dijous, 26 de novembre del 2009

Kulu sana ua entu taibiin...

La Paca posa la seva mirada a l'horitzó després d'haver mirat d'assaborir les 4 fulles d'herba que li han donat per dinar avui. Fa veure que no se n'adona de res del que li passa al seu voltant. Ni dels nens que l'observen embadalits. Ni de la turista de cabells clars que passa corrent ràpidament fent veure que no veu res. Ni del soroll dels sabres que anuncien que d'aquí poc la passaran per la pedra. Fa veure que ni se n'adona de que la seva companya dels darrers dies, la búfala Maria, ara està estirada al mig del carrer, oberta en canal i amb els budells desparramats sobre l'irregular asfalt del carrer alexandrí. Ni tant sols s'immuta davant les imatges del televisor de la tenda del costat, on s'anuncien els preparatius del multitudinari pelegrinatge anual. I s'estira sobre el toll de sang que s'ha format i posa la seva mirada en l'horitzó. Més enllà dels confins de la pedra sagrada de la Meca.

Torna l'eid el kebir als carrers d'Alexandria. Torna la Festa del Sacrifici.


Kulu sana ua entu taibiin....


foto: Al-Ayn

dimecres, 18 de novembre del 2009

Decepció faraonica

Societat mentalment atomitzada, els carrers es preparaven per a la batalla. Ja des de bon matí banderes de totes les mides possibles penjades arreu, tallers de pintura facial al mig del paviment, cartells creuant avingudes anunciant que “Yes we can”. Però no va ser així.

Un cop l'arbitre va xiular l'inici del partit, com per art de màgia, els carrers es van desertitzar. Ni clàxons, ni soroll, ni tant sols cotxes. Ningú excepte 4 despitats i els guàrdies de seguretat que preguntaven a tot aquell qui passava quin era el resultat. Ni el trencament del dejuni de Ramadà va deixar els carrers com l'Egipte-Algèria.

Pantalles als llocs més inversemblants servien per seguir el partit. Aglomeracions davant les pantalles més inesperades. Una noia arreglava l'antena del televisor de la farmàcia. Grups de joves segueixen el partit entre les desenes de televisors engegats de la tenda d'electrodomèstics. Televisors sobre capses de patates fregides, cadires i fins butaques al mig del carrer o flassades a les portes de la perruqueria per seguir el que passava a Sudan. Uns infants onegen la bandera egípcia tancats en un 4x4 aparcat davant d'un cafè mentre el seu pare segueix el partit amb els amics.

Però finalment Algèria va batre l'equip dels faraons provocant que la decepció s'estengués pels carrers d'Egipte. Cares llargues i poc habitual mal humor generalitzat. Un inusual i corprenent silenci envaïa els carrers. Com si d'un funeral es tractés.

El vell Ahmed haurà de despenjar demà la tricolor amb resignació de la porta del seu quiosc. Egipte tornarà a perdre's un Mundial. Un any més.

L'opi ha viatjat a Alger. L'opi ha agraciat avui Buteflika.


Foto: reuters


dimarts, 17 de novembre del 2009

La guerra del futbol

Diuen que la religió i el futbol son l'opi del poble. Si això és realitat Egipte está a la vora del col·lapse. El coma. A les tradicionals sortides de to del sheikh Tantawi i altres telepredicadors de l'Islam ara s'hi afegit la bogeria nacional per la selecció de futbol. En un país on la dialèctica futbolística és un bipartit Ahly-Zamalek, la selecció de futbol serveix “per unir un poble”....i de pas oblidar les misèries col·lectives. Quelcom que el Règim, com totes la dictadures sabudes i per saber, coneix molt bé.

Egipte i Algèria es juguen demà, en un agònic partit de desempat a Khartoum, el bitllet cap al Mundial de futbol de Sud-àfrica 2010. I es preveu una guerra. El partit es va veure forçat després que dissabte Egipte guanyés 2 a 0 Algèria, empatant així els dos equips en punts i golaverage tant particular com global. Un gol en dubtós fora de joc de Meteab en el minut 96 de partit va forçar aquest inusual partit de desempat a la capital del Sudán. Els carrers de tot Egipte es van veure, llavors, envaïts per l'eufòria col·lectiva. Clàxons rebentant timpans, desodorants convertits en improvisats sortidors de foc i cotxes sobrecarregats d'eixalabrats seguidors cridant “Masr, Masr!” (Egipte-Egipte!) o “Ya rab, ya rab” (Oh Déu). Milers i milers de banderes pels carrers, a totes les cantonades, pintades a les cares dels més petits. Colorits cartells a les tendes més impensades convidaven la joventut a pintar-se els colors nacionals a les galtes.

