Ya rayah // يا رايح

Baralla

2010-05-13T01:04:00.000-07:00

Rebombori.

Una corredissa.

Gent que s'amuntega per veure què ha passat.

“Baralla!” crida n'Ahmed.

Els curiosos van en augment.

Fins i tot la vella Shaimaa ha decidit baixar al carrer a veure què passa. S'ha agafat la cadira per a reposar el seu enorme darrera ple de varius. I gaudir de la telenovel·la d'avui a la nit.

Mahmoud crida Osama perquè ha deixat la tenda buida amb l'afany de veure què passava.

“n'hi ha un que porta un ganivet” diu Sami. “És una espasa” corregeix, en plena competició per veure qui l'ha vist més grossa el jove Karem.

Els vidres es trenquen.

Que si em cago en el teus morts, que si en el meus morts s'hi cagarà ta puta mare. Que si el cony de ta mare i que si el cony de la teva. Que si Déu prengui la teva casa en flames i tot un reguitzell d'insults en la llengua del profeta.

I l'espectacle es converteix en l'entreteniment de la nit. La vella Shaimaa, que s'ha hagut de discutir amb el seu fill Saïd per a que la deixés veure el desenllaç de la baralla asseguda a la seva cadira plegable, no es perd ni un detall de la telenovel·la. La gent fa números per veure quin és el motiu i quan trigaran a fer les paus.

I abans de que surtin els crèdits la gent s'avorreix de la telenovel·la i canvia de canal.

Osama torna a la tenda.

Ahmed torna a seure a pipejar la seva sheesha al cafè.

Sami i Kareem reprenen la seva partida de tauila.

I la vella Shaimaa agafa tota desenganyada la seva cadira i puja a casa.

“A veure si en posen alguna de bona al Melody” Pensa mentre puja escales amunt....

GP Formula de 1 del Caire

2010-02-26T05:02:00.000-08:00

Una ombra anònima enmig de la jungla d'asfalt cairota puja a un microbús. És molt més que mitjanit, encara que queden un parell d'hores pel fahr, la pregària de la matinada. “Tahrir?” pregunta, i puja davant el subtil assentiment del conductor. El fil musical obsequia amb un “Grandes éxitos del Corán” que sembla anestesiar la parròquia. El silenci, sepulcral. Ni en una mesquita. Com extasiats una parella de joves resten immòbils als seients del darrera. Mirada fixa. Però la seva anestesia no sembla precisament religiosa donat el vermell dels seus ulls.
No sembla anar amb el conductor, que a endimoniada velocitat comença a sortejar a tort i a dret obstacles al mig de la via. I per obstacles s'entenen cotxes que van a velocitats tant molestes per a un conductor de microbús com els 80 o 90 km/hora. Dins de la ciutat. El tosc i més aviat grassonet conductor es converteix, per un moment, en Fernando Alonso i creu viure un Gran Premi de Fòrmula 1. Com si les paraules del llibre sagrat el protegissin apura cada frenada, escora la furgoneta a cada revolt, i accelera a cada llarga. Els desendreçats carrers del Caire es converteixen per un moment en les luxoses avingudes de Mónaco en un dia de Gran Premi qualsevol. No hi falta res. Els luxosos iots de la platja francesa son avui desangelades faluques i ferris que es cauen a peces i la seva Mitsubishi de 4a o 5a mà passa a ser el darrer model de Ferrari. És llavors que el silenci es trenca pels crits d'un vell des del fons del microbús. “Però que ens vols matar?! Que ets boig?! Que vols fer el favor de vigilar?!”. “No es preocupi ya hagg, tot controlat” crida. Però en aquell moment un forat al paviment fa saltar pels aires el microbús. Els més alts reboten amb el cap al sostre. Fins i tot als xavals se'ls hi baixa la fumada. “Ho sento, penya” diu el conductor sense deixar de prémer l'accelerador.
I de sobte les paraules del radiocasset troben resposta. El vell comença a llegir, ell també, el llibre sagrat.

Foto: Al-Ayn

K

2010-02-23T06:18:00.000-08:00

L'osta Ahmed fa sonar enèrgicament el seu clàxon i escridassa enfurismat el policia de tràfic que l'impedeix prendre, com cada dia, el carrer Nabi Daniel i arribar a l'estació de Masr. El policia, recolzat per una suposadament robusta filera de tanques, li explica que el carrer és tallat. Que no hi pot passar cap vehicle motoritzat. Però no hi ha manera, l'osta Ahmed vol prendre com cada dia aquest carrer ja que qualsevol camí alternatiu li portarà una bona estona. Tenint en compte que en aquesta ciutat els taxímetres no son més que decoracions d'antiquari en taxis de museu, la discussió cobra el seu sentit. El client difícilment accedirà a pagar el canvi de recorregut.

El tímid divorci de dos gegantins edificis és la raó d'aquesta petita discussió. La policia ha decidit tallar la part alta del carrer Nabi Daniel, cor de l'Alexandria clàssica, allà on quioscos de llibres vells i improvisades paradetes de roba o bolígrafs es recolzen als capós dels cotxes. Una tenebrosa escletxa s'ha obert entre aquests dos edificis, el que ha provocat el ràpid desallotjament d'aquests. Els veïns i curiosos es queden estona observant la esgarrifant obertura que separa les dues parets mentre els venedors ambulants no paren de cridar les darreres ofertes del dia.

La il·legal recent construcció d'una nova planta a l'edifici n'ha fet trontollar el fonaments i el fantasma d'un nou ensorrament ha planat de nou sobre Alexandria. Quelcom desgraciadament massa habitual. O sinó que preguntin al barri de Carmús, on ni dues setmanes abans treien 4 cossos inerts de sota la runa. Fantasma quotidià de la vida alexandrina en que l'avarícia d'un posa a d'altres en capses de fusta (o en el cas islàmic, en mortalla). Allà on l'Especulació assassina, en sentit social i en sentit literari, mentre un funcionari de protocol·lari bigoti rep una bossa d'esports on hi diu, implícitament, que cal mirar cap a un altre costat. Aquell en que hi ha un retrat del rais Mubarak.

I, de mentrestant, al carrer Nabi Daniel els veïns semblen esperar que l'edific caigui tot sol i veure la polseguera que genera. Curiosa metàfora quan hom pensa en l'home del retrat...

Foto: Flickr-Al Ayn

Umm Eddunia

2010-02-14T08:27:00.000-08:00

Entre els tortuosos carrers d'un suburbi de la dolça Tanta s'escolta una conversa. Il·luminada per la incandescència d'un canuto de hachís i el teló de fons del darrer concert de la nova estrella libanesa del pop i la cirurgia estètica al televisor.

-No ens estimen.- Diu Gamaal i, mentre perd la mirada en l'horitzó fa una calada a la seva cigarreta marró.

Gamaal és un emigrant etern. No fa ni un mes que ha tornat del Sudan. Va tornar amb la cua entre les cames d'un país on va provar com a perruquer, eclipsat pels creixent rumors que circulen a Egipte sobre les oportunitats que el país negre ofereix. Això no és el que Gamaal va trobar. “Un país a mig construir” on els egipcis no tenen massa bona premsa. Dues setmanes i va tornar per potes. Assegura que la situació era força millor quan va ser a Líbia, on el salari i les condicions eren millors. “Però no ens suporten” afegeix mentre barreja parsimoniosament el hachís i el tabac sobre un diari vell plegat d'anuncis per paraules. Puntualitza, emfatitzant amb el dit índex, que també hi ha gent bona a Líbia, però que més d'un l'hi va fer la vida impossible per la simple raó de ser egipci.

Ara està està arreglant els papers per marxar a viatjar a l'Arabia Saudí. Fa una profunda calada a la cigarreta amb la mirada perduda a l'horitzó i explica als seus amics que inshal·lah, en menys d'un mes emigrarà al país wahabi. I els petrodòlars saudites no son precisament famosos per tractar amb dolçor els seus emigrants egipcis.

-No ens estimen, nois. Els nostre veïns no ens estimen.- Assegura tot deixant de banda episodis recents com la guerra del futbol amb Algèria o les manifestacions que contra el govern egipci s'han produït a Beirut o Gaza.

Però sense perdre el fil hi troba una raó. I explica com les polítiques de Sadat, les aliances amb Estats Units i els pactes amb Israel han minat la opinió que el món àrab té dels seus veïns. De com poc a poc un país central pel món àrab es va anar aïllant dels seus veïns. De com um eddunia (la mare del món) es va quedar sola enmig del desert.

I Gamaal apaga la cigarreta amb energia contra el cendrer sense deixar que la seva mirada es perdi en l'horitzó.

Foto: Flickr-Al Ayn

La final de la copa Africa als carrers d'Alexandria

2010-02-08T05:29:00.000-08:00

Sudan made in China

2010-01-29T17:04:00.000-08:00

Hospitals xinesos per a mutilats de guerra; carreteres xineses per creuar el desert; autocars xinesos per a travessar les carreteres; pel·lícules xineses per a entretenir els que fan servir els autocars. Enginyers xinesos inspeccionant el desert amb curiosos artefactes; obres en camí subvencionades per empreses xineses; com el quilomètric canal xinès en construcció que traspassa petroli del sud cap a les refineries del nord i que ha agreujat l'endèmic conflicte entre Khartoum i els cristians australs.
Símbols del colonialisme emergent del segle XXI. Sense bombatxos ni barrets d'explorador. Sense rifles ni exèrcits armats. Sense remordiments. Autèntics nous colonitzadors del continent africà. Xina ha posat el seus ulls en la terra negra. A la cerca de drets laborals i medis ambients sense legislar. Sudan és una de les perles, tant sols en risc per l'actual procés independentista del sud cristià. Neocolonialisme sota l'estela del capitalisme agressiu xinès. Fins i tot la música núbia, caracteritzada per una escala pentatònica amb reminents asiàtics, dóna una més que curiosa sonoritat xinesa a carrers plens de baratilles pequineses.
I pels carrers d'Atbara, símbol encara viu del colonialisme britànic del segle passat, es viu el contrast d'aquests mons colonials. Separats pel ferrocarril que un dia va ser l'orgull de l'imperi colonial anglès, viuen dos mons a dos ritmes. A un costat de la via encara avui es pot caminar per l'espectacular antiga ciutat colonial britànica sudanesa, el barri de Kitchener, reminiscència de l'antic imperi. Com si els anglesos n'haguessin marxat per potes. El silenci s'apodera entre la imponent arquitectura colonial. Esperant que de qualsevol racó en surti un anglès de pell blanca, allargat mostatxo i copà de té en mà. Fins i tot els fantasmagòrics trens, que es troben amuntegats en un corprenedor cementiri de metall, semblen plorar-ne l'abscència. Com l'antiga església protestant ara clarament reconvertida en magatzem. A l'altre costat de la via, l'atrafegat i sorollòs Atbara africà, l'antiga medina árab, s'accelera al ritme del colonialisme xinès. Pels carrers del seu extens suq on un pot comprar xancletes de platja amb banderes dibuixades de països que els seus venedors desconeixen i samarretes daltòniques dels millors clubs europeus. On sense cap vergonya, fins i tot la samarreta del Barça pot arribar a ser blanc-i-blava per un dia. Amb un segell inconfusible a l'etiqueta on hi diu: Made in China.

Khartoum

2010-01-24T17:06:00.000-08:00

Enormes extensions sense asfaltar juguen a fer de carrers. Cases baixes juguen a marcar-ne els límits. Tant sols a l'horitzó, un futurista envidrat hotel de luxe, al més pur estil Dubai marca registrada, trenca la monotonia urbanística. Paradetes dels productes més variats poblen el polsós espai públic, entre tendes de fuul i sucs de taronja, fent-se espai entre els centenars d'estacions de transport que es troben pels carrers de la ciutat. Oumdurman! Suq esshabby!, criden els cobradors, repenjats de la porta mentre fan xasquejar la llengua ordenant al conductor que reprengui la marxa. Desenes de cadires i miralls alineats entre la sorra es converteixen en pràctiques perruqueries al ritme de radiocassets que escupen encomanadisses melodies a mig cavall del món àrab i l'africà. Dones etíops i eritrees, refugiades dels conflictes bèl·lics veïns, fan cantonades. Però, lluny de vendre els fruits de la seva passió seuen a terra cuinant a la brasa deliciosos tes amb cardamom que serveixen en improvisades cafeteries a ras de terra.

El mar ètnic dóna color a la gris sorra. Infinits i bellíssims trets facials es barregen amb tots els tamisos possibles de la pell negra. La ciutat és la conglomeració de l'Arc de Sant Martí ètnic del país. Sudan, el país dels negres, com l'órígen àrab del seu nom demostra. Fins 214 grups ètnics poblen la vasta extensió del país. Beja, Dinka, Kreish, Kuku, Lokoya, Madi... Els acolorits vestits de les seves dones acaben d'omplir de llum el monòton paisatge urbà.

Benvinguts a Khartoum, capital del país més gran d'Àfrica. Allà on el Nil blau es troba amb el Nil blanc en el seu camí cap a Egipte. La ciutat de les mil estacions. Allà on el camí més ràpid entre un punt i un altre no és mai la línia recta. Un còctel ètnic i cultural de vertigen.

Horitzons

2009-12-09T08:38:00.000-08:00

-En què somies, Sanaa?
- Somio anar a veure el mar i navegar en una barca amb en Nagui i les nenes

Perquè en el segle XXI, el segle dels vols a baix cost i la prostitució total de les distàncies, encara queda gent que somia en un viatge a menys de 10 quilòmetres de casa seva. Perquè en el segle XXI en que hi ha gent que pren un avió a Barcelona per anar a sopar a la riba del Sena i tornar la mateixa nit, encara hi ha a qui la seva vida no va més enllà del seu barri. De les 4 cases i els 4 carrers de cada dia. De l'escola al mercat. Del mercat a casa. I de la cuina al rebedor on, això sí, no hi pot faltar mai la lluminària de la capsa tonta. Aquella qui supleix l'home en les llargues jornades laborals que s'estenen per setmanes fent de porter al barri d'Ibrahemiya. “La meva companyia” diu amb poca dissimulada resignació mentre el seu marit senyala a l'horitzó les llums de la autopista Internacional. I assegura amb ignorant fermesa que aquella carretera et condueix arreu del món on es desitgi anar. Que per això té aquest nom. Tant sols s'ha d'escollir el destí. “La Meca, Londres, Barcelona; qualsevol lloc del món” assegura amb la dignitat que un servidor no sap trencar.

