dimecres, 25 de febrer del 2009

Fer el carrer


Umm Ahmed crida des de la finestra de casa seva, a una quarta planta d’un inert edifici. Veu passar el verdulaire, que esperona amb tota la força del seu pulmó que té els tomàquets a un guineh i que els carbassons semblen de mel, i no dubta a demanar-li dos quilos de tomàquets mentre li pregunta que tal son les patates. “Més bones que el gessamí, ya hagga” assegura ell. La mare d’Ahmed fa baixar parsimoniosament un cistell de vímet, amb els 5 guinehs de la compra a dins, ballant la dansa del cigne entre els balcons. Com gairebé cada dia. El verdulaire pesa amb una balança romana la comanda, la col·loca al cistell, n’etziba tres copets i es cobra la feina feta abans que el cistell reemprengui la bella dansa del cigne en sentit invers.


I mentre el cistell segueix el seu vol parsimoniós farcit de patates i tomàquets que tenen gust de tomàquet el drapaire etziba el seu lema diari megàfon en mà: “Veeeechia, veeeechia!!”. “Saba’h el jaiir” saluda la quiosquera rere un inestable tauló amb els exemplars del dia. Una mica més ferm que el mostrari de bolígrafs sobre el capó d’un Fiat 128 o la capsa de cartró que serveix d’oficina mòbil per qui vulgui fer una trucada per minuts. Amb un llençol al mig del terra, entre riuades de gent que es barallen per uns pantalons, el venedor esperona que els preus son la meitat dels de qualsevol tenda. Y si lo encuentra más barato, le devolvemos su dinero. Des d’una bicicleta mòbil el venedor de fuul omple una bossa al marrec que ha baixat a comprar 3 lliures del deliciós potatge a la mateixa cantonada on es troba la cadira buida de l’ustad Adel. Un element més del mobiliari metropolità alexandrí. Des d’on controla la seva paradeta de taronges i mandarines a la vegada que mira de deixar-se torrar pel sol entre les poques escletxes que filtren els gegants edificis que el rodegen...

Algú pot dir a Jordi Hereu que ens vingui a salvar d’aquesta colla d’incívics? Disculpin les molèsties...

dissabte, 21 de febrer del 2009

La mesquita del mursiano

Entre els carrers d’Anfushi, a la vora de la eterna Corniche alexandrina, es troba la mesquita d’Abu el-Abbas el-mursi. És a dir, el murcià. Construïda el 1943 el temple islàmic fa honor a un mestre sufí criat a la murcia andalusí del segle XIII, fugitiu del conflicte religiós ibèric, cultivat religiosament en terra egipci i enterrat sota aquesta mesquita.

Abbu el-Abbas és un impactant exemple d’arquitectura musulmana. Esfereïdorament blanca; imponentment majestuosa. L’espectacular minaret saluda el visitant; el relluent marbre santifica la vista. Curiositats de la vida, però, aquest temple religiós és obra d’arquitectes italians. Empremta, sempre present en l’arquitectura alexandrina, que també es fa notar en una altra popular mesquita de la ciutat obra d’italians. La d’Ibrahim.

Sota la majestuositat dels motius arabescos esculpits en el blanc marbre la vida es fa present. Com una catedral europea en època medieval, la mesquita és centre de tot.

Coixos; mutilats; famèlics esquelets amb cames i gel·laba s’arrepleguen als voltants de la plaça, entre restes d’escombraria, a l’espera de la pietat d’algun bon musulmà. Magres mans s’allarguen reclamant ajuda al compàs dels inconnexes comentaris de bojos desquiciats. De l’interior d’un dels annexes d’Abbu el-Abbas en surt un noi jove amb una bossa plena de pa que serà la tímida guspira d’una ràpida i neta batalla entre els captaires. En enorme contrast, a pocs metres, desenes d’infants riuen descontroladament en rovellades atraccions de fira als peus del temple religiós. Famílies passegen o dinen sobre la gespa del parc al costat d’esplanades on, refermant qualsevol tipus de convenció de gènere, els nois juguen a pilota i les nenes a fer de mares. Fins i tot paradetes de menjar i un petit suq es donen cita a Abbu el-Abbas.

