dimecres, 9 de desembre del 2009

Horitzons

-En què somies, Sanaa?
- Somio anar a veure el mar i navegar en una barca amb en Nagui i les nenes

Perquè en el segle XXI, el segle dels vols a baix cost i la prostitució total de les distàncies, encara queda gent que somia en un viatge a menys de 10 quilòmetres de casa seva. Perquè en el segle XXI en que hi ha gent que pren un avió a Barcelona per anar a sopar a la riba del Sena i tornar la mateixa nit, encara hi ha a qui la seva vida no va més enllà del seu barri. De les 4 cases i els 4 carrers de cada dia. De l'escola al mercat. Del mercat a casa. I de la cuina al rebedor on, això sí, no hi pot faltar mai la lluminària de la capsa tonta. Aquella qui supleix l'home en les llargues jornades laborals que s'estenen per setmanes fent de porter al barri d'Ibrahemiya. “La meva companyia” diu amb poca dissimulada resignació mentre el seu marit senyala a l'horitzó les llums de la autopista Internacional. I assegura amb ignorant fermesa que aquella carretera et condueix arreu del món on es desitgi anar. Que per això té aquest nom. Tant sols s'ha d'escollir el destí. “La Meca, Londres, Barcelona; qualsevol lloc del món” assegura amb la dignitat que un servidor no sap trencar.

I quan la nit arriba i Sanna tanca els ulls somia en viatjar a la llunyana platja d'Alexandria. Allà on es troba el seu horitzó més llunyà. A 20 minuts i 30 cèntims d'euros de viatge en mini bus.

divendres, 4 de desembre del 2009

El hubb


Marwa fa gargots a la seva llibreta amb la mirada perduda. Penja comentaris d'adolescent al seu compte de Facebook i obre caixes de la sorpresa que li revelen les més estúpides tonteries que un es pugui trobar en una capsa cibernètica. “Marwa opened the Mystic gift box”...i s'hi ha trobat un osset de peluix de color rosa que faria fàstics a la més empalagosa persona que un es pogués imaginar. Però a ella li fa gràcia.
És el que alguns en diuen amor. El que d'altres en diuen ximpleries d'adolescent.
El que fa que no vulgui ni escoltar el consell de les seves amigues i amics que li diuen que ho deixi estar. Que hi ha coses que no tenen futur. Com viure en un país com Egipte, ser filla d'un professor de dret islàmic als Emirats i enamorar-se d'un jove 3 anys més jove que tu i, el que és més rellevant, de classe social sensiblement inferior.
Perquè en un país com Egipte, una no pot plantejar-se la vida amb un qualsevol. Perquè si s'és d'una elit una no pot anar tontejant amb un jove que amb prou feines heretarà un taller de forjats. A qui li serà impossible pagar una dot, muntar una cerimònia de compromís i comprar un pis en condicions per demanar la mà al pare de la criatura. I ell, tot i que comença a lligar-la en curt dient què ha de fer i que no hauria de fer, amb qui s'ha de veure i amb qui no, ho sap.
I per moltes xocolates desfetes que es prenguin a la vora de la corniche alexandrina, guardant les protocol·làries distàncies i d'amagat dels pares, serveixin per amagar la realitat, hi ha coses que no poden ser.
I ella també ho sap.
Sap perfectament que això es troba ben lluny del futur que el seu pare i la seva mare li han preparat. Que li han preparat malgrat viure a un país a 2 000 quilòmetres d'on ella viu i s'enamora. On estudia i mira de sobreviure. Com els estudis que ha fet durant més de 5 anys d'universitat, que no son més que una peça més de l'anunci matrimonial que els seus pares tenen preparat per a la jove.
“Filla de casa bona amb estudis de grau busca parella matrimonial de nivell per a compromís i matrimoni. Decència, assegurada. Preu, a convenir.”
I és que l'amor és un títol de propietat.

Però no només a l'Alexandria dels nostres dies.

dijous, 26 de novembre del 2009

Kulu sana ua entu taibiin...

La Paca posa la seva mirada a l'horitzó després d'haver mirat d'assaborir les 4 fulles d'herba que li han donat per dinar avui. Fa veure que no se n'adona de res del que li passa al seu voltant. Ni dels nens que l'observen embadalits. Ni de la turista de cabells clars que passa corrent ràpidament fent veure que no veu res. Ni del soroll dels sabres que anuncien que d'aquí poc la passaran per la pedra. Fa veure que ni se n'adona de que la seva companya dels darrers dies, la búfala Maria, ara està estirada al mig del carrer, oberta en canal i amb els budells desparramats sobre l'irregular asfalt del carrer alexandrí. Ni tant sols s'immuta davant les imatges del televisor de la tenda del costat, on s'anuncien els preparatius del multitudinari pelegrinatge anual. I s'estira sobre el toll de sang que s'ha format i posa la seva mirada en l'horitzó. Més enllà dels confins de la pedra sagrada de la Meca.

Torna l'eid el kebir als carrers d'Alexandria. Torna la Festa del Sacrifici.


Kulu sana ua entu taibiin....


foto: Al-Ayn

dimecres, 18 de novembre del 2009

Decepció faraonica

Societat mentalment atomitzada, els carrers es preparaven per a la batalla. Ja des de bon matí banderes de totes les mides possibles penjades arreu, tallers de pintura facial al mig del paviment, cartells creuant avingudes anunciant que “Yes we can”. Però no va ser així.

Un cop l'arbitre va xiular l'inici del partit, com per art de màgia, els carrers es van desertitzar. Ni clàxons, ni soroll, ni tant sols cotxes. Ningú excepte 4 despitats i els guàrdies de seguretat que preguntaven a tot aquell qui passava quin era el resultat. Ni el trencament del dejuni de Ramadà va deixar els carrers com l'Egipte-Algèria.

Pantalles als llocs més inversemblants servien per seguir el partit. Aglomeracions davant les pantalles més inesperades. Una noia arreglava l'antena del televisor de la farmàcia. Grups de joves segueixen el partit entre les desenes de televisors engegats de la tenda d'electrodomèstics. Televisors sobre capses de patates fregides, cadires i fins butaques al mig del carrer o flassades a les portes de la perruqueria per seguir el que passava a Sudan. Uns infants onegen la bandera egípcia tancats en un 4x4 aparcat davant d'un cafè mentre el seu pare segueix el partit amb els amics.

Però finalment Algèria va batre l'equip dels faraons provocant que la decepció s'estengués pels carrers d'Egipte. Cares llargues i poc habitual mal humor generalitzat. Un inusual i corprenent silenci envaïa els carrers. Com si d'un funeral es tractés.

El vell Ahmed haurà de despenjar demà la tricolor amb resignació de la porta del seu quiosc. Egipte tornarà a perdre's un Mundial. Un any més.

L'opi ha viatjat a Alger. L'opi ha agraciat avui Buteflika.


Foto: reuters


dimarts, 17 de novembre del 2009

La guerra del futbol

Diuen que la religió i el futbol son l'opi del poble. Si això és realitat Egipte está a la vora del col·lapse. El coma. A les tradicionals sortides de to del sheikh Tantawi i altres telepredicadors de l'Islam ara s'hi afegit la bogeria nacional per la selecció de futbol. En un país on la dialèctica futbolística és un bipartit Ahly-Zamalek, la selecció de futbol serveix “per unir un poble”....i de pas oblidar les misèries col·lectives. Quelcom que el Règim, com totes la dictadures sabudes i per saber, coneix molt bé.

Egipte i Algèria es juguen demà, en un agònic partit de desempat a Khartoum, el bitllet cap al Mundial de futbol de Sud-àfrica 2010. I es preveu una guerra. El partit es va veure forçat després que dissabte Egipte guanyés 2 a 0 Algèria, empatant així els dos equips en punts i golaverage tant particular com global. Un gol en dubtós fora de joc de Meteab en el minut 96 de partit va forçar aquest inusual partit de desempat a la capital del Sudán. Els carrers de tot Egipte es van veure, llavors, envaïts per l'eufòria col·lectiva. Clàxons rebentant timpans, desodorants convertits en improvisats sortidors de foc i cotxes sobrecarregats d'eixalabrats seguidors cridant “Masr, Masr!” (Egipte-Egipte!) o “Ya rab, ya rab” (Oh Déu). Milers i milers de banderes pels carrers, a totes les cantonades, pintades a les cares dels més petits. Colorits cartells a les tendes més impensades convidaven la joventut a pintar-se els colors nacionals a les galtes.