I quan la nit arriba i Sanna tanca els ulls somia en viatjar a la llunyana platja d'Alexandria. Allà on es troba el seu horitzó més llunyà. A 20 minuts i 30 cèntims d'euros de viatge en mini bus.

El hubb

2009-12-04T02:30:00.000-08:00

Marwa fa gargots a la seva llibreta amb la mirada perduda. Penja comentaris d'adolescent al seu compte de Facebook i obre caixes de la sorpresa que li revelen les més estúpides tonteries que un es pugui trobar en una capsa cibernètica. “Marwa opened the Mystic gift box”...i s'hi ha trobat un osset de peluix de color rosa que faria fàstics a la més empalagosa persona que un es pogués imaginar. Però a ella li fa gràcia.
És el que alguns en diuen amor. El que d'altres en diuen ximpleries d'adolescent.
El que fa que no vulgui ni escoltar el consell de les seves amigues i amics que li diuen que ho deixi estar. Que hi ha coses que no tenen futur. Com viure en un país com Egipte, ser filla d'un professor de dret islàmic als Emirats i enamorar-se d'un jove 3 anys més jove que tu i, el que és més rellevant, de classe social sensiblement inferior.
Perquè en un país com Egipte, una no pot plantejar-se la vida amb un qualsevol. Perquè si s'és d'una elit una no pot anar tontejant amb un jove que amb prou feines heretarà un taller de forjats. A qui li serà impossible pagar una dot, muntar una cerimònia de compromís i comprar un pis en condicions per demanar la mà al pare de la criatura. I ell, tot i que comença a lligar-la en curt dient què ha de fer i que no hauria de fer, amb qui s'ha de veure i amb qui no, ho sap.
I per moltes xocolates desfetes que es prenguin a la vora de la corniche alexandrina, guardant les protocol·làries distàncies i d'amagat dels pares, serveixin per amagar la realitat, hi ha coses que no poden ser.
I ella també ho sap.
Sap perfectament que això es troba ben lluny del futur que el seu pare i la seva mare li han preparat. Que li han preparat malgrat viure a un país a 2 000 quilòmetres d'on ella viu i s'enamora. On estudia i mira de sobreviure. Com els estudis que ha fet durant més de 5 anys d'universitat, que no son més que una peça més de l'anunci matrimonial que els seus pares tenen preparat per a la jove.
“Filla de casa bona amb estudis de grau busca parella matrimonial de nivell per a compromís i matrimoni. Decència, assegurada. Preu, a convenir.”
I és que l'amor és un títol de propietat.

Però no només a l'Alexandria dels nostres dies.

Kulu sana ua entu taibiin...

2009-11-26T03:41:00.000-08:00

La Paca posa la seva mirada a l'horitzó després d'haver mirat d'assaborir les 4 fulles d'herba que li han donat per dinar avui. Fa veure que no se n'adona de res del que li passa al seu voltant. Ni dels nens que l'observen embadalits. Ni de la turista de cabells clars que passa corrent ràpidament fent veure que no veu res. Ni del soroll dels sabres que anuncien que d'aquí poc la passaran per la pedra. Fa veure que ni se n'adona de que la seva companya dels darrers dies, la búfala Maria, ara està estirada al mig del carrer, oberta en canal i amb els budells desparramats sobre l'irregular asfalt del carrer alexandrí. Ni tant sols s'immuta davant les imatges del televisor de la tenda del costat, on s'anuncien els preparatius del multitudinari pelegrinatge anual. I s'estira sobre el toll de sang que s'ha format i posa la seva mirada en l'horitzó. Més enllà dels confins de la pedra sagrada de la Meca.

Torna l'eid el kebir als carrers d'Alexandria. Torna la Festa del Sacrifici.

Kulu sana ua entu taibiin....

foto: Al-Ayn

Decepció faraonica

2009-11-18T17:10:00.000-08:00

Societat mentalment atomitzada, els carrers es preparaven per a la batalla. Ja des de bon matí banderes de totes les mides possibles penjades arreu, tallers de pintura facial al mig del paviment, cartells creuant avingudes anunciant que “Yes we can”. Però no va ser així.

Un cop l'arbitre va xiular l'inici del partit, com per art de màgia, els carrers es van desertitzar. Ni clàxons, ni soroll, ni tant sols cotxes. Ningú excepte 4 despitats i els guàrdies de seguretat que preguntaven a tot aquell qui passava quin era el resultat. Ni el trencament del dejuni de Ramadà va deixar els carrers com l'Egipte-Algèria.

Pantalles als llocs més inversemblants servien per seguir el partit. Aglomeracions davant les pantalles més inesperades. Una noia arreglava l'antena del televisor de la farmàcia. Grups de joves segueixen el partit entre les desenes de televisors engegats de la tenda d'electrodomèstics. Televisors sobre capses de patates fregides, cadires i fins butaques al mig del carrer o flassades a les portes de la perruqueria per seguir el que passava a Sudan. Uns infants onegen la bandera egípcia tancats en un 4x4 aparcat davant d'un cafè mentre el seu pare segueix el partit amb els amics.

Però finalment Algèria va batre l'equip dels faraons provocant que la decepció s'estengués pels carrers d'Egipte. Cares llargues i poc habitual mal humor generalitzat. Un inusual i corprenent silenci envaïa els carrers. Com si d'un funeral es tractés.

El vell Ahmed haurà de despenjar demà la tricolor amb resignació de la porta del seu quiosc. Egipte tornarà a perdre's un Mundial. Un any més.

L'opi ha viatjat a Alger. L'opi ha agraciat avui Buteflika.

Foto: reuters

La guerra del futbol

2009-11-17T14:12:00.000-08:00

Diuen que la religió i el futbol son l'opi del poble. Si això és realitat Egipte está a la vora del col·lapse. El coma. A les tradicionals sortides de to del sheikh Tantawi i altres telepredicadors de l'Islam ara s'hi afegit la bogeria nacional per la selecció de futbol. En un país on la dialèctica futbolística és un bipartit Ahly-Zamalek, la selecció de futbol serveix “per unir un poble”....i de pas oblidar les misèries col·lectives. Quelcom que el Règim, com totes la dictadures sabudes i per saber, coneix molt bé.

Egipte i Algèria es juguen demà, en un agònic partit de desempat a Khartoum, el bitllet cap al Mundial de futbol de Sud-àfrica 2010. I es preveu una guerra. El partit es va veure forçat després que dissabte Egipte guanyés 2 a 0 Algèria, empatant així els dos equips en punts i golaverage tant particular com global. Un gol en dubtós fora de joc de Meteab en el minut 96 de partit va forçar aquest inusual partit de desempat a la capital del Sudán. Els carrers de tot Egipte es van veure, llavors, envaïts per l'eufòria col·lectiva. Clàxons rebentant timpans, desodorants convertits en improvisats sortidors de foc i cotxes sobrecarregats d'eixalabrats seguidors cridant “Masr, Masr!” (Egipte-Egipte!) o “Ya rab, ya rab” (Oh Déu). Milers i milers de banderes pels carrers, a totes les cantonades, pintades a les cares dels més petits. Colorits cartells a les tendes més impensades convidaven la joventut a pintar-se els colors nacionals a les galtes.

I després de la tempesta.....arriba una nova tempesta. Sudan ja ha anunciat un desplegament de 15000 policies per aturar la guerra egípcio-algeriana. Una cosa que no és broma. Poc abans del partit de dissabte 4 jugadors algerians van resultar ferits en ser apedregats per aficionats egipcis en arribar a El Caire. Una història que cap egipci s'ha volgut creure. 30 aficionats van resultar ferits (20 d'ells algerians) en els enfrontaments que van seguir el partit del Caire. Res comparat amb els milions de pèrdues en mòbils que l'empresa de capital egipci Orascom ha denunciat a Alger després que milers d'algerians la prenguessin en ira pel resultat del partit. Egyptair també ha denunciat atacs contra les seves seus en terra algerí. Fins i tot a Marsella es van registrar incidents. Però la història entre Egipte i Algèria no ve de nou. Una curiosa intoxicació de l'equip egipci en el partit d'anada a Alger mesos enrere ja va posar en antecedents de la ferma amistat entre uns i altres.

Ara fa 20 anys Egipte es va classificar per última vegada per un mundial (Itàlia 90) i va ser precisament contra l'equip magrebí. En un partit plegat d'incidents fins i tot un jugador algerí va acabar a presó per agredir amb una ampolla de vidre un membre de l'staff egipci.

Mentre el partit no arriba, les televisions estan saturades de milers d'anuncis sobre el partit. Coca-Cola, Heinz Ketchup, Pepsi... Les grans multinacionals asseguren a cadascun dels països que donen suport a les seleccions respectives en una mostra més del cinisme capitalista. Els diaris van plens de notícies sobre el partit, les televisions no parlen d'altra cosa. Com caigut del cel, el Règim agafa el relleu. Ni la psicosi de la grip porcina havia endormiscat tant el poble egipci. El Règim ho aprofita. Els autobusos del Caire demà seran gratuïts, el Partit Nacional Democràtic (llegeixis El Partit) ha regalat centenars d'entrades a canvi d'interessos polítics, milers de tiquets s'han venut a 100 lliures (14 euros) amb vol inclòs.

Khartoum serà demà una guerra. La guerra per l'opi del futbol.

Interrogatori

2009-11-14T01:53:00.000-08:00

Per tercera vegada en el mateix dia em conviden a entrar a la sala d'interrogatoris. Allà m'hi espera el que se suposa que és el superior de tota aquella colla de joves aprenents. Tampoc deu passar dels 35. Assegura que l'han fet venir expressament per a mi. Que els estic fent venir molts maldecaps perquè no en treuen l'aigua clara. Jo li asseguro que dubto que sigui per la meva falta de col·laboració.

L'home, a qui se li noten els galons des de bon principi, em pregunta si vull fer l'entrevista en castellà. 5 minuts de comprovar el seu rovellat accent sud-americà serviran per a que tornem a l'anglès i les clàssiques preguntes made in Kafka.

Per què parles català?
Perquè soc català.

No tothom parla català allà....
Prou que ho sé
No tindràs res a veure amb tot això del País Basc?

Després d'insistir sobre les possibles connexions Josu Ternera-Pompeu Fabra i la netedat del meu expedient a l'Estat espanyol, arriba el moment de l'expedient àrab. A l'home li descol·loca que hagi marxat de la “meravellosa” Barcelona per anar a la “subdesenvolupada” Alexandria. S'entesta en si bec alcohol, si visito mesquites o conec el Corà. Com m'he fet el visat, com em pago la meva estada a Egipte i en que dedico el meu temps. De si he viatjat a tal o qual país. Que si perquè Síria. Que si perquè Líban. Aquest home ja coneix la majoria de les meves respostes. Que li faci un mapa. On he estat. Amb qui. Qui he trobat. Quin era el meu interès. S'entesta tímidament en el sud del Líban sense treure'n res especial. M'obliga a apuntar els noms i contactes dels amics que m'acompanyaven. Que si sé què és Hezbolah, que si he vist cartells pels carrers del Liban. Impossible no fer-ho. No tindràs un souvenir amb la cara de Nasralah? em pregunta. No m'agraden els souvenirs, li dic.

Mica en mica l'home es destensa. Assegura que he de comprendre que ells han d'estar segurs del que fan. Que un error seu suposa morts. Que un cop uns anglesos amb passaport es van immolar a la platja de Tel Aviv i que si això i que si allò. Diguem que no ets un dels nostres millors amics, em llença abans de començar una dissertació sobre la legitimació històrica de l'Estat d'Israel. L'home, després de dir que la paraula Palestina és d'origen romà com si això fos un insult, em dibuixa mil mapes que suposadament argumenten la falta d'història del país com a tal. Llavors em llença una curiosa dissertació supramaterialista. Em retrata Israel com aquell pis del qual els propietaris han hagut de marxar i que, un cop tornen, amb claus i documents de propietat, es troben que ha estat ocupat per algú altre. Segons l'oficial “de tot el pis ens hem acabat quedant una sola habitació; i encara ens hi volen fer fora”. Davant de tant curiós paral·lelisme li commino a que reocupin el call de Girona o el de Barcelona sense dilacions, que nosaltres, els catalans, anirem a reclamar terres per mitja Mediterrània al crit de Despertaferro. I a l'home li sembla del tot lògic que ho féssim. Si és que encara en guardem proves de la propietat. Hagin passat 5, 10 o 500 anys.

L'home s'estira dels cabells en no comprendre perquè mig món es fixa en el que passa a Palestina, on moren pocs centenars, mentre milers moren a diari al Darfour. Justifica el mur com una protecció de les agressions palestines. I mentre explica contes divertidíssims sobre el perquè de l'atac a Gaza assegura tot orgullós que ell estava allà, a l'exèrcit. Però no li falta raó en segons quines preguntes. Perquè els refugiats palestins no tenen cap dret de ciutadania a gairebé cap país àrab? Perquè Egipte no es va voler quedar Gaza en els acords de Camp David? On son tots els milions que van a parar a Gaza?

Després de gairebé una hora discutint sobre el conflicte que, de fet, ens té com a oficial i retingut reunits, em convida a tornar a esperar a la sala. Una hora després una parella de joves em porta un expresso amb una pasta. No he ni fet dos xarrups del cafè que una jove vestida de violeta em pregunta si vull que m'estampin el visat d'Israel al passaport.

I el perillós terrorista que escriu aquestes línies entra, finalment, a l'Estat Sionista d'Israel.

Amb el carregador de la càmera ben preparat.