A l’interior del haram, la sala d’oració, es fa el silenci. La Pau. Un grup de joves practiquen cants sufís agafats de les mans. Decorats arabescs fins a l’horitzó de la vista. Inacabables sostres cap a l’infinit del contacte diví. Fins i tot hi ha qui ho aprofita per a fer-hi una becaina. D’altres ho utilitzen com a improvisada sala d’estudi (i no només religiós). No en va, mesquita en àrab és també gama’a, universitat.

Una barrera separa l’espai d’oració masculina de la femenina mentre un cartell indica el bany, on els musulmans poden fer-se l’ablució necessària per iniciar la oració. En un racó, la biblioteca corànica, on els més despistats poden prendre un exemplar d’El Llibre per a la pregària. A un costat, el mihrab, el nínxol que marca la orientació de Meca; a la seva esquerra, el mimbar, des d’on se sol pronunciar la khutba, el sermó. Tot presentat per la bellíssima arquitectura islàmica. Aquest cop representada per un parell d’italians.

Conten els escrits que la primera mesquita es va construir quan la camella de Muhamad (Mahoma) es va detenir lliurement en un erm on s’estaven assecant uns dàtils. La fam del pobre animal va ser interpretada com a voluntat divina i en aquell indret de Yatrib es va construir la primera masjid, mesquita, de l’Islam.

dilluns, 16 de febrer del 2009

Festeig

Asseguts en dues cadires al replà de casa. Mengen shawarmes de la paradeta més propera. Tímid vel ella; elegant camisa ell. Cautelosa distància entre tots dos.

A uns pocs metres la porta entreoberta dels porters de l’escala. Als escassos 4 metres quadrats que tenen per habitació i, per extensió, casa. Llar en majúscules. També sopen. “tafatdl!”. Alegres somriures. Fins i tot el fill gran s’ha unit a la trobada familiar. Fan veure que miren una sèrie a televisió. I miren de reüll la parelleta. De fet d’això es tracta. La pobra filla dels porters festeja... a cinc metres d’uns pares que paren compte que ningú es passi un pèl en aquest festeig teledirigit per convencions socials. Wellcome to Egypt, ya ustad...

dissabte, 14 de febrer del 2009

Anfushi

En un dels extrems d’Alexandria, en una llengua marina guanyada al mar, molt a la vora d’on es trobava l’antic far, hi ha el popular barri pescador d’Anfushi. Antic barri otomà; testimoni popular dels canvis d’aquesta ciutat, sempre al marge dels moviments benestants alexandrins. Escenari de novel·les mahfuzianes com Miramar, Anfushi és un diamant en brut.

Dolçament decrèpit. Terriblement arraconat. Bellament popular.

Laberíntics carrerons recorren el seu cor, impregnat d’olor a peix. Salnitre esquitxat a les seves façanes, bullici popular sobre els seus carrers. Treballadors remouen el producte del dia i negocien amb comerciants a les pútrides llotges. Desenes de treballadors completen artesanalment espectaculars embarcacions a les drassanes. Torres de fum fugen de les graelles on els cuiners rosteixen els peixos del dia. Peixaters ambulants escuren la gargamella amb els lemes de la setmana. “Rogers com la mel!”. “Calamars com el jessamí!”. “Dolcíssimes tallarines!”

Gumruk, una part d’aquest barri mariner, va ser, com la Barceloneta, guanyat artificialment al mar per tal de connectar l’antiga illa d’Anfushi amb la resta d’Alexandria. I la resta del barri recorda enormement l’antic barri mariner barceloní. Popular, sovint no massa ben considerat, l’alta societat alexandrina només s’hi apropa a menjar peix. I encara. Però desprèn el mateix encant que el barri barceloní. La Barceloneta ha passat de ser un lloc repudiat per la societat benestant catalana a ser un dels racons de moda de La botiga més gran del món. Darrer objectiu dels taurons especulatius catalans. Qui sap el futur que depara als carrers d’Afunshi...



foto: Stefan Greens

dilluns, 9 de febrer del 2009

Mahatat Misr

Mahatat Misr, l’estació principal de Trens d’Alexandria, es troba a la cèntrica midan Ghomuriya (plaça de la República) a pocs metres des d’on Lawrence Durrell cuinava poesia britànica i el seu famós Quartet a primers de segle XX. Les estacions de trens d’arreu son, gairebé sempre, una de les imatges més surrealistes que un es pot trobar a qualsevol ciutat del món. Ja es trobi un a l’Estació de Sants de Barcelona, la Gare de Lyon a París o la Gara Nord de Bucarest. Mahatat Misr (literalment, l’estació d’Egipte) no és una excepció.