I després de la tempesta.....arriba una nova tempesta. Sudan ja ha anunciat un desplegament de 15000 policies per aturar la guerra egípcio-algeriana. Una cosa que no és broma. Poc abans del partit de dissabte 4 jugadors algerians van resultar ferits en ser apedregats per aficionats egipcis en arribar a El Caire. Una història que cap egipci s'ha volgut creure. 30 aficionats van resultar ferits (20 d'ells algerians) en els enfrontaments que van seguir el partit del Caire. Res comparat amb els milions de pèrdues en mòbils que l'empresa de capital egipci Orascom ha denunciat a Alger després que milers d'algerians la prenguessin en ira pel resultat del partit. Egyptair també ha denunciat atacs contra les seves seus en terra algerí. Fins i tot a Marsella es van registrar incidents. Però la història entre Egipte i Algèria no ve de nou. Una curiosa intoxicació de l'equip egipci en el partit d'anada a Alger mesos enrere ja va posar en antecedents de la ferma amistat entre uns i altres.

Ara fa 20 anys Egipte es va classificar per última vegada per un mundial (Itàlia 90) i va ser precisament contra l'equip magrebí. En un partit plegat d'incidents fins i tot un jugador algerí va acabar a presó per agredir amb una ampolla de vidre un membre de l'staff egipci.

Mentre el partit no arriba, les televisions estan saturades de milers d'anuncis sobre el partit. Coca-Cola, Heinz Ketchup, Pepsi... Les grans multinacionals asseguren a cadascun dels països que donen suport a les seleccions respectives en una mostra més del cinisme capitalista. Els diaris van plens de notícies sobre el partit, les televisions no parlen d'altra cosa. Com caigut del cel, el Règim agafa el relleu. Ni la psicosi de la grip porcina havia endormiscat tant el poble egipci. El Règim ho aprofita. Els autobusos del Caire demà seran gratuïts, el Partit Nacional Democràtic (llegeixis El Partit) ha regalat centenars d'entrades a canvi d'interessos polítics, milers de tiquets s'han venut a 100 lliures (14 euros) amb vol inclòs.

Khartoum serà demà una guerra. La guerra per l'opi del futbol.


dissabte, 14 de novembre del 2009

Interrogatori

Per tercera vegada en el mateix dia em conviden a entrar a la sala d'interrogatoris. Allà m'hi espera el que se suposa que és el superior de tota aquella colla de joves aprenents. Tampoc deu passar dels 35. Assegura que l'han fet venir expressament per a mi. Que els estic fent venir molts maldecaps perquè no en treuen l'aigua clara. Jo li asseguro que dubto que sigui per la meva falta de col·laboració.

L'home, a qui se li noten els galons des de bon principi, em pregunta si vull fer l'entrevista en castellà. 5 minuts de comprovar el seu rovellat accent sud-americà serviran per a que tornem a l'anglès i les clàssiques preguntes made in Kafka.

  • Per què parles català?

  • Perquè soc català.

  • No tothom parla català allà....

  • Prou que ho sé

  • No tindràs res a veure amb tot això del País Basc?

Després d'insistir sobre les possibles connexions Josu Ternera-Pompeu Fabra i la netedat del meu expedient a l'Estat espanyol, arriba el moment de l'expedient àrab. A l'home li descol·loca que hagi marxat de la “meravellosa” Barcelona per anar a la “subdesenvolupada” Alexandria. S'entesta en si bec alcohol, si visito mesquites o conec el Corà. Com m'he fet el visat, com em pago la meva estada a Egipte i en que dedico el meu temps. De si he viatjat a tal o qual país. Que si perquè Síria. Que si perquè Líban. Aquest home ja coneix la majoria de les meves respostes. Que li faci un mapa. On he estat. Amb qui. Qui he trobat. Quin era el meu interès. S'entesta tímidament en el sud del Líban sense treure'n res especial. M'obliga a apuntar els noms i contactes dels amics que m'acompanyaven. Que si sé què és Hezbolah, que si he vist cartells pels carrers del Liban. Impossible no fer-ho. No tindràs un souvenir amb la cara de Nasralah? em pregunta. No m'agraden els souvenirs, li dic.

