores d’Alexandria, Abu Kir, esperem ajaguts en una masgoua a que aquesta s’ompli per arrencar. Tenim sort i la espera no es fa massa llarga. El minibus inicia un recorregut de prop de 65 quilòmetres travessant petites viles amb mercats ambulants, enormes extensions de zones industrials i camps de datilers i altres plantacions. El destí, Ar-Rashid.

Ar-Rashid, el nom àrab de Rosetta, és famosa pel descobriment, l’any 1799, de la pedra que va permetre desxifrar l’enigma de l’escriptura jeroglífica. La pedra, d’una importància arqueològica evident, no dorm, però, a Egipte. Descoberta per les tropes napoleòniques, els britànics la van reclamar com a primera peça del botí de guerra en derrotar els francesos a la costa alexandrina l’any 1801. Evidentement els egipcis mai han optat a tenir-la en propietat, el que fa que la suposada gràcia arqueològica d’aquesta vila no sigui res més que una mera anècdota. El que sí que té són diverses i espectaculars construccions d’època otomana, amb totxanes que alternen vistosament el roig i el negre i que dibuixen un fort contrast amb la resta de construccions locals. Definida per la Lonely planet com “una pintoresca ciudad provinciana”, els carrers del centre d’Ar-Rashid son plens de parades de peix, verdures i carn. Els carros de burros, sovint conduits per marrecs que no aixequen 3 pams de terra, miren d’obrir-se pas entre els atestats carrers del soc. En els indrets més estrets la sensació d’asfíxia és enorme. Ferum de carn assecant-se a la vora del nas mentre es palpa, a mig pam de la cara, la transpiració del cadàver animal.

Ar-Rashid també és famosa per ser una de les desembocadures al mar del riu més llarg del Món. El Nil, després de recórrer 6680 quilòmetres des del seu naixement al llac Victòria, acaba morint al Mediterrani. És el nostre primer encontre amb el majestuós riu que, en aquesta altura, té un gran caudal i és ampli. Barques atestades d’egipcis proven de creuar a l’altra riba, que es dibuixa plena de palmerars retallant l’horitzó. Un barquer se’ns apropa amb vista comercial, ens saluda dient-nos goodbye i ens convida a dur-nos, segons prova de comunicar-nos en àrab, a un dels llocs més bonics de riu per a prendre fotos. Insisteix força, sense èxit. Probablement som els únics turistes a la ciutat i l’home no vol desaprofitar la ocasió. El mateix que faran pocs minuts després un grup de policies turístics. Ens pregunten d’on venim, on estem dormint, què volem veure, perquè estem allà i ens miren d’encolomar un uniformat que, suposadament, ens seguirà a tot arreu. Evidentment ens hi neguem i mirem de continuar el nostre camí.

Decidim arribar-nos caminant a la desembocadura al mar del Nil. Allà es troba, també, la fortalesa erigida el 1479 pel sultà alexandrí Qaitbey i que rep el mateix nom que la construcció de la Corniche de la capital. Segons la nostra guia son 5 quilòmetres recorrent el marge del Nil. La ribera del riu, un cop s’acaba Ar-Rashid, està plegada de palmerars, algunes cases, alguna drassana i, sobretot, forns de maons, que s’amunteguen a milers a l’ombra de sostres de pladur. Quan les forces comencen a flaquejar, decidim preguntar a un camioner sobra la distància que ens falta. Força. A l’home li caiem simpàtics i decideix aturar un cotxe, que va en l’altra direcció, li dóna unes poques lliures i ens entafora a dins del cotxe d’un simpàtic miop amb ulleres de cul de got que no para de parlar-nos i fer preguntes en un àrab inintel·ligible.

A la fortalesa, però, tornem a topar amb la Policia Turística. Malgrat que sembla que els seus companys els hagin avisat de que voltàvem per allà, els agents ens comencen a fer les mateixes preguntes. Que d’on veniu, que on dormiu, que què feu aquí, que si parleu àrab... El jove fa broma sobre el Barça, que si Eto’o per aquí, que si Messi per allà, fins que, de repent, apareixen un parell de policies més. Un, amb bigoti i jaqueta de cuir sobre l’uniforme verd caqui, fa veure que mana i l’altre l’acompanya amb una metralleta retallada sota el braç. Ningú d’ells parla més de tres paraules en anglès però ens comencen a posar problemes per a que entrem al Qaitbey. Absurditats. Asseguren que se’ls han acabat els tiquets, que els hauríem d’haver comprat a Ar-Rashid i que no ens poden deixar passar. Només s’ho repensarien si paguéssim 30 lliures per cap, més del doble del preu oficial. En veure que no estem disposats a pagar-ne més de cinc, ràpidament s’ofereixen a negociar-ne el preu. Riuen una estona fent bromes que no entenem i de les que, segurament, en som protagonistes mentre es fan les víctimes i ens asseguren que, si ens deixen passar, es juguen acabar a un calabós. L’home de la metralleta, que ha decidit seguir la conversa assegut 10 metres enllà de nosaltres ens ofereix l’últim preu. 30 lliures els 3. Prova de dir-ho cridant escuetament twenty ten (20, 10) i, malgrat que, donada la situació, estaríem disposats a pagar-los cap de nosaltres té canvi, pel que acabem desistint de veure la fortalesa que protegeix l’entrada del Nil al Mediterrani. Els comentem que simplement donarem una volta pel poblet i tornarem, però ells responen que no hi ha res a veure i que agafem un taxi. Insistim que volem donar una volta, però ells perseveren per a que agafem un taxi i tornem immediatament a Ar-Rashid. Davant la insistència d’un home que porta una metralladora retallada sota el braç enfront uns que només porten una guia turística, optem per desistir i girem cua.

De tornada ens tornem a trobar el conductor miop, que se’ns ofereix a dur-nos de tornada. Evidentment accedim i seiem al darrera del cotxe. Una sensació de ridícul ens envaeix tan bon punt posem el cul al seient. Un soroll de miniradial delata que estan arreglant una porta del destartalat vehicle. I nosaltres a dins. 5 minuts després comencem el camí de tornada. Abandonem, així, el primer enclau turístic que ens proposàvem visitar. Un espai perfectament protegit per la policia de la seva única amenaça possible: els turistes. Curiós mètode...

Quantum of censure

El cinema Amir és un antic cinema alexandrí. Inaugurat l’abril de 1952 amb el passi, dos anys després de la seva estrena oficial, de Tot sobre Eva de Joseph Mankiewicz i amb Bette Davis com a protagonista. Amb capacitat per a més de mil persones, actualment es troba dividit en 6 sales. El cinema és una antiga propietat de la 20th Century Fox i actualment programa cinema autòcton i les darreres superproduccions de Hollywood.

