diumenge, 31 de maig del 2009

Almoïna

Sheriff s'arregla bé la camisa. S'assegura de fer impressió. En vol estar del tot segur. I s'asseu esperant els seus clients. Sheriff no és a cap oficina. No té cap reunió. No espera a ningú en concret. Bé, ningú que no vagi més enllà de les noietes que surten de l'escola cada dia a la mateixa hora i li alegren la vista una estona o els dependents de les tendes que, com cada dia, el saludaran amablement. Com el sabater Ahmed, que cada dia li deixa una propina de 25 cèntims. O la vella Umm Karim, que sempre que pot li deixa el canvi de la compra.

Sheriff és un captaire. I es cuida que quedi ben clar estripant-se la camisa fent ben visible la cicatriu del seu braç amputat i estirant els monyons de les seves cames sobre un monopatí que li fa de transport sobre rodes. I exclama laments meticulosament estudiats cada vegada que veu passar algun xeic o turista despistat. I remuga per endins cada vegada que algú, pel treure-se'l de sobre, li proclama un “Al·là isahelak” (Què Déu t'ajudi). Sheriff és, en definitiva, un dels milers de mutilats que poblen Egipte. Com tots, víctima de la poca docilitat viària, primer, i de la deficient atenció sanitària, després.

Probablement un accident de tràfic creuant la Corniche li va arrencar braços i cames. O va caure rodolant d'un tren atestat de gent quan es repenjava del vagó evitant pagar el bitllet. O simplement va caure de l'obra quan provava d'enderrocar aquell edifici infest en ple barri d'Stanley en els seus anys de manobre. La dolorosa gangrena o la impaciència dels metges ho van arrodonir. O, potser, com explica Naguib Mahfouz al genial Carreró dels miracles, va recórrer a la mutilació voluntària per a trobar una manera de dur-se alguna cosa a la boca.

I és que Sheriff també és un dels milers d'egipcis que han convertit la seva amputació en ofici. I allà estirat en ple asfalt converteix el carrer en la seva oficina diària. Sortida laboral quan els sorolls d'un ventre famolenc ensordeixen les orelles i l'almoina religiosa és un deure. I aquests contes kafkians, al cap i a la fi, als occidentals barcelonins ens queden més propers que els vels de les dones o els sermons del divendres a les dotze.

dissabte, 23 de maig del 2009

Colons


Tenia la mirada perduda al carrer Zaghloul. Observava, a través dels finestrals de l’Elite, com la gent passejava tranquil·lament pel centre d’Alexandria un dissabte qualsevol. Aixecava les espesses celles que poblaven el seu front, deixava anar un “quin coi de vaca, aquest” i tornava a baixar la mirada sobre la seva freda cervesa Stella.

Així és com li agradava d’anomenar als egipcis. Vaques. “És que no hi estàs d’acord que sembla una vaca, aquest?” preguntava en veu alta. I després es dedicava a doblar les converses dels egipcis afegint un to sarcàstic i fatxenda. Que si la hipoteca per aquí, que si els treballs de merda per allà, sempre subratllant estúpidament el nom del Profeta.

Ell era, malgrat tot, d’aquella ciutat. Genuïnament alexandrí. Representava una Alexandria profunda. La traspuava a la seva pell. Però una denominació com aquesta no és tan senzilla d’aplicar. No es tracta d’afegir un simple gentilici a un sexagenari qualsevol com ell. Havia nascut 63 anys enrere al carrer Nabi Daniel i es podia dir que havia passat quasi tota la seva vida allà. En aquells carrers. Malgrat haver nascut, criat i crescut en aquella ciutat. Malgrat portar més de 60 anys a Alexandria, no es considerava pas egipci. Ni tan sols alexandrí. Quan algú li ho preguntava, gairebé s’ofenia. Arrufava les celles, s’omplia d’aire la papada i escopia un “sóc grec” ple de rebequeria infantil i complexes gairebé colonials. I, com tota la seva colla d’amics grecs-alexandrins, no feia més que parlar del passat. Rememoraven els anys de joventut, endolcien històries inesgotables sobre aquell racó i aquell altre, fabulaven sobre una ciutat que ja no existia. Que ja no se sentien seva.

