divendres, 28 de novembre del 2008

Postal

Un gat remena entre la brossa amuntegada a la vora del carrer. Una dona espolsa sorollosament una estora a dos pams dels altaveus per on ressona, a tot volum, la crida del muetzí. Una ninkab observa, a través de l’enreixat del seu vestit, els enormes sacs d’espècies i llegums al carrer abans de preguntar a l’encarregat si té una mica de cúrcuma. El peixater torna a llençar una galleda d’aigua carrer avall, enfangant-ho tot, mentre el verdurer torna a posar a lloc el preu dels carbassons. Avui estan a 3 lliures el quilo.

Un home en una cadira lloga per minut els telèfons mòbils que té sobre una capsa de cartró. Una vella treu el cap per una diminuta finestra i observa com s’alimenten els seus xais, a mig carrer. Els pobres animals no saben la que se’ls acosta. A primers de desembre seran degollats públicament en una de les grans festivitats musulmanes en commemoració del sacrifici bíblic d’Abraham. La sort dels conills, coloms i galls dindi que mengen com embruixats sobre capses de plàstic no durarà tant de temps. Aquesta acabarà quan algú els esculli com a àpat de la setmana i siguin degollats segons el mètode halal.


Als cafès colonials de Mansheya els jubilats juguen a Tawla (Backgammon) mentre pipegen cerimoniosament la sheesha i vigilen de no embrutar-se els llavis amb el marro del té carregat que beuen. D’igual manera, al carrer, els edificis victorians i noucentistes semblen impassibles a l’espectacle diari d’aquesta ciutat. Sembla poder palpar-s’hi encara, a través de les seves parets, la nostàlgia i la melangia de temps passats.


Cues de pescadors seuen a la vora del mar esperant que la presa mossegui l’esquer. El mateix fan parelles de joves passejant per la Corniche. Un pam i enormes barreres socials els separen. Un nen oxigena el foc que cuina les panotxes davant d’un home que fa gestos per parar una masgoua. Uns joves mira de trobar el moment de creuar l’avinguda d’improvisats 5 carrils per banda. La seva amiga s’ha quedat a mig camí, amb cotxes a 60-70 km/h passant-li a tocar del seu encara innocent cos femení. L’ocasional escombriaire no pot evitar escopir a terra abans d’amagar la meitat de la brossa en algun lloc inaccessible. En una garita de tràfic un policia amb cara de retardat ens veu passar i somriu mentre prova de cridar quelcom similar a “Wellcome to Egypt”. I ja duem un mes a Alexandria.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Inflació de la hipoteca alexandrina

Un menjador amb enormes però inútils finestrals folrats amb un Ironfix de ridícula textura que, a part de demostrar el poc gust local impedeix filtrar els rajos solars. Uns sofàs kitsch de fa 40 anys fabricats fa tant sols 5. Un cable d’antena que recorre mitja casa abans de fugir per un forat a la vora d’una finestra i enfilar-se edifici amunt. Una cuina inaccessible. Una carxofa de dutxa que només funciona mig minut. Una nevera al mig del menjador. Un ascensor que no funciona sense fer sonar l’aleia corànica del Rakub, la qual s’ha de pronunciar per beneïr qualsevol tipus de desplaçament. Ja sigui un peregrinatge a la Meca o pujar la compra des de l’entresòl al tercer un dissabte a la tarda.


El que havien de ser 4 dies van ser set en aquest pis pastera. Impossible cuinar; difícil rentar-se; bugada manual a la pica. Amb wifi pirata, això sí. Una setmana després ens demanen que ens hi quedem una setmana més. El motiu: al pis que hem acordat, encara hi és l’anterior inquilí, un sudanès respectable que s’ha posat malalt en el pitjor moment. Ens demana perdó i una setmana més per tocar el dos. Hani, l’Eddie Murphy egipci que ens fa d’intermediari, ens ofereix un altre pis més acollidor i habitable per passar la setmana. Amb cuina i dutxa practicable, fins i tot televisió per satèl·lit, però sense internet i quasi sense cobertura de telèfon. I una setmana després, quan ja ens diuen que podem anar al pis que havíem estat esperant, jalas.


Un mes esperant un pis i, quan ens el donen, en volem un altre. Un mes barallant-nos per tenir algun tipus d’estabilitat i quan ens la donen, comencem a barallar-nos per a que ens moblin un nou apartament. Un de diferent.