La darrera pel·lícula de James Bond, Quantum of solace, és una de les estrelles de la cartellera local. Emesa en versió original amb subtítols en àrab estàndard, l’entrada val poc més de dos euros, exactament el mateix que val un pot de crispetes, mida única, i dues llaunes de coca cola per a gaudir de ple del darrer capítol d’una de les sagues cinematogràfiques de més èxit de la història.

En una sala més que decent parelles de joves festegen dirigint-se tímidament la paraula. Deu ser per això que posen el volum del fil musical a tot drap instants abans de que comencin els anuncis comercials. La sala entra en tensió quan la primera i impactant escena de la pel·lícula surt en pantalla. La veritat és que sorprèn el silenci amb que se segueix el film en un país tant poc avesat al silenci. Res més lluny de la realitat, resulta ser un miratge. 15 minuts després de que comenci la pel·lícula entra a la sala una família al complet. Pare, mare, àvia i els dos fills, un dels quals amb prou feines es deu posar dempeus. No passen ni 3 minuts que el pobre infant, a causa de la foscor de la sala, trenca a plorar. Els seus crits, que omplen la sala, no troben consol. Se’l passen de mare a àvia, i de àvia a pare, sense tenir èxit davant l’exasperació d’una sala on ara ja comencen a sonar els primers mòbils. N’hi ha qui els agafa i tot.

- Hola, estic al cine......Sí, el James Bond.......nono, digues........gràcies a déu, tot bé. La teva família què tal?......tothom bé.....ualhamduli’lah...

La família, la criatura dels quals no pararà de plorar, arribaran a la sàvia conclusió de dur el nen a fóra de la sala quan faltin poc més de 20 minuts per a que acabi la pel·lícula. Mai hagués imaginat que trobaria a faltar la nena dels Cines Balanyà que fa callar tota la sala!

Impossible d’escoltar mínimament els diàlegs en anglès i amb uns subtítols que trigaríem 10 minuts a llegir, que no comprendre, el que passen en 30 segons, la pel·lícula passa a ser una odissea. Però això no és tot. Misteriosament, la pel·lícula té alguns salts força incomprensibles. La música dels crèdits d’inici, de repent, es talla. Es nota un salt. Curiosament apareix quan uns grans de sorra comencen a dibuixar una figura femenina...i que sembla nua. Algú ha decidit fer servir les tisores. I no es pot dir que ho faci amb gaire traça. La mateixa sensació succeeix instants després quan el 007 sembla seduir una agent britànica. Hi ha alguna cosa que no s’entén. Hi falta un tros d’una escena. Una escena completament innocent en una de les pel·lícules més toves de l‘agent Bond. Tant hi fa. Algú ha decidit que la moral islàmica no podria aguantar veure l’esquena nua de Gemma Arterton o la silueta insinuada d’una dona als títols de crèdit. Als egipcis, però, no els cal viatjar a cap Perpinyà per poder veure el flirteig complet de David Craig. Avui en dia existeix internet, el que resta el seu encant a la cosa. Però, si suméssim aquest peregrinatge al protocolari cap a la Meca, potser ja en serien massa.

Galería del festí

Mentre la ressaca del festival càrnic de dilluns encara cueja pels carrers d'Alexandria; mentre el centre de la ciutat és envaït per quitxalla de barriades i mentre els egipcis que s'ho poden permetre es foten uns tiberis que tomben d'esquena (i que per sort em pogut tastar) en el següent enllaç podreu veure un recull d'imatges de la festa de dilluns.

Foto i Galeria: Sergi Cardona

La festa del sacrifici

Son les sis i mitja de la matinada i un degoteig constant de persones surten de les seves cases. S’han instal·lat zones especials a alguns carrers, amb estores a terra, tarimes i reproduccions de la sagrada Ka’ba penjada entre les garnaldes del carrer. Fins i tot n’hi ha que tenen ridículs ninots inflables que, si no fos perquè algú se’m pot ofendre, diria que proven de reproduir la imatge d’algun profeta o sheikh important. Els homes i les dones es troben separats, els homes més a prop de l’entarimat i les dones, al darrera. Hi ha qui ha aprofitat el pas d’un carrer per marcar més encara la diferència. Hi ha dones grans que no poden jeure a terra i estan assegudes en cadires, infants, gent jove concentrada, fins i tot policies d’uniforme s’uneixen a la catifa mentre centenars de sandàlies i sabates descansen a les vores. Per alleugerir l’espera algú decideix recitar fins l’extenuació algun vers lloant la grandesa d’Al·lah. La passió fa que el micro passi de mà en mà, anant a petar a mans d’alguna veu infantil extremadament desafinada.

Un quart d’hora després algú crida Salat! (oració) i tothom es posa dempeus. S’escolta el takbir (Allahu akbar, Allah és el més gran) i s’inicia, llavors, una espectacular coreografia al compàs dels 7 passos que té la seqüència oratòria islàmica, la rak’a. Centenars de cossos es mouen plegats, repeteixen els moviments al ritme de la oració. Lloances a déu. N’hi ha qui se li han enganxat els llençols i s’incorpora com si res, ajuntant les mans a les orelles i després al pit, per agafar el fil del grup. Mans sobre els genolls. Hi ha qui s’ho mira des d’un costat, atent, i n’hi ha que ni això. El front toca a terra. Com uns indigents que dormen a terra, que resten impassibles a la cerimònia col·lectiva que succeeix al seu voltant. Asseguts sobre els talons. Quan s’acaba la oració la majoria de la gent marxa, mentre el hitab crida la seva arenga aguantant un parell de micros sota una reproducció de la Mà de Fatima que fa pampallugues de colors.

El que segueix a la oració matinal no és un espectacle apte per als vegetarians més sensibles. Potser ni per als carnívors més convençuts. Gentades s’aglutinen a les carnisseries per veure l’espectacle del sacrifici. L’enorme punyal, ja tenyit de vermell, s’aproxima a la gargamella del marrà. Al crit d’Allahu akbar i en nom de Déu, el carnisser perfora la tràquea i l’esòfag d’una sola fiblada i deixa que l’animal mori dessagnat, tal i com mana el ritu islàmic. La bèstia agonitza escopint a raig sang pel coll mentre les seves potes realitzen bruscament els darrers espasmes.