Mica en mica l'home es destensa. Assegura que he de comprendre que ells han d'estar segurs del que fan. Que un error seu suposa morts. Que un cop uns anglesos amb passaport es van immolar a la platja de Tel Aviv i que si això i que si allò. Diguem que no ets un dels nostres millors amics, em llença abans de començar una dissertació sobre la legitimació històrica de l'Estat d'Israel. L'home, després de dir que la paraula Palestina és d'origen romà com si això fos un insult, em dibuixa mil mapes que suposadament argumenten la falta d'història del país com a tal. Llavors em llença una curiosa dissertació supramaterialista. Em retrata Israel com aquell pis del qual els propietaris han hagut de marxar i que, un cop tornen, amb claus i documents de propietat, es troben que ha estat ocupat per algú altre. Segons l'oficial “de tot el pis ens hem acabat quedant una sola habitació; i encara ens hi volen fer fora”. Davant de tant curiós paral·lelisme li commino a que reocupin el call de Girona o el de Barcelona sense dilacions, que nosaltres, els catalans, anirem a reclamar terres per mitja Mediterrània al crit de Despertaferro. I a l'home li sembla del tot lògic que ho féssim. Si és que encara en guardem proves de la propietat. Hagin passat 5, 10 o 500 anys.

L'home s'estira dels cabells en no comprendre perquè mig món es fixa en el que passa a Palestina, on moren pocs centenars, mentre milers moren a diari al Darfour. Justifica el mur com una protecció de les agressions palestines. I mentre explica contes divertidíssims sobre el perquè de l'atac a Gaza assegura tot orgullós que ell estava allà, a l'exèrcit. Però no li falta raó en segons quines preguntes. Perquè els refugiats palestins no tenen cap dret de ciutadania a gairebé cap país àrab? Perquè Egipte no es va voler quedar Gaza en els acords de Camp David? On son tots els milions que van a parar a Gaza?

Després de gairebé una hora discutint sobre el conflicte que, de fet, ens té com a oficial i retingut reunits, em convida a tornar a esperar a la sala. Una hora després una parella de joves em porta un expresso amb una pasta. No he ni fet dos xarrups del cafè que una jove vestida de violeta em pregunta si vull que m'estampin el visat d'Israel al passaport.

I el perillós terrorista que escriu aquestes línies entra, finalment, a l'Estat Sionista d'Israel.

Amb el carregador de la càmera ben preparat.

Son les 4.45 de la matinada.

Fa més de 9 hores i mitja que he estat retingut a l'Aeroport de Tel Aviv.

dijous, 12 de novembre del 2009

Jo també soc terrorista

El primer seient del vol de Royal Jordania 0346 que uneix Amman i Tel Aviv està reservat. El seu inquilí, vestit de misteriós i impecable negre, saluda amb familiaritat la tripulació i els militars que escorten el vol. Es cuida de ser entre els últims a pujar a l'avió. Preparat per parar compte en cadascun dels passatgers de tan peculiar vol. S'asseu reposadament, entrecreua les cames i observa que tot sigui a lloc. No té equipatge i poca falta que li fa. Segurament tornarà a la capital jordana en el proper vol.

Aterrar a l'aeroport Ben Gurion de Tel Aviv és una cosa sensible. Especialment si un, com és el cas, ha viatjat àmpliament pel món àrab. La neurosi col·lectiva, tan àrab com sionista, del conflicte més mediatitzat del planeta genera kafkianes escenes. Escenes com les que l'autor d'aquest bloc va viure tan bon punt va posar un peu en terra israelià.

Un s'havia promès que no viatjaria a un lloc com Palestina a fer simple turisme i, per això, el primer viatge a terra santa del que escriu era com a càmera d'un documental. Un documental que no era el meu. Una feina per encàrrec sobre la opinió que dones egípcies, palestines i israelianes tenien sobre el famós discurs de Barack Obama a El Caire, la passada primavera. Però la esquizofrènica situació política de la zona va fer que el director del documental, egipci, no pogués viatjar i un servidor es trobés tot sol davant del llop, viatjant amb càmera, trípode i 65 metres de lona negra per a fer una localització.