I després de la tempesta.....arriba una nova tempesta. Sudan ja ha anunciat un desplegament de 15000 policies per aturar la guerra egípcio-algeriana. Una cosa que no és broma. Poc abans del partit de dissabte 4 jugadors algerians van resultar ferits en ser apedregats per aficionats egipcis en arribar a El Caire. Una història que cap egipci s'ha volgut creure. 30 aficionats van resultar ferits (20 d'ells algerians) en els enfrontaments que van seguir el partit del Caire. Res comparat amb els milions de pèrdues en mòbils que l'empresa de capital egipci Orascom ha denunciat a Alger després que milers d'algerians la prenguessin en ira pel resultat del partit. Egyptair també ha denunciat atacs contra les seves seus en terra algerí. Fins i tot a Marsella es van registrar incidents. Però la història entre Egipte i Algèria no ve de nou. Una curiosa intoxicació de l'equip egipci en el partit d'anada a Alger mesos enrere ja va posar en antecedents de la ferma amistat entre uns i altres.

Ara fa 20 anys Egipte es va classificar per última vegada per un mundial (Itàlia 90) i va ser precisament contra l'equip magrebí. En un partit plegat d'incidents fins i tot un jugador algerí va acabar a presó per agredir amb una ampolla de vidre un membre de l'staff egipci.

Mentre el partit no arriba, les televisions estan saturades de milers d'anuncis sobre el partit. Coca-Cola, Heinz Ketchup, Pepsi... Les grans multinacionals asseguren a cadascun dels països que donen suport a les seleccions respectives en una mostra més del cinisme capitalista. Els diaris van plens de notícies sobre el partit, les televisions no parlen d'altra cosa. Com caigut del cel, el Règim agafa el relleu. Ni la psicosi de la grip porcina havia endormiscat tant el poble egipci. El Règim ho aprofita. Els autobusos del Caire demà seran gratuïts, el Partit Nacional Democràtic (llegeixis El Partit) ha regalat centenars d'entrades a canvi d'interessos polítics, milers de tiquets s'han venut a 100 lliures (14 euros) amb vol inclòs.

Khartoum serà demà una guerra. La guerra per l'opi del futbol.


dissabte, 14 de novembre del 2009

Interrogatori

Per tercera vegada en el mateix dia em conviden a entrar a la sala d'interrogatoris. Allà m'hi espera el que se suposa que és el superior de tota aquella colla de joves aprenents. Tampoc deu passar dels 35. Assegura que l'han fet venir expressament per a mi. Que els estic fent venir molts maldecaps perquè no en treuen l'aigua clara. Jo li asseguro que dubto que sigui per la meva falta de col·laboració.

L'home, a qui se li noten els galons des de bon principi, em pregunta si vull fer l'entrevista en castellà. 5 minuts de comprovar el seu rovellat accent sud-americà serviran per a que tornem a l'anglès i les clàssiques preguntes made in Kafka.

  • Per què parles català?

  • Perquè soc català.

  • No tothom parla català allà....

  • Prou que ho sé

  • No tindràs res a veure amb tot això del País Basc?

Després d'insistir sobre les possibles connexions Josu Ternera-Pompeu Fabra i la netedat del meu expedient a l'Estat espanyol, arriba el moment de l'expedient àrab. A l'home li descol·loca que hagi marxat de la “meravellosa” Barcelona per anar a la “subdesenvolupada” Alexandria. S'entesta en si bec alcohol, si visito mesquites o conec el Corà. Com m'he fet el visat, com em pago la meva estada a Egipte i en que dedico el meu temps. De si he viatjat a tal o qual país. Que si perquè Síria. Que si perquè Líban. Aquest home ja coneix la majoria de les meves respostes. Que li faci un mapa. On he estat. Amb qui. Qui he trobat. Quin era el meu interès. S'entesta tímidament en el sud del Líban sense treure'n res especial. M'obliga a apuntar els noms i contactes dels amics que m'acompanyaven. Que si sé què és Hezbolah, que si he vist cartells pels carrers del Liban. Impossible no fer-ho. No tindràs un souvenir amb la cara de Nasralah? em pregunta. No m'agraden els souvenirs, li dic.

Mica en mica l'home es destensa. Assegura que he de comprendre que ells han d'estar segurs del que fan. Que un error seu suposa morts. Que un cop uns anglesos amb passaport es van immolar a la platja de Tel Aviv i que si això i que si allò. Diguem que no ets un dels nostres millors amics, em llença abans de començar una dissertació sobre la legitimació històrica de l'Estat d'Israel. L'home, després de dir que la paraula Palestina és d'origen romà com si això fos un insult, em dibuixa mil mapes que suposadament argumenten la falta d'història del país com a tal. Llavors em llença una curiosa dissertació supramaterialista. Em retrata Israel com aquell pis del qual els propietaris han hagut de marxar i que, un cop tornen, amb claus i documents de propietat, es troben que ha estat ocupat per algú altre. Segons l'oficial “de tot el pis ens hem acabat quedant una sola habitació; i encara ens hi volen fer fora”. Davant de tant curiós paral·lelisme li commino a que reocupin el call de Girona o el de Barcelona sense dilacions, que nosaltres, els catalans, anirem a reclamar terres per mitja Mediterrània al crit de Despertaferro. I a l'home li sembla del tot lògic que ho féssim. Si és que encara en guardem proves de la propietat. Hagin passat 5, 10 o 500 anys.

L'home s'estira dels cabells en no comprendre perquè mig món es fixa en el que passa a Palestina, on moren pocs centenars, mentre milers moren a diari al Darfour. Justifica el mur com una protecció de les agressions palestines. I mentre explica contes divertidíssims sobre el perquè de l'atac a Gaza assegura tot orgullós que ell estava allà, a l'exèrcit. Però no li falta raó en segons quines preguntes. Perquè els refugiats palestins no tenen cap dret de ciutadania a gairebé cap país àrab? Perquè Egipte no es va voler quedar Gaza en els acords de Camp David? On son tots els milions que van a parar a Gaza?

Després de gairebé una hora discutint sobre el conflicte que, de fet, ens té com a oficial i retingut reunits, em convida a tornar a esperar a la sala. Una hora després una parella de joves em porta un expresso amb una pasta. No he ni fet dos xarrups del cafè que una jove vestida de violeta em pregunta si vull que m'estampin el visat d'Israel al passaport.

I el perillós terrorista que escriu aquestes línies entra, finalment, a l'Estat Sionista d'Israel.

Amb el carregador de la càmera ben preparat.

Son les 4.45 de la matinada.

Fa més de 9 hores i mitja que he estat retingut a l'Aeroport de Tel Aviv.

dijous, 12 de novembre del 2009

Jo també soc terrorista

El primer seient del vol de Royal Jordania 0346 que uneix Amman i Tel Aviv està reservat. El seu inquilí, vestit de misteriós i impecable negre, saluda amb familiaritat la tripulació i els militars que escorten el vol. Es cuida de ser entre els últims a pujar a l'avió. Preparat per parar compte en cadascun dels passatgers de tan peculiar vol. S'asseu reposadament, entrecreua les cames i observa que tot sigui a lloc. No té equipatge i poca falta que li fa. Segurament tornarà a la capital jordana en el proper vol.

Aterrar a l'aeroport Ben Gurion de Tel Aviv és una cosa sensible. Especialment si un, com és el cas, ha viatjat àmpliament pel món àrab. La neurosi col·lectiva, tan àrab com sionista, del conflicte més mediatitzat del planeta genera kafkianes escenes. Escenes com les que l'autor d'aquest bloc va viure tan bon punt va posar un peu en terra israelià.