La escena es repeteix cada 200-300 metres. Algú s’ho fa a casa seva, com denoten les portalades esquitxades de sang pertot i els desaigües que expulsen una aigua de sospitós color rogenc. Munts de pells apilades, potes atestades als vorals i rius color vermell intens caient carrer avall. Infants fent ganyotes a carners agonitzant, munions de gent esperant il·lusionada que algú degolli l’animal més gros i indigents que s’aproximen a veure què els pertoca. Segons marca la tradició el rumiant ha de ser partit en tres parts, una per a un mateix, l’altra per la família més propera i la tercera, per als més desvalguts.

La macabra celebració dura tota el matí i s’allarga durant hores. Després dels marrans arribaran els búfals, després les vaques i així fins acabar amb tots els encàrrecs de la jornada. Qui s’ho pugui permetre gaudirà d’un autèntic tiberi durant tota la setmana servit sobre un llit de sang i entranyes al vell mig de la ciutat. Tot per commemorar la llegenda d’Abraham.

A la nit, el cel obsequia amb una lleu però suficient pluja que neteja els carrers. Deu haver estat la voluntat de Déu...

PD: Marrà, en català, significa lo que carnero en castellà. Mascle de l'ovella que normalment s'explota com a semental, més gran que la cria de l'ovella, el corder o anyell. Aquí Egipte no acustumen a matar els corders fins que cumpleixen l'any d'edat.

Fotos: Sergi Cardona

Recepta informàtica

Es donen veus pel veïnat. Es recomana fer-ho entre els bewwabs (porters), que solen ser els més enterats. S’acorda una data estimada. S’espera una estona a casa a que piquin a la porta. Un parell de joves demanen per tots els balcons de la casa. Observen la millor opció i tornen a marxar.

Una mitja hora després un dels homes anteriorment esmentats torna a venir a la casa. S’aboca al balcó i espera. En pocs minuts comença l’espectacle. Un home enfilat al terrat del bloc de davant comença a moure circularment el cable telefònic per damunt del seu cap talment com si es trobés a un ranxo texà i volgués caçar alguna vedella. El seu objectiu, però, no té cames ni corre: és un balcó en un cinquè pis. El cable ha estat prèviament preparat. Ha recorregut mig barri des del cibercafè dels joves fins l’esmentat terrat, sortejant balcons i demostrant que el camí més ràpid entre dos punts mai és la línia recta. Després d’uns quants intents del jove, entre els quals és possible que li calgui baixar al pis d’algun veí per desenredar el cable atrapat, l’home aconseguirà fer diana. Es mira de fer arribar el cable a l’interior de l’immoble. Per això es recomanen els forats de l’antena de televisió. En el seu defecte, es recomana supervisar la instal·lació. Es disposa el cable restant per la casa, a gust del consumidor. No s’esperi gaire displicència autòctona en aquesta fase del procés. Es connecta un dels caps del cable a l’ordinador desitjat.

Procedeixis després a una lluita tecnològica i idiomàtica entre un informàtic que no sap castellà i un barceloní que no sap com va el Windows XP. Finalitzat aquest procés s’inicia un diàleg de besucs entre els mateixos individus per establir quotes i terminis. Un cop s’entén que ta’miin és dipòsit d’assegurança es segella l’acord. Es sacseja tot, es carrega de paciència occidental i per 35 lliures al mes, uns cinc euros, s’obté accés a internet d’alta velocitat a domicili.

Observis les possibles conseqüències de la recepta. Una ciutat plegada de cablejat penjant d’immobles, balcons i terrasses. Cabdells inacabats, lianes electròniques que connecten immobles, miracles del possibilisme modern. Això sí, evitis inacabables obres d’obertura de carrer anuals per a instal·lar avui el cable, demà l’adsl i passat la fibra òptica. Res és impossible.

control universitari

Cada matí el nostre cervell ofereix una lluita titànica per separar les parpelles mentre exercitem la nostra més que dubtosa agilitat esquivant cotxes a plena avinguda del canal de Sues. Preludi d’un cop de cintura que ens permeti esquivar la vigilància policial que, com cada dia, es dedica a demanar la identificació als alumnes de la Universitat d’Alexandria. Mentre un policia uniformat fa passar d’un en un els alumnes que ensenyen les seves credencials abans d’entrar al campus, un altre controla l’entrada dels vehicles rodats.

Val a dir que esquivar el control no és, ni molt menys, complicat, sobretot si s’és occidental i se sap escollir l’entrada amb el policia menys eficient de tota la Universitat. La qüestió és trobar el que faci cara de més adormit que, per sort, sol ser el de l’accés més proper a la nostra escola d’idiomes. L’home, assegut en una cadira, també s’està barallant amb si mateix per mantenir-se despert a tant elevades hores de la matinada. Les 9.

Mentre a Barcelona els estudiants segueixen cridant contra el Pla de Bolonya, a l’altra punta del Mediterrani les reivindicacions universitàries corren per altres camins. Malgrat que l’article 18 de la Constitució Egípcia i el 317 de l’estatut de les universitats reconeixen la independència universitària i prohibeixen la presència policial als campus, la realitat és una altra. L’Administració de guardes universitaris controla els accessos i la seguretat als campus egipcis des que se signés un decret en aquest sentit l’any 1981. Vesteixen com a policies i segueixen ordres directes del ministeri d’Interior, avui dirigit per Habib El-Adly. Son policies. Activistes egipcis han denunciat l’assetjament d’aquests cossos als recintes universitaris: persecució política, control sobre decisions internes de la Universitat, com l’elecció del degà, i, fins i tot, el control i l’exclusió de candidats d’oposició a les eleccions sindicals estudiantils.

Dos joves de la Universitat cairota de Helwan van denunciar a primers de novembre haver estat assetjats per membres d’aquests cos quan intentaven accedir a la seva facultat. Els estudiants asseguren haver estat registrats sense motiu aparent amb amenaces verbals i físiques incloses. Fins i tot asseguren que han telefonat a les seves famílies amenaçant-les amb l’expulsió. Paradoxalment els 2 estudiants, membres del grup d’Estudiants en Resistència, han estat denunciats per suposada agressió a 15 membres de les forces de seguretat. Els joves asseguren que aquesta és una situació habitual darrerament a les universitat cairotes, i especialment a Helwan. “Qualsevol estudiant conegut per la seva activitat política és senyalat pels cossos de seguretat, el teu nom és aquest i aquest i vius aquí i aquí, si no deixes el que estàs fent, tindràs conseqüències” afirmen.

El passat 25 de novembre, però, una decisió del Tribunal Administratiu va reconèixer la inconstitucionalitat d’aquesta mesura i va comminar la Universitat de Helwan i les de tot Egipte a retirar els cossos policials estatals dels recintes estudiantils i reemplaçar-los per cossos de seguretat propis i autònoms. El decret de 1981 era, segons el tribunal, inconstitucional i la policia hauria de marxar de la Universitat.