Es podia passar hores i hores assegut a les butaques carrinclones i tristament folrades de l’Elite. Podia dinar, beure desenes de cerveses i arribar fins a la hora del sopar sense moure’s del seu seient. Xerrant amb aquell i aquell altre. A vegades ni tant sols això. Li plaia contemplar el pasturar de les seves vaques. Li plaia, en definitiva, seguir-se sentint un colon, assegut en aquella butaca, sentint-se intel·lectualment superior, econòmicament conqueridor. De fet això era l’únic que encara li quedava de la seva vella Alexandria. I per això en gaudia. Sense ser capaç de reconèixer-ho.

dimarts, 19 de maig del 2009

Transports públics (II) el Tram


Desenes d'alexandrins atesten uns vagons blaus sobre rovellats rails. Els més vells demanen jeure a les acotxades butaques. Els més espavilats es repengen a la cua del darrer vagó per tal d'estalviar-se els 25 centims de gineh que costa el viatge. Els mes joves s'enganxen de la barana de la porta i deixen que el vent colpegi les seves galtes porta enllà. Tot a una frenètica velocitat que fa que casi tothom l'anomeni el camell.


A les parets, enganxines amb les al·leies coràniques del rakub (el viatge) es combinen entre anuncis dissenyats en un word qualsevol i pintades en pinzell que anuncien la prohibició de fumar. El metàl·lic repic d'una moneda a les parets i cadires alerta els viatgers que és l'hora de pagar. El revisor fa sonar unes monedes amb una mà mentre a l'altra hi du un ventall de bitllets curosament classificats. Recull amablement el bitllet, el doblega per la meitat, i se'l col·loca entre els dits, segons el valor, formant un ventall. Un parell de noies velades esclata a riure al primer vagó. Les noies no paren de riure de la cara de borinot que han fet els nois que les enxampaven intentant lligar amb elles a la parada quan han pujat al primer vagó. Allà, desenes de dones assaboreixen de la immunitat de les mirades dels egipcis en un vagó reservat per al seu gènere. A les escales del segon vagó hi dorm un falahiin qualsevol, moments abans que el revisor el desperti d'una coça al costat i el cridi escandalosament.



Aquest sobreexplotat transport alexandrí és el tram, un tramvia que corre al mateix ritme que els seus usuaris. Sense creuar la Diagonal ni picar la T-10. Entre els ploraners edificis de la ciutat, entre els seus embogits carrers, entre mercats que dormen al ras.


Foto: Sergi-Al Ayn



diumenge, 17 de maig del 2009

Des d'una finestra


Um Hamida ha viscut tota la vida al seu carrer Tannis d'Ibrahemiya. Hi va néixer, s'hi va casar, va criar i, avui, quan ja és una vídua amb els fills enfeinats lluny de casa, hi envelleix sense més. I avui en dia, quan ni les forces de les seves cames plenes de varius, primer, ni la forçada moral islàmica, després, li permeten sortir al carrer, veu el món passar a través de la finestra de casa seva. Repenja els seus colzes amb sobreeixit esforç sobre la alta cornisa del finestral, recolza el seu cel·lulític darrere sobre una escorcada cadira i s'aboca a allò que passa mur enllà. I des d'una finestra del carrer Tannis veu el Món passar.


I observa com el Rais Ahmed puja el preu de les fruites del seu carro mòbil a aquells turistes despistats, com la família Gamaal agafa el cotxe per dur la quitxalla a escola cada matí o com el sastre cristià de la cantonada avui sembla que fa deu minuts tard a obrir la seva parada. Com cada dia, a les 10 i 5, pocs minuts després que el Mahmoud i el Haled repiquin amb força les seves bombones de gas a l'espera de que algú estigui acabant d'escurar la seva fent bullir l'aigua de l'últim té.


Des d'una finestra del carrer Tannis, Umm Hamida veu el món passar i convida els porters de tots els edificis a que li expliquin les darreres novetats del carrer. I la fa petar durant hores. I demana als vianants que li comprin aquella cosa o l'altra i que li portin aquell paquet a aquell baobab de l'edifici de més enllà. I sense rubor ni pudícia pregunta a tot aquell qui passa que què estudia, si està casat i quan cobra pel seu treball o paga pel seu pis. “Ah, doncs son molts diners, potser hauries de preguntar per un altre pis a Sporting, carrer enllà”, aconsella banalment.

I des d'allà, sense ni tant sols presentar el seu nom de pila als forasters, viu la senyora Um Hamida. Amagada sota el nom del seu primer fill mascle. Amb els colzes forçadament repenjats sobre la cornisa. Observant el món a través d'una finestra. Una finestra del carrer Tannis d'Ibrahemiya.


Foto: Sergi-Al Ayn


PD: El casament i posterior viatge de noces de l'únic tèncic encarregat del rutinari sistema d'internet al barri d'Ibrahemiya ha provocat la no actualització d'aquest blog fins el dia d'avui. Fins que no ha retornat Mido no hi ha hagut ningú capaç de desfer l'entrellat que penja dels nostres balcons alexandrins.