Un s'havia promès que no viatjaria a un lloc com Palestina a fer simple turisme i, per això, el primer viatge a terra santa del que escriu era com a càmera d'un documental. Un documental que no era el meu. Una feina per encàrrec sobre la opinió que dones egípcies, palestines i israelianes tenien sobre el famós discurs de Barack Obama a El Caire, la passada primavera. Però la esquizofrènica situació política de la zona va fer que el director del documental, egipci, no pogués viatjar i un servidor es trobés tot sol davant del llop, viatjant amb càmera, trípode i 65 metres de lona negra per a fer una localització.

Per això quan a un servidor es va plantar davant la garita dels passaports, el guarda li comença a regirar de dalt a baix la llibreteta marró. D'on és aquesta estampa, pregunta. Síria. Quin és el propòsit de la seva visita, em diu. Feina. Quina feina?

Si tens cap problema, si algú et pregunta res: ensenya la invitació de l'associació” em van dir abans de marxar. I això vaig fer. Confiat en que, tal i com m'havien jurat i perjurat, l'associació fos realment forta i m'estalviés cap problema. Res més lluny de la realitat. Tan sols veure el logotip, els ulls del guarda es van convertir en dues taronges de València que per poc rebenten el vidre de la garita. L'home ràpidament em va comminar a acompanyar-lo i esperar-me en una sala.

18 cadires, dos dispensadors de begudes i un televisor rebentat que informa, a través de Fox News, que 13 militars nord-americans han mort a Fort Hood a mans d'un psiquiatra militar a qui se li ha girat la xaveta. Una mare que sembla malalta i la seva filla, poloneses pel que vaig acabar sabent, son les meves primeres companyes de trifulga. Les despatxen en poc menys de 20 minuts entre la bronca de la nena a se mare per no estar-se quieta a la ortopèdica cadira de rodes que li serveix de transport.

En 10 minuts em criden en audiència. Una parella de joves israelianes. Tenen la meva edat. Ungles sobrepintades de vermell. Una petita oficina. Un ordinador i unes cadires. Em conviden a seure i em comencen a interrogar. Una d'elles pregunta. D'on vens. On vas. Què fas. A qui coneixes. Qui t'espera. Per qui treballes. L'altra tecleja en un ordinador. Despatxo l'interrogatori amb tranquil·litat. Al cap i a la fi no amago res. Els desperta especial interès que visqui a Egipte. A la que se m'escapa alguna expressió en àrab les dones ràpidament apunten la genial descoberta. I malgrat que volen saber si soc musulmà no saben fer-me la pregunta directament: “Has entrat mai a una mesquita?”, “Saps coses del Corà?”, “Beus alcohol?”. Preguntes que em provoquen el riure estúpid. Em fan escriure en un full els meus telèfons i correus electrònics i em diuen que m'esperi altre cop a la sala.

I per allà van desfilant els sospitosos habituals. Un turc culpable de dir-se Hassan. Un italià culpable d'haver viatjat al Líban per feina. Una peruana culpable de ves a saber què. Però ningú s'hi està més de 20 minuts. Una hora com a molt. Excepte un servidor, que passa les hores veient a la televisió la enèsima reemissió de Matrix, una altra dels Blues Brothers o com el Vil·lareial li fot una pallissa al Lazio a ves a saber quina competició. De les oficines de seguretat només en surten treballadors extremadament jove. Pocs passen la trentena. Alguns fins i tot porten els apunts universitaris sota el braç. La majoria noies. Joves estupendes més pròpies d'un bar universitari que de les dependències d'una central d'Intel·ligència. Estratègia antiterrorista?

En un moment em crida una d'aquestes joves. Atractivament armada amb el pinganillo d'un walkietalkie. Altiva i vestida d'un violeta que després descobriré que denota el seu rang dins el departament. Em fa recollir el meu equipatge, que ha estat una hora donant voltes per la cinta transportadora sense que ningú li fes cas, abans de dur-me a una altra sala, apartada a un racó. Una sala blanca amb 4 cartells publicitaris. Em fan seure en un racó. Per veure l'espectacle. El mar mort a un costat i un mural de fotos florals de Jerusalem, a l'altre. Al mig 4 taules pròpies d'una autòpsia. I per això estan. 5 joveníssims experts antiterroristes esbudellen les meves bosses. Espedacen les meves pertinences sobre les taules. Obren butxaques que ni jo coneixia. Troben coses que ja creia perdudes. Previsible la cara de sorpresa en descobrir els 65 metres de lona negra dins la meva maleta. Ho passen tot una vegada i una altra per màquines incomprensibles. Refreguen cotons antiterroristes per tota i cadascuna de les meves coses. I llavors em toca a mi. Em reclamen la meva llibreta. Em requisen el telèfon mòbil. (“A la H hi ha Hasan Nasralah” em dic). Em retoquen els braços, les cames. Em palpen els mitjons, la vora dels pantalons, la tira dels calçotets. Excepte fer-me una lavativa antiterrorista, m'ho retoquen tot.

Mentre passen per 5 vegada el trípode de la meva càmera per la màquina d'ultrarrojos m'assenyalen una capsa on han senyalat els objectes perillosos. “Estem estudiant si enviar-te de tornada” em diuen. “Si es donés el cas no podries viatjar amb això a bord”, asseguren. Perquè? Asseguren que els portaria massa temps determinar si son una verdadera amenaça. A saber: un micròfon de l'època de Karadzus, una memòria USB, uns auriculars, la càmera... Empaqueten a part, en una capsa aïllant, el que han determinat com l'objecte més perillós de tots. Quelcom que els té realment acollonits. L'amenaça terrorista número u: el carregador de la càmera.

Pel que després sabré, al portal de l'aeroport encara m'hi esperava la que havia de ser la meva taxista. A ella se li apropa algú de seguretat qui la commina a abandonar el recinte, donat que, pel que sembla, el que havia de ser el seu client podria ser un perillós terrorista (dixit). Li asseguren que si no abandona en breu les instal·lacions l'acusaran de complicitat amb un servidor que, en poc moments i sense saber-ho, s'ha convertit en la pitjor amenaça de l'estat d'Israel.

Em retornen a la primera sala d'on una hora després em tornaran a reclamar per a una segona entrevista. Les mateixes noies d'abans. Les mateixes ungles. La mateixa sala. Però ara la que apuntava, pregunta i la que preguntava, apunta. Juguen estúpidament al poli bueno-poli malo i la ex apuntadora em comença a inquirir que les hi estic mentint i que amago alguna cosa. Té un full on ha subratllat una expressió: “No USA”. Assegura que té un sisè sentit que li assegura que soc un perillós terrorista i que més em val cooperar i no mentir. Jo, li asseguro que del seu sisè sentit no en sé res però que no he mentit pas. Potser és que no han fet les preguntes adients, li dic. Han regirat tota la meva llibreta. Han entrat al meu correu. Em reclamen de mala gana que les hi doni totes les adreces de correu electrònic que tinc. Deu ser que la primera tenia massa spam. Em pregunta perquè em vaig canviar el passaport fa 6 mesos. Perquè l'altre caducava, li dic. Perquè a Barcelona. Perquè és més senzill que a Alexandria. Insisteix en la teoria islàmica. Li asseguro que a mi Déu me la rebufa i que entro a mesquites, siangogues i a centres socials okupats, si això li neguiteja. Enmig de l'entrevista, a la noia que remena l'ordinador se li dispara a tot volum un vídeo que acaba d'obrir. Cares de vergonya.

Abans de marxar les demano que s'assegurin d'haver-me fet totes les preguntes i poder anar alleugerint. Ja porto prop de 6 hores allà. Aleshores, tota nerviosa, m'obre la meva llibreta i senyala el text que un amic em va escriure el dia abans de marxar cap Alexandria. Ara fa un any. “iallah iallah ramala!! espero que tornis viu de la intifada!!” va escriure. En una llibreta plena de telèfons importants, targetes personals i comentaris, això és tot el que troben. Em reclamen que els hi tradueixi, que què significa, que perquè no he de tornar viu de ramallah. I mentre provo d'explicar-los que no és més que una cançó de Fermín Muguruza, la seva poca professional alteració va en augment. Creuen haver descobert un cinturó d'explosius aguantant els meus pantalons per unes estúpides línies en una llibreta. Em conviden a tornar a seure a la sala.