Son les 4.45 de la matinada.

Fa més de 9 hores i mitja que he estat retingut a l'Aeroport de Tel Aviv.

Jo també soc terrorista

2009-11-12T00:48:00.000-08:00

El primer seient del vol de Royal Jordania 0346 que uneix Amman i Tel Aviv està reservat. El seu inquilí, vestit de misteriós i impecable negre, saluda amb familiaritat la tripulació i els militars que escorten el vol. Es cuida de ser entre els últims a pujar a l'avió. Preparat per parar compte en cadascun dels passatgers de tan peculiar vol. S'asseu reposadament, entrecreua les cames i observa que tot sigui a lloc. No té equipatge i poca falta que li fa. Segurament tornarà a la capital jordana en el proper vol.

Aterrar a l'aeroport Ben Gurion de Tel Aviv és una cosa sensible. Especialment si un, com és el cas, ha viatjat àmpliament pel món àrab. La neurosi col·lectiva, tan àrab com sionista, del conflicte més mediatitzat del planeta genera kafkianes escenes. Escenes com les que l'autor d'aquest bloc va viure tan bon punt va posar un peu en terra israelià.

Un s'havia promès que no viatjaria a un lloc com Palestina a fer simple turisme i, per això, el primer viatge a terra santa del que escriu era com a càmera d'un documental. Un documental que no era el meu. Una feina per encàrrec sobre la opinió que dones egípcies, palestines i israelianes tenien sobre el famós discurs de Barack Obama a El Caire, la passada primavera. Però la esquizofrènica situació política de la zona va fer que el director del documental, egipci, no pogués viatjar i un servidor es trobés tot sol davant del llop, viatjant amb càmera, trípode i 65 metres de lona negra per a fer una localització.

Per això quan a un servidor es va plantar davant la garita dels passaports, el guarda li comença a regirar de dalt a baix la llibreteta marró. D'on és aquesta estampa, pregunta. Síria. Quin és el propòsit de la seva visita, em diu. Feina. Quina feina?

“Si tens cap problema, si algú et pregunta res: ensenya la invitació de l'associació” em van dir abans de marxar. I això vaig fer. Confiat en que, tal i com m'havien jurat i perjurat, l'associació fos realment forta i m'estalviés cap problema. Res més lluny de la realitat. Tan sols veure el logotip, els ulls del guarda es van convertir en dues taronges de València que per poc rebenten el vidre de la garita. L'home ràpidament em va comminar a acompanyar-lo i esperar-me en una sala.

18 cadires, dos dispensadors de begudes i un televisor rebentat que informa, a través de Fox News, que 13 militars nord-americans han mort a Fort Hood a mans d'un psiquiatra militar a qui se li ha girat la xaveta. Una mare que sembla malalta i la seva filla, poloneses pel que vaig acabar sabent, son les meves primeres companyes de trifulga. Les despatxen en poc menys de 20 minuts entre la bronca de la nena a se mare per no estar-se quieta a la ortopèdica cadira de rodes que li serveix de transport.

En 10 minuts em criden en audiència. Una parella de joves israelianes. Tenen la meva edat. Ungles sobrepintades de vermell. Una petita oficina. Un ordinador i unes cadires. Em conviden a seure i em comencen a interrogar. Una d'elles pregunta. D'on vens. On vas. Què fas. A qui coneixes. Qui t'espera. Per qui treballes. L'altra tecleja en un ordinador. Despatxo l'interrogatori amb tranquil·litat. Al cap i a la fi no amago res. Els desperta especial interès que visqui a Egipte. A la que se m'escapa alguna expressió en àrab les dones ràpidament apunten la genial descoberta. I malgrat que volen saber si soc musulmà no saben fer-me la pregunta directament: “Has entrat mai a una mesquita?”, “Saps coses del Corà?”, “Beus alcohol?”. Preguntes que em provoquen el riure estúpid. Em fan escriure en un full els meus telèfons i correus electrònics i em diuen que m'esperi altre cop a la sala.

I per allà van desfilant els sospitosos habituals. Un turc culpable de dir-se Hassan. Un italià culpable d'haver viatjat al Líban per feina. Una peruana culpable de ves a saber què. Però ningú s'hi està més de 20 minuts. Una hora com a molt. Excepte un servidor, que passa les hores veient a la televisió la enèsima reemissió de Matrix, una altra dels Blues Brothers o com el Vil·lareial li fot una pallissa al Lazio a ves a saber quina competició. De les oficines de seguretat només en surten treballadors extremadament jove. Pocs passen la trentena. Alguns fins i tot porten els apunts universitaris sota el braç. La majoria noies. Joves estupendes més pròpies d'un bar universitari que de les dependències d'una central d'Intel·ligència. Estratègia antiterrorista?

En un moment em crida una d'aquestes joves. Atractivament armada amb el pinganillo d'un walkietalkie. Altiva i vestida d'un violeta que després descobriré que denota el seu rang dins el departament. Em fa recollir el meu equipatge, que ha estat una hora donant voltes per la cinta transportadora sense que ningú li fes cas, abans de dur-me a una altra sala, apartada a un racó. Una sala blanca amb 4 cartells publicitaris. Em fan seure en un racó. Per veure l'espectacle. El mar mort a un costat i un mural de fotos florals de Jerusalem, a l'altre. Al mig 4 taules pròpies d'una autòpsia. I per això estan. 5 joveníssims experts antiterroristes esbudellen les meves bosses. Espedacen les meves pertinences sobre les taules. Obren butxaques que ni jo coneixia. Troben coses que ja creia perdudes. Previsible la cara de sorpresa en descobrir els 65 metres de lona negra dins la meva maleta. Ho passen tot una vegada i una altra per màquines incomprensibles. Refreguen cotons antiterroristes per tota i cadascuna de les meves coses. I llavors em toca a mi. Em reclamen la meva llibreta. Em requisen el telèfon mòbil. (“A la H hi ha Hasan Nasralah” em dic). Em retoquen els braços, les cames. Em palpen els mitjons, la vora dels pantalons, la tira dels calçotets. Excepte fer-me una lavativa antiterrorista, m'ho retoquen tot.

Mentre passen per 5 vegada el trípode de la meva càmera per la màquina d'ultrarrojos m'assenyalen una capsa on han senyalat els objectes perillosos. “Estem estudiant si enviar-te de tornada” em diuen. “Si es donés el cas no podries viatjar amb això a bord”, asseguren. Perquè? Asseguren que els portaria massa temps determinar si son una verdadera amenaça. A saber: un micròfon de l'època de Karadzus, una memòria USB, uns auriculars, la càmera... Empaqueten a part, en una capsa aïllant, el que han determinat com l'objecte més perillós de tots. Quelcom que els té realment acollonits. L'amenaça terrorista número u: el carregador de la càmera.

Pel que després sabré, al portal de l'aeroport encara m'hi esperava la que havia de ser la meva taxista. A ella se li apropa algú de seguretat qui la commina a abandonar el recinte, donat que, pel que sembla, el que havia de ser el seu client podria ser un perillós terrorista (dixit). Li asseguren que si no abandona en breu les instal·lacions l'acusaran de complicitat amb un servidor que, en poc moments i sense saber-ho, s'ha convertit en la pitjor amenaça de l'estat d'Israel.

Em retornen a la primera sala d'on una hora després em tornaran a reclamar per a una segona entrevista. Les mateixes noies d'abans. Les mateixes ungles. La mateixa sala. Però ara la que apuntava, pregunta i la que preguntava, apunta. Juguen estúpidament al poli bueno-poli malo i la ex apuntadora em comença a inquirir que les hi estic mentint i que amago alguna cosa. Té un full on ha subratllat una expressió: “No USA”. Assegura que té un sisè sentit que li assegura que soc un perillós terrorista i que més em val cooperar i no mentir. Jo, li asseguro que del seu sisè sentit no en sé res però que no he mentit pas. Potser és que no han fet les preguntes adients, li dic. Han regirat tota la meva llibreta. Han entrat al meu correu. Em reclamen de mala gana que les hi doni totes les adreces de correu electrònic que tinc. Deu ser que la primera tenia massa spam. Em pregunta perquè em vaig canviar el passaport fa 6 mesos. Perquè l'altre caducava, li dic. Perquè a Barcelona. Perquè és més senzill que a Alexandria. Insisteix en la teoria islàmica. Li asseguro que a mi Déu me la rebufa i que entro a mesquites, siangogues i a centres socials okupats, si això li neguiteja. Enmig de l'entrevista, a la noia que remena l'ordinador se li dispara a tot volum un vídeo que acaba d'obrir. Cares de vergonya.

Abans de marxar les demano que s'assegurin d'haver-me fet totes les preguntes i poder anar alleugerint. Ja porto prop de 6 hores allà. Aleshores, tota nerviosa, m'obre la meva llibreta i senyala el text que un amic em va escriure el dia abans de marxar cap Alexandria. Ara fa un any. “iallah iallah ramala!! espero que tornis viu de la intifada!!” va escriure. En una llibreta plena de telèfons importants, targetes personals i comentaris, això és tot el que troben. Em reclamen que els hi tradueixi, que què significa, que perquè no he de tornar viu de ramallah. I mentre provo d'explicar-los que no és més que una cançó de Fermín Muguruza, la seva poca professional alteració va en augment. Creuen haver descobert un cinturó d'explosius aguantant els meus pantalons per unes estúpides línies en una llibreta. Em conviden a tornar a seure a la sala.

Encara passaran diverses hores fins que arribi el tercer i definitiu interrogatori. A mans d'un peculiar oficial de seguretat amb qui acabarem discutint sobre les raons històriques de l'Estat d'Israel o la falta de referents històrics de l'Estat Palestí. Kafkià final d'una jornada en la que el que escriu es va convertir en Bin Laden a les portes de Terra Santa.

Asseguren els entesos que les investigacions a l'aeroport de Tel Aviv son rutinàries. Res estrany. Ara; si un depassa les 5 hores és que alguna cosa hi ha.

Jo me n'hi vaig passar gairebé 10.

PD: Continuarà, perquè això no va ser pas tot....

La llengua d'un profeta

2009-10-31T19:05:00.000-07:00

Abu Walid prova de convèncer un estranger que la millor manera d'aprendre l'àrab és llegir el Corá. “L'àrab és el vincle més fort que conservem de la transmissió de la paraula de Déu”, assegura tot cofoi. L'àrab, orgull d'una nació que s'estén per dos continents. Un idioma que es fragmenta en mil peces des de les costes del Marroc fins als racons més recòndits de l'antiga Babilònia. Un idioma que treballa a dues velocitats. Al carrer i als despatxos oficials. Als mercats i als platós dels noticiaris. Curiosa faula de les seves societats en que elits encapsulades i masses ignorants no gosen ni parlar el mateix llenguatge.

Però és una llengua fascinant.

Una llengua en que fer una vaga vaga és sinònim de colpejar. En que un casament significa alegria i on el tenir diners en diuen felicitat. Lectures polítiques per als que les vulguin, és un lloc on la esquerra segueix sent sinistra i la dreta és sinònim de seguretat. Una llengua en que la sonoritat d'oblidats mots catalans ressonen quan joves sagals corren per atzucacs amb olor de festuc, on encara venen crancs marins als quals anomenen cabòries. Un idioma en que se sol estar perfectament a la babalá (és a dir, a les portes de Déu), en que els xarops també son per a la tos i on les albuferes encara segueixen sent llacs. L'àrab és una llengua en que quan en diem macabre, estem parlant d'un cementiri; que quan una cosa es cafre és que no té religió i viu en la ignorància i on és evident que quan els espanyols demanen una baraja de cartes, és que volen reclamar la benedicció divina. Res a veure amb l'atzar. Un idioma on una cosa collonuda perd tota connotació positiva, on d'estar bé en diuen estar nata i en que dir cuscús es citar dues vegades l'entrecuix femení. On referir-se a algú com usted segueix mostrant respecte, on hi ha coses amb poca consideració que son baladís (del país) i on encara queden fulanos, menganos pero sobretot gran quantitat de sultanos, a qui sol agradar governar. I, de mentre, a la Real Acadèmia de la Lengua Espanyola seguiran discutint si el tan sentit olé no és més que l'àrab wallah (per Déu), mentre asseguren que, ojalà (si Déu Vol), no es perdran les 4000 paraules que el castellà fa servir avui en dia i que tenen el seu origen en la llengua semítica amb vida més antiga del món.

La influència del porc...

2009-10-23T09:01:00.000-07:00

Ola recull atrafegada els seus apunts de la copisteria de la facultat. Aquest any va completament perduda amb el curs. Van començar un mes més tard per decisió governamental i també per decisió governamental va tant sols 3 dies a la setmana a classe, ja que s'entrecreuen els horaris de les diverses facultats per tal de coincidir el mínim d'alumnes plegats a les aules. L'ustaddda Nesma tampoc dóna a l'abast des que pressions des de dalt li recomanen acabar el temari abans de l'entrada de l'hivern “per si cal tancar les facultats abans d'hora”.

L'Ahmed no farà l'habitual agost de cada any amb els turistes venent els seus deliciosos esmorzars de falafel i ful amb albergínies fregides a l'oasi de Siwa. El Govern ha decidit suspendre indefinidament el tradicional festival de les tribus a la recòndita vila desèrtic. Aquest any els siwis ja no ballaran ni cantaran extasiats, sota l'atenta mirada dels curiosos turistes, per celebrar la històrica pau entre clans que va posar fi a segles de lluites entres les poblacions orientals i occidentals de l'oasi.

El Hagg Mohammed fa dies que no pot pipejar amb gust la seva sheesha. El vell home s'indigna quan als cafès on solia anar li serveixen la mànega de la pipa de plàstic o fins i tot li asseguren que una nova circular governamental els prohibeix de servir sheeshas al seu local. A Asuán ja fa setmanes que un edicte governamental ha prohibit del tot l'ús de les tradicionals pipes d'aigua.

