dimarts, 30 de desembre del 2008

Continua la massacre

Prop de 400 víctimes mortals. Al menys mig centenar son civils. Més de miler i mig de ferits. I les xifres augmenten. El sagnant atac israelí a la franja de Gaza ha commocionat l’opinió pública internacional. Arreu del Món s’han sentit veus de rebuig al brutal atac sionista, en especial al món àrab. Egipte, un dels epicentres del conflicte pel seu paper mediador i fronterer amb Gaza, no n’ha estat al marge.

Milers d’egipcis han sortit al carrer per reclamar el cessament de les hostilitats israelianes a Gaza i, en clau interna, pel canvi de paper del govern del seu país en el conflicte. Egipte és un dels pocs països de la zona que manté relacions diplomàtiques (i fluïdes) amb el veí sionista, el que ha aixecat durant llarg temps les crítiques del món àrab. La recent visita a Egipte de la ministra d’afers exteriors israelina Tzipi Livni dos dies abans de l’atac no ha servit per ajudar a calmar els ànims. Hazan Nasrallah, líder de Hezbollah, no ha dubtat ha titllar Mubarak de còmplice de “la massacre i el bloqueig” per no permetre la obertura de la frontera de Rafah i ajudar els veïns palestins.

Els carrers de les principals ciutats egípcies han estat presos per ciutadans indignats. El nombre de participants es fa cada cop més difícil de calcular a mida que passen els dies i les protestes es multipliquen moment rere moment. Alexandria no n’ha estat al marge. Dues manifestacions van tenir lloc el mateix dia 28 i les protestes han continuat al llarg de la setmana. Aquesta mateixa tarda una nova concentració s’ha topat en el nostre camí.

Centenars d’alexandrins han ocupat l’avinguda Port Saïd sota el crit de “Taskud Israil” (Cau, Israel). La convocatòria era cosa dels Germans Musulmans, bandera verda en mà, el mateix color que Hamàs. Cruentes fotos de palestins ensangonats presidien la marxa, escortada per enormes banderes palestines. Infants al coll dels seus pares enarborant la bandera cuadricolor, joves amb kufiyya i capses de cartró demanant solidaritat econòmica pel poble palestí i dones amb criatures alçant ben alt un Corà obert. Un camió carregat de reciclats altaveus marcava el pas de la marxa i servia de simbòlica separació entre el grup masculí i el més nombrós femení mentre un home, xuleta en mà, anava recitant les consignes. No hi ha més Déu que Al·lah, Islam o exacerbats crits de venjança, solidaritat o Jihad, guerra santa.


La manifestació s’atura en un encreuament qualsevol. Un home, al que introdueixen com a ustad, professor, s’enfila a una cabina telefònica i des d’allà engega una inacabable arenga política davant la massa present. Cos policial inclòs, que no es perd ni un detall. El públic observa embadalit el míting i augmenta, més per curiositat que per res, al ritme que un mar de telèfons mòbils (beneïda tecnologia) treu el cap per immortalitzar el moment. El discurs del pobre professor només es veu tallat pels crits d’un home que és al peu de la cabina i que, com si fos Manolo el del Bombo, engega la cridòria col·lectiva a pulmó abans de recórrer a un clàssic megàfon. La gent aprofita per aixecar els seus artesanals cartells, amb cors amb la paraula Gaza, i cridar per la solidaritat pel poble palestí. I, perquè no, per desfogar els sovint apagats ànims de queixa pública en un país on això de les manifestacions no és pas el pa de cada dia.


Fotos: Sergi Cardona
Més a Flickr

dimecres, 17 de desembre del 2008

Ar-Rashid

Un diumenge qualsevol decidim abandonar la letargia de la gran ciutat. Ens acompanya el Brett, un veí americà de Michigan que està acabant els seus estudis en relacions internacionals amb una espècie d’erasmus egipci. Després d’aconseguir arribar a la primera vila als afores d’Alexandria, Abu Kir, esperem ajaguts en una masgoua a que aquesta s’ompli per arrencar. Tenim sort i la espera no es fa massa llarga. El minibus inicia un recorregut de prop de 65 quilòmetres travessant petites viles amb mercats ambulants, enormes extensions de zones industrials i camps de datilers i altres plantacions. El destí, Ar-Rashid.

