dimarts, 23 de juny del 2009

Futbol


Un home ven al mig del carrer gegants banderes egípcies. Es passeja entre els taxis, els autobusos i els cotxes domèstics oferint als conductors el drap roig-blanc-i-negre. Avui juga Egipte el darrer partit classificatori de la Copa Confederacions i, després del bon paper amb Itàlia i Brasil, la gent es convenç de que es pot classificar passant per sobre d’Estats Units. Fins i tot els menys futbolers s’engresquen davant la possibilitat de passar la mà per davant la cara a l’Imperi.

Una corrua de motards fa ressonar camí de l’estadi els carburadors mentre agermana a 5000 revolucions la goma del cautxú de les seves rodes amb l’irregular asfalt cairota. Alguns fins i tot cremen petites pedres i les col·loquen a la radial per tal de dibuixar a les seves rodes un colorit espectacle de foc i fum. Tot sota l’etern ritme musical dels clàxons, que no paren d’afegir melodies sonores als aires cairotes. Una dringadissa ja tant habitual que fa difícil desxifrar si respon a un casament, al rutinari embussament o qualsevol que sigui la victòria esportiva...

Centenars,milers d’egipcis s’amunteguen davant qualsevol que sigui el reproductor. Els cafès son plens, amb la gentada apilada enfront de la capsa tonta, enbaladits pel futbol mentre remullen els bigotis en el té i s’omplen el pit amb el fum de les xixes. Un bidó de la brossa serveix al veïnat d’excusa per treure el televisor de la tenda de l’ustad Mohammed i apilar desenes de vianants davant la tenda. El barber Shariff segueix atentament el partit des de la seva barberia mentre li rasura la barba amb la navalla al mestre Hamid, el qual no para de pregar per a que la tensió d’una ocasió de gol fallada no li comporti una indesitjada amputació de la seva orella. 4 jovenets s’arrepleguen l’un sobre de l’altre per escoltar el fil de veu que surt d’una diminuta ràdio. Fins i tot els policies miren de controlar el tràfic amb una mà mentre amb l’altra se subjecten el reproductor de ràdio ben enganxat a la orella.

El partit es pot seguir tant sols parant l’orella. Respira en cada reacció del seu públic. Des dels crits desconsolats de les ocasions fallades. L’èxtasi del gol marcat. La decepció del gol rebut. Al carrer, on gairebé tot succeeix i viu. També el futbol.

I, al final de tot, decepció. I és que, pesi qui pesi, a països com Egipte tant hi fa a que s’hi jugui. Sempre hi guanyen els Estats Units. Coses del nou colonialisme...

Voteu aquest bloc als Premis Blocs Catalunya

Ya rayah està entre els blocs candidats al Premi Blocs Catalunya en la modalitat de cultura.
Voteu-lo en aquest enllaç!

dissabte, 20 de juny del 2009

7arami

Abed fa veure que escombra l'escala de l'edifici. Ho fa perquè és final de mes. Perquè sap del cert que l'endemà arriba Mohamed, el propietari. Perquè creu que així l'enganya i li fa creure que és un porter actiu i eficient. Però en realitat es passa més de la meitat del dia tancat en la seva habitació, de 4 metres quadrats i escassa il·luminació al peu de l'escala, entaforat al llit i remugant cada vegada que algú fa soroll entrant per la porta que suposadament ell custodia. Que suposadament custodia des de fa més de 25 anys, quan abandonà les misèries de l'Alt Egipte per convertir-se en porter del barri d'Ibrahemiya, a Alexandria. Ell és saidi, un gentilici denostrat a Egipte. Que s'associa a la imbecil·litat i la ignorància. A Egipte els saidis son com els habitants de Lepe, objectiu dels més variats però familiars acudits que un pugui imaginar. Ja sabeu perquè un saidi fa això o això altre?


I Abed intenta trampejar sempre amb els seus inquilins. Cada primer de mes els reclama les 50 lliures mensuals amb que s'alimenta. I s'esforça a semblar més actiu els 2 dies anteriors a passar a fer la col·lecta. S'ofereix a fer la compra, a rentar el cotxe o carregar les bosses...