Ara ja no tenim 3 enormes terrasses amb vistes a un solar de runes convertit en un inevitable abocador. Ara tenim un balconet en un cinquè pis d’un bloc de recent construcció. Un apartament més confortable, però sense moblar encara. Així que les negociacions fetes amb Mohamed Fariid, al final, no han servit de res. En comencen unes de noves amb un jove home de negocis. Ulleres de sol sobre el front, pantalons amb la ratlla marcada, americana i camisa descordada. Carrega en una mà el mòbil mentre amb l’altra espolsa la burilla del tabac al terra del pis. Ens ven el producte que ja hem comprat. Com tothom aquí. Ens mostra tot el que funciona i obvia tot el que no. Com tothom aquí. I quan sembla que d’un maletí negre que obre amb consigna hagi d’aparèixer una bossa blanca plena d’estupefaents, en surt una incompleta coberteria. I ens la mostra orgullós.


I promet el que sap que no podrà complir. Com tothom aquí. La versió egípcia del sí xino. Si t’ho prometen en una hora, espera-te’n tres. Si t’ho promet per l’endemà, espera a veure si en una setmana ho tindràs...

diumenge, 16 de novembre del 2008

Alex Sound System


N'hi ha d'aguts. N'hi ha de greus. També estridents. N'hi ha que fan cantarella. Alguns fins i tot hi duen la melodia del Padrino. D'altres sonen en sec, pero sempre capaços de combinar-se rítmicament a la perfecció amb el primer homònim que es presenti. Sigui com sigui centenars de claxons omplen minut rera minut el rerafons acústic d'aquesta ciutat de vuit milions d'habitants. Un passeig per la Corniche (el passeig marítim alexandrí, una espècie de N-II a lo bèstia) et desvetlla les més variades opcions pentatòniques per a la afinada oida occidental.

Temps enrera un pakistaní que regentava un videoclub de Bollywood al Raval em va comentar que la nostra era una cultura sorollosa. Res més lluny de la veritat si ens posem a comparar. No importa l'hora, tampoc el motiu. Ja poden ser les 3 de la matinada i que no hi hagi raó aparent, que l'etern acompanyant acústic farà la seva aparició en un moment o altre. Jo que sempre havia criticat el vici de mon pare de fer sonar el claxon pertot ara començo a descobrir-hi certa genètica àrab al darrera.
I sino son els claxons, serà la pertinent crida del muetzí a tot drap des dels altaveus de la mesquita, el megafon d'un drapaire que crida muntat dalt d'un burro o la música pop que sona des de qualsevol reproductor MP3 a tota castanya. Ara mateix, el cada cop més insufrible Bisbal egipci de torn està sonant estridentment pels altaveus del cibercafé des d'on escric. El volum, més propi d'una discoteca Eivissenca que del lloc on estem, faría les delícies de qualsevol guardià del civisme barceloní. Els baixos em fan vibrar les cames. Però això, per sort, no és Barcelona, i dubto molt que l'Hereu de torn apareixi amb un sonòmetre a la mà per intentar plomar algun egipci ...

PD: Per un seguit de circumstàncies, seguim sense haver entrat al pis que volem. En dues setmanes haurem estat en dos respectius apartaments mereixedors,per si mateixos, d'alguna de les properes entrades d'aquest blog... pero aixo sera en un altre moment....in shallah!

dimarts, 11 de novembre del 2008

Mahmoud

El Mahmoud és un jove alexandrí de 23 anys. Després d’haver estudiat la carrera de turisme, treballa prop de 12 hores diàries venent llibres d’informàtica elemental en un mercadillo al costat de la Biblioteca d’Alexandria. D’aquests llibres que es veien a Bacelona fa 10 anys, amb instruccions elementals per fer anar programes com l’Excel, el Word, el Photoshop o, fins i tot, el Facebook. El típic llibre que un es compra creient que aprendrà de forma autodidacta i s’acaba florint a la prestatgeria. A més d’això ven alguns jocs pirates d’ordinador, diccionaris per aprendre idiomes (el d’espanyol està decorat amb una preciosa gallina preconstitucional) i alguna pel·lícula de la Disney. Per aquesta feina el Mahmoud guanya aproximadament el sou base del país: 300 lliures egípcies al mes (43,13 € a canvi d’avui).

Però la eficiència i diligència del nostre personatge ha fet que, recentment, li hagin proposat un ascens. Ara treballa en una oficina. De 9 del matí a 5 de la tarda. Davant d’un ordinador. Amb més tranquil·litat i flexibilitat. El seu sou base ha pujat a 400 lliures (57,53 €) i rep uns incentius per vendes que poden fer-li guanyar un màxim de 700 lliures per mes (100,73 €). El Mahmoud està molt content. Amb aquests números pot començar a plantejar-se estalviar, a més de seguir contribuint a la minsa economia familiar. Per un Egipci poder començar a fer calaix significa començar a pensar en l’objectiu de tot bon musulmà: el matrimoni, una cosa que no s’escapa de l’horitzó del nostre peculiar amic.