A una cantonada del barri cairota de Ciutat Nasser la brossa s'acumula sense que s'hi pugui fer res. Fa setmanes que els zebalin de moqatam, els tradicionals recollidors de brossa de la capital egípcia, no fan la seva feina. Concretament des que una decisió governamental sacrifiqués tots els porcs, qui consumien els residus orgànics de les escombraries cairotes, permeten que els seus propietaris, els curiosos zebalin, poguessin acabar de fer negoci venent els plàstics, paperasses i altres elements reciclables.

Tots ells son víctimes d'una mateixa febrada. Una que no es cura a les lliteres de cap hospital i a la que encara no se li ha trobat vacuna eficient per combatre-la. Son víctimes de la malaltissa febrada que ha provocat una misteriosa epidèmia amb ínfima capacitat de propagació i encara més ínfima mortalitat però que ha estat capaç de paralitzar el món sencer al ritme de multinacionals farmacèutiques que es freguen les mans amb els efectes d'una nova Guerra dels mons. És la influència del khanazir, diuen.

foto: http://www.intramed.net/UserFiles/imagenes/mx_besoarriba.jpg

Mafia escolar

2009-10-20T16:11:00.001-07:00

La agenda del mòbil de Nagui és una llista peculiar. Un cúmul d'irracionals símbols que ell associa a cadascun dels seus preuats amics. Com l'asterisc que representa la inquilina del 3er 2a o el seguit de punts i interrogants que ell associa al verdurer de la cantonada. Avui li demanarà al noi del ciber cafè que li escrigui una “carta per ordinador” per a la amiga francesa que l'any passat vivia al 2n 2a. Solucions quotidianes al seu analfabetisme galopant.
Marua i Mariam son les dues filles de Nagui. El seu orgull, poder dur-les a escola. El seu desig, que facin allò que ni ell ni la seva dona Sanaa han pogut mai. Solucions pràctiques per a sortir del cau.
Però no és feina fàcil.
Les nenes van començar fa uns dies l'escola a un centre públic. El govern disposa de centres per a les famílies més desafavorides en que el preu de l'educació (si és que en podem dir així) és mínim. Lamentablement equiparable al propi nivell educatiu. Però com que sembla que ni això pot ser gratuït, el director de l'escola demana a Nagui la gens menyspreable xifra de 350 lliures mensuals per a que les nenes tinguin classes particulars i puguin passar el curs. Assegura, ell, que de cap altra manera les nenes podran passar els seus cursos.
350 lliures no son més que 40 euros. 20 euros mensuals per nena en educació. Però quan una persona, com en Nagui, amb prou feines esgarrapa 400 lliures de sou mensual a base de les propines que els inquilins del pis on treballa li donen, la perspectiva canvia. I si a això se li suma l'entrepà diari de les nenes i el gens menyspreable augment dels preus, la situació s'arrodoneix espectacularment.
És per això el Nagui es va reunir amb el director de l'escola i va mirar de buscar una solució. La solució. Reduïm les 350 a 210 lliures mensuals. I signem l'expedient per l'any que ve.
Marua i Maríam tenen 6 i 9 anys d'edat, respectivament. Van a primer i tercer de l'escola primària. Es fa difícil entendre perquè han de necessitar classes de repàs dues noies d'aquesta edat quan ni tant sols han començat l'escola. Ningú les ha preguntat encara res. Ni tant sols el nom. Però el senyor director sap perfectament el que es diu. Ni Marua ni Mariam necessiten classes de repàs, però és cert que si Nagui no paga elles no passaran de curs. I Nagui accepta el xantatge.

En el cercle de la màfia escolar del sistema educatiu egipci un director suborna un illetrat jugant amb el seu únic somni: l'educació de la seva canalla. El xantatge d'un sistema educatiu fet amb les propines del pressupost en que la màfia és la única via per a que un professor arribi a cobrar 50 euros mensuals...

Rèquiem

2009-10-07T12:35:00.000-07:00

Un aire inquietant envolta Alexandria. La vida als carrers ja no és el que era. Si més no als principals mercats Allà on la vida es fa i es desfà tot comprant un quilo d'albergínies i mig quilo de carabassons sota un sol de justícia.

La policia, sense nocturnitat però amb alevosia, ha desterrat dels carrers les desenes de parades que les poblaven i que convertien el gris asfalt en colorits mercats a l'aire lliure. A cops de bóta, fruites i verdures han rodolat per terra abans de caure en el més trist silenci mentre els carros que les sustentaven han passat a engrossir els magatzems policials. Allò que ahir eren vermells tomàquets, carnosos dàtils o conills esperant per ser degollats avui ha estat substituït pel metall dels cotxes aparcats. Allò que ahir eren dones fent-la petar sota el ritme de les ofertes del dia avui és el silenci rescremat de l'irregular asfalt del carrer. Ahir eren acalorades discussions, sovint baralles, avui son nens que aprofiten i que, tot jugant a pilota, rebenten els fluorescents de les botigues que queden dempeus. Ni els vells surten a pipejar les xixes al carrer com solien. Sota la atenta mirada de la benemèrita egípcia, ningú gosa ocupar un centímetre més del permès.

I el debat ha omplert carrers i cafès. Mentre alguns asseguren que la situació tornarà a ser la d'abans amb el temps, d'altres tenen clar que això només és el principi d'una ràtzia global. Tal i com ha anunciat el govern local, qui ha deixat que la política del pal i la pastanaga es quedi únicament en la primera part del binomi. Sense solucions en un país sense oportunitats. Els arguments, paraules que a tots us sonaran: ocupació il·legal de l'espai públic, inconcebible economia submergida... Tot sota aquesta rídicula teoria política tant absurdament estesa entre la classe dirigent de treure les expressions de misèria dels centres de les ciutats per fer creure a la gent que aquesta ha deixat d'existir. Ojos que no ven, corazón que no siente, diuen.

Us sona de res?

La autèntica globalització. La de l'estupidesa. La del poder i l'abús.

De Fraga a Pequín i de la rambla del Raval als carrers d'Ibrahemiya.

Aquells que avui ja no llueixen al color de cogombres, patates o cebes....

Foto: Al_Ayn

sobirania popular

2009-10-03T17:48:00.000-07:00

Nagui marxa avui cap a casa. Fa dues setmanes que no veu els seus. El Nagui fa més de vint anys que és porter d'un edifici de propietat armènia al cèntric barri d'Ibrahemiya. El seu sou, la voluntat sovint garrepa dels inquilins; els seus dies lliures corren la mateixa sort, la voluntat sovint racista dels qui allà habiten. Però avui ha aconseguit unes hores de festa que aprofita per tornar al seu barri, als afores de l'extensa Alexandria.

L'autobús col·lectiu el deixa als peus del pont d'Abís, des d'on recorre el darrer quilòmetre fins a casa a peu. Entre la sombra de fàbriques de joguines, una cotxera de busos i un reguitzell d'escoles estrangeres per a gent adinerada i el desgavell de cotxes i camions de la autovia cap al Caire. En un racó, als peus d'enormes filats elèctrics, sorgeix inesperadament un peculiar barri. Habitatges d'autoconstrucció, encara amb façanes sense arrebossar, se succeeixen entre carrers encara sense asfaltar. Oques i gallines dirigeixen el tràfic mentre dones destrien l'arròs sota la tènue llum d'una bombeta. Improvisats cablejats subministren els habitatges mentre proliferen els fonaments de nous habitacles. Nagui recorda que va ser un dels primers en arribar a aquesta zona. Fa tant sols set mesos , quan ell i la seva família s'hi van instal·lar, només hi havien 3 veïns. Ara les cases son pertot. És per això que aquest improvisat carrer que dia rera dia creix sense aturador porta el seu nom.

I en aquest humil barri que els seus habitants han construït sense demanar permís a ningú se succeeixen periòdicament aquells episodis de sobirania col·lectiva que molts semblen voler oblidar. Sota la llum de la lluna, entre els fonaments dels futurs habitacles, els veïns organitzen assemblees veïnals. Trobades on els veïns seuen i discuteixen lliurement els problemes i necessitats de la nova barriada. Com el del subministre de l'aigua, que actualment estan negociant amb l'Ajuntament local, o el de la electricitat. Fins i tot el de l'escolarització de la quitxalla o, fins i tot, el dels més adults. Veïns que no saben llegir ni escriure però que tenen clar qui decideix. Episodis de sobirania popular que un dia va formar part, també, de la història dels nostres barris. Quelcom que es va endur el vent al ritme de ciment i subvencions....

Futbol huwa futbol

2009-09-28T16:30:00.000-07:00

L'estadi d'Alexandria està considerat, diuen aquí, un dels estadis olímpics més antics del món. Inaugurat els anys 20 amb el nom del rei Fouad representa un suposat homenatge a l'olimpisme. Ho pretenen certificar les seves parets decorades amb motius hel·lènics, les seves columnates victorianes i l'espectacular arc olímpic que el retrata. Fins i tot té una famosa portalada dedicada a la marató. Però d'esport, ben poc, i la bellesa, la que es veu amb una passejada en cotxe pels seus voltants. I és que la bellesa de l'estadi es troba portes enfora donada la seva absurda distribució interna, obra d'un rus, que impedeix una mínima perspectiva del rectangle de joc des de la majoria de seients. Si a això li sumem una pista d'atletisme en pèssimes condicions, la gespa dura i seca, plena de brossa acumulada, tindrem un còctel perfecte per a la millor pràctica esportiva que un pugui imaginar.

Però Egipte, coses de l'esport-que-mai-es-barreja-amb-la-política, és aquest any la seu del Mundial de Futbol sub 20. I això ha convertit Alexandria i el seu estadi en una de les ciutats d'aquest torneig. Avui hi ha partit entre els Emirats Àrabs i Sud-àfrica i els voltants de l'estadi s'han començat a animar hores abans de l'inici. Grups d'escolars vestits amb la bandera cuadricolor dels emirats comencen a desfilar entre grups de policies a cavall que, més que controlar la seguretat, es dediquen a fardar amb els vianants. Uns homes comencen a regalar entrades a tort i a dret. Col·loquen les entrades a les mans dels vianants, fins i tot d'aquells que ni tant sols es plantejaven veure el partit. Ràpidament una corrua de gent s'arremolina al voltant d'aquests curiosos revenedors sense benefici. Son indiscutiblement emiratís. Els delata la seva blanca kandora i la hatta vermella. La típica vestimenta dels EAU. Els petrodòlars paguen, doncs, la claca egípcia, que encantada comença a cantar les meravelles dubaitís abans i tot d'accedir a l'estadi.

A dins l'ambient s'escalfa sols per moment amb la reproducció a la gran pantalla dels millors moments dels campionats anteriors. La gent s'escalfa quan surten imatges dels jugadors egipcis. A la llotja presidencial destacats xeics emiratís esperen l'inici del partit mentre controlen el treball dels seus sicaris. La majoria àrab a l'estadi és aclaparadora. Tan sols una bandera sud-africana sembla trencar la monotonia àrab de l'estadi. Fins i tot apareixen a un dels gols nombrosos grups d'homes vestits amb colors llampants. Groc, verd mostassa, blau cel. Son membres de l'exèrcit. La dèria del Règim Mubarak de que aquest torneig sigui un èxit ha provocat que la majoria d'estadis s'hagin omplert de militars ridículament disfressats que, a més, s'esforcen en provocar que el públic faci la onada fins i tot abans de que comenci el partit.

Però l'animació, que no vindrà de la gespa precisament, corre a càrrec d'un altre grup de personatges. Un ridícul home, vestit amb una gel·laba amb els colors nacionals dels emirats, anima el públic als ritmes sincopats d'una derbuca. La versió egípcia de Manolo el del Bombo, vaja, que substitueix els seus grinyolats crits d'ej-pa-ña per igualment cacofònics crits d'ànims als emirats. Crits que el públic respon com vol. Alguns fan broma i criden que volen feina a Dubai, d'altres tant sols aplaudeixen com bojos i d'altres, que de debò sembla que no saben quin partit han vingut a veure, animen la selecció egípcia entre banderes i cares pintades amb els colors patris del país del Nil. Una animació que durarà tot el partit, amenitzada per moments per curiosos e inexplicables personatges que aniran agitant la claca local. La moral local prohibeix un grup de xeerleaders ensenyant cuixa però un nan amb barba i un grup de tamboriners pretenen suplir, sense massa èxit, l'avorridíssim joc que els adolescents jugadors despleguen sobre el terreny de joc. Més de la meitat de l'estadi prefereix seguir el partit per les pantalles donades les ja comentades excel·lències de l'arquitectura local.

I del futbol pròpiament dit, allò que va succeir en aquella gespa seca i dura, millor ni parlar-ne. Tant sols destacar allò que un dia va dir un tal anònim: que entre futbol i Déu hi ha dues coincidències. La devoció que li professen molts creients i la desconfiança que li professen molts intel·lectuals.

Ibrahemiya

2009-09-26T02:55:00.000-07:00

Eid mubarak

2009-09-21T15:46:00.000-07:00

Kulu sana ua enta teib!saluda el porter dibuixant un inusitat somriure en el seu rostre. Ua enta teib, ya mualem! Respon el fruiter. Sona el timbre de casa: Eid mubarak! saluda el captaire mentre sacseja la pandereta esperant que se li doni la zakat, la caritat islàmica. Una alegria col·lectiva es desprèn pels carrers d'Alexandria aquests dies. 29 dies de dejuni col·lectiu es deixen enrere amb la celebració de l'Eid el fitr, la festivitat de tres dies que marca el fi del mes sagrat de Ramadà.

La festivitat converteix el centre d'Alexandria en un territori comantxe. Joves vinguts d'arreu de la ciutat i comarques setgen els voltants de l'estació de Ramleh. Estrenen roba, com marca la tradició. Gasten absurdament i mecànica les pagues que els pares els han donat perquè els deixin tranquils i amb aquest típic aire d'inconscient impunitat que dóna la adolescència es creuen els reis de la ciutat. Estrangeres incloses, les quals solen ser el més sucós objectiu amb qui gastar la seva àgil verborrea i encara més àgil càmera de 2 megapíxels acoblada a un telèfon de segona generació. Els entorns de la mesquita d'Ibrahim, que dies enrere congregava milers de devots escoltant les sagrades paraules del Corà, avui son improvisades pistes hípiques. Cavalls i mules es lloguen per poques lliures per galopar per allà on dies abans només eren catifes, sandàlies amuntegades i homes lloant la grandesa d'Al·lah.