Ar-Rashid, el nom àrab de Rosetta, és famosa pel descobriment, l’any 1799, de la pedra que va permetre desxifrar l’enigma de l’escriptura jeroglífica. La pedra, d’una importància arqueològica evident, no dorm, però, a Egipte. Descoberta per les tropes napoleòniques, els britànics la van reclamar com a primera peça del botí de guerra en derrotar els francesos a la costa alexandrina l’any 1801. Evidentement els egipcis mai han optat a tenir-la en propietat, el que fa que la suposada gràcia arqueològica d’aquesta vila no sigui res més que una mera anècdota. El que sí que té són diverses i espectaculars construccions d’època otomana, amb totxanes que alternen vistosament el roig i el negre i que dibuixen un fort contrast amb la resta de construccions locals. Definida per la Lonely planet com “una pintoresca ciudad provinciana”, els carrers del centre d’Ar-Rashid son plens de parades de peix, verdures i carn. Els carros de burros, sovint conduits per marrecs que no aixequen 3 pams de terra, miren d’obrir-se pas entre els atestats carrers del soc. En els indrets més estrets la sensació d’asfíxia és enorme. Ferum de carn assecant-se a la vora del nas mentre es palpa, a mig pam de la cara, la transpiració del cadàver animal.

Ar-Rashid també és famosa per ser una de les desembocadures al mar del riu més llarg del Món. El Nil, després de recórrer 6680 quilòmetres des del seu naixement al llac Victòria, acaba morint al Mediterrani. És el nostre primer encontre amb el majestuós riu que, en aquesta altura, té un gran caudal i és ampli. Barques atestades d’egipcis proven de creuar a l’altra riba, que es dibuixa plena de palmerars retallant l’horitzó. Un barquer se’ns apropa amb vista comercial, ens saluda dient-nos goodbye i ens convida a dur-nos, segons prova de comunicar-nos en àrab, a un dels llocs més bonics de riu per a prendre fotos. Insisteix força, sense èxit. Probablement som els únics turistes a la ciutat i l’home no vol desaprofitar la ocasió. El mateix que faran pocs minuts després un grup de policies turístics. Ens pregunten d’on venim, on estem dormint, què volem veure, perquè estem allà i ens miren d’encolomar un uniformat que, suposadament, ens seguirà a tot arreu. Evidentment ens hi neguem i mirem de continuar el nostre camí.

Decidim arribar-nos caminant a la desembocadura al mar del Nil. Allà es troba, també, la fortalesa erigida el 1479 pel sultà alexandrí Qaitbey i que rep el mateix nom que la construcció de la Corniche de la capital. Segons la nostra guia son 5 quilòmetres recorrent el marge del Nil. La ribera del riu, un cop s’acaba Ar-Rashid, està plegada de palmerars, algunes cases, alguna drassana i, sobretot, forns de maons, que s’amunteguen a milers a l’ombra de sostres de pladur. Quan les forces comencen a flaquejar, decidim preguntar a un camioner sobra la distància que ens falta. Força. A l’home li caiem simpàtics i decideix aturar un cotxe, que va en l’altra direcció, li dóna unes poques lliures i ens entafora a dins del cotxe d’un simpàtic miop amb ulleres de cul de got que no para de parlar-nos i fer preguntes en un àrab inintel·ligible.

A la fortalesa, però, tornem a topar amb la Policia Turística. Malgrat que sembla que els seus companys els hagin avisat de que voltàvem per allà, els agents ens comencen a fer les mateixes preguntes. Que d’on veniu, que on dormiu, que què feu aquí, que si parleu àrab... El jove fa broma sobre el Barça, que si Eto’o per aquí, que si Messi per allà, fins que, de repent, apareixen un parell de policies més. Un, amb bigoti i jaqueta de cuir sobre l’uniforme verd caqui, fa veure que mana i l’altre l’acompanya amb una metralleta retallada sota el braç. Ningú d’ells parla més de tres paraules en anglès però ens comencen a posar problemes per a que entrem al Qaitbey. Absurditats. Asseguren que se’ls han acabat els tiquets, que els hauríem d’haver comprat a Ar-Rashid i que no ens poden deixar passar. Només s’ho repensarien si paguéssim 30 lliures per cap, més del doble del preu oficial. En veure que no estem disposats a pagar-ne més de cinc, ràpidament s’ofereixen a negociar-ne el preu. Riuen una estona fent bromes que no entenem i de les que, segurament, en som protagonistes mentre es fan les víctimes i ens asseguren que, si ens deixen passar, es juguen acabar a un calabós. L’home de la metralleta, que ha decidit seguir la conversa assegut 10 metres enllà de nosaltres ens ofereix l’últim preu. 30 lliures els 3. Prova de dir-ho cridant escuetament twenty ten (20, 10) i, malgrat que, donada la situació, estaríem disposats a pagar-los cap de nosaltres té canvi, pel que acabem desistint de veure la fortalesa que protegeix l’entrada del Nil al Mediterrani. Els comentem que simplement donarem una volta pel poblet i tornarem, però ells responen que no hi ha res a veure i que agafem un taxi. Insistim que volem donar una volta, però ells perseveren per a que agafem un taxi i tornem immediatament a Ar-Rashid. Davant la insistència d’un home que porta una metralladora retallada sota el braç enfront uns que només porten una guia turística, optem per desistir i girem cua.