Encara passaran diverses hores fins que arribi el tercer i definitiu interrogatori. A mans d'un peculiar oficial de seguretat amb qui acabarem discutint sobre les raons històriques de l'Estat d'Israel o la falta de referents històrics de l'Estat Palestí. Kafkià final d'una jornada en la que el que escriu es va convertir en Bin Laden a les portes de Terra Santa.

Asseguren els entesos que les investigacions a l'aeroport de Tel Aviv son rutinàries. Res estrany. Ara; si un depassa les 5 hores és que alguna cosa hi ha.

Jo me n'hi vaig passar gairebé 10.


PD: Continuarà, perquè això no va ser pas tot....

dissabte, 31 d’octubre del 2009

La llengua d'un profeta


Abu Walid prova de convèncer un estranger que la millor manera d'aprendre l'àrab és llegir el Corá. “L'àrab és el vincle més fort que conservem de la transmissió de la paraula de Déu”, assegura tot cofoi. L'àrab, orgull d'una nació que s'estén per dos continents. Un idioma que es fragmenta en mil peces des de les costes del Marroc fins als racons més recòndits de l'antiga Babilònia. Un idioma que treballa a dues velocitats. Al carrer i als despatxos oficials. Als mercats i als platós dels noticiaris. Curiosa faula de les seves societats en que elits encapsulades i masses ignorants no gosen ni parlar el mateix llenguatge.

Però és una llengua fascinant.

Una llengua en que fer una vaga vaga és sinònim de colpejar. En que un casament significa alegria i on el tenir diners en diuen felicitat. Lectures polítiques per als que les vulguin, és un lloc on la esquerra segueix sent sinistra i la dreta és sinònim de seguretat. Una llengua en que la sonoritat d'oblidats mots catalans ressonen quan joves sagals corren per atzucacs amb olor de festuc, on encara venen crancs marins als quals anomenen cabòries. Un idioma en que se sol estar perfectament a la babalá (és a dir, a les portes de Déu), en que els xarops també son per a la tos i on les albuferes encara segueixen sent llacs. L'àrab és una llengua en que quan en diem macabre, estem parlant d'un cementiri; que quan una cosa es cafre és que no té religió i viu en la ignorància i on és evident que quan els espanyols demanen una baraja de cartes, és que volen reclamar la benedicció divina. Res a veure amb l'atzar. Un idioma on una cosa collonuda perd tota connotació positiva, on d'estar bé en diuen estar nata i en que dir cuscús es citar dues vegades l'entrecuix femení. On referir-se a algú com usted segueix mostrant respecte, on hi ha coses amb poca consideració que son baladís (del país) i on encara queden fulanos, menganos pero sobretot gran quantitat de sultanos, a qui sol agradar governar. I, de mentre, a la Real Acadèmia de la Lengua Espanyola seguiran discutint si el tan sentit olé no és més que l'àrab wallah (per Déu), mentre asseguren que, ojalà (si Déu Vol), no es perdran les 4000 paraules que el castellà fa servir avui en dia i que tenen el seu origen en la llengua semítica amb vida més antiga del món.

divendres, 23 d’octubre del 2009

La influència del porc...

Ola recull atrafegada els seus apunts de la copisteria de la facultat. Aquest any va completament perduda amb el curs. Van començar un mes més tard per decisió governamental i també per decisió governamental va tant sols 3 dies a la setmana a classe, ja que s'entrecreuen els horaris de les diverses facultats per tal de coincidir el mínim d'alumnes plegats a les aules. L'ustaddda Nesma tampoc dóna a l'abast des que pressions des de dalt li recomanen acabar el temari abans de l'entrada de l'hivern “per si cal tancar les facultats abans d'hora”.

L'Ahmed no farà l'habitual agost de cada any amb els turistes venent els seus deliciosos esmorzars de falafel i ful amb albergínies fregides a l'oasi de Siwa. El Govern ha decidit suspendre indefinidament el tradicional festival de les tribus a la recòndita vila desèrtic. Aquest any els siwis ja no ballaran ni cantaran extasiats, sota l'atenta mirada dels curiosos turistes, per celebrar la històrica pau entre clans que va posar fi a segles de lluites entres les poblacions orientals i occidentals de l'oasi.


El Hagg Mohammed fa dies que no pot pipejar amb gust la seva sheesha. El vell home s'indigna quan als cafès on solia anar li serveixen la mànega de la pipa de plàstic o fins i tot li asseguren que una nova circular governamental els prohibeix de servir sheeshas al seu local. A Asuán ja fa setmanes que un edicte governamental ha prohibit del tot l'ús de les tradicionals pipes d'aigua.


A una cantonada del barri cairota de Ciutat Nasser la brossa s'acumula sense que s'hi pugui fer res. Fa setmanes que els zebalin de moqatam, els tradicionals recollidors de brossa de la capital egípcia, no fan la seva feina. Concretament des que una decisió governamental sacrifiqués tots els porcs, qui consumien els residus orgànics de les escombraries cairotes, permeten que els seus propietaris, els curiosos zebalin, poguessin acabar de fer negoci venent els plàstics, paperasses i altres elements reciclables.


Tots ells son víctimes d'una mateixa febrada. Una que no es cura a les lliteres de cap hospital i a la que encara no se li ha trobat vacuna eficient per combatre-la. Son víctimes de la malaltissa febrada que ha provocat una misteriosa epidèmia amb ínfima capacitat de propagació i encara més ínfima mortalitat però que ha estat capaç de paralitzar el món sencer al ritme de multinacionals farmacèutiques que es freguen les mans amb els efectes d'una nova Guerra dels mons. És la influència del khanazir, diuen.


foto: http://www.intramed.net/UserFiles/imagenes/mx_besoarriba.jpg

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Mafia escolar

La agenda del mòbil de Nagui és una llista peculiar. Un cúmul d'irracionals símbols que ell associa a cadascun dels seus preuats amics. Com l'asterisc que representa la inquilina del 3er 2a o el seguit de punts i interrogants que ell associa al verdurer de la cantonada. Avui li demanarà al noi del ciber cafè que li escrigui una “carta per ordinador” per a la amiga francesa que l'any passat vivia al 2n 2a. Solucions quotidianes al seu analfabetisme galopant.
Marua i Mariam son les dues filles de Nagui. El seu orgull, poder dur-les a escola. El seu desig, que facin allò que ni ell ni la seva dona Sanaa han pogut mai. Solucions pràctiques per a sortir del cau.
Però no és feina fàcil.
Les nenes van començar fa uns dies l'escola a un centre públic. El govern disposa de centres per a les famílies més desafavorides en que el preu de l'educació (si és que en podem dir així) és mínim. Lamentablement equiparable al propi nivell educatiu. Però com que sembla que ni això pot ser gratuït, el director de l'escola demana a Nagui la gens menyspreable xifra de 350 lliures mensuals per a que les nenes tinguin classes particulars i puguin passar el curs. Assegura, ell, que de cap altra manera les nenes podran passar els seus cursos.
350 lliures no son més que 40 euros. 20 euros mensuals per nena en educació. Però quan una persona, com en Nagui, amb prou feines esgarrapa 400 lliures de sou mensual a base de les propines que els inquilins del pis on treballa li donen, la perspectiva canvia. I si a això se li suma l'entrepà diari de les nenes i el gens menyspreable augment dels preus, la situació s'arrodoneix espectacularment.
És per això el Nagui es va reunir amb el director de l'escola i va mirar de buscar una solució. La solució. Reduïm les 350 a 210 lliures mensuals. I signem l'expedient per l'any que ve.
Marua i Maríam tenen 6 i 9 anys d'edat, respectivament. Van a primer i tercer de l'escola primària. Es fa difícil entendre perquè han de necessitar classes de repàs dues noies d'aquesta edat quan ni tant sols han començat l'escola. Ningú les ha preguntat encara res. Ni tant sols el nom. Però el senyor director sap perfectament el que es diu. Ni Marua ni Mariam necessiten classes de repàs, però és cert que si Nagui no paga elles no passaran de curs. I Nagui accepta el xantatge.

En el cercle de la màfia escolar del sistema educatiu egipci un director suborna un illetrat jugant amb el seu únic somni: l'educació de la seva canalla. El xantatge d'un sistema educatiu fet amb les propines del pressupost en que la màfia és la única via per a que un professor arribi a cobrar 50 euros mensuals...