3 dies que marquen el fi del mes sagrat del dejuni. Un esperat final que no deixa indiferent a ningú. Com Ahmed, el maskherati del barri, que haurà de tornar a buscar feina. Durant cadascun dels 29 dies del Ramadà ha estat despertant el veïnat a quarts de tres de la matinada per a que no oblidessin prendre el sukhur, el darrer àpat abans de l'eixida del sol i l'inici del dejuni. Un dejuni que haurà d'esperar poc més de 330 dies per tornar a aparèixer i encendre de nou les llums dels fanus.

Ya hawwa Beirut.

2009-09-18T05:00:00.000-07:00

Ahmed ven refrescos i patates en una petita botiga amagada als voltants de la Universitat Àrab de Beirut. Atent amablement els seus clients i recita, gairebé com si es tractés del Llibre Sagrat, els preus dels productes cada cop que un client li ho demana. Va arribar a la capital libanesa a finals de la dècada dels 70, forçat per la Guerra Civil, quan aquesta es va cebar amb les muntanyes de Shebaa, d'on era originari. L'any 78 l'exèrcit israelià va executar la Operació Litani, amb la que es va fer amb el control del sud libanès. Ahmed ho recorda amargament. “No em van deixar res” assegura amb la mirada perduda entre les muntanyes de productes de la seva tenda. I mentre enumera el reguitzell de camps on cultivava aliments abans de l'atac sionista afegeix:“m'ho van cremar tot”.

Mentre L'Ahmed segueix enumerant parsimoniosament els preus dels brics de llet o les galetes salades a la seva tenda, a tant sols uns pocs quilòmetres, en ple barri de Gemmayzeh la jove Marie es diverteix amb els seus amics. Però l'aparent llibertat de la jove festa beirutina, entre luxosos ferraris i escots de revista, no deixa veure el rerafons de tot plegat. Mentre la jove Marie intenta flirtejar amb un jove europeu els seus amics no deixaran de treure-li un ull de sobre. No dubtaran de reprendre la jove per barrejar-se amb estrangers, per flirtejar amb un jove no maronita, i faran tot el possible per a que l'europeu marxi, cames ajudeu-me, del luxós local.

Un pèl més enllà es troba la jove maronita Layale, professora d'àrab per a estrangers. Treballa en un centre universitari cristià en plena línia verda, aquella que separava el Beirut cristià del musulmà. Entre edificis que encara ploren la pólvora de les bales incrustades a les seves façanes durant els més de 20 anys de cruenta guerra civil. I mentre els diaris encapçalen el dia amb la escissió del proocidental Front 14 de març de Hariri, Layale explica i lamenta les incongruències del mapa polític libanès. “La gent no té memòria”, assegura. “Tots lluiten pel poder; i prou”. I ens posa l'exemple de la seva mare, qui sempre ha abominat de Hezbolà fins que, recentment, la estratègia política del maronita Michael Aoun ha provocat una aproximació. “Ara la podries veure defensant les virtuts de Nasralah com si res!” assegura.

El jove Munir, membre d'una organització de joves palestins al campament de Xatila, no té cap mena de remordiment en defensar Nasralah i el Partit de Déu (Hezbolah). Xatila, el barri beirutí on viu, es va fer tristament famós l'any 82 per la matança perpetrada per la maronita Falange sota el silenci i suport d'un exèrcit israelià liderat per un tal Ariel Sharon. A Munir li agrada acompanyar estrangers pels estrets, tortuosos i laberíntics carrers del campament. Mostrar els seus secrets. Mostrar les restes del bombardejat edifici on s'amagava Arafat o els secrets del concorregut carrer del mercat, per allà on el falangistes van entrar al campament deixant un riu de sang i morts al seu pas. “La meva tieta va haver de creuar aquest carrer passant per sobre el mar de cadàvers palestins que hi havia” rememora. Però ni tant sols Xatila és avui el que sembla “és un barri més” assegura. “El Palestins ja no hi som majoria, molta gent amb problemes hi ve atreta pels baixos preus”, assegura.

Això no és el que va atreure la gallega Mercedes. “L'amor”, diu, la va dur a Beirut en ple inici de la guerra civil. I entre tocs de queda i bombardejos va forjar el seu matrimoni. I amb tota la sang freda del món treu ferro als anys de Guerra Civil: “Al final eren com els dies de pluja a Galícia. Si al carrer hi havia problemes, et quedaves a casa a esperar a que amainés. Sinó sorties i feies vida normal” assegura abans d'afegir que es va passar la guerra civil “de festa en festa”. “Ho prometo”.

Beirut...La París d'Orient. Un invent francès per uns. Capital d'una província síria per altres. El més complexe dels trencaclosques àrabs per a la majoria.

Ya hawwa Beirut

Foto: Al_Ayn

Pregària de Ramadà

2009-09-16T05:09:00.000-07:00

Un armeni

2009-09-09T11:44:00.000-07:00

Hagop camina pels tortuosos carrers del soc alepí mirant de mostrar els seus secrets. Obvia sense discreció la màgia de les seves mesquites, les quals mira de reüll amb una mica de fàstic dibuixat a la cara. Menys dissimulada és la seva dona Mairan, qui no s'està de bromejar cada cop que una velada es creua pel seu pas, fent ostensibles signes d'acalorament mentre es recol·loca l'escot a lloc.

Hagop i Mairan son armenis, de l'extensa comunitat que pobla Alep. Es calcula que un 30% dels 2 milions i mig d'alepins són d'origen armeni. Tota una barriada ho certifica. Internar-se pels seus carrers és canviar, momentàniament, de país, regió i, fins i tot, continent. L'àrab desapareix, desapareixen els vels i les mesquites es converteixen en esglésies sobrecarregades de creus messiàniques. La seva història és la de l'èxode del seu poble. El que va seguir a la barbàrie del seu genocidi a mans de l'imperi otomà. Hagop mateix és un exemple. Un germà als Estats Units, una germana a París, un cosí a Roma, els avis a Deir Ezzur... ell mateix ha viscut a llocs tan dispars com Atenes, Bulgària o la pròpia Alep; i fins i tot ara, quan sembla instal·lat a la màgica ciutat síria, ho fa només durant 2 mesos cada 6 ja que treballa per una petrolera a Arabia Saudí. “El pitjor lloc del Mòn” assegura amb el despreci amb que sol referir-se als àrabs. Un despreci que es dibuixa al seu rostre i al de tota l'extensa comunitat armeni repartida pel món. I és que els camins de l'èxode armeni també duen a Alexandria. “Hi ha molts armenis al teu país?” pregunta abans d'assegurar-se si “al teu país sou tots cristians?”.

Si algun dia el vostre camí us porta el regal de passejar pels carrers d'Alep, pregunteu pels armenis que allà hi viuen. La hospitalitat dels seus habitants et pot obrir les portes de casa seva cap un tiberi sense precedents on la única pregunta clau a respondre és un “tu també ets cristià, oi?”.

Alep, la ciutat de la llet fresca, حلب.

Foto: Michael Sheridan

الخياط, el sastre

2009-09-05T16:36:00.000-07:00

Una casa de barrets síria

2009-09-05T05:07:00.000-07:00

Una parella de viatgers catalans busca pels carrers de la siríaca Hama la fonda més barata de la ciutat. Deformació professional, se suposa. Després de consultar preu en diversos hostals i maleir les males referències de la seva guia blava acaben petant en la que sembla ser la més econòmica amb diferència. Efectivament. Una raonable habitació a un preu raonable. Aire condicionat que no funciona, televisió sense antena i lavabo exterior que ni visiten pel cansament. “Hi és la maddame”, comenta l'encarregat per tal d'evitar la visita en aquell moment. “No passa res” pensen els viatgers mentre es deixen caure amb tot el pes de la llei sobre els destartalats catres.

Mitja becaina després els desperta el mateix encarregat, que sembla tenir problemes per desxifrar la informació dels passaports. A l'home encara no l'hi han explicat que a Europa es tenen dos cognoms i l'home encara no nota la diferència entre name, surname i date of birth. “Poc guiri deu venir aquí” es diuen els viatgers mentre el que xaporreja àrab acompanya l'encarregat cap al rebedor per acabar d'omplir el registre.

Una sala treta d'una pel·lícula dels anys 40 rep el viatger, amb dos siris prostrats en butaques més pròpies d'un antiquari que d'una fonda com aquella i un nen menjant-se una piruleta i jugant amb un power ranger rovellat. La parella saluden el viatger amb el protocol·lari qüestionari donets-onhasapresarab-quefasalavida, resultant que un d'ells havia viscut 2 anys a Barcelona. Temps suficient per a que aprengués de la llengua de Cervantes expressions que no anaven més enllà de “sí”, “no” i “yo trabajar cerca mar, no saber nombre”.

Mentre el viatger mira de fer comprendre l'ús dels cognoms al recepcionista, una visita inesperada interromp l'explicació. Una rossa amb minifalda, generós escot i tacons irromp parsimoniosament a la sala. Fent-se notar i generant el silenci al seu voltant. Una noia de revista si no fos pels estralls que la varicel·la i alguna que altra baralla li han deixat a la cara. El que la converteix en una noia de pel·lícula. De pel·lícula Almodóvar.

Posa el seu darrera sobre la taula, mostrant les seves cuixes als presents, mentre, tot prostrant-se sobre el llibre de registres i recorrent inconnexament els noms amb la punta del seu dit perfilat, mostra els seus pits al viatger, qui no acaba de connectar una situació com aquesta amb un país àrab com aquest. Xiuxiueja alguna cosa al nen i es torna a aixecar, trencant-se el silenci amb la seva marxa. “shuft? Shuft?” (has vist? Has vist?) diu un, “buta, buta” diu l'altre fent mostra de l'amplitud i varietat del vocabulari après en l'estança barcelonina. “No cal que ho jureu” respon el viatger en àrab provocant el riure dels presents. Poc després una segona visita, de similars envergadures però encara major desgast, fa aparició a la sala. S'asseu a la butaca i fa preguntes estúpides i inconnexes al recepcionista, mentre creua i recreua les seves cames. El recepcionista no triga ni dos segons a que la dona marxi per a gesticular ostentosament sobre la gran capacitat dansaire de la dona. L'home riu obrint ostensiblement la ferradura, mostrant un reguitzell de molars, premolars i incisius dels colors i materials més variats possibles. “No vols ballar una mica amb ella?” pregunta, mentre s'aproxima els canells a l'entrecuix una i altra vegada com si estigués perforant analment un hipopòtam. I l'altre siri no para de repetir ostensiblement “buta! buta!” sota l'atenta mirada del nen, que ni separa la boca de la piruleta ni pampallugueja un segon tot i que a la tele ja ha començat un nou capítol d'spiderman.

Pd: No cal dir que els nostres estimats viatgers van passar una nit d'allò més entretinguda entre el repicar dels tacons i els crits dels seus amables veïns d'habitació. Ni que van gaudir dels plaers d'una “dutxa” a palanganes en un lavabo ple de calces i marques de menstruació al terra. O que l'endemà, l'única ànima en vida de la fonda era un vell sord-mut que amb prou feines era capaç d'aguantar-se despert més de dos minuts seguits. I sense saber ben bé ni qui era ni on estava. Tot plegat un record encara més inesborrable que les famoses sínies d'Hama, les més grans del món. Dixit.

رَمَضَان

2009-09-01T03:01:00.000-07:00

Ibrahim encén el fanus de la porta del seu taller. Els veïns dirigeixen al jove Mahmoud per a que pengi la kabba entre el decorat del carrer. Les tendes preparen les panses, els fruits secs i els preparats de kamer eddin mentre joves venen en improvisades tendes les delicioses subbia o tamer hindi en fràgils bosses de plàstic. Begudes imprescindibles per a trencar el dejuni al crit de Bismillah ErRahman ErRahim.

Ha arribat el Ramadà, el mes del dejuni, sawn, un dels cinc pilars de l'Islam. El novè mes del calendari musulmà, el mes en que l'arcàngel Sant Gabriel va llegar el missatge de Déu, Al·lah, al profeta Mohamed, qui havia estat en dejuni a les muntanyes de Meca durant aquells dies. I en el seu honor, tots els musulmans celebren el dejuni, privant-se de menjar, beure, fumar o practicar sexe durant les hores solars. Durant un mes.
Els minuts immediatament anteriors al magreb, la posta de sol, es converteixen en moments màgics, quan la bogeria dels carrers egipcis es torna de repent en un desert de serenitat. Les 6 de la tarda es converteixen, de cop, les 4 de la matinada. Tant sols les garnaldes voleien al mig dels carrers i grups de joves regalen als pocs conductors que hi ha kits especials per al trencament del dejuni. Ningú ronda els carrers. Cap cotxe fa sonar els clàxons. No hi ha cap embús. No hi ha cap baralla. Un silenci que només es trenca amb el crit del muetzí. Un crit que, a part de marcar el moment de la pregària, marca l'instant del trencament del dejuni. El que els castellans diuen Desayuno i els anglesos Breakfast. I que en el cas egipci es una qüestió literal.