Malgrat que la decisió és vinculant i d’aplicació immediata a tot el país, les coses van al seu propi ritme. Una setmana després els carnets els demanen homes vestits de civils. No se sap qui els ordena, però a cada porta son controlats de ben a prop per, almenys, un home unifomat amb el tradicional vestit negre hivernal de la Policia nacional egípcia. Per tant seguim havent de buscar el policia més mandrós de tot el campus per evitar treure el carnet mida A5 que ens acredita com estudiants del Centre TAFL d’Alexandria; la cosa més semblant a la ONU que un hagi vist en la vida. Però això ja és un altre tema...

Compte enrera per l'Eid el-Adha

Una intensa fortor animal omple els carrers aquests dies. Centenars de corders han canviat el camp per improvisats estables urbans. Camions plens d’anyells proven de fer-se lloc entre el minso marge dels carrers replens de parades de fruites i carn. Nens que s’entretenen a picar els corders amb bastons; d’altres que miren que no es mengin la fruita del veí. Un pare, amb el fill agafat de la mà, observa il·lusionat com li pesen el corder, al qui li pengen les 4 potes d'una estrafolària balança. Si cambièssim l'anyell per un avet, ja tindríem un bonic retrat nadalenc.

Dilluns vinent se celebra una de les grans festivitats del món islàmic. L’Eid el-Adha, la festa del sacrifici; una festa que marca l’època preferible de pelegrinatge a La Meca, el Hajj. La celebració té l’origen en la història del sacrifici d’Abraham, qui va estar a punt de degollar el seu propi fill Isaac per mostrar la seva lleialtat a Déu. Segons explica la història, també sostinguda pel cristianisme i el judaisme, la clemència de Déu aturà Abraham just abans que aquest obrís el coll a Isaac. En gratitud, aquest va sacrificar un corder i el va entregar a Déu. En imitació, els musulmans sacrifiquen preferiblement un corder en aquestes dates. La festivitat, que comença 70 dies després de l’Eid el-Fakir, la celebració del fi del Ramadà, durarà uns 3 dies. 3 dies en el que els carrers d’Alexandria, i de tot el món islàmic, celebraran la seva gran festa major.

Alguns, però, no se n’han pogut estar. Desenes de bassals de sang ja esquitxen el terra en una avantsala de la carnisseria pública que s’apropa. Quelcom que no s’aventura gaire apte per aprensius. Per sort alguns ja estem curats d’espant. I si no, un mes veient vedelles senceres colgades cap per avall, caps de bestiar penjant de botigues i entranyes completes, amb budell i tot, assecant-se a ple carrer ja han curat de tota possible aprensió.

Foto: Sergi Cardona

Postal

Un gat remena entre la brossa amuntegada a la vora del carrer. Una dona espolsa sorollosament una estora a dos pams dels altaveus per on ressona, a tot volum, la crida del muetzí. Una ninkab observa, a través de l’enreixat del seu vestit, els enormes sacs d’espècies i llegums al carrer abans de preguntar a l’encarregat si té una mica de cúrcuma. El peixater torna a llençar una galleda d’aigua carrer avall, enfangant-ho tot, mentre el verdurer torna a posar a lloc el preu dels carbassons. Avui estan a 3 lliures el quilo.

Un home en una cadira lloga per minut els telèfons mòbils que té sobre una capsa de cartró. Una vella treu el cap per una diminuta finestra i observa com s’alimenten els seus xais, a mig carrer. Els pobres animals no saben la que se’ls acosta. A primers de desembre seran degollats públicament en una de les grans festivitats musulmanes en commemoració del sacrifici bíblic d’Abraham. La sort dels conills, coloms i galls dindi que mengen com embruixats sobre capses de plàstic no durarà tant de temps. Aquesta acabarà quan algú els esculli com a àpat de la setmana i siguin degollats segons el mètode halal.

Als cafès colonials de Mansheya els jubilats juguen a Tawla (Backgammon) mentre pipegen cerimoniosament la sheesha i vigilen de no embrutar-se els llavis amb el marro del té carregat que beuen. D’igual manera, al carrer, els edificis victorians i noucentistes semblen impassibles a l’espectacle diari d’aquesta ciutat. Sembla poder palpar-s’hi encara, a través de les seves parets, la nostàlgia i la melangia de temps passats.

Cues de pescadors seuen a la vora del mar esperant que la presa mossegui l’esquer. El mateix fan parelles de joves passejant per la Corniche. Un pam i enormes barreres socials els separen. Un nen oxigena el foc que cuina les panotxes davant d’un home que fa gestos per parar una masgoua. Uns joves mira de trobar el moment de creuar l’avinguda d’improvisats 5 carrils per banda. La seva amiga s’ha quedat a mig camí, amb cotxes a 60-70 km/h passant-li a tocar del seu encara innocent cos femení. L’ocasional escombriaire no pot evitar escopir a terra abans d’amagar la meitat de la brossa en algun lloc inaccessible. En una garita de tràfic un policia amb cara de retardat ens veu passar i somriu mentre prova de cridar quelcom similar a “Wellcome to Egypt”. I ja duem un mes a Alexandria.

Inflació de la hipoteca alexandrina

Un menjador amb enormes però inútils finestrals folrats amb un Ironfix de ridícula textura que, a part de demostrar el poc gust local impedeix filtrar els rajos solars. Uns sofàs kitsch de fa 40 anys fabricats fa tant sols 5. Un cable d’antena que recorre mitja casa abans de fugir per un forat a la vora d’una finestra i enfilar-se edifici amunt. Una cuina inaccessible. Una carxofa de dutxa que només funciona mig minut. Una nevera al mig del menjador. Un ascensor que no funciona sense fer sonar l’aleia corànica del Rakub, la qual s’ha de pronunciar per beneïr qualsevol tipus de desplaçament. Ja sigui un peregrinatge a la Meca o pujar la compra des de l’entresòl al tercer un dissabte a la tarda.

El que havien de ser 4 dies van ser set en aquest pis pastera. Impossible cuinar; difícil rentar-se; bugada manual a la pica. Amb wifi pirata, això sí. Una setmana després ens demanen que ens hi quedem una setmana més. El motiu: al pis que hem acordat, encara hi és l’anterior inquilí, un sudanès respectable que s’ha posat malalt en el pitjor moment. Ens demana perdó i una setmana més per tocar el dos. Hani, l’Eddie Murphy egipci que ens fa d’intermediari, ens ofereix un altre pis més acollidor i habitable per passar la setmana. Amb cuina i dutxa practicable, fins i tot televisió per satèl·lit, però sense internet i quasi sense cobertura de telèfon. I una setmana després, quan ja ens diuen que podem anar al pis que havíem estat esperant, jalas.

