divendres, 31 d’octubre del 2008

Funduk Ramsés

L’hostal Ramsés és un hostal situat al setè pis d’un bloc a primera línea de mar. L’entrada al mateix, per un carreró lateral, tot i que no encoratja sí que resulta molt més acollidora que la majoria d’hostals del mateix nivell de la ciutat. El beoab (porter), que tan sols parla l’àrab local, pregunta si funduk, i en assentir ens transporta en un viatge al temps pel carrincló ascensor del bloc, similar al de qualsevol pis noucentista barceloní però sense les pertinents reformes posteriors. L’home tanca les portes, engega el llum i pica ràpidament i repetida fins a 4 vegades el descolorit botó que marca la planta de l’hotel, engegant l’atrotinada maquinaria.

L’hostal està regentat per una àmplia família copta ortodoxa que es reparteix en torns la recepció al llarg de les 24 hores del dia. Al desdentegat i políglota avi del torn nocturn li desperta curiositat el meu nom. Després de preguntar-nos sobre les nostres creences catòliques (les quals tampoc neguem per no provocar cap conflicte), ens comença a explicar la història de com Sant Marc va introduir el cristianisme a Egipte al segle I, 300 anys abans de l’arribada de l’Islam.

Alexandria, com a tradicional ciutat de trobada de religions i cultures, és la seu espiritual i històrica dels coptes, els cristians d’Egipte. Durant llarg temps aquesta va ser una religió amb molts feligresos a la ciutat i al país, un esplendor que es va anar perdent amb el temps, sobretot després de les reformes nasseristes dels anys 50. De fet als anys 50 el 40% de la població alexandrina era d’origen estranger, percentatge que avui s’ha reduït fins a límits gairebé testimonials. Actualment els coptes tenen enormes problemes per a restaurar les seves esglésies, que es cauen literalment a trossos, enfront l’esplendor de les mesquites i els minarets islàmics. Els coptes se separen, bàsicament, ens dues branques, la ortodoxa, majoritària i que creu en la naturalesa exclusivament divina de Jescucrist; i la catòlica, minoritària i que considera que el fill de Déu té una naturalesa dual: divina i humana a la vegada. Els patriarques de totes dues esglésies son coneguts com els Patriarques d’Alexandria, tot i que el catòlic visqui actualment al Caire.

A l’hostal, a part de la família que la regenta, hi treballa un equip de dues dones de la neteja i la resta d’hostes, la majoria d’origen egipci. L’hostal es troba decorat per uns estranys quadres que mesclen una imitació més aviat pèssima d’algun Velàzquez amb l’horteríssim i colorista –a l’estil restaurant xino- paisatge suís, amb vaques incloses, que presideix el capçal dels llits de la nostra habitació. Una habitació que, tot i que molt acollidora i que gairebé ens hem fet casa nostra, completa un ventilador vermell, una desconnectada nevera i un televisor Goldstar que si no s’engega de repent, se li dispara el so de cop o, senzillament, si mires de canviar de canal et muteja el so i si mires de pujar el so et canvia de canal. El quadre el completa un bany i un apreciat balcó. Des del petit balcó, una mirada a la Corniche, el passeig marítim alexandrí, al seu etern, colorista i sorollòs tràfic i a les desenes de finestrals tancats amb cables telefònics que pengen, encara enrotllats com si els acabessin de comprar, per la façana de l’edifici del davant. Si no fos per 4 peces de roba que pengen d’algun pis i pel diminut quiosc d’aliments de l’entrada semblaria un edifici oblidat. Com centenars en aquesta ciutat que sembla viure de la nostàlgia d’un passat més esplendorós.

Ah, i cada matí sona el telèfon... “Today check-out?”......”no, no....We’re gonna rest for one more day”...o potser més. Això de trobar pis a Alexandria, però, és un tema a part.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

...Primer contacte amb Alexandria

Dimarts 28 d’octubre. 02.38.
El nostre avió toca terra després d’una busca frenada. Prové d’Atenes i, en principi, el seu destí és la ciutat egípcia d’Alexandría. Si tot surt com hem previst allà hi passarem una bona temporada.

Després que un home armat amb un maletí ple de bitllets rera una garita del banc del Caire ens cobri 13 euros per una enganxina per al nostre passaport, passem l’aduana. L’home abandona rapidament la seva garita de les enganxines i corre cap a la garita del canvi, amb maletí inclòs, que es troba a l’altra punta de la única sala que té aquest destartalat aeroport internacional.

Just després, i sense gaire ordre ni concert, un home robust amb cara amical ens pregunta d’on som. Després de conversar sobre el Barça, ens pregunta si tenim res a les motxilles. Amb que li diguem que tant sols duem el portàtil en té prou davant l’exasperació dels viatgers egipcis que no es poden saltar la preceptiva obertura i regirada de maletes a la recerca d’elements de contraban sobre unes taules més pròpies per fer una autòpsia que un control duaner. Nosaltres, com si res, cambiem els nostre euros per Lliures egípcies i sortim de l’aeroport alexandrí.

Allí busquem el nostre transport cap a la ciutat i, després d’un minso regateig que ens demostra que el nostre interlocutor ni entén el nostre àrab ni té idea de l’anglès que creu parlar ens muntem a un carrincló taxi de color blau. Intento, en va, col·locar-me el cinturó. El conductor em mira, em llença un Don’t worry i engega la màquina a tot drap pel cinturó metropolità alexandrí.