Però el Mahmoud té un problema. L’han cridat per fer la mili. “Diuen que em necessiten”, ens diu. El servei militar és obligatori per a tot jove egipci entre 18 i 20 anys que no sigui fill únic i té una durada d’entre 14 i 36 mesos depenent de la formació acadèmica. Un eufemisme de segregació classista. 200 lliures egípcies de sou (28,78 €) i un ranxo més que infame que el Mahmoud ens recorda que va fer emmalaltir el seu germà gran.

Tot i que l’hi han promès que si ha de marxar l’hi guarden el lloc a la feina, el Mahmoud no té cap interès en passar aquest temps en un cuarter que, en el pitjor dels casos, serà guardant la frontera egipcio-israelina. Sensació que comparteix amb la major part dels joves egipcis. De fet alguns fugen del país fins els 30 anys per evadir aquesta “responsabilitat”, el que és considerada una “deshonra” al país i provoca una sanció econòmica d’uns 580 dòlars i la impossibilitat d’accedir a cap càrrec dins l’Administració Pública.


La esperança del nostre amic Mahmoud era que fos declarat inútil per al servei per una cicatriu que té a l’avantbraç des que un cotxe l’envestís als 12 anys quan creuava el carrer. L’autèntic esport de risc alexandrí. I diumenge va anar a fer les pertinents proves mèdiques. En una enorme sala el van tenir esperant en roba interior, junt amb diversos centenars de joves més, durant més de 4 hores. Després, una ràpida inspecció i el metge segella que la cicatriu no és suficient. Apte.

Ara, la darrera esperança del Mahmoud és que un sorteig el deixi sense plaça, o que se l’enduguin a un cuarter proper a la ciutat i pugui fins i tot dormir i menjar a casa, o que no se l’enduguin a cap lloc en conflicte, o que el seu país no passi de l’Estat d’Excepció en que viu des que el 1981 assassinessin el president Sadat. Insha’Allah ens repeteix, afegint que prega per a que el seu Déu no se l’endugui a carregar cap fusell.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Signant contracte...

Pels que sembla que encara pateixen, ja hem trobat pis. Aquest és el resultat d’una jornada de corredisses, taxis amunt i avall, anar entenent la via egípcia de fer negocis, refiar-se del primer que et diu que sap d’algú que coneix algú, de veure pisos on encara hi viu gent, de fer entendre que 40 minuts en taxi no es viure a prop d’on estudies, i, sobretot, de tirar dels pocs però fructífers contactes que hem fet en aquesta boja ciutat que esperem que comenci a ser la vertadera protagonista del bloc...

Pocs minuts després que l’Ahmed, el jove advocat que ens ha aconseguit el pis, ens faci una inesperada trucada em planto al barri alexandrí d’Ibrahimiya. El sobtat de la trucada, i que el més aviat macarrònic anglès del nostre interlocutor no ens faci entendre el motiu de tant inesperada cita fa que el Sergi m’abandoni per la rentadora que ha de solucionar la manca de roba en la nostra ja primera setmana al funduk. Un cop ens trobem l’Ahmed em pregunta pel Sergi i, sense desvetllar el misteri, comença a caminar pels carrers d’aquest barri esperant que un servidor el segueixi de prop. Se’l veu inquiet. Em comenta que ha tingut un dia molt atrafegat, que ha de marxar aquesta mateixa nit a El Caire i em pregunta si duc diners i papers. Sembla que hem de signar el contracte, però sense el Sergi la cosa es fa complicada...

Se’ns afegeix en Hani Ab’dallah, un home de l’Alt Egipte amb bigoti de clixé cinematogràfic hollywoodienc que treballa d’intermediari i que és l’home que ens va ensenyar el pis que ens volem quedar. Ho va fer després d’ensenyar-nos-en un el doble de lleig, el doble de vell i el doble de lluny d’on volíem. Se suposava que era l’únic que tenia, però un cop li vam dir que no el volíem, màgicament va recordar tenir-ne un que potser se’ns esqueia. Pura negociació.