Per això quan a un servidor es va plantar davant la garita dels passaports, el guarda li comença a regirar de dalt a baix la llibreteta marró. D'on és aquesta estampa, pregunta. Síria. Quin és el propòsit de la seva visita, em diu. Feina. Quina feina?

Si tens cap problema, si algú et pregunta res: ensenya la invitació de l'associació” em van dir abans de marxar. I això vaig fer. Confiat en que, tal i com m'havien jurat i perjurat, l'associació fos realment forta i m'estalviés cap problema. Res més lluny de la realitat. Tan sols veure el logotip, els ulls del guarda es van convertir en dues taronges de València que per poc rebenten el vidre de la garita. L'home ràpidament em va comminar a acompanyar-lo i esperar-me en una sala.

18 cadires, dos dispensadors de begudes i un televisor rebentat que informa, a través de Fox News, que 13 militars nord-americans han mort a Fort Hood a mans d'un psiquiatra militar a qui se li ha girat la xaveta. Una mare que sembla malalta i la seva filla, poloneses pel que vaig acabar sabent, son les meves primeres companyes de trifulga. Les despatxen en poc menys de 20 minuts entre la bronca de la nena a se mare per no estar-se quieta a la ortopèdica cadira de rodes que li serveix de transport.

En 10 minuts em criden en audiència. Una parella de joves israelianes. Tenen la meva edat. Ungles sobrepintades de vermell. Una petita oficina. Un ordinador i unes cadires. Em conviden a seure i em comencen a interrogar. Una d'elles pregunta. D'on vens. On vas. Què fas. A qui coneixes. Qui t'espera. Per qui treballes. L'altra tecleja en un ordinador. Despatxo l'interrogatori amb tranquil·litat. Al cap i a la fi no amago res. Els desperta especial interès que visqui a Egipte. A la que se m'escapa alguna expressió en àrab les dones ràpidament apunten la genial descoberta. I malgrat que volen saber si soc musulmà no saben fer-me la pregunta directament: “Has entrat mai a una mesquita?”, “Saps coses del Corà?”, “Beus alcohol?”. Preguntes que em provoquen el riure estúpid. Em fan escriure en un full els meus telèfons i correus electrònics i em diuen que m'esperi altre cop a la sala.

I per allà van desfilant els sospitosos habituals. Un turc culpable de dir-se Hassan. Un italià culpable d'haver viatjat al Líban per feina. Una peruana culpable de ves a saber què. Però ningú s'hi està més de 20 minuts. Una hora com a molt. Excepte un servidor, que passa les hores veient a la televisió la enèsima reemissió de Matrix, una altra dels Blues Brothers o com el Vil·lareial li fot una pallissa al Lazio a ves a saber quina competició. De les oficines de seguretat només en surten treballadors extremadament jove. Pocs passen la trentena. Alguns fins i tot porten els apunts universitaris sota el braç. La majoria noies. Joves estupendes més pròpies d'un bar universitari que de les dependències d'una central d'Intel·ligència. Estratègia antiterrorista?

En un moment em crida una d'aquestes joves. Atractivament armada amb el pinganillo d'un walkietalkie. Altiva i vestida d'un violeta que després descobriré que denota el seu rang dins el departament. Em fa recollir el meu equipatge, que ha estat una hora donant voltes per la cinta transportadora sense que ningú li fes cas, abans de dur-me a una altra sala, apartada a un racó. Una sala blanca amb 4 cartells publicitaris. Em fan seure en un racó. Per veure l'espectacle. El mar mort a un costat i un mural de fotos florals de Jerusalem, a l'altre. Al mig 4 taules pròpies d'una autòpsia. I per això estan. 5 joveníssims experts antiterroristes esbudellen les meves bosses. Espedacen les meves pertinences sobre les taules. Obren butxaques que ni jo coneixia. Troben coses que ja creia perdudes. Previsible la cara de sorpresa en descobrir els 65 metres de lona negra dins la meva maleta. Ho passen tot una vegada i una altra per màquines incomprensibles. Refreguen cotons antiterroristes per tota i cadascuna de les meves coses. I llavors em toca a mi. Em reclamen la meva llibreta. Em requisen el telèfon mòbil. (“A la H hi ha Hasan Nasralah” em dic). Em retoquen els braços, les cames. Em palpen els mitjons, la vora dels pantalons, la tira dels calçotets. Excepte fer-me una lavativa antiterrorista, m'ho retoquen tot.