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Rèquiem


Un aire inquietant envolta Alexandria. La vida als carrers ja no és el que era. Si més no als principals mercats Allà on la vida es fa i es desfà tot comprant un quilo d'albergínies i mig quilo de carabassons sota un sol de justícia.


La policia, sense nocturnitat però amb alevosia, ha desterrat dels carrers les desenes de parades que les poblaven i que convertien el gris asfalt en colorits mercats a l'aire lliure. A cops de bóta, fruites i verdures han rodolat per terra abans de caure en el més trist silenci mentre els carros que les sustentaven han passat a engrossir els magatzems policials. Allò que ahir eren vermells tomàquets, carnosos dàtils o conills esperant per ser degollats avui ha estat substituït pel metall dels cotxes aparcats. Allò que ahir eren dones fent-la petar sota el ritme de les ofertes del dia avui és el silenci rescremat de l'irregular asfalt del carrer. Ahir eren acalorades discussions, sovint baralles, avui son nens que aprofiten i que, tot jugant a pilota, rebenten els fluorescents de les botigues que queden dempeus. Ni els vells surten a pipejar les xixes al carrer com solien. Sota la atenta mirada de la benemèrita egípcia, ningú gosa ocupar un centímetre més del permès.


I el debat ha omplert carrers i cafès. Mentre alguns asseguren que la situació tornarà a ser la d'abans amb el temps, d'altres tenen clar que això només és el principi d'una ràtzia global. Tal i com ha anunciat el govern local, qui ha deixat que la política del pal i la pastanaga es quedi únicament en la primera part del binomi. Sense solucions en un país sense oportunitats. Els arguments, paraules que a tots us sonaran: ocupació il·legal de l'espai públic, inconcebible economia submergida... Tot sota aquesta rídicula teoria política tant absurdament estesa entre la classe dirigent de treure les expressions de misèria dels centres de les ciutats per fer creure a la gent que aquesta ha deixat d'existir. Ojos que no ven, corazón que no siente, diuen.


Us sona de res?

La autèntica globalització. La de l'estupidesa. La del poder i l'abús.

De Fraga a Pequín i de la rambla del Raval als carrers d'Ibrahemiya.

Aquells que avui ja no llueixen al color de cogombres, patates o cebes....


Foto: Al_Ayn

dissabte, 3 d’octubre del 2009

sobirania popular

Nagui marxa avui cap a casa. Fa dues setmanes que no veu els seus. El Nagui fa més de vint anys que és porter d'un edifici de propietat armènia al cèntric barri d'Ibrahemiya. El seu sou, la voluntat sovint garrepa dels inquilins; els seus dies lliures corren la mateixa sort, la voluntat sovint racista dels qui allà habiten. Però avui ha aconseguit unes hores de festa que aprofita per tornar al seu barri, als afores de l'extensa Alexandria.


L'autobús col·lectiu el deixa als peus del pont d'Abís, des d'on recorre el darrer quilòmetre fins a casa a peu. Entre la sombra de fàbriques de joguines, una cotxera de busos i un reguitzell d'escoles estrangeres per a gent adinerada i el desgavell de cotxes i camions de la autovia cap al Caire. En un racó, als peus d'enormes filats elèctrics, sorgeix inesperadament un peculiar barri. Habitatges d'autoconstrucció, encara amb façanes sense arrebossar, se succeeixen entre carrers encara sense asfaltar. Oques i gallines dirigeixen el tràfic mentre dones destrien l'arròs sota la tènue llum d'una bombeta. Improvisats cablejats subministren els habitatges mentre proliferen els fonaments de nous habitacles. Nagui recorda que va ser un dels primers en arribar a aquesta zona. Fa tant sols set mesos , quan ell i la seva família s'hi van instal·lar, només hi havien 3 veïns. Ara les cases son pertot. És per això que aquest improvisat carrer que dia rera dia creix sense aturador porta el seu nom.


I en aquest humil barri que els seus habitants han construït sense demanar permís a ningú se succeeixen periòdicament aquells episodis de sobirania col·lectiva que molts semblen voler oblidar. Sota la llum de la lluna, entre els fonaments dels futurs habitacles, els veïns organitzen assemblees veïnals. Trobades on els veïns seuen i discuteixen lliurement els problemes i necessitats de la nova barriada. Com el del subministre de l'aigua, que actualment estan negociant amb l'Ajuntament local, o el de la electricitat. Fins i tot el de l'escolarització de la quitxalla o, fins i tot, el dels més adults. Veïns que no saben llegir ni escriure però que tenen clar qui decideix. Episodis de sobirania popular que un dia va formar part, també, de la història dels nostres barris. Quelcom que es va endur el vent al ritme de ciment i subvencions....


dilluns, 28 de setembre del 2009

Futbol huwa futbol

L'estadi d'Alexandria està considerat, diuen aquí, un dels estadis olímpics més antics del món. Inaugurat els anys 20 amb el nom del rei Fouad representa un suposat homenatge a l'olimpisme. Ho pretenen certificar les seves parets decorades amb motius hel·lènics, les seves columnates victorianes i l'espectacular arc olímpic que el retrata. Fins i tot té una famosa portalada dedicada a la marató. Però d'esport, ben poc, i la bellesa, la que es veu amb una passejada en cotxe pels seus voltants. I és que la bellesa de l'estadi es troba portes enfora donada la seva absurda distribució interna, obra d'un rus, que impedeix una mínima perspectiva del rectangle de joc des de la majoria de seients. Si a això li sumem una pista d'atletisme en pèssimes condicions, la gespa dura i seca, plena de brossa acumulada, tindrem un còctel perfecte per a la millor pràctica esportiva que un pugui imaginar.

Però Egipte, coses de l'esport-que-mai-es-barreja-amb-la-política, és aquest any la seu del Mundial de Futbol sub 20. I això ha convertit Alexandria i el seu estadi en una de les ciutats d'aquest torneig. Avui hi ha partit entre els Emirats Àrabs i Sud-àfrica i els voltants de l'estadi s'han començat a animar hores abans de l'inici. Grups d'escolars vestits amb la bandera cuadricolor dels emirats comencen a desfilar entre grups de policies a cavall que, més que controlar la seguretat, es dediquen a fardar amb els vianants. Uns homes comencen a regalar entrades a tort i a dret. Col·loquen les entrades a les mans dels vianants, fins i tot d'aquells que ni tant sols es plantejaven veure el partit. Ràpidament una corrua de gent s'arremolina al voltant d'aquests curiosos revenedors sense benefici. Son indiscutiblement emiratís. Els delata la seva blanca kandora i la hatta vermella. La típica vestimenta dels EAU. Els petrodòlars paguen, doncs, la claca egípcia, que encantada comença a cantar les meravelles dubaitís abans i tot d'accedir a l'estadi.

A dins l'ambient s'escalfa sols per moment amb la reproducció a la gran pantalla dels millors moments dels campionats anteriors. La gent s'escalfa quan surten imatges dels jugadors egipcis. A la llotja presidencial destacats xeics emiratís esperen l'inici del partit mentre controlen el treball dels seus sicaris. La majoria àrab a l'estadi és aclaparadora. Tan sols una bandera sud-africana sembla trencar la monotonia àrab de l'estadi. Fins i tot apareixen a un dels gols nombrosos grups d'homes vestits amb colors llampants. Groc, verd mostassa, blau cel. Son membres de l'exèrcit. La dèria del Règim Mubarak de que aquest torneig sigui un èxit ha provocat que la majoria d'estadis s'hagin omplert de militars ridículament disfressats que, a més, s'esforcen en provocar que el públic faci la onada fins i tot abans de que comenci el partit.

