Sheriff és un captaire. I es cuida que quedi ben clar estripant-se la camisa fent ben visible la cicatriu del seu braç amputat i estirant els monyons de les seves cames sobre un monopatí que li fa de transport sobre rodes. I exclama laments meticulosament estudiats cada vegada que veu passar algun xeic o turista despistat. I remuga per endins cada vegada que algú, pel treure-se'l de sobre, li proclama un “Al·là isahelak” (Què Déu t'ajudi). Sheriff és, en definitiva, un dels milers de mutilats que poblen Egipte. Com tots, víctima de la poca docilitat viària, primer, i de la deficient atenció sanitària, després.
Probablement un accident de tràfic creuant la Corniche li va arrencar braços i cames. O va caure rodolant d'un tren atestat de gent quan es repenjava del vagó evitant pagar el bitllet. O simplement va caure de l'obra quan provava d'enderrocar aquell edifici infest en ple barri d'Stanley en els seus anys de manobre. La dolorosa gangrena o la impaciència dels metges ho van arrodonir. O, potser, com explica Naguib Mahfouz al genial Carreró dels miracles, va recórrer a la mutilació voluntària per a trobar una manera de dur-se alguna cosa a la boca.
I és que Sheriff també és un dels milers d'egipcis que han convertit la seva amputació en ofici. I allà estirat en ple asfalt converteix el carrer en la seva oficina diària. Sortida laboral quan els sorolls d'un ventre famolenc ensordeixen les orelles i l'almoina religiosa és un deure. I aquests contes kafkians, al cap i a la fi, als occidentals barcelonins ens queden més propers que els vels de les dones o els sermons del divendres a les dotze.