Després d'un dia sense ni tant sols provar l'aigua els egipcis es beuen els digestius tamer, subbia o kamer eddin abans de llançar-se amb impaciència sobre un munt d'àpats curosament preparats al llarg del dia. El crit del muetzí sona com les campanades de cap d'any per aquests musulmans assedegats i afamats per un dia de dejuni. Enormes taules omplen molts carrers on els veïns i comerciants inviten els transeünts a trencar el dejuni plegats. I la habitual agitació dels carrers torna a la seva normalitat.
Normalitat que només varia als voltants de les grans mesquites, com la d'Ibrahim al barri alexandrí d'Azarita. Allà centenars de devots es congreguen cada nit per escoltar la isha'a, la pregària especial de Ramadà, entonada per un popular sheij especialment vingut del Caire per a l'ocasió i que retrona per les desenes d'altaveus que s'han repartit pel carrer. I centenars de musulmans repeteixen sincronitzadament la rakka al compàs de la oració. Fins i tot quan un problema energètic fa tallar l'electricitat, els devots completen la litúrgia a viva veu amb corprenedors i compassats crits lloant la grandesa de Déu en aquests dies tant senyalats. Els dies del generós Ramadà.

Foto: Sergi-Al Ayn

Fronteres

2009-08-13T08:46:00.000-07:00

36 hores per travessar el Líban, Síria, Jordània i Egipte. De Beirut a Alexandría. Podria ser un viatge fins i tot divertit. Però existeix quelcom que ho impossibilita. Un tràmit altament burocràtic anomenat duana. I que en segons quins països s'allunya, i molt, de la visió segurament nostàlgica d'un viatge a Perpinyà per anar al cinema tot creuant el pas de la Jonquera.

Passos fortificats. Policia altament incompetent. Incompetència altament protegida corporativament. Fins i tot quan l'evidència els delata. I després un sempre altiu “Wellcome to Jordan” amb un somriure burleta d'orella a orella.

Vises gratuïtes que existeixen però que misteriosament no les vol expedir el funcionari de torn. Vises que a un pas fronterer es paguen i a un altre ja no. Misteris de la burocràcia. Burocràcia sempre atenta per oferir-te una dosi de realisme. Realisme burocràtic. Per omplir la sol·licitud blava ha de tenir el segell verd que expedim a l'altre costat de la frontera. Funcionaris que teclegen el teu nom amb un sol dit en una pretecnològica maquinària a la mateixa velocitat que Bogarde creuava la gespa del Camp Nou. Res comparable a les prop de vuit hores per creuar el pas fronterer del Mar Roig entre Egipte i Jordania.

Centenars de cartells de la monarquia hashemita al complet. Fotos del rei Abdallah en les situacions més quotidianes. Fins i tot pescant amb el seu fill, mostrant que a Jordània també hi ha reis campechanos. O si es prefereix, es pot optar pels de la republicana monarquia síria. El clan Assad els dóna la benvinguda de la forma més hortera possible.

I sempre el mateix ritual. Cues de xofers davant els Duty Free carregant els sotaseients de cartrons de tabac i altres objectes d'estraperlo. Paquets de Marlboro fins a dins dels mitjons. Baralles dialèctiques per aconseguir la refotuda estampa. Delletrejar el teu nom en 3 idiomes diferents fins a donar amb la paraula clau, explicar vint vegades que a Europa el nom del pare no és el cognom propi....

3 fronteres en 36 hores donen per molt. Però sobretot per odiar-les. Execrar-les. No hi teoria anticapitalista més evident de la que diu que, quan les barreres del comerç desapareixen per a les mercaderies, sembla absurd, insultantment absurd, que encara s'aixequin barreres per a les persones.

I això que nosaltres som de la petita minoria que encara les podem creuar....

Avall les fronteres.

Premis Bloc Catalunya

2009-07-10T06:06:00.000-07:00

Només recordar que Ya rayah està entre els blocs candidats al Premi Blocs Catalunya en la modalitat de cultura.
Voteu-lo en aquest enllaç!
Podeu votar un cop epr correu i cada 24 hores......

Taxistes (2)

2009-07-01T04:15:00.000-07:00

Sona un telèfon al taxi. No és del conductor. Tampoc del turista que du de paquet. Algú se'l deu haver deixat. El taxista fa els honors:

Sí?.....com que qui és? Si es vostè qui ha trucat!.......ah, que has perdut el telèfon., Doncs te'l deus haver deixat al taxi...... Ei! En nom de Déu que jo no soc cap lladre...... ara estic fent una carrera amb un turista però quan acabi te'l duc...... et va bé quedar per Midan Attaba?.... Com que si em puc apropar a Ciutat Nasr? Això em queda a més de mitja hora d'on soc ara!

El conductor i el seu interlocutor s'encaparren en un frenètica discussió sobre quin és el lloc més adient per trobar-se. La plaça aquesta, el cinema aquell, la parada de metro de més enllà. Tot entretallat pels bruscos moviments del conductor cada cop que es topa amb un control policial intentant dissimular que xerra per telèfon. “Ya salam, la poli!” exclama, mentre llença bruscament a terra el telèfon amb la potserior ajupida amb el cap entre les cames rebuscant el mòbil un cop passada la garita policial. Tot, evidentment amanit amb involuntaris cops de volant que de poc envien el taxista, el turista i el nokia de primera generació terraplè avall. Tot plegat, en definitiva, sensiblement més perillós que la trucada mateixa i davant l'atenta estupefacció del turista que, sense entendre res del que està passant, està al·lucinant al seient del darrera.

En 5 minuts torna a sonar el telèfon i l'escena es repeteix. Que si pots venir aquí, que si estic lluny d'allà, que si et penses que soc el teu criat, que si això que si allò. Volant aquí, volant allà. Una mica més tard, una nova trucada:

-Sí? No, no soc el Mahmoud....soc el taxista . El Mahmoud ha oblidat el seu mòbil al meu cotxe.....en nom de Déu que no soc cap lladre!....

En 5 minuts el telèfon sona fins a 20 vegades, extenuant un taxista que acaba optant per deixar la politonia del Nokia estavellat com a monòton fil musical. “Llàstima que no tingui Mohamed Mounir, aquest noi”, encara bromeja. I així és com el nostre apreciat turista travessa mig Caire sencer als ritmes d'un telèfon mòbil estavellat al seient d'un taxi Lada qualsevol.

Tant real com la vida mateixa....

Futbol

2009-06-23T08:12:00.000-07:00

Un home ven al mig del carrer gegants banderes egípcies. Es passeja entre els taxis, els autobusos i els cotxes domèstics oferint als conductors el drap roig-blanc-i-negre. Avui juga Egipte el darrer partit classificatori de la Copa Confederacions i, després del bon paper amb Itàlia i Brasil, la gent es convenç de que es pot classificar passant per sobre d’Estats Units. Fins i tot els menys futbolers s’engresquen davant la possibilitat de passar la mà per davant la cara a l’Imperi.

Una corrua de motards fa ressonar camí de l’estadi els carburadors mentre agermana a 5000 revolucions la goma del cautxú de les seves rodes amb l’irregular asfalt cairota. Alguns fins i tot cremen petites pedres i les col·loquen a la radial per tal de dibuixar a les seves rodes un colorit espectacle de foc i fum. Tot sota l’etern ritme musical dels clàxons, que no paren d’afegir melodies sonores als aires cairotes. Una dringadissa ja tant habitual que fa difícil desxifrar si respon a un casament, al rutinari embussament o qualsevol que sigui la victòria esportiva...

Centenars,milers d’egipcis s’amunteguen davant qualsevol que sigui el reproductor. Els cafès son plens, amb la gentada apilada enfront de la capsa tonta, enbaladits pel futbol mentre remullen els bigotis en el té i s’omplen el pit amb el fum de les xixes. Un bidó de la brossa serveix al veïnat d’excusa per treure el televisor de la tenda de l’ustad Mohammed i apilar desenes de vianants davant la tenda. El barber Shariff segueix atentament el partit des de la seva barberia mentre li rasura la barba amb la navalla al mestre Hamid, el qual no para de pregar per a que la tensió d’una ocasió de gol fallada no li comporti una indesitjada amputació de la seva orella. 4 jovenets s’arrepleguen l’un sobre de l’altre per escoltar el fil de veu que surt d’una diminuta ràdio. Fins i tot els policies miren de controlar el tràfic amb una mà mentre amb l’altra se subjecten el reproductor de ràdio ben enganxat a la orella.

El partit es pot seguir tant sols parant l’orella. Respira en cada reacció del seu públic. Des dels crits desconsolats de les ocasions fallades. L’èxtasi del gol marcat. La decepció del gol rebut. Al carrer, on gairebé tot succeeix i viu. També el futbol.

I, al final de tot, decepció. I és que, pesi qui pesi, a països com Egipte tant hi fa a que s’hi jugui. Sempre hi guanyen els Estats Units. Coses del nou colonialisme...

Voteu aquest bloc als Premis Blocs Catalunya

2009-06-23T07:43:00.000-07:00

Ya rayah està entre els blocs candidats al Premi Blocs Catalunya en la modalitat de cultura.
Voteu-lo en aquest enllaç!

7arami

2009-06-20T03:51:00.001-07:00

Abed fa veure que escombra l'escala de l'edifici. Ho fa perquè és final de mes. Perquè sap del cert que l'endemà arriba Mohamed, el propietari. Perquè creu que així l'enganya i li fa creure que és un porter actiu i eficient. Però en realitat es passa més de la meitat del dia tancat en la seva habitació, de 4 metres quadrats i escassa il·luminació al peu de l'escala, entaforat al llit i remugant cada vegada que algú fa soroll entrant per la porta que suposadament ell custodia. Que suposadament custodia des de fa més de 25 anys, quan abandonà les misèries de l'Alt Egipte per convertir-se en porter del barri d'Ibrahemiya, a Alexandria. Ell és saidi, un gentilici denostrat a Egipte. Que s'associa a la imbecil·litat i la ignorància. A Egipte els saidis son com els habitants de Lepe, objectiu dels més variats però familiars acudits que un pugui imaginar. Ja sabeu perquè un saidi fa això o això altre?

I Abed intenta trampejar sempre amb els seus inquilins. Cada primer de mes els reclama les 50 lliures mensuals amb que s'alimenta. I s'esforça a semblar més actiu els 2 dies anteriors a passar a fer la col·lecta. S'ofereix a fer la compra, a rentar el cotxe o carregar les bosses...

I passa els dies així. Observant el carrer a través del finestral de l'edifici, o a la porta d'entrada saludant els veïns o, normalment, removent-se i estirant els llençols a la seva diminuta habitació. I cada dia se sent martiritzat pels retrets de la seva dona que, carregada de remordiments, reclama pietat i misericòrdia divina. La culpa se li menja les entranyes dia i nit des que els veïns del quart tercera van descobrir que algú els havia estat entrant a la casa. Que algú els havia estat robant a la seva pròpia casa. I resa per a que ningú els posi la mà a sobre. Que ningú truqui a la policia. Que ningú, en nom de la Llei, els rebenti la cara per un grapat de dòlars...abans no faci Al·là en forma de membre del cos de seguretat...

Taxistes (1)

2009-06-16T09:57:00.000-07:00

Un taxista assetjat pels efectes dels opiacis condueix mecànicament el seu cotxe groc i negre pels carrers d'Alexandria. Al·leies coràniques ressonen per l'estèreo del vehicle. Més en senyal de superstició que no pas d'autèntic fanatisme religiós. Un vianant li ordena aturar-se. El passatger puja al seient del darrera del destartalat taxi. Assalam aleikum, saluda al taxista que, protocol·làriament, retorna la pau i la misericòrdia divina al seu nou client. Engega, no sense esforç, la desballestada carrossa el conductor i a través de l'enormement estirat retrovisor estableix contacte amb el seu client.

Per un instant el conductor surt del somni produït per l'opiaci que ha ingerit. Probablement una pastilla per pal·liar el dolor del càncer però no seria el cas. Ell no està malalt. Aquí els taxistes sovint fan servir-les per alleugerir un altre tipus de càncer anomenat treball. 7 lliures, menys d'un euro, per una pastilla al mercat negre. Tot i que el tema central és el famós discurs d'Obama, de mica en mica va deixant anar el decàleg egipci de preguntes bàsiques. “d'on ets?”, “Estàs casat?”, “musulmà o cristià?”, “de què treballes?”, “on vius?”.... Se li nota la mà trencada de fer qüestionaris als seus clients i planteja les preguntes en el seu moment adient. Sense incomodar ni tant sols el menys avesat a aquest estil àrab de fer les coses. No obstant, n'és tot un professional.

De totes formes el tema principal, la visita d'Obama a El Caire, pren un rol central:

Ja has escoltat el discurs d'Obama? Jo no, no tinc cap interès d'escoltar-lo. Ja n'estic fart que vinguin aquí a dir-nos el que hem de fer. Mira, a mi em sembla molt bona persona i tot el que sigui, però mentre segueixi permetent la mort dels nens a Gaza jo no l'escoltaré. És que no has vist el que han fet els jueus a Palestina? Ells si que son un bon problema! Son uns assassins, no té nom el que fan. Matar nens, bombardejar hospitals... I Obama no fa res per evitar-ho. I que me'n dius de l'Afganistan!? Mira, els musulmans som gent tranquil·la i pacífica. El nostre profeta ens va dir que no havíem de matar a ningú, però si ens busquen ens trobaran. Jo no penso fer res a ningú, però si em venen a buscar em trobaran. Els musulmans no ens estarem de braços creuats veien com maten els nostres germans...

I el viatge acaba bruscament a la parada d'autobusos davant l'arenga d'un taxista que, abandonant els efectes dels opiacis alerta: Aleikumus assalam...que la pau sigui amb vosaltres.