Però l'animació, que no vindrà de la gespa precisament, corre a càrrec d'un altre grup de personatges. Un ridícul home, vestit amb una gel·laba amb els colors nacionals dels emirats, anima el públic als ritmes sincopats d'una derbuca. La versió egípcia de Manolo el del Bombo, vaja, que substitueix els seus grinyolats crits d'ej-pa-ña per igualment cacofònics crits d'ànims als emirats. Crits que el públic respon com vol. Alguns fan broma i criden que volen feina a Dubai, d'altres tant sols aplaudeixen com bojos i d'altres, que de debò sembla que no saben quin partit han vingut a veure, animen la selecció egípcia entre banderes i cares pintades amb els colors patris del país del Nil. Una animació que durarà tot el partit, amenitzada per moments per curiosos e inexplicables personatges que aniran agitant la claca local. La moral local prohibeix un grup de xeerleaders ensenyant cuixa però un nan amb barba i un grup de tamboriners pretenen suplir, sense massa èxit, l'avorridíssim joc que els adolescents jugadors despleguen sobre el terreny de joc. Més de la meitat de l'estadi prefereix seguir el partit per les pantalles donades les ja comentades excel·lències de l'arquitectura local.

I del futbol pròpiament dit, allò que va succeir en aquella gespa seca i dura, millor ni parlar-ne. Tant sols destacar allò que un dia va dir un tal anònim: que entre futbol i Déu hi ha dues coincidències. La devoció que li professen molts creients i la desconfiança que li professen molts intel·lectuals.

dissabte, 26 de setembre del 2009

dilluns, 21 de setembre del 2009

Eid mubarak

Kulu sana ua enta teib!saluda el porter dibuixant un inusitat somriure en el seu rostre. Ua enta teib, ya mualem! Respon el fruiter. Sona el timbre de casa: Eid mubarak! saluda el captaire mentre sacseja la pandereta esperant que se li doni la zakat, la caritat islàmica. Una alegria col·lectiva es desprèn pels carrers d'Alexandria aquests dies. 29 dies de dejuni col·lectiu es deixen enrere amb la celebració de l'Eid el fitr, la festivitat de tres dies que marca el fi del mes sagrat de Ramadà.


La festivitat converteix el centre d'Alexandria en un territori comantxe. Joves vinguts d'arreu de la ciutat i comarques setgen els voltants de l'estació de Ramleh. Estrenen roba, com marca la tradició. Gasten absurdament i mecànica les pagues que els pares els han donat perquè els deixin tranquils i amb aquest típic aire d'inconscient impunitat que dóna la adolescència es creuen els reis de la ciutat. Estrangeres incloses, les quals solen ser el més sucós objectiu amb qui gastar la seva àgil verborrea i encara més àgil càmera de 2 megapíxels acoblada a un telèfon de segona generació. Els entorns de la mesquita d'Ibrahim, que dies enrere congregava milers de devots escoltant les sagrades paraules del Corà, avui son improvisades pistes hípiques. Cavalls i mules es lloguen per poques lliures per galopar per allà on dies abans només eren catifes, sandàlies amuntegades i homes lloant la grandesa d'Al·lah.


3 dies que marquen el fi del mes sagrat del dejuni. Un esperat final que no deixa indiferent a ningú. Com Ahmed, el maskherati del barri, que haurà de tornar a buscar feina. Durant cadascun dels 29 dies del Ramadà ha estat despertant el veïnat a quarts de tres de la matinada per a que no oblidessin prendre el sukhur, el darrer àpat abans de l'eixida del sol i l'inici del dejuni. Un dejuni que haurà d'esperar poc més de 330 dies per tornar a aparèixer i encendre de nou les llums dels fanus.

divendres, 18 de setembre del 2009

Ya hawwa Beirut.

Ahmed ven refrescos i patates en una petita botiga amagada als voltants de la Universitat Àrab de Beirut. Atent amablement els seus clients i recita, gairebé com si es tractés del Llibre Sagrat, els preus dels productes cada cop que un client li ho demana. Va arribar a la capital libanesa a finals de la dècada dels 70, forçat per la Guerra Civil, quan aquesta es va cebar amb les muntanyes de Shebaa, d'on era originari. L'any 78 l'exèrcit israelià va executar la Operació Litani, amb la que es va fer amb el control del sud libanès. Ahmed ho recorda amargament. “No em van deixar res” assegura amb la mirada perduda entre les muntanyes de productes de la seva tenda. I mentre enumera el reguitzell de camps on cultivava aliments abans de l'atac sionista afegeix:“m'ho van cremar tot”.


Mentre L'Ahmed segueix enumerant parsimoniosament els preus dels brics de llet o les galetes salades a la seva tenda, a tant sols uns pocs quilòmetres, en ple barri de Gemmayzeh la jove Marie es diverteix amb els seus amics. Però l'aparent llibertat de la jove festa beirutina, entre luxosos ferraris i escots de revista, no deixa veure el rerafons de tot plegat. Mentre la jove Marie intenta flirtejar amb un jove europeu els seus amics no deixaran de treure-li un ull de sobre. No dubtaran de reprendre la jove per barrejar-se amb estrangers, per flirtejar amb un jove no maronita, i faran tot el possible per a que l'europeu marxi, cames ajudeu-me, del luxós local.

Un pèl més enllà es troba la jove maronita Layale, professora d'àrab per a estrangers. Treballa en un centre universitari cristià en plena línia verda, aquella que separava el Beirut cristià del musulmà. Entre edificis que encara ploren la pólvora de les bales incrustades a les seves façanes durant els més de 20 anys de cruenta guerra civil. I mentre els diaris encapçalen el dia amb la escissió del proocidental Front 14 de març de Hariri, Layale explica i lamenta les incongruències del mapa polític libanès. “La gent no té memòria”, assegura. “Tots lluiten pel poder; i prou”. I ens posa l'exemple de la seva mare, qui sempre ha abominat de Hezbolà fins que, recentment, la estratègia política del maronita Michael Aoun ha provocat una aproximació. “Ara la podries veure defensant les virtuts de Nasralah com si res!” assegura.


El jove Munir, membre d'una organització de joves palestins al campament de Xatila, no té cap mena de remordiment en defensar Nasralah i el Partit de Déu (Hezbolah). Xatila, el barri beirutí on viu, es va fer tristament famós l'any 82 per la matança perpetrada per la maronita Falange sota el silenci i suport d'un exèrcit israelià liderat per un tal Ariel Sharon. A Munir li agrada acompanyar estrangers pels estrets, tortuosos i laberíntics carrers del campament. Mostrar els seus secrets. Mostrar les restes del bombardejat edifici on s'amagava Arafat o els secrets del concorregut carrer del mercat, per allà on el falangistes van entrar al campament deixant un riu de sang i morts al seu pas. “La meva tieta va haver de creuar aquest carrer passant per sobre el mar de cadàvers palestins que hi havia” rememora. Però ni tant sols Xatila és avui el que sembla “és un barri més” assegura. “El Palestins ja no hi som majoria, molta gent amb problemes hi ve atreta pels baixos preus”, assegura.


Això no és el que va atreure la gallega Mercedes. “L'amor”, diu, la va dur a Beirut en ple inici de la guerra civil. I entre tocs de queda i bombardejos va forjar el seu matrimoni. I amb tota la sang freda del món treu ferro als anys de Guerra Civil: “Al final eren com els dies de pluja a Galícia. Si al carrer hi havia problemes, et quedaves a casa a esperar a que amainés. Sinó sorties i feies vida normal” assegura abans d'afegir que es va passar la guerra civil “de festa en festa”. “Ho prometo”.


Beirut...La París d'Orient. Un invent francès per uns. Capital d'una província síria per altres. El més complexe dels trencaclosques àrabs per a la majoria.


Ya hawwa Beirut



Foto: Al_Ayn

dimecres, 16 de setembre del 2009

dimecres, 9 de setembre del 2009

Un armeni


Hagop camina pels tortuosos carrers del soc alepí mirant de mostrar els seus secrets. Obvia sense discreció la màgia de les seves mesquites, les quals mira de reüll amb una mica de fàstic dibuixat a la cara. Menys dissimulada és la seva dona Mairan, qui no s'està de bromejar cada cop que una velada es creua pel seu pas, fent ostensibles signes d'acalorament mentre es recol·loca l'escot a lloc.