Mentre passen per 5 vegada el trípode de la meva càmera per la màquina d'ultrarrojos m'assenyalen una capsa on han senyalat els objectes perillosos. “Estem estudiant si enviar-te de tornada” em diuen. “Si es donés el cas no podries viatjar amb això a bord”, asseguren. Perquè? Asseguren que els portaria massa temps determinar si son una verdadera amenaça. A saber: un micròfon de l'època de Karadzus, una memòria USB, uns auriculars, la càmera... Empaqueten a part, en una capsa aïllant, el que han determinat com l'objecte més perillós de tots. Quelcom que els té realment acollonits. L'amenaça terrorista número u: el carregador de la càmera.

Pel que després sabré, al portal de l'aeroport encara m'hi esperava la que havia de ser la meva taxista. A ella se li apropa algú de seguretat qui la commina a abandonar el recinte, donat que, pel que sembla, el que havia de ser el seu client podria ser un perillós terrorista (dixit). Li asseguren que si no abandona en breu les instal·lacions l'acusaran de complicitat amb un servidor que, en poc moments i sense saber-ho, s'ha convertit en la pitjor amenaça de l'estat d'Israel.

Em retornen a la primera sala d'on una hora després em tornaran a reclamar per a una segona entrevista. Les mateixes noies d'abans. Les mateixes ungles. La mateixa sala. Però ara la que apuntava, pregunta i la que preguntava, apunta. Juguen estúpidament al poli bueno-poli malo i la ex apuntadora em comença a inquirir que les hi estic mentint i que amago alguna cosa. Té un full on ha subratllat una expressió: “No USA”. Assegura que té un sisè sentit que li assegura que soc un perillós terrorista i que més em val cooperar i no mentir. Jo, li asseguro que del seu sisè sentit no en sé res però que no he mentit pas. Potser és que no han fet les preguntes adients, li dic. Han regirat tota la meva llibreta. Han entrat al meu correu. Em reclamen de mala gana que les hi doni totes les adreces de correu electrònic que tinc. Deu ser que la primera tenia massa spam. Em pregunta perquè em vaig canviar el passaport fa 6 mesos. Perquè l'altre caducava, li dic. Perquè a Barcelona. Perquè és més senzill que a Alexandria. Insisteix en la teoria islàmica. Li asseguro que a mi Déu me la rebufa i que entro a mesquites, siangogues i a centres socials okupats, si això li neguiteja. Enmig de l'entrevista, a la noia que remena l'ordinador se li dispara a tot volum un vídeo que acaba d'obrir. Cares de vergonya.

Abans de marxar les demano que s'assegurin d'haver-me fet totes les preguntes i poder anar alleugerint. Ja porto prop de 6 hores allà. Aleshores, tota nerviosa, m'obre la meva llibreta i senyala el text que un amic em va escriure el dia abans de marxar cap Alexandria. Ara fa un any. “iallah iallah ramala!! espero que tornis viu de la intifada!!” va escriure. En una llibreta plena de telèfons importants, targetes personals i comentaris, això és tot el que troben. Em reclamen que els hi tradueixi, que què significa, que perquè no he de tornar viu de ramallah. I mentre provo d'explicar-los que no és més que una cançó de Fermín Muguruza, la seva poca professional alteració va en augment. Creuen haver descobert un cinturó d'explosius aguantant els meus pantalons per unes estúpides línies en una llibreta. Em conviden a tornar a seure a la sala.

Encara passaran diverses hores fins que arribi el tercer i definitiu interrogatori. A mans d'un peculiar oficial de seguretat amb qui acabarem discutint sobre les raons històriques de l'Estat d'Israel o la falta de referents històrics de l'Estat Palestí. Kafkià final d'una jornada en la que el que escriu es va convertir en Bin Laden a les portes de Terra Santa.

Asseguren els entesos que les investigacions a l'aeroport de Tel Aviv son rutinàries. Res estrany. Ara; si un depassa les 5 hores és que alguna cosa hi ha.

Jo me n'hi vaig passar gairebé 10.


PD: Continuarà, perquè això no va ser pas tot....