De tornada ens tornem a trobar el conductor miop, que se’ns ofereix a dur-nos de tornada. Evidentment accedim i seiem al darrera del cotxe. Una sensació de ridícul ens envaeix tan bon punt posem el cul al seient. Un soroll de miniradial delata que estan arreglant una porta del destartalat vehicle. I nosaltres a dins. 5 minuts després comencem el camí de tornada. Abandonem, així, el primer enclau turístic que ens proposàvem visitar. Un espai perfectament protegit per la policia de la seva única amenaça possible: els turistes. Curiós mètode...

dissabte, 13 de desembre del 2008

Quantum of censure

El cinema Amir és un antic cinema alexandrí. Inaugurat l’abril de 1952 amb el passi, dos anys després de la seva estrena oficial, de Tot sobre Eva de Joseph Mankiewicz i amb Bette Davis com a protagonista. Amb capacitat per a més de mil persones, actualment es troba dividit en 6 sales. El cinema és una antiga propietat de la 20th Century Fox i actualment programa cinema autòcton i les darreres superproduccions de Hollywood.

La darrera pel·lícula de James Bond, Quantum of solace, és una de les estrelles de la cartellera local. Emesa en versió original amb subtítols en àrab estàndard, l’entrada val poc més de dos euros, exactament el mateix que val un pot de crispetes, mida única, i dues llaunes de coca cola per a gaudir de ple del darrer capítol d’una de les sagues cinematogràfiques de més èxit de la història.

En una sala més que decent parelles de joves festegen dirigint-se tímidament la paraula. Deu ser per això que posen el volum del fil musical a tot drap instants abans de que comencin els anuncis comercials. La sala entra en tensió quan la primera i impactant escena de la pel·lícula surt en pantalla. La veritat és que sorprèn el silenci amb que se segueix el film en un país tant poc avesat al silenci. Res més lluny de la realitat, resulta ser un miratge. 15 minuts després de que comenci la pel·lícula entra a la sala una família al complet. Pare, mare, àvia i els dos fills, un dels quals amb prou feines es deu posar dempeus. No passen ni 3 minuts que el pobre infant, a causa de la foscor de la sala, trenca a plorar. Els seus crits, que omplen la sala, no troben consol. Se’l passen de mare a àvia, i de àvia a pare, sense tenir èxit davant l’exasperació d’una sala on ara ja comencen a sonar els primers mòbils. N’hi ha qui els agafa i tot.

- Hola, estic al cine......Sí, el James Bond.......nono, digues........gràcies a déu, tot bé. La teva família què tal?......tothom bé.....ualhamduli’lah...

La família, la criatura dels quals no pararà de plorar, arribaran a la sàvia conclusió de dur el nen a fóra de la sala quan faltin poc més de 20 minuts per a que acabi la pel·lícula. Mai hagués imaginat que trobaria a faltar la nena dels Cines Balanyà que fa callar tota la sala!

Impossible d’escoltar mínimament els diàlegs en anglès i amb uns subtítols que trigaríem 10 minuts a llegir, que no comprendre, el que passen en 30 segons, la pel·lícula passa a ser una odissea. Però això no és tot. Misteriosament, la pel·lícula té alguns salts força incomprensibles. La música dels crèdits d’inici, de repent, es talla. Es nota un salt. Curiosament apareix quan uns grans de sorra comencen a dibuixar una figura femenina...i que sembla nua. Algú ha decidit fer servir les tisores. I no es pot dir que ho faci amb gaire traça. La mateixa sensació succeeix instants després quan el 007 sembla seduir una agent britànica. Hi ha alguna cosa que no s’entén. Hi falta un tros d’una escena. Una escena completament innocent en una de les pel·lícules més toves de l‘agent Bond. Tant hi fa. Algú ha decidit que la moral islàmica no podria aguantar veure l’esquena nua de Gemma Arterton o la silueta insinuada d’una dona als títols de crèdit. Als egipcis, però, no els cal viatjar a cap Perpinyà per poder veure el flirteig complet de David Craig. Avui en dia existeix internet, el que resta el seu encant a la cosa. Però, si suméssim aquest peregrinatge al protocolari cap a la Meca, potser ja en serien massa.