Hagop i Mairan son armenis, de l'extensa comunitat que pobla Alep. Es calcula que un 30% dels 2 milions i mig d'alepins són d'origen armeni. Tota una barriada ho certifica. Internar-se pels seus carrers és canviar, momentàniament, de país, regió i, fins i tot, continent. L'àrab desapareix, desapareixen els vels i les mesquites es converteixen en esglésies sobrecarregades de creus messiàniques. La seva història és la de l'èxode del seu poble. El que va seguir a la barbàrie del seu genocidi a mans de l'imperi otomà. Hagop mateix és un exemple. Un germà als Estats Units, una germana a París, un cosí a Roma, els avis a Deir Ezzur... ell mateix ha viscut a llocs tan dispars com Atenes, Bulgària o la pròpia Alep; i fins i tot ara, quan sembla instal·lat a la màgica ciutat síria, ho fa només durant 2 mesos cada 6 ja que treballa per una petrolera a Arabia Saudí. “El pitjor lloc del Mòn” assegura amb el despreci amb que sol referir-se als àrabs. Un despreci que es dibuixa al seu rostre i al de tota l'extensa comunitat armeni repartida pel món. I és que els camins de l'èxode armeni també duen a Alexandria. “Hi ha molts armenis al teu país?” pregunta abans d'assegurar-se si “al teu país sou tots cristians?”.

Si algun dia el vostre camí us porta el regal de passejar pels carrers d'Alep, pregunteu pels armenis que allà hi viuen. La hospitalitat dels seus habitants et pot obrir les portes de casa seva cap un tiberi sense precedents on la única pregunta clau a respondre és un “tu també ets cristià, oi?”.


Alep, la ciutat de la llet fresca, حلب.

Foto: Michael Sheridan

dissabte, 5 de setembre del 2009

الخياط, el sastre

Una casa de barrets síria

Una parella de viatgers catalans busca pels carrers de la siríaca Hama la fonda més barata de la ciutat. Deformació professional, se suposa. Després de consultar preu en diversos hostals i maleir les males referències de la seva guia blava acaben petant en la que sembla ser la més econòmica amb diferència. Efectivament. Una raonable habitació a un preu raonable. Aire condicionat que no funciona, televisió sense antena i lavabo exterior que ni visiten pel cansament. “Hi és la maddame”, comenta l'encarregat per tal d'evitar la visita en aquell moment. “No passa res” pensen els viatgers mentre es deixen caure amb tot el pes de la llei sobre els destartalats catres.

Mitja becaina després els desperta el mateix encarregat, que sembla tenir problemes per desxifrar la informació dels passaports. A l'home encara no l'hi han explicat que a Europa es tenen dos cognoms i l'home encara no nota la diferència entre name, surname i date of birth. “Poc guiri deu venir aquí” es diuen els viatgers mentre el que xaporreja àrab acompanya l'encarregat cap al rebedor per acabar d'omplir el registre.

Una sala treta d'una pel·lícula dels anys 40 rep el viatger, amb dos siris prostrats en butaques més pròpies d'un antiquari que d'una fonda com aquella i un nen menjant-se una piruleta i jugant amb un power ranger rovellat. La parella saluden el viatger amb el protocol·lari qüestionari donets-onhasapresarab-quefasalavida, resultant que un d'ells havia viscut 2 anys a Barcelona. Temps suficient per a que aprengués de la llengua de Cervantes expressions que no anaven més enllà de “sí”, “no” i “yo trabajar cerca mar, no saber nombre”.

Mentre el viatger mira de fer comprendre l'ús dels cognoms al recepcionista, una visita inesperada interromp l'explicació. Una rossa amb minifalda, generós escot i tacons irromp parsimoniosament a la sala. Fent-se notar i generant el silenci al seu voltant. Una noia de revista si no fos pels estralls que la varicel·la i alguna que altra baralla li han deixat a la cara. El que la converteix en una noia de pel·lícula. De pel·lícula Almodóvar.

Posa el seu darrera sobre la taula, mostrant les seves cuixes als presents, mentre, tot prostrant-se sobre el llibre de registres i recorrent inconnexament els noms amb la punta del seu dit perfilat, mostra els seus pits al viatger, qui no acaba de connectar una situació com aquesta amb un país àrab com aquest. Xiuxiueja alguna cosa al nen i es torna a aixecar, trencant-se el silenci amb la seva marxa. “shuft? Shuft?” (has vist? Has vist?) diu un, “buta, buta” diu l'altre fent mostra de l'amplitud i varietat del vocabulari après en l'estança barcelonina. “No cal que ho jureu” respon el viatger en àrab provocant el riure dels presents. Poc després una segona visita, de similars envergadures però encara major desgast, fa aparició a la sala. S'asseu a la butaca i fa preguntes estúpides i inconnexes al recepcionista, mentre creua i recreua les seves cames. El recepcionista no triga ni dos segons a que la dona marxi per a gesticular ostentosament sobre la gran capacitat dansaire de la dona. L'home riu obrint ostensiblement la ferradura, mostrant un reguitzell de molars, premolars i incisius dels colors i materials més variats possibles. “No vols ballar una mica amb ella?” pregunta, mentre s'aproxima els canells a l'entrecuix una i altra vegada com si estigués perforant analment un hipopòtam. I l'altre siri no para de repetir ostensiblement “buta! buta!” sota l'atenta mirada del nen, que ni separa la boca de la piruleta ni pampallugueja un segon tot i que a la tele ja ha començat un nou capítol d'spiderman.


Pd: No cal dir que els nostres estimats viatgers van passar una nit d'allò més entretinguda entre el repicar dels tacons i els crits dels seus amables veïns d'habitació. Ni que van gaudir dels plaers d'una “dutxa” a palanganes en un lavabo ple de calces i marques de menstruació al terra. O que l'endemà, l'única ànima en vida de la fonda era un vell sord-mut que amb prou feines era capaç d'aguantar-se despert més de dos minuts seguits. I sense saber ben bé ni qui era ni on estava. Tot plegat un record encara més inesborrable que les famoses sínies d'Hama, les més grans del món. Dixit.

dimarts, 1 de setembre del 2009

رَمَضَان

Ibrahim encén el fanus de la porta del seu taller. Els veïns dirigeixen al jove Mahmoud per a que pengi la kabba entre el decorat del carrer. Les tendes preparen les panses, els fruits secs i els preparats de kamer eddin mentre joves venen en improvisades tendes les delicioses subbia o tamer hindi en fràgils bosses de plàstic. Begudes imprescindibles per a trencar el dejuni al crit de Bismillah ErRahman ErRahim.
Ha arribat el Ramadà, el mes del dejuni, sawn, un dels cinc pilars de l'Islam. El novè mes del calendari musulmà, el mes en que l'arcàngel Sant Gabriel va llegar el missatge de Déu, Al·lah, al profeta Mohamed, qui havia estat en dejuni a les muntanyes de Meca durant aquells dies. I en el seu honor, tots els musulmans celebren el dejuni, privant-se de menjar, beure, fumar o practicar sexe durant les hores solars. Durant un mes.
Els minuts immediatament anteriors al magreb, la posta de sol, es converteixen en moments màgics, quan la bogeria dels carrers egipcis es torna de repent en un desert de serenitat. Les 6 de la tarda es converteixen, de cop, les 4 de la matinada. Tant sols les garnaldes voleien al mig dels carrers i grups de joves regalen als pocs conductors que hi ha kits especials per al trencament del dejuni. Ningú ronda els carrers. Cap cotxe fa sonar els clàxons. No hi ha cap embús. No hi ha cap baralla. Un silenci que només es trenca amb el crit del muetzí. Un crit que, a part de marcar el moment de la pregària, marca l'instant del trencament del dejuni. El que els castellans diuen Desayuno i els anglesos Breakfast. I que en el cas egipci es una qüestió literal.

Després d'un dia sense ni tant sols provar l'aigua els egipcis es beuen els digestius tamer, subbia o kamer eddin abans de llançar-se amb impaciència sobre un munt d'àpats curosament preparats al llarg del dia. El crit del muetzí sona com les campanades de cap d'any per aquests musulmans assedegats i afamats per un dia de dejuni. Enormes taules omplen molts carrers on els veïns i comerciants inviten els transeünts a trencar el dejuni plegats. I la habitual agitació dels carrers torna a la seva normalitat.
Normalitat que només varia als voltants de les grans mesquites, com la d'Ibrahim al barri alexandrí d'Azarita. Allà centenars de devots es congreguen cada nit per escoltar la isha'a, la pregària especial de Ramadà, entonada per un popular sheij especialment vingut del Caire per a l'ocasió i que retrona per les desenes d'altaveus que s'han repartit pel carrer. I centenars de musulmans repeteixen sincronitzadament la rakka al compàs de la oració. Fins i tot quan un problema energètic fa tallar l'electricitat, els devots completen la litúrgia a viva veu amb corprenedors i compassats crits lloant la grandesa de Déu en aquests dies tant senyalats. Els dies del generós Ramadà.