Un mes esperant un pis i, quan ens el donen, en volem un altre. Un mes barallant-nos per tenir algun tipus d’estabilitat i quan ens la donen, comencem a barallar-nos per a que ens moblin un nou apartament. Un de diferent.

Ara ja no tenim 3 enormes terrasses amb vistes a un solar de runes convertit en un inevitable abocador. Ara tenim un balconet en un cinquè pis d’un bloc de recent construcció. Un apartament més confortable, però sense moblar encara. Així que les negociacions fetes amb Mohamed Fariid, al final, no han servit de res. En comencen unes de noves amb un jove home de negocis. Ulleres de sol sobre el front, pantalons amb la ratlla marcada, americana i camisa descordada. Carrega en una mà el mòbil mentre amb l’altra espolsa la burilla del tabac al terra del pis. Ens ven el producte que ja hem comprat. Com tothom aquí. Ens mostra tot el que funciona i obvia tot el que no. Com tothom aquí. I quan sembla que d’un maletí negre que obre amb consigna hagi d’aparèixer una bossa blanca plena d’estupefaents, en surt una incompleta coberteria. I ens la mostra orgullós.

I promet el que sap que no podrà complir. Com tothom aquí. La versió egípcia del sí xino. Si t’ho prometen en una hora, espera-te’n tres. Si t’ho promet per l’endemà, espera a veure si en una setmana ho tindràs...

Alex Sound System

N'hi ha d'aguts. N'hi ha de greus. També estridents. N'hi ha que fan cantarella. Alguns fins i tot hi duen la melodia del Padrino. D'altres sonen en sec, pero sempre capaços de combinar-se rítmicament a la perfecció amb el primer homònim que es presenti. Sigui com sigui centenars de claxons omplen minut rera minut el rerafons acústic d'aquesta ciutat de vuit milions d'habitants. Un passeig per la Corniche (el passeig marítim alexandrí, una espècie de N-II a lo bèstia) et desvetlla les més variades opcions pentatòniques per a la afinada oida occidental.

Temps enrera un pakistaní que regentava un videoclub de Bollywood al Raval em va comentar que la nostra era una cultura sorollosa. Res més lluny de la veritat si ens posem a comparar. No importa l'hora, tampoc el motiu. Ja poden ser les 3 de la matinada i que no hi hagi raó aparent, que l'etern acompanyant acústic farà la seva aparició en un moment o altre. Jo que sempre havia criticat el vici de mon pare de fer sonar el claxon pertot ara començo a descobrir-hi certa genètica àrab al darrera.

I sino son els claxons, serà la pertinent crida del muetzí a tot drap des dels altaveus de la mesquita, el megafon d'un drapaire que crida muntat dalt d'un burro o la música pop que sona des de qualsevol reproductor MP3 a tota castanya. Ara mateix, el cada cop més insufrible Bisbal egipci de torn està sonant estridentment pels altaveus del cibercafé des d'on escric. El volum, més propi d'una discoteca Eivissenca que del lloc on estem, faría les delícies de qualsevol guardià del civisme barceloní. Els baixos em fan vibrar les cames. Però això, per sort, no és Barcelona, i dubto molt que l'Hereu de torn apareixi amb un sonòmetre a la mà per intentar plomar algun egipci ...

PD: Per un seguit de circumstàncies, seguim sense haver entrat al pis que volem. En dues setmanes haurem estat en dos respectius apartaments mereixedors,per si mateixos, d'alguna de les properes entrades d'aquest blog... pero aixo sera en un altre moment....in shallah!

Mahmoud

El Mahmoud és un jove alexandrí de 23 anys. Després d’haver estudiat la carrera de turisme, treballa prop de 12 hores diàries venent llibres d’informàtica elemental en un mercadillo al costat de la Biblioteca d’Alexandria. D’aquests llibres que es veien a Bacelona fa 10 anys, amb instruccions elementals per fer anar programes com l’Excel, el Word, el Photoshop o, fins i tot, el Facebook. El típic llibre que un es compra creient que aprendrà de forma autodidacta i s’acaba florint a la prestatgeria. A més d’això ven alguns jocs pirates d’ordinador, diccionaris per aprendre idiomes (el d’espanyol està decorat amb una preciosa gallina preconstitucional) i alguna pel·lícula de la Disney. Per aquesta feina el Mahmoud guanya aproximadament el sou base del país: 300 lliures egípcies al mes (43,13 € a canvi d’avui).

Però la eficiència i diligència del nostre personatge ha fet que, recentment, li hagin proposat un ascens. Ara treballa en una oficina. De 9 del matí a 5 de la tarda. Davant d’un ordinador. Amb més tranquil·litat i flexibilitat. El seu sou base ha pujat a 400 lliures (57,53 €) i rep uns incentius per vendes que poden fer-li guanyar un màxim de 700 lliures per mes (100,73 €). El Mahmoud està molt content. Amb aquests números pot començar a plantejar-se estalviar, a més de seguir contribuint a la minsa economia familiar. Per un Egipci poder començar a fer calaix significa començar a pensar en l’objectiu de tot bon musulmà: el matrimoni, una cosa que no s’escapa de l’horitzó del nostre peculiar amic.

Però el Mahmoud té un problema. L’han cridat per fer la mili. “Diuen que em necessiten”, ens diu. El servei militar és obligatori per a tot jove egipci entre 18 i 20 anys que no sigui fill únic i té una durada d’entre 14 i 36 mesos depenent de la formació acadèmica. Un eufemisme de segregació classista. 200 lliures egípcies de sou (28,78 €) i un ranxo més que infame que el Mahmoud ens recorda que va fer emmalaltir el seu germà gran.

Tot i que l’hi han promès que si ha de marxar l’hi guarden el lloc a la feina, el Mahmoud no té cap interès en passar aquest temps en un cuarter que, en el pitjor dels casos, serà guardant la frontera egipcio-israelina. Sensació que comparteix amb la major part dels joves egipcis. De fet alguns fugen del país fins els 30 anys per evadir aquesta “responsabilitat”, el que és considerada una “deshonra” al país i provoca una sanció econòmica d’uns 580 dòlars i la impossibilitat d’accedir a cap càrrec dins l’Administració Pública.

La esperança del nostre amic Mahmoud era que fos declarat inútil per al servei per una cicatriu que té a l’avantbraç des que un cotxe l’envestís als 12 anys quan creuava el carrer. L’autèntic esport de risc alexandrí. I diumenge va anar a fer les pertinents proves mèdiques. En una enorme sala el van tenir esperant en roba interior, junt amb diversos centenars de joves més, durant més de 4 hores. Després, una ràpida inspecció i el metge segella que la cicatriu no és suficient. Apte.