dijous, 11 de desembre del 2008

Galería del festí


Mentre la ressaca del festival càrnic de dilluns encara cueja pels carrers d'Alexandria; mentre el centre de la ciutat és envaït per quitxalla de barriades i mentre els egipcis que s'ho poden permetre es foten uns tiberis que tomben d'esquena (i que per sort em pogut tastar) en el següent enllaç podreu veure un recull d'imatges de la festa de dilluns.

Foto i Galeria: Sergi Cardona

dilluns, 8 de desembre del 2008

La festa del sacrifici

Son les sis i mitja de la matinada i un degoteig constant de persones surten de les seves cases. S’han instal·lat zones especials a alguns carrers, amb estores a terra, tarimes i reproduccions de la sagrada Ka’ba penjada entre les garnaldes del carrer. Fins i tot n’hi ha que tenen ridículs ninots inflables que, si no fos perquè algú se’m pot ofendre, diria que proven de reproduir la imatge d’algun profeta o sheikh important. Els homes i les dones es troben separats, els homes més a prop de l’entarimat i les dones, al darrera. Hi ha qui ha aprofitat el pas d’un carrer per marcar més encara la diferència. Hi ha dones grans que no poden jeure a terra i estan assegudes en cadires, infants, gent jove concentrada, fins i tot policies d’uniforme s’uneixen a la catifa mentre centenars de sandàlies i sabates descansen a les vores. Per alleugerir l’espera algú decideix recitar fins l’extenuació algun vers lloant la grandesa d’Al·lah. La passió fa que el micro passi de mà en mà, anant a petar a mans d’alguna veu infantil extremadament desafinada.

Un quart d’hora després algú crida Salat! (oració) i tothom es posa dempeus. S’escolta el takbir (Allahu akbar, Allah és el més gran) i s’inicia, llavors, una espectacular coreografia al compàs dels 7 passos que té la seqüència oratòria islàmica, la rak’a. Centenars de cossos es mouen plegats, repeteixen els moviments al ritme de la oració. Lloances a déu. N’hi ha qui se li han enganxat els llençols i s’incorpora com si res, ajuntant les mans a les orelles i després al pit, per agafar el fil del grup. Mans sobre els genolls. Hi ha qui s’ho mira des d’un costat, atent, i n’hi ha que ni això. El front toca a terra. Com uns indigents que dormen a terra, que resten impassibles a la cerimònia col·lectiva que succeeix al seu voltant. Asseguts sobre els talons. Quan s’acaba la oració la majoria de la gent marxa, mentre el hitab crida la seva arenga aguantant un parell de micros sota una reproducció de la Mà de Fatima que fa pampallugues de colors.

El que segueix a la oració matinal no és un espectacle apte per als vegetarians més sensibles. Potser ni per als carnívors més convençuts. Gentades s’aglutinen a les carnisseries per veure l’espectacle del sacrifici. L’enorme punyal, ja tenyit de vermell, s’aproxima a la gargamella del marrà. Al crit d’Allahu akbar i en nom de Déu, el carnisser perfora la tràquea i l’esòfag d’una sola fiblada i deixa que l’animal mori dessagnat, tal i com mana el ritu islàmic. La bèstia agonitza escopint a raig sang pel coll mentre les seves potes realitzen bruscament els darrers espasmes.


La escena es repeteix cada 200-300 metres. Algú s’ho fa a casa seva, com denoten les portalades esquitxades de sang pertot i els desaigües que expulsen una aigua de sospitós color rogenc. Munts de pells apilades, potes atestades als vorals i rius color vermell intens caient carrer avall. Infants fent ganyotes a carners agonitzant, munions de gent esperant il·lusionada que algú degolli l’animal més gros i indigents que s’aproximen a veure què els pertoca. Segons marca la tradició el rumiant ha de ser partit en tres parts, una per a un mateix, l’altra per la família més propera i la tercera, per als més desvalguts.

La macabra celebració dura tota el matí i s’allarga durant hores. Després dels marrans arribaran els búfals, després les vaques i així fins acabar amb tots els encàrrecs de la jornada. Qui s’ho pugui permetre gaudirà d’un autèntic tiberi durant tota la setmana servit sobre un llit de sang i entranyes al vell mig de la ciutat. Tot per commemorar la llegenda d’Abraham.