Tots 3 entrem en un minúscul taller i escalem una ridícula escala metàl·lica de cargol que sembla que vagi a rebentar en qualsevol moment. A dalt, en un altell de sostre baix de poc més de 4 metres quadrats farcida de cartells, peces de cotxes i els elements més horteres que algun occidental es pugui imaginar, ens trobem amb Mohamed Fariid, el propietari. A la paret, un televisor de 16” amb futbol autòcton, un pòster de l’Stanley bridge, un calendari amb una rossa horrorosament platina i una foto de 40 centímetres de Kevin Costner entre retrats destenyits de la família, clauers d’ossets i algun que altre retall de diari. També hi ha una taula plena de papers, amb un Alcorà, on hi reposa un munt de pols a sota del qual hi sembla haver un telèfon fix amb pantalla digital. L’home em dóna la seva targeta, on se’l veu a ell amb 30 anys menys i un dibuix de dues bateries de cotxe.

L’home disposa 4 cadires en l’espai restant, i, a partir d’aquí, assisteixo a una protocol·lària sessió de negociació a 3 bandes íntegrament en àrab. La conversa, que només s’interromp quan el cambrer del bar ens porta els essencials gots de té, és assistida per un servidor com si es tractés d’un partit de tennis. Però tenint en compte que gairebé tots els preus ja estaven acordats prèviament es tracta més aviat d’una sessió de protocol autòcton que d’una negociació pròpiament dita. Mentre el propietari exposa les lloances de tan admirable transacció i l’intermediari mira de pidolar una mica adduint el nostre origen europeu, el nostre amic Ahmed es mostra impassible adduint que som estudiants i bona gent. També els dóna temps de discutir si son millor els espanyols que els americans, quins son els nostres coneixements de l’Al-Andalus o si som del Barça o del Madrid. Jo, com si res, assisteixo al debat amb cara de tonto. Mitja hora després marxem del taller sense haver signat cap contracte i amb la única sensació d’haver assistit a una sessió avançada d’antropologia aplicada. Però divendres, tindrem les claus del pis...

diumenge, 2 de novembre del 2008

Saïd o la cerca de pis

-

Saïd és un alexandrí de 47 anys que treballa de camioner per una empresa espanyola que està implantant l’energia eòlica al desert egipci. Després d’una llarga estona conversant amb ell a la Corniche s’ofereix a donar-nos un cop de mà en la nostra fins ara poc fructífera recerca de pis a la ciutat. Ens pren el número de telèfon i ens diu que provarà de trobar alguna cosa i trucar-nos en poca estona. En poc menys de mitja hora el telèfon del Sergi comença a sonar.

En Saïd ens convoca a la farmàcia que es troba rere l’històric hotel Cecile de la plaça Saad Zaghloul. Allà ens espera acompanyat d’un home d’avançada edat, mol petit i amb bigoti i gel·laba blanca, que seu en una cadira d’on, segurament, no s’ha mogut en tot aquest llarg dissabte. Aparentment ingenu, figura innocent, les aparences enganyen. Res del que passa per aquells carrers s’escapa del nostre petit personatge.

L’home s’aixeca i ens acompanya, un carrer més enllà, a un portal on creu que ens poden llogar un pis. El portal no fa gens de mala pinta, il·luminat i amb un beoab (porter) molt ben mudat. Pugem amb l’ascensor (que no té portes) fins al setè pis, on l’home truca a una porta d’on surt una anciana. Masaul’jair.. Massaul’nur... La dona, que ens parla a través del reixat de l’entrada, no sembla massa interessada en llogar-nos el pis. Es vol assegurar que no hi pujarem dones de cap tipus, però en Saïd insisteix en la nostra bona fe i en els nostres objectius com a estudiants. La dona, finalment, accedeix a deixar-nos veure el pis, a la cuarta planta.

A l’ascensor però, només l’hi funcionen els botons de la primera i la setena planta amb el que algú ha d’aturar el motor quan passa pel cuart s’hi hi vol baixar. Un cop allà, a les fosques, busquem la porta, on el nostre petit i ancià guia es baralla una bona estona amb la clau per fer-la encabir al forat pertinent que obri el portal. Un cop solucionat el problema se’ns presenta la llar. Per dir-ho d’alguna manera. Mentre el paper del sostre es cau a tires, la irrisòria llum del lavabo ens ajuda a no veure el grau de brutícia que s’ha afermat al bany, abans de sortir al balcó i contemplar com a un petit sofà individual li manquen cinc minuts per a aixecar-se per si mateix i venir a donar-nos la benvinguda al nostre sòrdid apartament. Malgrat que la nostra decisió ja està presa, fem el paper de preguntar el preu a la vella del setè, que insisteix en la nostra obligada castedat prematrimonial, el tasa en un preu que no acabem d’entendre si és per dia, mes o persona. Tant hi fa. Al carrer ens acomiadem del nostre guia donant-li 5 lliures (80 cèntims) i dient-li que potser ja vindríem demà a dir-li alguna cosa...