L’esplanada que saluda l’espectacular construcció ferroviària s’omple dia i nit de frenètica activitat. A un costat, a pocs metres d’un parc on famílies semblen fer quelcom semblant a passejar, busos i microbusos omplen de caos la jungla d’asfalt alexandrina. Centenars de petites furgonetes van i venen sense aparent lògica al ritme que recullen, sovint sobre la marxa i amb la porta oberta, els seus passatgers. Crits trepitjats de destins. “Caire!”. “Abu Qir!”. “Tanta!”. Com un formiguer busos corren, s’entrecreuen, assetgen els vianants, es colen pel camí del tramvia i es fan un lloc entre el mar de gent que omple Midan Ghomuriya.

A les vores, entre remolins d’escombraries eternament sense recollir, venedors sense llicència ofereixen des de sabates fins a tabac passant per peix o cinturons. Dones amb gel·laba seuen a terra mentre venen formatge fresc i cridaners venedors de jocs infantils assetgen les oïdes dels transeünts ocasionals al crit de “tot a una lliura!”. Tant sols l’ocasional i rutinari passeig de la parella policial trenca per uns segons l’estampa. Una dona alerta de la indesitjada visita en el temps suficient que una anciana es carregui la bujola metàl·lica plena de formatge fresc al cap i l’assetjador de joguines a un euro aixequi el seu enorme i atestat carro i corrin avinguda avall, mentre algú crida que vigilin amb els cotxes. 2 minuts son el temps suficient per a que la riallera parella policial compleixi el protocol i els top mantes tornin al seu lloc com si res no hagués passat. Els bigotuts policies, però, s’entretenen més avall amb un venedor que no s’ha adonat de res. L’home s’entropessa mirant de col·locar els estúpids objectes que ven en una bossa d’escombraries davant els sobreactuats crits dels policies i la mirada curiosa de tota la plebe alexandrina.

A un costat, més perennes parades acaben de completar el retrat de la plaça ferroviària. Seguint el rastre del tramvia, aprofitant el triangle que deixa l’encreuament de dues víes, s’atesten parades de la roba més variada. Sabates de tots els colors i jaquetes de cuir acaricien el pas del tramvia mentre el retrovisor gairebé tomba un maniquí perfectament maquejat. Una tenda de pantalons texans esdevé una impròpia parada del trajecte. Connexió amb la Línea 3 tancada per obres. Entre ells, asfixiants passadissos interconnecten el mercadillo amb cafès en els llocs més impensats. Mentre desenes de televisors amb els volums al màxim reprodueixen les pel·lícules americanes de torn de la televisió per cable, la gent es pren tés i fuma sheeshas amb els colzes sobre els productes de la tenda més propera. Metres més enllà comença un impressionant i inacabable mercat on fruites, peixos i verdures es mengen el client i no a la inversa. Estrets passadissos que configuren el retrat prototípic del que un imagina com un mercat àrab i que condueixen, altre cop, allà on els autobusos i microbusos converteixen el caos en rutina.