Malgrat l’experiència al Marroc, l’estil de conducció egipci ràpidament ens cala... Un cotxe blau ens avança a tot drap per l’esquerra al compàs d’una falsa sirena policial mentre 3 cotxes en filera fan sonar els seus clàxons com si algun equip local hagués acabat de guanyar la copa Àfrica. Els warnings del cotxe decoren inexplicablement la situació davant els continguts atacs de riure histèric del Sergi, que ho observa des del seient del darrera. No cal que digui que aquest espectacle piromusical se succeeix a 100 km/h a les 3 de la matinada en una via en que els carrils pintats al terra son un mer decorat sobre el que cremen els neumàtics.

A mesura que ens apropem a la ciutat es comença a observar el paisatge que ens acompanyarà en els propers mesos. Gegantins edificis victorians vinguts a menys, façanes espectaculars caigudes en l’oblit i que es troben camí de la runa postapocaliptica se succeeixen entre carrers desèrtics. En un d’aquests decrèpits edificis es troba el nostre hostal, que té l’original nom de Ramsés.
De repent em sona el mòbil. Un missatge. “Orange Travel le da la bienvenida a Egipto/Iraq”... Vols dir, Sergi, que no ens hem confós d’avió?

Però, al món àrab, mai res és com sembla a primer cop d’ull....

dijous, 9 d’octubre del 2008

erga bukra ya ustad o Vuelva usted mañana



- piiiiip.....piiiip.....piiiip....Bienvenidos a la Embajada de la República Àrabe de Egipto. Si conoce la extensión, márquela. Para español pulse uno...
-...1
-Para obtener información en español sobre visados y legalizaciones, pulse 1. Para información en español sobre tràmites consulares, pulse 2. Para hablar con la embajada, pulse 3. Para otros tràmites, espere...
-mmmmm......pulsaré 2
-El horario de recogida de pasaportes es de 9.30 a 11.30 de lunes a jueves y la entrega de 15 a 16h. Para legalización de papeles para ciudadanos àrabes, pulse 1. Para visados de turismo para ciudadanos europeos y lationamericanos residentes en España, pulse 2. Para otros trámites, pulse 3. Si no, espere.
-mmmm.....serà el 2
-piiip....piip...piip...piiiip....piiip...piiip..... (5 minuts més tard la paciència s'esgota)


-piiiiip.....piiiip.....piiiip....Bienvenidos a la Embajada de la República Àrabe de Egipto. Si conoce la extensión, márquela. Para español pulse uno...
-1
-Para obtener información en español sobre visados...
-2
-El horario de recogida de pasaportes...
-Ara apretaré el 3
-piiip....piip...piip...piiiip....piiip...piiip..... (5 minuts més tard la paciència s'esgota)

-piiiiip.....piiiip.....piiiip....Bienve...
-1
-Para obtener...
-Ara apreto el 1
-piiip....piip...piip...piiiip....piiip...piiip..... (5 minuts més tard la paciència s'esgota)



-piiiiip.....piiiip.....piiiip....Bienve...
-134....A veure si així em surt, ni que sigui el porter del garatge...
-pipipipipipip....
-Merda!


-piiiiip.....piiiip.....piiiip....Hola...
-Es la embajada de Egipto?
-...Si...
-Oh, Al·lá és grande! Conseguí hablar con alguién sin voz robotizada! Síiiii
-...perdone...yo..... no hablo mucho español...
-Pero es la embajada, verdad?
-Si....(i abans de que el meu orgasme el fes preocupar em llença un:) però hoy embajada cerrada....llame mañana...
-Perdone?
-Hoy cerrado.....llame...mañana de 9.30 a 11.30 h...
-Cómo?
-Piip....piip....piip...


Nota: Repeteixi aquest exercici de 10 a 15 vegades per setmana i obtindrà uns inimaginables resultats. Aconseguirà l'increïble efecte d'adorar el funcionariat català. De repent i de forma miraculosa creurà viure en un país agil, ràpid i eficient. Si nota certa dosi d'irritació, no és preocupi, son els efectes secundaris. També poden venir acompanyats de la pregunta “qui coi em manava fer periodisme si el que m'havia d'haver fet era cònsul”. No es preocupi. El temps ho cura...


dimecres, 8 d’octubre del 2008

18 dies

Dimecres 8 d'octubre. 20.02 hores. Verntallat street - VdG
Milers de bombetes de baix consum, de fluorescents, d'enormes focus industrials, de llums de cotxes, de pantalles d'ordinador, de televisors de plasma que van il·luminant la ciutat malalta. Configuren una àurea al seu voltant que sembla màgica el temps just d'adonar-se que no és més que el reflexe de la pol·lució metropolitana que ens envolta...
El compte enrera ja no s'atura. 18 dies. No és cap consigna. Una simple xifra, que dia a dia s'anirà fent petitat mentre els nusos a l'estòmac s'aniran fent cada cop més grossos.
Mica en mica es van aclarint les coses. La boira s'esvaix al ritme que Egipte s'apropa i Alexandría es veu a l'horitzó. El tema allotjament va prenent cos, les referències de la ciutat i el país cada cop son millors...tot pren cos...excepte petites coses que, com les pomes sobre el cap de Newton, cauran pel seu propi pes. Seguim sense saber gaire res de la Madrassa lilughat, l'escola d'idiomes i digne de reportatge propi és la curiosa versió egípciaca del Vuelva usted mañana que ens ofereix dia rera dia l'ambaixada d'Egipte a Madrid... (prometo escriure al respecte abans de marxar)
Tot i ocasionals preguntes dubitatives, el que queda cada cop més clar és la necesitat mútua (tant del Sergi com meva) de canviar d'aires. Fugir de la ciutat podrida...Malgrat que sapiguem que, un cop la deixem enrera, l'enyorarem, junt amb la seva gent (la nostra!), com el que més.

Ilalika!