A la nit, el cel obsequia amb una lleu però suficient pluja que neteja els carrers. Deu haver estat la voluntat de Déu...


PD: Marrà, en català, significa lo que carnero en castellà.
Mascle de l'ovella que normalment s'explota com a semental, més gran que la cria de l'ovella, el corder o anyell. Aquí Egipte no acustumen a matar els corders fins que cumpleixen l'any d'edat.

Fotos: Sergi Cardona

dissabte, 6 de desembre del 2008

Recepta informàtica

Es donen veus pel veïnat. Es recomana fer-ho entre els bewwabs (porters), que solen ser els més enterats. S’acorda una data estimada. S’espera una estona a casa a que piquin a la porta. Un parell de joves demanen per tots els balcons de la casa. Observen la millor opció i tornen a marxar.

Una mitja hora després un dels homes anteriorment esmentats torna a venir a la casa. S’aboca al balcó i espera. En pocs minuts comença l’espectacle. Un home enfilat al terrat del bloc de davant comença a moure circularment el cable telefònic per damunt del seu cap talment com si es trobés a un ranxo texà i volgués caçar alguna vedella. El seu objectiu, però, no té cames ni corre: és un balcó en un cinquè pis. El cable ha estat prèviament preparat. Ha recorregut mig barri des del cibercafè dels joves fins l’esmentat terrat, sortejant balcons i demostrant que el camí més ràpid entre dos punts mai és la línia recta. Després d’uns quants intents del jove, entre els quals és possible que li calgui baixar al pis d’algun veí per desenredar el cable atrapat, l’home aconseguirà fer diana. Es mira de fer arribar el cable a l’interior de l’immoble. Per això es recomanen els forats de l’antena de televisió. En el seu defecte, es recomana supervisar la instal·lació. Es disposa el cable restant per la casa, a gust del consumidor. No s’esperi gaire displicència autòctona en aquesta fase del procés. Es connecta un dels caps del cable a l’ordinador desitjat.


Procedeixis després a una lluita tecnològica i idiomàtica entre un informàtic que no sap castellà i un barceloní que no sap com va el Windows XP. Finalitzat aquest procés s’inicia un diàleg de besucs entre els mateixos individus per establir quotes i terminis. Un cop s’entén que ta’miin és dipòsit d’assegurança es segella l’acord. Es sacseja tot, es carrega de paciència occidental i per 35 lliures al mes, uns cinc euros, s’obté accés a internet d’alta velocitat a domicili.


Observis les possibles conseqüències de la recepta. Una ciutat plegada de cablejat penjant d’immobles, balcons i terrasses. Cabdells inacabats, lianes electròniques que connecten immobles, miracles del possibilisme modern. Això sí, evitis inacabables obres d’obertura de carrer anuals per a instal·lar avui el cable, demà l’adsl i passat la fibra òptica. Res és impossible.

dijous, 4 de desembre del 2008

control universitari

Cada matí el nostre cervell ofereix una lluita titànica per separar les parpelles mentre exercitem la nostra més que dubtosa agilitat esquivant cotxes a plena avinguda del canal de Sues. Preludi d’un cop de cintura que ens permeti esquivar la vigilància policial que, com cada dia, es dedica a demanar la identificació als alumnes de la Universitat d’Alexandria. Mentre un policia uniformat fa passar d’un en un els alumnes que ensenyen les seves credencials abans d’entrar al campus, un altre controla l’entrada dels vehicles rodats.


Val a dir que esquivar el control no és, ni molt menys, complicat, sobretot si s’és occidental i se sap escollir l’entrada amb el policia menys eficient de tota la Universitat. La qüestió és trobar el que faci cara de més adormit que, per sort, sol ser el de l’accés més proper a la nostra escola d’idiomes. L’home, assegut en una cadira, també s’està barallant amb si mateix per mantenir-se despert a tant elevades hores de la matinada. Les 9.