I passa els dies així. Observant el carrer a través del finestral de l'edifici, o a la porta d'entrada saludant els veïns o, normalment, removent-se i estirant els llençols a la seva diminuta habitació. I cada dia se sent martiritzat pels retrets de la seva dona que, carregada de remordiments, reclama pietat i misericòrdia divina. La culpa se li menja les entranyes dia i nit des que els veïns del quart tercera van descobrir que algú els havia estat entrant a la casa. Que algú els havia estat robant a la seva pròpia casa. I resa per a que ningú els posi la mà a sobre. Que ningú truqui a la policia. Que ningú, en nom de la Llei, els rebenti la cara per un grapat de dòlars...abans no faci Al·là en forma de membre del cos de seguretat...

dimarts, 16 de juny del 2009

Taxistes (1)


Un taxista assetjat pels efectes dels opiacis condueix mecànicament el seu cotxe groc i negre pels carrers d'Alexandria. Al·leies coràniques ressonen per l'estèreo del vehicle. Més en senyal de superstició que no pas d'autèntic fanatisme religiós. Un vianant li ordena aturar-se. El passatger puja al seient del darrera del destartalat taxi. Assalam aleikum, saluda al taxista que, protocol·làriament, retorna la pau i la misericòrdia divina al seu nou client. Engega, no sense esforç, la desballestada carrossa el conductor i a través de l'enormement estirat retrovisor estableix contacte amb el seu client.


Per un instant el conductor surt del somni produït per l'opiaci que ha ingerit. Probablement una pastilla per pal·liar el dolor del càncer però no seria el cas. Ell no està malalt. Aquí els taxistes sovint fan servir-les per alleugerir un altre tipus de càncer anomenat treball. 7 lliures, menys d'un euro, per una pastilla al mercat negre. Tot i que el tema central és el famós discurs d'Obama, de mica en mica va deixant anar el decàleg egipci de preguntes bàsiques. “d'on ets?”, “Estàs casat?”, “musulmà o cristià?”, “de què treballes?”, “on vius?”.... Se li nota la mà trencada de fer qüestionaris als seus clients i planteja les preguntes en el seu moment adient. Sense incomodar ni tant sols el menys avesat a aquest estil àrab de fer les coses. No obstant, n'és tot un professional.


De totes formes el tema principal, la visita d'Obama a El Caire, pren un rol central:

  • Ja has escoltat el discurs d'Obama? Jo no, no tinc cap interès d'escoltar-lo. Ja n'estic fart que vinguin aquí a dir-nos el que hem de fer. Mira, a mi em sembla molt bona persona i tot el que sigui, però mentre segueixi permetent la mort dels nens a Gaza jo no l'escoltaré. És que no has vist el que han fet els jueus a Palestina? Ells si que son un bon problema! Son uns assassins, no té nom el que fan. Matar nens, bombardejar hospitals... I Obama no fa res per evitar-ho. I que me'n dius de l'Afganistan!? Mira, els musulmans som gent tranquil·la i pacífica. El nostre profeta ens va dir que no havíem de matar a ningú, però si ens busquen ens trobaran. Jo no penso fer res a ningú, però si em venen a buscar em trobaran. Els musulmans no ens estarem de braços creuats veien com maten els nostres germans...

I el viatge acaba bruscament a la parada d'autobusos davant l'arenga d'un taxista que, abandonant els efectes dels opiacis alerta: Aleikumus assalam...que la pau sigui amb vosaltres.