Foto: Sergi-Al Ayn

Guerra de classes a Egipte

2009-06-10T09:52:00.000-07:00

Em truca el meu amic Mahmoud tot exaltat.
-Kusuma! (que els donguin), son uns malparits!
Però què passa, Houda?
Que son uns malparits! bedaan!
Tranquil·litzat, noi. Però què et passa?
I entre l'entretallat de la seva nerviosa veu i les interferències d'una pèssima cobertura telefònica es fa explicar. Houda em comenta com, després de poc més d'un mes de treballar en un ressort turístic del Mar Roig, li han demanat que treballi 4 hores extres sense cap mena d'increment de sou. Això fan 12 hores diàries per un sou que no arriba als 63 euros. 40 dies seguits treballant per tenir una setmana de festa. A 800 quilòmetres de casa seva i en un hotel on una nit d'habitació ja supera el sou del nostre amic.
No és cap broma. La pura realitat. Però no és el primer cop que la realitat topa amb Houda. Abans ja va estar treballant durant un mes “de prova” (llegeixis sense cobrar una trista lliura) en un altre hotel de luxe al centre d'Alexandria. Fins que un dia, quan s'acabava la trentena, el director general li va dir que, si volia començar a cobrar, hauria d'anar a un altre hotel a l'altra punta de la ciutat sense cap mena d'increment de sou. Uns 50 euros.
I l'explotació es fa evident quan la gent treballa prop de 10 hores diàries, 6 dies la setmana, sense cap mena d'assegurança, sense seguretat social per sous insultantment ínfims. Per pagar les pipes del lloro. Un país on un metge cobra menys del que valen 4 capses de Frenadol. Un país on el sou d'un policia val menys que l'uniforme que porta. Un país de sindicalisme vertical, d'anorremanet dels drets laborals. I un país, això sí, on diuen que els ingressos del canal de Suez, un dels epicentres comercials del planeta, tant sols serveixen per pagar els sous dels Ministres. I gràcies. Un país on hi ha joves que es gasten el sou d'aquell policia o aquell metge en una nit de farra sense excessos. Un país de dues cares sobre un mateix terra. Dos Egiptes un sol emperador. I encara queda gent que es pregunta quins motius hi ha a Egipte per parlar de guerra de classes?

Quan les parets escolten

2009-06-08T04:56:00.000-07:00

Ell és un jove europeu que viu a Alexandria. Un hauaga. Un guiri membre de la diàspora francesa que, aprofitant les infinites possibilitats del món de les beques del país veí, està vivint a Egipte. I, aprofitant les possibilitats de la proximitat geogràfica va viatjar recentment a Jerusalem amb un grup d'amics europeus. Va visitar la ciutat santa, però també els horrors de la agressió israeliana a terra palestí. I va tornar horroritzat. Horroritzat per les injustícies dels checkpoints, de la doble ciutadania, dels murs de vergonya i les gàbies de la misèria palestina construïda sobre l'opressió constant d'un poble sobre un altre.

I a pocs dies d'haver tornat d'aquest viatge, el seu porter el fa esperar un moment en arribar a casa. Ell espera tot estranyat al portal de casa mentre el seu porter sembla parlar amb algú que ell no veu. I aquest algú, al cap de poc, se li apropa i el convida, sense més explicacions, a acompanyar-lo. Sense entendre res, segueix l'home per unes escales interiors del seu propi edifici fins a entrar en una estranya oficina. Allà, parapetades sota un retrat del rais Mubarak, hi ha una taula i unes poques cadires. El convida a seure.

L'home seu, es treu una cigarreta de la butxaca de la camisa i, sense badar boca, comença a fumar. I dins aquest surrealista estampa la porta s'obre repentinament. I apareix un home de bigoti marcial i postura activa, que en un forçadíssim francès li dóna la benvinguda i, sense ni tan sols presentar-se, li etziba un protocol·lari però estrany qüestionari. “Quan fa que vius a Egipte?”, “Què hi fas?”, “Quan marxaràs?”.

I allà sota, en una recòndita habitació del seu mateix edifici, 4 plantes per sota de casa seva, amb un egipci fumant sota una fotografia del president de la República i un altre de macarrònic accent francès fent estranyes preguntes, es troba el nostre amic. Mirant de contestar un qüestionari. Sense saber a on porta tot allò. I és així com ha descobert les clavegueres d'aquest país. I ho explica als seus amics europeus que també viuen a Alexandria. I ho explica tot extasiat als bars alexandrins. Allà on fins i tot les parets escolten. Allà on fins i tot les parets escolten, bevent una cervesa.

Almoïna

2009-05-31T00:16:00.000-07:00

Sheriff s'arregla bé la camisa. S'assegura de fer impressió. En vol estar del tot segur. I s'asseu esperant els seus clients. Sheriff no és a cap oficina. No té cap reunió. No espera a ningú en concret. Bé, ningú que no vagi més enllà de les noietes que surten de l'escola cada dia a la mateixa hora i li alegren la vista una estona o els dependents de les tendes que, com cada dia, el saludaran amablement. Com el sabater Ahmed, que cada dia li deixa una propina de 25 cèntims. O la vella Umm Karim, que sempre que pot li deixa el canvi de la compra.

Sheriff és un captaire. I es cuida que quedi ben clar estripant-se la camisa fent ben visible la cicatriu del seu braç amputat i estirant els monyons de les seves cames sobre un monopatí que li fa de transport sobre rodes. I exclama laments meticulosament estudiats cada vegada que veu passar algun xeic o turista despistat. I remuga per endins cada vegada que algú, pel treure-se'l de sobre, li proclama un “Al·là isahelak” (Què Déu t'ajudi). Sheriff és, en definitiva, un dels milers de mutilats que poblen Egipte. Com tots, víctima de la poca docilitat viària, primer, i de la deficient atenció sanitària, després.

Probablement un accident de tràfic creuant la Corniche li va arrencar braços i cames. O va caure rodolant d'un tren atestat de gent quan es repenjava del vagó evitant pagar el bitllet. O simplement va caure de l'obra quan provava d'enderrocar aquell edifici infest en ple barri d'Stanley en els seus anys de manobre. La dolorosa gangrena o la impaciència dels metges ho van arrodonir. O, potser, com explica Naguib Mahfouz al genial Carreró dels miracles, va recórrer a la mutilació voluntària per a trobar una manera de dur-se alguna cosa a la boca.

I és que Sheriff també és un dels milers d'egipcis que han convertit la seva amputació en ofici. I allà estirat en ple asfalt converteix el carrer en la seva oficina diària. Sortida laboral quan els sorolls d'un ventre famolenc ensordeixen les orelles i l'almoina religiosa és un deure. I aquests contes kafkians, al cap i a la fi, als occidentals barcelonins ens queden més propers que els vels de les dones o els sermons del divendres a les dotze.

(Vídeo) Alexandria, des d'un balcó

2009-05-27T04:41:00.001-07:00

Colons

2009-05-23T03:23:00.000-07:00

Tenia la mirada perduda al carrer Zaghloul. Observava, a través dels finestrals de l’Elite, com la gent passejava tranquil·lament pel centre d’Alexandria un dissabte qualsevol. Aixecava les espesses celles que poblaven el seu front, deixava anar un “quin coi de vaca, aquest” i tornava a baixar la mirada sobre la seva freda cervesa Stella.

Així és com li agradava d’anomenar als egipcis. Vaques. “És que no hi estàs d’acord que sembla una vaca, aquest?” preguntava en veu alta. I després es dedicava a doblar les converses dels egipcis afegint un to sarcàstic i fatxenda. Que si la hipoteca per aquí, que si els treballs de merda per allà, sempre subratllant estúpidament el nom del Profeta.

Ell era, malgrat tot, d’aquella ciutat. Genuïnament alexandrí. Representava una Alexandria profunda. La traspuava a la seva pell. Però una denominació com aquesta no és tan senzilla d’aplicar. No es tracta d’afegir un simple gentilici a un sexagenari qualsevol com ell. Havia nascut 63 anys enrere al carrer Nabi Daniel i es podia dir que havia passat quasi tota la seva vida allà. En aquells carrers. Malgrat haver nascut, criat i crescut en aquella ciutat. Malgrat portar més de 60 anys a Alexandria, no es considerava pas egipci. Ni tan sols alexandrí. Quan algú li ho preguntava, gairebé s’ofenia. Arrufava les celles, s’omplia d’aire la papada i escopia un “sóc grec” ple de rebequeria infantil i complexes gairebé colonials. I, com tota la seva colla d’amics grecs-alexandrins, no feia més que parlar del passat. Rememoraven els anys de joventut, endolcien històries inesgotables sobre aquell racó i aquell altre, fabulaven sobre una ciutat que ja no existia. Que ja no se sentien seva.

Es podia passar hores i hores assegut a les butaques carrinclones i tristament folrades de l’Elite. Podia dinar, beure desenes de cerveses i arribar fins a la hora del sopar sense moure’s del seu seient. Xerrant amb aquell i aquell altre. A vegades ni tant sols això. Li plaia contemplar el pasturar de les seves vaques. Li plaia, en definitiva, seguir-se sentint un colon, assegut en aquella butaca, sentint-se intel·lectualment superior, econòmicament conqueridor. De fet això era l’únic que encara li quedava de la seva vella Alexandria. I per això en gaudia. Sense ser capaç de reconèixer-ho.

Transports públics (II) el Tram

2009-05-19T16:19:00.000-07:00

Desenes d'alexandrins atesten uns vagons blaus sobre rovellats rails. Els més vells demanen jeure a les acotxades butaques. Els més espavilats es repengen a la cua del darrer vagó per tal d'estalviar-se els 25 centims de gineh que costa el viatge. Els mes joves s'enganxen de la barana de la porta i deixen que el vent colpegi les seves galtes porta enllà. Tot a una frenètica velocitat que fa que casi tothom l'anomeni el camell.

A les parets, enganxines amb les al·leies coràniques del rakub (el viatge) es combinen entre anuncis dissenyats en un word qualsevol i pintades en pinzell que anuncien la prohibició de fumar. El metàl·lic repic d'una moneda a les parets i cadires alerta els viatgers que és l'hora de pagar. El revisor fa sonar unes monedes amb una mà mentre a l'altra hi du un ventall de bitllets curosament classificats. Recull amablement el bitllet, el doblega per la meitat, i se'l col·loca entre els dits, segons el valor, formant un ventall. Un parell de noies velades esclata a riure al primer vagó. Les noies no paren de riure de la cara de borinot que han fet els nois que les enxampaven intentant lligar amb elles a la parada quan han pujat al primer vagó. Allà, desenes de dones assaboreixen de la immunitat de les mirades dels egipcis en un vagó reservat per al seu gènere. A les escales del segon vagó hi dorm un falahiin qualsevol, moments abans que el revisor el desperti d'una coça al costat i el cridi escandalosament.

Aquest sobreexplotat transport alexandrí és el tram, un tramvia que corre al mateix ritme que els seus usuaris. Sense creuar la Diagonal ni picar la T-10. Entre els ploraners edificis de la ciutat, entre els seus embogits carrers, entre mercats que dormen al ras.

Foto: Sergi-Al Ayn

Des d'una finestra

2009-05-17T10:52:00.000-07:00

Um Hamida ha viscut tota la vida al seu carrer Tannis d'Ibrahemiya. Hi va néixer, s'hi va casar, va criar i, avui, quan ja és una vídua amb els fills enfeinats lluny de casa, hi envelleix sense més. I avui en dia, quan ni les forces de les seves cames plenes de varius, primer, ni la forçada moral islàmica, després, li permeten sortir al carrer, veu el món passar a través de la finestra de casa seva. Repenja els seus colzes amb sobreeixit esforç sobre la alta cornisa del finestral, recolza el seu cel·lulític darrere sobre una escorcada cadira i s'aboca a allò que passa mur enllà. I des d'una finestra del carrer Tannis veu el Món passar.

I observa com el Rais Ahmed puja el preu de les fruites del seu carro mòbil a aquells turistes despistats, com la família Gamaal agafa el cotxe per dur la quitxalla a escola cada matí o com el sastre cristià de la cantonada avui sembla que fa deu minuts tard a obrir la seva parada. Com cada dia, a les 10 i 5, pocs minuts després que el Mahmoud i el Haled repiquin amb força les seves bombones de gas a l'espera de que algú estigui acabant d'escurar la seva fent bullir l'aigua de l'últim té.

Des d'una finestra del carrer Tannis, Umm Hamida veu el món passar i convida els porters de tots els edificis a que li expliquin les darreres novetats del carrer. I la fa petar durant hores. I demana als vianants que li comprin aquella cosa o l'altra i que li portin aquell paquet a aquell baobab de l'edifici de més enllà. I sense rubor ni pudícia pregunta a tot aquell qui passa que què estudia, si està casat i quan cobra pel seu treball o paga pel seu pis. “Ah, doncs son molts diners, potser hauries de preguntar per un altre pis a Sporting, carrer enllà”, aconsella banalment.

I des d'allà, sense ni tant sols presentar el seu nom de pila als forasters, viu la senyora Um Hamida. Amagada sota el nom del seu primer fill mascle. Amb els colzes forçadament repenjats sobre la cornisa. Observant el món a través d'una finestra. Una finestra del carrer Tannis d'Ibrahemiya.

Foto: Sergi-Al Ayn

PD: El casament i posterior viatge de noces de l'únic tèncic encarregat del rutinari sistema d'internet al barri d'Ibrahemiya ha provocat la no actualització d'aquest blog fins el dia d'avui. Fins que no ha retornat Mido no hi ha hagut ningú capaç de desfer l'entrellat que penja dels nostres balcons alexandrins.

Per Sant Jordi, Kavafis

2009-04-23T00:41:00.000-07:00

Per celebrar aquest Sant Jordi un recull del millor Kavafis, el gran poeta alexandrí. grecalexandrí per ser precís....

DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit
i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,
amb roses per capçal i llessamins als peus-
així semblen talment els desigs que han passat
sense que els satisfessin; sense una sola nit
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

(Trad. Carles Riba)
UN VELL

Dins un cafè ple de brogit, en un racó,
inclinat sobre la taula, seu un vell,
amb un diari al davant, sense companyia.

I en el desengany de la vellesa miserable,
pensa que fruí molt poc dels seus anys,
llavors que tenia força, eloqüència, bellesa.

Sap que ha envellit molt. Se n’adona, ho comprèn.
I el temps en què era jove li sembla com ahir.
Quin interval tan curt, quin interval tan curt!

I pensa: la Saviesa, ah, com es burlava d’ell,
com hi va confiar sempre, quina follia!
Ella, mesquina, li deia: “Demà. Tens molt de temps”.

Recorda els impulsos que va haver de refrenar i tantes
alegries sacrificades. Ara, cada bona ocasió perduda
es mofa de la seva prudència insensata.

