dimecres, 9 de desembre del 2009

Horitzons

-En què somies, Sanaa?
- Somio anar a veure el mar i navegar en una barca amb en Nagui i les nenes

Perquè en el segle XXI, el segle dels vols a baix cost i la prostitució total de les distàncies, encara queda gent que somia en un viatge a menys de 10 quilòmetres de casa seva. Perquè en el segle XXI en que hi ha gent que pren un avió a Barcelona per anar a sopar a la riba del Sena i tornar la mateixa nit, encara hi ha a qui la seva vida no va més enllà del seu barri. De les 4 cases i els 4 carrers de cada dia. De l'escola al mercat. Del mercat a casa. I de la cuina al rebedor on, això sí, no hi pot faltar mai la lluminària de la capsa tonta. Aquella qui supleix l'home en les llargues jornades laborals que s'estenen per setmanes fent de porter al barri d'Ibrahemiya. “La meva companyia” diu amb poca dissimulada resignació mentre el seu marit senyala a l'horitzó les llums de la autopista Internacional. I assegura amb ignorant fermesa que aquella carretera et condueix arreu del món on es desitgi anar. Que per això té aquest nom. Tant sols s'ha d'escollir el destí. “La Meca, Londres, Barcelona; qualsevol lloc del món” assegura amb la dignitat que un servidor no sap trencar.

I quan la nit arriba i Sanna tanca els ulls somia en viatjar a la llunyana platja d'Alexandria. Allà on es troba el seu horitzó més llunyà. A 20 minuts i 30 cèntims d'euros de viatge en mini bus.

divendres, 4 de desembre del 2009

El hubb


Marwa fa gargots a la seva llibreta amb la mirada perduda. Penja comentaris d'adolescent al seu compte de Facebook i obre caixes de la sorpresa que li revelen les més estúpides tonteries que un es pugui trobar en una capsa cibernètica. “Marwa opened the Mystic gift box”...i s'hi ha trobat un osset de peluix de color rosa que faria fàstics a la més empalagosa persona que un es pogués imaginar. Però a ella li fa gràcia.
És el que alguns en diuen amor. El que d'altres en diuen ximpleries d'adolescent.
El que fa que no vulgui ni escoltar el consell de les seves amigues i amics que li diuen que ho deixi estar. Que hi ha coses que no tenen futur. Com viure en un país com Egipte, ser filla d'un professor de dret islàmic als Emirats i enamorar-se d'un jove 3 anys més jove que tu i, el que és més rellevant, de classe social sensiblement inferior.
Perquè en un país com Egipte, una no pot plantejar-se la vida amb un qualsevol. Perquè si s'és d'una elit una no pot anar tontejant amb un jove que amb prou feines heretarà un taller de forjats. A qui li serà impossible pagar una dot, muntar una cerimònia de compromís i comprar un pis en condicions per demanar la mà al pare de la criatura. I ell, tot i que comença a lligar-la en curt dient què ha de fer i que no hauria de fer, amb qui s'ha de veure i amb qui no, ho sap.
I per moltes xocolates desfetes que es prenguin a la vora de la corniche alexandrina, guardant les protocol·làries distàncies i d'amagat dels pares, serveixin per amagar la realitat, hi ha coses que no poden ser.
I ella també ho sap.
Sap perfectament que això es troba ben lluny del futur que el seu pare i la seva mare li han preparat. Que li han preparat malgrat viure a un país a 2 000 quilòmetres d'on ella viu i s'enamora. On estudia i mira de sobreviure. Com els estudis que ha fet durant més de 5 anys d'universitat, que no son més que una peça més de l'anunci matrimonial que els seus pares tenen preparat per a la jove.
“Filla de casa bona amb estudis de grau busca parella matrimonial de nivell per a compromís i matrimoni. Decència, assegurada. Preu, a convenir.”
I és que l'amor és un títol de propietat.

Però no només a l'Alexandria dels nostres dies.