Ara, la darrera esperança del Mahmoud és que un sorteig el deixi sense plaça, o que se l’enduguin a un cuarter proper a la ciutat i pugui fins i tot dormir i menjar a casa, o que no se l’enduguin a cap lloc en conflicte, o que el seu país no passi de l’Estat d’Excepció en que viu des que el 1981 assassinessin el president Sadat. Insha’Allah ens repeteix, afegint que prega per a que el seu Déu no se l’endugui a carregar cap fusell.

Signant contracte...

Pels que sembla que encara pateixen, ja hem trobat pis. Aquest és el resultat d’una jornada de corredisses, taxis amunt i avall, anar entenent la via egípcia de fer negocis, refiar-se del primer que et diu que sap d’algú que coneix algú, de veure pisos on encara hi viu gent, de fer entendre que 40 minuts en taxi no es viure a prop d’on estudies, i, sobretot, de tirar dels pocs però fructífers contactes que hem fet en aquesta boja ciutat que esperem que comenci a ser la vertadera protagonista del bloc...

Pocs minuts després que l’Ahmed, el jove advocat que ens ha aconseguit el pis, ens faci una inesperada trucada em planto al barri alexandrí d’Ibrahimiya. El sobtat de la trucada, i que el més aviat macarrònic anglès del nostre interlocutor no ens faci entendre el motiu de tant inesperada cita fa que el Sergi m’abandoni per la rentadora que ha de solucionar la manca de roba en la nostra ja primera setmana al funduk. Un cop ens trobem l’Ahmed em pregunta pel Sergi i, sense desvetllar el misteri, comença a caminar pels carrers d’aquest barri esperant que un servidor el segueixi de prop. Se’l veu inquiet. Em comenta que ha tingut un dia molt atrafegat, que ha de marxar aquesta mateixa nit a El Caire i em pregunta si duc diners i papers. Sembla que hem de signar el contracte, però sense el Sergi la cosa es fa complicada...

Se’ns afegeix en Hani Ab’dallah, un home de l’Alt Egipte amb bigoti de clixé cinematogràfic hollywoodienc que treballa d’intermediari i que és l’home que ens va ensenyar el pis que ens volem quedar. Ho va fer després d’ensenyar-nos-en un el doble de lleig, el doble de vell i el doble de lluny d’on volíem. Se suposava que era l’únic que tenia, però un cop li vam dir que no el volíem, màgicament va recordar tenir-ne un que potser se’ns esqueia. Pura negociació.

Tots 3 entrem en un minúscul taller i escalem una ridícula escala metàl·lica de cargol que sembla que vagi a rebentar en qualsevol moment. A dalt, en un altell de sostre baix de poc més de 4 metres quadrats farcida de cartells, peces de cotxes i els elements més horteres que algun occidental es pugui imaginar, ens trobem amb Mohamed Fariid, el propietari. A la paret, un televisor de 16” amb futbol autòcton, un pòster de l’Stanley bridge, un calendari amb una rossa horrorosament platina i una foto de 40 centímetres de Kevin Costner entre retrats destenyits de la família, clauers d’ossets i algun que altre retall de diari. També hi ha una taula plena de papers, amb un Alcorà, on hi reposa un munt de pols a sota del qual hi sembla haver un telèfon fix amb pantalla digital. L’home em dóna la seva targeta, on se’l veu a ell amb 30 anys menys i un dibuix de dues bateries de cotxe.

L’home disposa 4 cadires en l’espai restant, i, a partir d’aquí, assisteixo a una protocol·lària sessió de negociació a 3 bandes íntegrament en àrab. La conversa, que només s’interromp quan el cambrer del bar ens porta els essencials gots de té, és assistida per un servidor com si es tractés d’un partit de tennis. Però tenint en compte que gairebé tots els preus ja estaven acordats prèviament es tracta més aviat d’una sessió de protocol autòcton que d’una negociació pròpiament dita. Mentre el propietari exposa les lloances de tan admirable transacció i l’intermediari mira de pidolar una mica adduint el nostre origen europeu, el nostre amic Ahmed es mostra impassible adduint que som estudiants i bona gent. També els dóna temps de discutir si son millor els espanyols que els americans, quins son els nostres coneixements de l’Al-Andalus o si som del Barça o del Madrid. Jo, com si res, assisteixo al debat amb cara de tonto. Mitja hora després marxem del taller sense haver signat cap contracte i amb la única sensació d’haver assistit a una sessió avançada d’antropologia aplicada. Però divendres, tindrem les claus del pis...

Saïd o la cerca de pis

-

Saïd és un alexandrí de 47 anys que treballa de camioner per una empresa espanyola que està implantant l’energia eòlica al desert egipci. Després d’una llarga estona conversant amb ell a la Corniche s’ofereix a donar-nos un cop de mà en la nostra fins ara poc fructífera recerca de pis a la ciutat. Ens pren el número de telèfon i ens diu que provarà de trobar alguna cosa i trucar-nos en poca estona. En poc menys de mitja hora el telèfon del Sergi comença a sonar.

En Saïd ens convoca a la farmàcia que es troba rere l’històric hotel Cecile de la plaça Saad Zaghloul. Allà ens espera acompanyat d’un home d’avançada edat, mol petit i amb bigoti i gel·laba blanca, que seu en una cadira d’on, segurament, no s’ha mogut en tot aquest llarg dissabte. Aparentment ingenu, figura innocent, les aparences enganyen. Res del que passa per aquells carrers s’escapa del nostre petit personatge.

L’home s’aixeca i ens acompanya, un carrer més enllà, a un portal on creu que ens poden llogar un pis. El portal no fa gens de mala pinta, il·luminat i amb un beoab (porter) molt ben mudat. Pugem amb l’ascensor (que no té portes) fins al setè pis, on l’home truca a una porta d’on surt una anciana. Masaul’jair.. Massaul’nur... La dona, que ens parla a través del reixat de l’entrada, no sembla massa interessada en llogar-nos el pis. Es vol assegurar que no hi pujarem dones de cap tipus, però en Saïd insisteix en la nostra bona fe i en els nostres objectius com a estudiants. La dona, finalment, accedeix a deixar-nos veure el pis, a la cuarta planta.