I es mira d’assimilar la imatge retratada. Calen sols 10 minuts provant d’assimilar aquest moviment humà, aquesta inassimilable bogeria, per comprovar que, sovint, els filòsofs tenen raó. Per increïble que sigui el dantesc espectacle, l’incongruent moviment humà es reconfigura per si mateix. I el caos es converteix, com per art de màgia, en un perfecte equilibri. En l’ordre perfecte de les coses. En allò contrari al que semblava tan sols 5 minuts abans. El caos esdevé ordre. Esdevé una perfecta poesia visual. I l’anarquia esdevé un compensat equilibri natural.

dijous, 5 de febrer del 2009

Funcionaris

Hi ha una cosa encara més internacional que la Coca-cola, el Mcdonald’s o les rentadores que fan desaparèixer les parelles dels mitjons. Hi ha una cosa la ràbia per la qual és segurament compartida per la immensa majoria de la humanitat (segurament per enveja, perquè negar-ho) i que té un nom que no fa gaire honor al seu origen etimològic: Funcionariat. I si 12 de cada 10 cardiòlegs recomanen no topar-se gaire sovint amb aquests “treballadors” en el món occidental, poc falta que expliqui què pot succeir en un lloc com Egipte.

La oficina de passaports d’Alexandria és un edifici de dues plantes al carrer Talaat Harb. El descontrol ja es troba sols posar el primer peu a l’entrada, on centenars d’egipcis fan cua a l’estil local. Estampa similar a la del tràfic més esbojarrat d’El Caire en hora punta. Sense cotxes i sense clàxons, és clar. Cosa que s’agraeix. He dit “sols posar el primer peu a l’entrada” però, en realitat, menteixo. L’atotzinament de la primera planta provoca que fins i tot algunes taules estiguin a la vorera del davant, al bell mig del carrer, amb el seu funcionari estampant mata-segells sobre piles de dossiers al costat de fotocopiadores que treballen a tot drap entre el moviment urbà quotidià.

La segona planta, però, està reservada als estrangers. Possibles privilegis d’herència colonial, aquesta sembla, en comparació, un autèntic mar en calma. Però a Egipte res és com sembla a primer cop d’ull. Vuit finestres numerades, amb l’incomprensible oblit del 2 i el 6, rera els quals impassibles funcionaris fan córrer a ritme marcial els estrangers que reclamen estampes de visat als seus passaports. Refugiats sudanesos, turistes occidentals i una mar de ciutadans dels més variats països àrabs van finestra amunt, finestra avall rebuscant formularis, afegint fotografies i carregant fotocopies dels seus respectius documents d’identitat. A l’altre costat del vidre la vida es pren a un altre ritme. Un funcionari s’estressa rellegint Al ahram mentre assaboreix extenuat el sabor d’una cigarreta i un altre badalla mentre segella mecànicament i a ritme de camell una pila de dossiers. En una sala apartada, sota un escandalosament descolorit retrat de Mubarak i un quadre amb els 99 noms d’Al·lah, el rais (llegeixis director) de l’oficina de passaports s’estressa menjant unes pipes. Vestit de protocol·lari negre policial i amb igualment protocol·lari bigoti policial. A un costat, un ridícul vestidor, a l’altre l’únic ordinador de tot el centre. Apagat, evidentment. Segurament per complir amb el protocol de Kioto. Sic.

I com Astèrix mirant de superar la més dura de les dotze proves, una baralla titànica contra el mecanisme funcionarial té lloc en aquesta segona planta. De la guixeta 3 a la 8 i de la 8 a la 4 abans de tornar a la 3 per omplir un formulari que reclamen a la 8. Fotocòpies, fotos de carnet i formularis preguntant creences religioses. Esperar i més esperar a persones que, en realitat, no han d’arribar perquè ja estan allà. Però no deu ser el bon moment. Si una norma no escrita a Espanya recomana no visitar un centre públic en la difícilment establerta hora d’esmorzar, a Egipte el que és preferible és no arribar a l’hora de la oració. Un funcionari estén tot de catifes pels passadissos del recinte minuts abans que tots els funcionaris (homes) es postrin de cara a la Meca i, curiositats de l’arquitectura, de cul als seus llocs de treball.

I un cop s’acaba la oració, san tornem-hi. De la guixeta 8 a la 3 i de la 3 a la 4 abans de tornar a la 8 per donar el refotut formulari. Esperar a gent que no ha de venir. I just un segon abans que un estigui disposat a trencar el vidre, posar un peu sobre la taula i amenaçar de mort el funcionariat egipci amb un kalashnikov rus, la dolça treballadora, amb un somriure d’orella a orella, esbossa el lema internacional del funcionariat:

-Vuelva usted mañana!

fotos: Sergi Cardona