Foto: Sergi-Al Ayn

dijous, 13 d’agost del 2009

Fronteres

36 hores per travessar el Líban, Síria, Jordània i Egipte. De Beirut a Alexandría. Podria ser un viatge fins i tot divertit. Però existeix quelcom que ho impossibilita. Un tràmit altament burocràtic anomenat duana. I que en segons quins països s'allunya, i molt, de la visió segurament nostàlgica d'un viatge a Perpinyà per anar al cinema tot creuant el pas de la Jonquera.


Passos fortificats. Policia altament incompetent. Incompetència altament protegida corporativament. Fins i tot quan l'evidència els delata. I després un sempre altiu “Wellcome to Jordan” amb un somriure burleta d'orella a orella.


Vises gratuïtes que existeixen però que misteriosament no les vol expedir el funcionari de torn. Vises que a un pas fronterer es paguen i a un altre ja no. Misteris de la burocràcia. Burocràcia sempre atenta per oferir-te una dosi de realisme. Realisme burocràtic. Per omplir la sol·licitud blava ha de tenir el segell verd que expedim a l'altre costat de la frontera. Funcionaris que teclegen el teu nom amb un sol dit en una pretecnològica maquinària a la mateixa velocitat que Bogarde creuava la gespa del Camp Nou. Res comparable a les prop de vuit hores per creuar el pas fronterer del Mar Roig entre Egipte i Jordania.



Centenars de cartells de la monarquia hashemita al complet. Fotos del rei Abdallah en les situacions més quotidianes. Fins i tot pescant amb el seu fill, mostrant que a Jordània també hi ha reis campechanos. O si es prefereix, es pot optar pels de la republicana monarquia síria. El clan Assad els dóna la benvinguda de la forma més hortera possible.


I sempre el mateix ritual. Cues de xofers davant els Duty Free carregant els sotaseients de cartrons de tabac i altres objectes d'estraperlo. Paquets de Marlboro fins a dins dels mitjons. Baralles dialèctiques per aconseguir la refotuda estampa. Delletrejar el teu nom en 3 idiomes diferents fins a donar amb la paraula clau, explicar vint vegades que a Europa el nom del pare no és el cognom propi....


3 fronteres en 36 hores donen per molt. Però sobretot per odiar-les. Execrar-les. No hi teoria anticapitalista més evident de la que diu que, quan les barreres del comerç desapareixen per a les mercaderies, sembla absurd, insultantment absurd, que encara s'aixequin barreres per a les persones.

I això que nosaltres som de la petita minoria que encara les podem creuar....

Avall les fronteres.


divendres, 10 de juliol del 2009

Premis Bloc Catalunya

Només recordar que Ya rayah està entre els blocs candidats al Premi Blocs Catalunya en la modalitat de cultura.
Voteu-lo en aquest enllaç!
Podeu votar un cop epr correu i cada 24 hores......

dimecres, 1 de juliol del 2009

Taxistes (2)

Sona un telèfon al taxi. No és del conductor. Tampoc del turista que du de paquet. Algú se'l deu haver deixat. El taxista fa els honors:

  • Sí?.....com que qui és? Si es vostè qui ha trucat!.......ah, que has perdut el telèfon., Doncs te'l deus haver deixat al taxi...... Ei! En nom de Déu que jo no soc cap lladre...... ara estic fent una carrera amb un turista però quan acabi te'l duc...... et va bé quedar per Midan Attaba?.... Com que si em puc apropar a Ciutat Nasr? Això em queda a més de mitja hora d'on soc ara!

El conductor i el seu interlocutor s'encaparren en un frenètica discussió sobre quin és el lloc més adient per trobar-se. La plaça aquesta, el cinema aquell, la parada de metro de més enllà. Tot entretallat pels bruscos moviments del conductor cada cop que es topa amb un control policial intentant dissimular que xerra per telèfon. “Ya salam, la poli!” exclama, mentre llença bruscament a terra el telèfon amb la potserior ajupida amb el cap entre les cames rebuscant el mòbil un cop passada la garita policial. Tot, evidentment amanit amb involuntaris cops de volant que de poc envien el taxista, el turista i el nokia de primera generació terraplè avall. Tot plegat, en definitiva, sensiblement més perillós que la trucada mateixa i davant l'atenta estupefacció del turista que, sense entendre res del que està passant, està al·lucinant al seient del darrera.


En 5 minuts torna a sonar el telèfon i l'escena es repeteix. Que si pots venir aquí, que si estic lluny d'allà, que si et penses que soc el teu criat, que si això que si allò. Volant aquí, volant allà. Una mica més tard, una nova trucada:

-Sí? No, no soc el Mahmoud....soc el taxista . El Mahmoud ha oblidat el seu mòbil al meu cotxe.....en nom de Déu que no soc cap lladre!....

En 5 minuts el telèfon sona fins a 20 vegades, extenuant un taxista que acaba optant per deixar la politonia del Nokia estavellat com a monòton fil musical. “Llàstima que no tingui Mohamed Mounir, aquest noi”, encara bromeja. I així és com el nostre apreciat turista travessa mig Caire sencer als ritmes d'un telèfon mòbil estavellat al seient d'un taxi Lada qualsevol.

Tant real com la vida mateixa....

dimarts, 23 de juny del 2009

Futbol


Un home ven al mig del carrer gegants banderes egípcies. Es passeja entre els taxis, els autobusos i els cotxes domèstics oferint als conductors el drap roig-blanc-i-negre. Avui juga Egipte el darrer partit classificatori de la Copa Confederacions i, després del bon paper amb Itàlia i Brasil, la gent es convenç de que es pot classificar passant per sobre d’Estats Units. Fins i tot els menys futbolers s’engresquen davant la possibilitat de passar la mà per davant la cara a l’Imperi.

Una corrua de motards fa ressonar camí de l’estadi els carburadors mentre agermana a 5000 revolucions la goma del cautxú de les seves rodes amb l’irregular asfalt cairota. Alguns fins i tot cremen petites pedres i les col·loquen a la radial per tal de dibuixar a les seves rodes un colorit espectacle de foc i fum. Tot sota l’etern ritme musical dels clàxons, que no paren d’afegir melodies sonores als aires cairotes. Una dringadissa ja tant habitual que fa difícil desxifrar si respon a un casament, al rutinari embussament o qualsevol que sigui la victòria esportiva...

Centenars,milers d’egipcis s’amunteguen davant qualsevol que sigui el reproductor. Els cafès son plens, amb la gentada apilada enfront de la capsa tonta, enbaladits pel futbol mentre remullen els bigotis en el té i s’omplen el pit amb el fum de les xixes. Un bidó de la brossa serveix al veïnat d’excusa per treure el televisor de la tenda de l’ustad Mohammed i apilar desenes de vianants davant la tenda. El barber Shariff segueix atentament el partit des de la seva barberia mentre li rasura la barba amb la navalla al mestre Hamid, el qual no para de pregar per a que la tensió d’una ocasió de gol fallada no li comporti una indesitjada amputació de la seva orella. 4 jovenets s’arrepleguen l’un sobre de l’altre per escoltar el fil de veu que surt d’una diminuta ràdio. Fins i tot els policies miren de controlar el tràfic amb una mà mentre amb l’altra se subjecten el reproductor de ràdio ben enganxat a la orella.

El partit es pot seguir tant sols parant l’orella. Respira en cada reacció del seu públic. Des dels crits desconsolats de les ocasions fallades. L’èxtasi del gol marcat. La decepció del gol rebut. Al carrer, on gairebé tot succeeix i viu. També el futbol.

I, al final de tot, decepció. I és que, pesi qui pesi, a països com Egipte tant hi fa a que s’hi jugui. Sempre hi guanyen els Estats Units. Coses del nou colonialisme...