A l’ascensor però, només l’hi funcionen els botons de la primera i la setena planta amb el que algú ha d’aturar el motor quan passa pel cuart s’hi hi vol baixar. Un cop allà, a les fosques, busquem la porta, on el nostre petit i ancià guia es baralla una bona estona amb la clau per fer-la encabir al forat pertinent que obri el portal. Un cop solucionat el problema se’ns presenta la llar. Per dir-ho d’alguna manera. Mentre el paper del sostre es cau a tires, la irrisòria llum del lavabo ens ajuda a no veure el grau de brutícia que s’ha afermat al bany, abans de sortir al balcó i contemplar com a un petit sofà individual li manquen cinc minuts per a aixecar-se per si mateix i venir a donar-nos la benvinguda al nostre sòrdid apartament. Malgrat que la nostra decisió ja està presa, fem el paper de preguntar el preu a la vella del setè, que insisteix en la nostra obligada castedat prematrimonial, el tasa en un preu que no acabem d’entendre si és per dia, mes o persona. Tant hi fa. Al carrer ens acomiadem del nostre guia donant-li 5 lliures (80 cèntims) i dient-li que potser ja vindríem demà a dir-li alguna cosa...

Funduk Ramsés

L’hostal Ramsés és un hostal situat al setè pis d’un bloc a primera línea de mar. L’entrada al mateix, per un carreró lateral, tot i que no encoratja sí que resulta molt més acollidora que la majoria d’hostals del mateix nivell de la ciutat. El beoab (porter), que tan sols parla l’àrab local, pregunta si funduk, i en assentir ens transporta en un viatge al temps pel carrincló ascensor del bloc, similar al de qualsevol pis noucentista barceloní però sense les pertinents reformes posteriors. L’home tanca les portes, engega el llum i pica ràpidament i repetida fins a 4 vegades el descolorit botó que marca la planta de l’hotel, engegant l’atrotinada maquinaria.

L’hostal està regentat per una àmplia família copta ortodoxa que es reparteix en torns la recepció al llarg de les 24 hores del dia. Al desdentegat i políglota avi del torn nocturn li desperta curiositat el meu nom. Després de preguntar-nos sobre les nostres creences catòliques (les quals tampoc neguem per no provocar cap conflicte), ens comença a explicar la història de com Sant Marc va introduir el cristianisme a Egipte al segle I, 300 anys abans de l’arribada de l’Islam.

Alexandria, com a tradicional ciutat de trobada de religions i cultures, és la seu espiritual i històrica dels coptes, els cristians d’Egipte. Durant llarg temps aquesta va ser una religió amb molts feligresos a la ciutat i al país, un esplendor que es va anar perdent amb el temps, sobretot després de les reformes nasseristes dels anys 50. De fet als anys 50 el 40% de la població alexandrina era d’origen estranger, percentatge que avui s’ha reduït fins a límits gairebé testimonials. Actualment els coptes tenen enormes problemes per a restaurar les seves esglésies, que es cauen literalment a trossos, enfront l’esplendor de les mesquites i els minarets islàmics. Els coptes se separen, bàsicament, ens dues branques, la ortodoxa, majoritària i que creu en la naturalesa exclusivament divina de Jescucrist; i la catòlica, minoritària i que considera que el fill de Déu té una naturalesa dual: divina i humana a la vegada. Els patriarques de totes dues esglésies son coneguts com els Patriarques d’Alexandria, tot i que el catòlic visqui actualment al Caire.

A l’hostal, a part de la família que la regenta, hi treballa un equip de dues dones de la neteja i la resta d’hostes, la majoria d’origen egipci. L’hostal es troba decorat per uns estranys quadres que mesclen una imitació més aviat pèssima d’algun Velàzquez amb l’horteríssim i colorista –a l’estil restaurant xino- paisatge suís, amb vaques incloses, que presideix el capçal dels llits de la nostra habitació. Una habitació que, tot i que molt acollidora i que gairebé ens hem fet casa nostra, completa un ventilador vermell, una desconnectada nevera i un televisor Goldstar que si no s’engega de repent, se li dispara el so de cop o, senzillament, si mires de canviar de canal et muteja el so i si mires de pujar el so et canvia de canal. El quadre el completa un bany i un apreciat balcó. Des del petit balcó, una mirada a la Corniche, el passeig marítim alexandrí, al seu etern, colorista i sorollòs tràfic i a les desenes de finestrals tancats amb cables telefònics que pengen, encara enrotllats com si els acabessin de comprar, per la façana de l’edifici del davant. Si no fos per 4 peces de roba que pengen d’algun pis i pel diminut quiosc d’aliments de l’entrada semblaria un edifici oblidat. Com centenars en aquesta ciutat que sembla viure de la nostàlgia d’un passat més esplendorós.

Ah, i cada matí sona el telèfon... “Today check-out?”......”no, no....We’re gonna rest for one more day”...o potser més. Això de trobar pis a Alexandria, però, és un tema a part.

...Primer contacte amb Alexandria

Dimarts 28 d’octubre. 02.38.

El nostre avió toca terra després d’una busca frenada. Prové d’Atenes i, en principi, el seu destí és la ciutat egípcia d’Alexandría. Si tot surt com hem previst allà hi passarem una bona temporada.

Després que un home armat amb un maletí ple de bitllets rera una garita del banc del Caire ens cobri 13 euros per una enganxina per al nostre passaport, passem l’aduana. L’home abandona rapidament la seva garita de les enganxines i corre cap a la garita del canvi, amb maletí inclòs, que es troba a l’altra punta de la única sala que té aquest destartalat aeroport internacional.

Just després, i sense gaire ordre ni concert, un home robust amb cara amical ens pregunta d’on som. Després de conversar sobre el Barça, ens pregunta si tenim res a les motxilles. Amb que li diguem que tant sols duem el portàtil en té prou davant l’exasperació dels viatgers egipcis que no es poden saltar la preceptiva obertura i regirada de maletes a la recerca d’elements de contraban sobre unes taules més pròpies per fer una autòpsia que un control duaner. Nosaltres, com si res, cambiem els nostre euros per Lliures egípcies i sortim de l’aeroport alexandrí.

Allí busquem el nostre transport cap a la ciutat i, després d’un minso regateig que ens demostra que el nostre interlocutor ni entén el nostre àrab ni té idea de l’anglès que creu parlar ens muntem a un carrincló taxi de color blau. Intento, en va, col·locar-me el cinturó. El conductor em mira, em llença un Don’t worry i engega la màquina a tot drap pel cinturó metropolità alexandrí.