Mentre a Barcelona els estudiants segueixen cridant contra el Pla de Bolonya, a l’altra punta del Mediterrani les reivindicacions universitàries corren per altres camins. Malgrat que l’article 18 de la Constitució Egípcia i el 317 de l’estatut de les universitats reconeixen la independència universitària i prohibeixen la presència policial als campus, la realitat és una altra. L’Administració de guardes universitaris controla els accessos i la seguretat als campus egipcis des que se signés un decret en aquest sentit l’any 1981. Vesteixen com a policies i segueixen ordres directes del ministeri d’Interior, avui dirigit per Habib El-Adly. Son policies. Activistes egipcis han denunciat l’assetjament d’aquests cossos als recintes universitaris: persecució política, control sobre decisions internes de la Universitat, com l’elecció del degà, i, fins i tot, el control i l’exclusió de candidats d’oposició a les eleccions sindicals estudiantils.


Dos joves de la Universitat cairota de Helwan van denunciar a primers de novembre haver estat assetjats per membres d’aquests cos quan intentaven accedir a la seva facultat. Els estudiants asseguren haver estat registrats sense motiu aparent amb amenaces verbals i físiques incloses. Fins i tot asseguren que han telefonat a les seves famílies amenaçant-les amb l’expulsió. Paradoxalment els 2 estudiants, membres del grup d’Estudiants en Resistència, han estat denunciats per suposada agressió a 15 membres de les forces de seguretat. Els joves asseguren que aquesta és una situació habitual darrerament a les universitat cairotes, i especialment a Helwan. “Qualsevol estudiant conegut per la seva activitat política és senyalat pels cossos de seguretat, el teu nom és aquest i aquest i vius aquí i aquí, si no deixes el que estàs fent, tindràs conseqüències” afirmen.

El passat 25 de novembre, però, una decisió del Tribunal Administratiu va reconèixer la inconstitucionalitat d’aquesta mesura i va comminar la Universitat de Helwan i les de tot Egipte a retirar els cossos policials estatals dels recintes estudiantils i reemplaçar-los per cossos de seguretat propis i autònoms. El decret de 1981 era, segons el tribunal, inconstitucional i la policia hauria de marxar de la Universitat.


Malgrat que la decisió és vinculant i d’aplicació immediata a tot el país, les coses van al seu propi ritme. Una setmana després els carnets els demanen homes vestits de civils. No se sap qui els ordena, però a cada porta son controlats de ben a prop per, almenys, un home unifomat amb el tradicional vestit negre hivernal de la Policia nacional egípcia. Per tant seguim havent de buscar el policia més mandrós de tot el campus per evitar treure el carnet mida A5 que ens acredita com estudiants del Centre TAFL d’Alexandria; la cosa més semblant a la ONU que un hagi vist en la vida. Però això ja és un altre tema...

dilluns, 1 de desembre del 2008

Compte enrera per l'Eid el-Adha


Una intensa fortor animal omple els carrers aquests dies. Centenars de corders han canviat el camp per improvisats estables urbans. Camions plens d’anyells proven de fer-se lloc entre el minso marge dels carrers replens de parades de fruites i carn. Nens que s’entretenen a picar els corders amb bastons; d’altres que miren que no es mengin la fruita del veí. Un pare, amb el fill agafat de la mà, observa il·lusionat com li pesen el corder, al qui li pengen les 4 potes d'una estrafolària balança. Si cambièssim l'anyell per un avet, ja tindríem un bonic retrat nadalenc.


Dilluns vinent se celebra una de les grans festivitats del món islàmic. L’Eid el-Adha, la festa del sacrifici; una festa que marca l’època preferible de pelegrinatge a La Meca, el Hajj. La celebració té l’origen en la història del sacrifici d’Abraham, qui va estar a punt de degollar el seu propi fill Isaac per mostrar la seva lleialtat a Déu. Segons explica la història, també sostinguda pel cristianisme i el judaisme, la clemència de Déu aturà Abraham just abans que aquest obrís el coll a Isaac. En gratitud, aquest va sacrificar un corder i el va entregar a Déu. En imitació, els musulmans sacrifiquen preferiblement un corder en aquestes dates. La festivitat, que comença 70 dies després de l’Eid el-Fakir, la celebració del fi del Ramadà, durarà uns 3 dies. 3 dies en el que els carrers d’Alexandria, i de tot el món islàmic, celebraran la seva gran festa major.


Alguns, però, no se n’han pogut estar. Desenes de bassals de sang ja esquitxen el terra en una avantsala de la carnisseria pública que s’apropa. Quelcom que no s’aventura gaire apte per aprensius. Per sort alguns ja estem curats d’espant. I si no, un mes veient vedelles senceres colgades cap per avall, caps de bestiar penjant de botigues i entranyes completes, amb budell i tot, assecant-se a ple carrer ja han curat de tota possible aprensió.

Foto: Sergi Cardona