Foto: Sergi-Al Ayn



dimecres, 10 de juny del 2009

Guerra de classes a Egipte

Em truca el meu amic Mahmoud tot exaltat.
-Kusuma! (que els donguin), son uns malparits!
Però què passa, Houda?
Que son uns malparits! bedaan!
Tranquil·litzat, noi. Però què et passa?
I entre l'entretallat de la seva nerviosa veu i les interferències d'una pèssima cobertura telefònica es fa explicar. Houda em comenta com, després de poc més d'un mes de treballar en un ressort turístic del Mar Roig, li han demanat que treballi 4 hores extres sense cap mena d'increment de sou. Això fan 12 hores diàries per un sou que no arriba als 63 euros. 40 dies seguits treballant per tenir una setmana de festa. A 800 quilòmetres de casa seva i en un hotel on una nit d'habitació ja supera el sou del nostre amic.
No és cap broma. La pura realitat. Però no és el primer cop que la realitat topa amb Houda. Abans ja va estar treballant durant un mes “de prova” (llegeixis sense cobrar una trista lliura) en un altre hotel de luxe al centre d'Alexandria. Fins que un dia, quan s'acabava la trentena, el director general li va dir que, si volia començar a cobrar, hauria d'anar a un altre hotel a l'altra punta de la ciutat sense cap mena d'increment de sou. Uns 50 euros.
I l'explotació es fa evident quan la gent treballa prop de 10 hores diàries, 6 dies la setmana, sense cap mena d'assegurança, sense seguretat social per sous insultantment ínfims. Per pagar les pipes del lloro. Un país on un metge cobra menys del que valen 4 capses de Frenadol. Un país on el sou d'un policia val menys que l'uniforme que porta. Un país de sindicalisme vertical, d'anorremanet dels drets laborals. I un país, això sí, on diuen que els ingressos del canal de Suez, un dels epicentres comercials del planeta, tant sols serveixen per pagar els sous dels Ministres. I gràcies. Un país on hi ha joves que es gasten el sou d'aquell policia o aquell metge en una nit de farra sense excessos. Un país de dues cares sobre un mateix terra. Dos Egiptes un sol emperador. I encara queda gent que es pregunta quins motius hi ha a Egipte per parlar de guerra de classes?

dilluns, 8 de juny del 2009

Quan les parets escolten

Ell és un jove europeu que viu a Alexandria. Un hauaga. Un guiri membre de la diàspora francesa que, aprofitant les infinites possibilitats del món de les beques del país veí, està vivint a Egipte. I, aprofitant les possibilitats de la proximitat geogràfica va viatjar recentment a Jerusalem amb un grup d'amics europeus. Va visitar la ciutat santa, però també els horrors de la agressió israeliana a terra palestí. I va tornar horroritzat. Horroritzat per les injustícies dels checkpoints, de la doble ciutadania, dels murs de vergonya i les gàbies de la misèria palestina construïda sobre l'opressió constant d'un poble sobre un altre.


I a pocs dies d'haver tornat d'aquest viatge, el seu porter el fa esperar un moment en arribar a casa. Ell espera tot estranyat al portal de casa mentre el seu porter sembla parlar amb algú que ell no veu. I aquest algú, al cap de poc, se li apropa i el convida, sense més explicacions, a acompanyar-lo. Sense entendre res, segueix l'home per unes escales interiors del seu propi edifici fins a entrar en una estranya oficina. Allà, parapetades sota un retrat del rais Mubarak, hi ha una taula i unes poques cadires. El convida a seure.


L'home seu, es treu una cigarreta de la butxaca de la camisa i, sense badar boca, comença a fumar. I dins aquest surrealista estampa la porta s'obre repentinament. I apareix un home de bigoti marcial i postura activa, que en un forçadíssim francès li dóna la benvinguda i, sense ni tan sols presentar-se, li etziba un protocol·lari però estrany qüestionari. “Quan fa que vius a Egipte?”, “Què hi fas?”, “Quan marxaràs?”.


I allà sota, en una recòndita habitació del seu mateix edifici, 4 plantes per sota de casa seva, amb un egipci fumant sota una fotografia del president de la República i un altre de macarrònic accent francès fent estranyes preguntes, es troba el nostre amic. Mirant de contestar un qüestionari. Sense saber a on porta tot allò. I és així com ha descobert les clavegueres d'aquest país. I ho explica als seus amics europeus que també viuen a Alexandria. I ho explica tot extasiat als bars alexandrins. Allà on fins i tot les parets escolten. Allà on fins i tot les parets escolten, bevent una cervesa.