Malgrat l’experiència al Marroc, l’estil de conducció egipci ràpidament ens cala... Un cotxe blau ens avança a tot drap per l’esquerra al compàs d’una falsa sirena policial mentre 3 cotxes en filera fan sonar els seus clàxons com si algun equip local hagués acabat de guanyar la copa Àfrica. Els warnings del cotxe decoren inexplicablement la situació davant els continguts atacs de riure histèric del Sergi, que ho observa des del seient del darrera. No cal que digui que aquest espectacle piromusical se succeeix a 100 km/h a les 3 de la matinada en una via en que els carrils pintats al terra son un mer decorat sobre el que cremen els neumàtics.

A mesura que ens apropem a la ciutat es comença a observar el paisatge que ens acompanyarà en els propers mesos. Gegantins edificis victorians vinguts a menys, façanes espectaculars caigudes en l’oblit i que es troben camí de la runa postapocaliptica se succeeixen entre carrers desèrtics. En un d’aquests decrèpits edificis es troba el nostre hostal, que té l’original nom de Ramsés.
De repent em sona el mòbil. Un missatge. “Orange Travel le da la bienvenida a Egipto/Iraq”... Vols dir, Sergi, que no ens hem confós d’avió?

Però, al món àrab, mai res és com sembla a primer cop d’ull....

erga bukra ya ustad o Vuelva usted mañana

- piiiiip.....piiiip.....piiiip....Bienvenidos a la Embajada de la República Àrabe de Egipto. Si conoce la extensión, márquela. Para español pulse uno...
-...1
-Para obtener información en español sobre visados y legalizaciones, pulse 1. Para información en español sobre tràmites consulares, pulse 2. Para hablar con la embajada, pulse 3. Para otros tràmites, espere...
-mmmmm......pulsaré 2
-El horario de recogida de pasaportes es de 9.30 a 11.30 de lunes a jueves y la entrega de 15 a 16h. Para legalización de papeles para ciudadanos àrabes, pulse 1. Para visados de turismo para ciudadanos europeos y lationamericanos residentes en España, pulse 2. Para otros trámites, pulse 3. Si no, espere.
-mmmm.....serà el 2
-piiip....piip...piip...piiiip....piiip...piiip..... (5 minuts més tard la paciència s'esgota)

-piiiiip.....piiiip.....piiiip....Bienvenidos a la Embajada de la República Àrabe de Egipto. Si conoce la extensión, márquela. Para español pulse uno...
-1
-Para obtener información en español sobre visados...
-2
-El horario de recogida de pasaportes...
-Ara apretaré el 3
-piiip....piip...piip...piiiip....piiip...piiip..... (5 minuts més tard la paciència s'esgota)

-piiiiip.....piiiip.....piiiip....Bienve...
-1
-Para obtener...
-Ara apreto el 1
-piiip....piip...piip...piiiip....piiip...piiip..... (5 minuts més tard la paciència s'esgota)

-piiiiip.....piiiip.....piiiip....Bienve...
-134....A veure si així em surt, ni que sigui el porter del garatge...
-pipipipipipip....
-Merda!

-piiiiip.....piiiip.....piiiip....Hola...
-Es la embajada de Egipto?
-...Si...
-Oh, Al·lá és grande! Conseguí hablar con alguién sin voz robotizada! Síiiii
-...perdone...yo..... no hablo mucho español...
-Pero es la embajada, verdad?
-Si....(i abans de que el meu orgasme el fes preocupar em llença un:) però hoy embajada cerrada....llame mañana...
-Perdone?
-Hoy cerrado.....llame...mañana de 9.30 a 11.30 h...
-Cómo?
-Piip....piip....piip...

Nota: Repeteixi aquest exercici de 10 a 15 vegades per setmana i obtindrà uns inimaginables resultats. Aconseguirà l'increïble efecte d'adorar el funcionariat català. De repent i de forma miraculosa creurà viure en un país agil, ràpid i eficient. Si nota certa dosi d'irritació, no és preocupi, son els efectes secundaris. També poden venir acompanyats de la pregunta “qui coi em manava fer periodisme si el que m'havia d'haver fet era cònsul”. No es preocupi. El temps ho cura...

18 dies

Dimecres 8 d'octubre. 20.02 hores. Verntallat street - VdG
Milers de bombetes de baix consum, de fluorescents, d'enormes focus industrials, de llums de cotxes, de pantalles d'ordinador, de televisors de plasma que van il·luminant la ciutat malalta. Configuren una àurea al seu voltant que sembla màgica el temps just d'adonar-se que no és més que el reflexe de la pol·lució metropolitana que ens envolta...
El compte enrera ja no s'atura. 18 dies. No és cap consigna. Una simple xifra, que dia a dia s'anirà fent petitat mentre els nusos a l'estòmac s'aniran fent cada cop més grossos.
Mica en mica es van aclarint les coses. La boira s'esvaix al ritme que Egipte s'apropa i Alexandría es veu a l'horitzó. El tema allotjament va prenent cos, les referències de la ciutat i el país cada cop son millors...tot pren cos...excepte petites coses que, com les pomes sobre el cap de Newton, cauran pel seu propi pes. Seguim sense saber gaire res de la Madrassa lilughat, l'escola d'idiomes i digne de reportatge propi és la curiosa versió egípciaca del Vuelva usted mañana que ens ofereix dia rera dia l'ambaixada d'Egipte a Madrid... (prometo escriure al respecte abans de marxar)
Tot i ocasionals preguntes dubitatives, el que queda cada cop més clar és la necesitat mútua (tant del Sergi com meva) de canviar d'aires. Fugir de la ciutat podrida...Malgrat que sapiguem que, un cop la deixem enrera, l'enyorarem, junt amb la seva gent (la nostra!), com el que més.

Ilalika!

Descripcions

Ya Rayah - يا رايح

1 - De l'àrab "Oh tu, emigrant"

2 - Cançó composada per l'argelí Dahman El Harrachi i popularitzada per Rachid Taha, sobretot arran de l'èxit del concert amb Khaled i Faudel 1,2,3 soleils. Goran Bregovic reversionaria a la seva el tema sota el títol Ki an se felo.
Harrachi es va veure forçat a emigrar a França el 1949, amb 24 anys, el que va condicionar i marcar tota la seva carrera profesional. Un dels seus temes populars parlaria d'aquesta dura experència, de la duresa de l'exili, de l'emigració i l'abandó de la terra pròpia.

3 - Blog cibernètic d'actualització irregular des d'Egipte a càrrec d'un jove català i el seu etern acompanyant. Data prevista de llançament: 26 d'octubre.

¡Oh tu absent!, no pares de còrrer en el país dels altres; el temps i el destí segueixen el seu camí però tú ho ignores...



PD: La cançó Ya Rayah és un d'aquells inexplicables lligams emocionals a on a vegades et porta la música... A un servidor l'ha acabat duent a l'altra punta del Mediterrani...