Però a força d’haver reflexionat i recordat tantes coses,
el vell ha quedat ben atordit. I s’aqdorm
recolçant el cap sobre la taula del cafè.

(Trad. Alexis E. Solà)

PER ROMANDRE

Deiva ésser la una de la nit,
o dos quarts de dues.

En un racó de la tavern
darrera de l’envà de fusta.
Fora de nosaltres dos, el local era ben buit.
Un llum de petroli a penes l’il.luminava.
El cambrer, que feia el torn de nit, dormia a la porta.

No ens veia ningú. Però
ja ens havíem excitat de tal manera
que prescindírem de qualsevol precaució.

Els vestits es varen mig obrir –no n’hi havia gaires,
perquè abrasava el divinal mes de juliol.

Plaer de la carn
per entre els vestits mig oberts,
apressada nuesa de la carn... I la seva visió
ha traspassat vint-i-sis anys. I ara arriba
per romandre en aquest poema.

(Trad. Alexis E. Solà)

Feliç Sant Jordi a totdon i tothom!

Fotos: Sergi-Al ayn

Descripcions 2.0

2009-04-04T14:58:00.000-07:00

Una nit descobrint la nostàlgia Alexandrina. Un passeig pel museu dels seus carrers. Converses surrealistes sobre història recent. Sobre història que no torna. Una nit amb alexandrins que es creuen estrangers. Una dia a un barri shaabi. El racisme dels que es creuen tolerants, la tendresa dels que es creuen terroristes. Gent que fuig. Gent a qui no deixen fugir. L’espontaneïtat del carrer. Els contrallums matinals sobre les parades de fruites i peix del suq. Una sheesha. Una carrera enlloc en Mashroua. Un viatge pel temps en tramvia. Les mil cares d’una ciutat. Una nit més brindant amb Sayed Darwish. Controlar el temps. Percebre l’ordre inherent en el caos. Descobrir que el silenci és aquell temps espectacular que separa el takbir del muetzí al trenc de l’alba amb els cinc minuts posteriors.

Viure Alexandria esgota. Desequilibra el més centrat. Enfolleix el més seré. No hi ha dia que no sorprengui. No hi ha dia que no es maleeixi haver arribat aquí. No hi ha dia que no s’agraeixi l’elecció.

Diuen que de l’amor a l’odi hi ha un sol pas. Aquest deu ser Alexandria.

Un Fiat 127 blanc

2009-03-30T14:40:00.000-07:00

Un Fiat 127 blanc. Una llauna de sardines amb motor italià. Aquest va ser el primer cotxe de me mare.

Quan es va treure el carnet de conduir, el meu avi li va regalar un dels primers supermini d’importació que es venien a l’Espanya dels 70. I curosa com és la meva mare el cotxe li va durar una eternitat. Quan jo vaig néixer encara el conduïa pels carrers de Vallcarca. Encara que fos un marrec tinc flaixos del seient de darrera d’aquell Fiat.

Un dia el meu germà, amb 17 anys i encara sense llicència, va agafar el 127 i, com no, el va estampar. El cotxe, com a bona capsa de sardines que era, va quedar fet un cromo. I tot i que jo llavors no passava ni dels 4 anys recordo perfectament aquell munt de ferralla al desguàs preparada per reconvertir-se en a-saber-què.

Prop de 20 anys després he tingut un deja vu. Caminant per la nit d’Ibrahemiya m’he tornat a trobar amb ell. Un Fiat 127 blanc. Aparcat al bell mig d’un carrer desèrtic. Descuradament il·luminat per un fanal fent pampallugues. Amb una matrícula europea traient el nas per sota de la llicència egípcia. Com si no hagués passat ni un dia.

Això és la meva Alexandria. Un Fiat 127 blanc. Un Fiat 127 blanc al bell mig d’un carrer qualsevol en una nit com aquesta.

Una nit com aquesta a l’Alexandria del segle XXI.

Alcohol corànic

2009-03-23T03:23:00.000-07:00

El besha Karim assaboreix fins el darrer centilitre de haram de la seva amarga cervesa. Aparcat en un racó, en silenci i soledat, degusta la mil·lenària beguda egípcia més internacional mentre ressonen per les parets oblidades melodies d’un llaüt tocat per un vell borratxo. De repent, el telèfon del besha sona sens parar. Alahu akbar. Els minúsculs altaveus del seu Nokia fan ressonar el takbir corànics fins que decideix a respondre la trucada.

Vet aquí el joc hipòcrita de la moral. Un joc en el que important no és el que és sinó el que la gent pensa que és. I és així com es compren i venen silencis. Als temples dels vicis prohibits ningú hi veu res. I quan se’n surt, ja ningú sap res.

I per això quan algú compra en una tenda una llauna o ampolla del monopolístic alcohol Heineken a Egipte, se l’emporta amagat rere una opaca bossa,. Com si se sortís d’un centre de venopunció amb la metadona sota l’aixella. Tal qual.

Misteris religiosos. No exclusivament musulmans. No ens enganyéssim.

Ahua

2009-03-15T00:29:00.000-07:00

El jove Ahmed juga a temptar la gravetat amb la seva safata plena de gots amb el cul ple de marro pels carrers d’Ibrahemiya. La mou a dreta i esquerra. Fins i tot la posa perpendicular al terra. Però res. Els gots segueixen inexplicablement imantats al seu company metàl·lic mentre el jove garçon sorteja sots a terra, vells asseguts al mig de la vorera i cotxes aparcats de les formes més inversemblantment possibles.

N’Abdu s’eixuga la suor davant el seu inefable company de treball. Un desballestat calefactor que treballa més de 12 hores per dia i que ja devia escalfar l’aigua del té en els temps de Mehmet Ali i el general Espartero. I mentre serveix l’aigua bullent sobre els gots plens de té segueix escridassant als clients de cada dia. “Ezayek ya besha?!”, “Saba’j al fuul ya efendi!”...

Els clients seuen en taules de mig metre quadrat, xarrupant el seu té mentre deixen passar les hores. De fons, la pel·lícula americana de torn, la sèrie televisiva egípcia del moment o en alguns llocs fins i tot les millors recitacions coràniques. El tictac de fons, un espectacular compàs rítmic, marca la velocitat del cafè. Impulsius colpejos sobre la taula en el cas del dominó, suaus repics del dau sobre la taula del backgamon. Airades discussions sobre les regles del joc, sobre les trampes del senyor Farid o sobre la banalitat més trivial, en la majoria dels casos. Espectadors seguint el desenvolupar del frenètic joc. Fins i tot del més poc emocionant que un s’hagi trobat en sa vida, la tauila. I abans que ningú els expliqui el perill de fumar-se un cigar amb filtre fumen dia rere dia shishes del tabac més negre que un hagi ensumat en sa vida. I veuen passar el temps. Davant la taula del cafè. Sense més. Assaborint cada segon amb més delit del que pipegen la seva sheesha diària.

Mel i llàgrimes

2009-03-11T08:34:00.000-07:00

Caminant pels carrers de la nostàlgia alexandrina un troba la ràbia amb que alguns recorden el seu passat. És la nostàlgia d’uns, no la de tots, però expressa un viatge en la memòria d’aquesta ciutat. Un passat que va fer un salt brusc en un moment i va deixar enrere generacions que avui semblen voler viure d’aquell dolç record.

En els viatges de la nit un pot trobar converses apassionants sobre el passat alexandrí. Per uns instants un viatja a aquella ciutat apassionada relatada als contes de Durrell, al lluïment dels seus carrers i cafès colonials, a la retina col·lectiva d’una generació que es pregunta on és la ciutat que els va veure créixer. Com en la mirada perduda que sovint et destapa la bella Marise. De la seva boca surten amb delícia paraules en francès, àrab, espanyol, anglès, fins i tot en l’arameu de les oracions maronites. Filla del Líban, d’Itàlia, de Grècia. En un bocí també de Barcelona. Filla de l’Alexandria més pura. D’una de les moltes Alexandries que et destapa aquest racó de món.

Marise, però, viu amarada pel record d’una infància que ja no troba als carrers de la ciutat. Mentre mostra les fotos de la seva bellíssima mare amb l’esquena descoberta sopant a la Corniche dels anys 40 assegura que aquesta ja no és “la meva ciutat; no la reconec”. Posa l’exemple de la seva àvia, una feminista libanesa que va arribar a Alexandria per a ser professora a finals del segle XIX. Recorda els seus viatges en tramvia en camises de tirants, renega de la actual ignorància col·lectiva i lamenta el dia en que les coses van començar a canviar. “Per a pitjor”, subratlla. Un moment que es va trencar 20-30 anys enrere i que coincideix en el temps amb la massiva immigració de treballadors egipcis a l’Aràbia Saudí. El viatge col·lectiu d’una generació que va marxar amb la maleta buida i va tornar amb la dona velada i la versió més rància d’interpretació corànica. “La meva mare va marxar amb tirants a viure a Meca i va tornar completament velada” recorda resignat l’Ahmed. Els petrodòlars van canviar una ciutat, un país. I amb la subvenció de Wall Street es va convertir l’avantguardista ciutat d’Alexandria, un punt de trobada de civilitzacions, en un mar de rècords amarats de nostàlgia, “Cor dels records impregnats de mel i llàgrimes”, dolça metàfora que amara els porus d’aquest indret mediterrani.

Foto: Sergi Cardona

Mohammed Ahmed

2009-03-07T22:39:00.001-08:00

A un costat, un exèrcit d’egipcis afamats s’amuntega al voltant d’un caixer, tancat en una gàbia amb la seva caixa enregistradora, etzibant-li les comandes a tort i dret com si fossin apostes per a la carrera de les 5. La màquina vomita els tiquets al ritme que l’impassible caixer els va recollint i teclejant-ne nous imports. Al seu costat, rere un mostrador, un exèrcit de treballadors amb davantal es dediquen a anar preparant, completant i servint els entrepans de falafel i ful amb maquinal displicència. Harmoniosa però ridícula poesia que faria les delícies d’un Adam Smith qualsevol. A l’altre costat, un altre exèrcit, ara de cambrers, barallant-se sense vergonya per la propina del comensal davant un reguitzell de taules preparades per a un ràpid tiberi, la versió més aproximada que un es pugui trobar d’un bar de menú a una ciutat com aquesta.

Benvinguts a Mohammed Ahmed, el rei del falafel i el fuul alexandrí. Diuen que la cultura àrab no és gaire nostrada en això dels restaurants. Els orígens nòmades han fet que s’arrelés l’hospitalitat i això de menjar fora es convertís en una frivolitat inabastable. Per a què tenir restaurants si vagis on vagis segur que coneixes algú que coneix algú que segur que t’acollirà amb els braços oberts i t’afartarà fins a rebentar-te sense acceptar un no per resposta? El resultat és, en contrast amb Europa, una enorme absència de restaurants. Hi ha, però, una excepció: el menjar ràpid. I un rei, l’Elvis dels entrepans de pita. Mohammed Ahmed.

No deu haver persona que hagi passat per Alexandria més d’una setmana sense trepitjar aquest cèntric indret, reclam turístic de segon grau després de la famosa Biblioteca. El flux de gent és continu a qualsevol moment del dia. Egipcis entrant i sortint; turistes embadalits llegint-se la carta; cambrers corrent amunt i avall i sermonejant la clientela. Gent endrapant fins a 8 plats diferents a la vegada, taules encolomades fins al darrer racó, plats corrent amunt i avall davant l’agraciada expectació dels ràpids comensals, que venen i van al mateix ritme de les comandes. Velocitats que no deixen ni respirar ni fer una visita cordial al Roca sense por a que es refredi el que acabes de demanar no fa ni 2 minuts. Dones ninkhabs, tapades fins les orelles, barallant-se graciosament amb el seu vel per fer-se venir a la boca un bocí de l’àpat. Tahina, falafel, amanides i les varietats de fuul marca de la casa. Sense possiblement ni plantejar-s’ho Mohamed Ahmed faria les delícies del vegetarià més ascèptic. Tant sols els ous i les truites trencarien l’harmonia al vegà més convençut.

I per damunt dels nostres caps... la Sofia. Retrats de la Reina Sofia menjant en una d’aquestes taules presideixen les diverses sales del restaurant. La dona devia tenir ganes de rememorar la seva etapa estudiantil, que es va desenvolupar en part a Alexandria quan la grega no era més que una princeseta amb el seu CV circulant per les cases reials de mitja Europa a la recerca de consort. En una obsessió servicial del propietari, fins i tot a la carta destaca una notícia del diari sobre la visita de la grega al restaurant. “Allunyada del protocol reial la Reina d’Espanya va visitar el restaurant alexandrí Mohamed Ahmed...” I és que hi ha gent de la que un no se’n lliura ni anant a l’altra punta del planeta....

PD: Ara, ja es pot ben dir que la Reina de España no va gastar ni un segon en explicar als cuiners que la truita espanyola no és una truita de verduretes mig crues...

Ira marina, tempesta alexandrina

2009-03-03T09:48:00.000-08:00

Al final ha vingut. Amb nocturnitat i alevosía. Sense avisar. Com el llop, després que ja ningú cregui a Pere, ha acabat arribant.

L’hivern, la gairebé llegendària turmenta alexandrina. Protagonista de les històries urbanes més desconsolades, dels relats literaris més populars. Després de 4 mesos sense fer-se realitat semblaven contes xinesos per a infants pixallits. Els torrents d’aigua, els bassals, el fred glaçant. La ràbia incontrolable del mar encabronat repicant contra la costa. La odissea diària de lluitar contra el vent marí i la patina d’aigua salada sobre la cara camí de la Corniche. Incandescents onades triomfen i engoleixen la docilitat mediterrània. Gargots espumosos sobre la mar blava agermanats amb els irats núvols. Retrat en moviment del brutal temperament del temps alexandrí. Deu ser per això que Durrell deia que el mar és el rellotge de les tardes d’hivern de la ciutat.

I com diu la dita, després del diluvi messiànic arriba la calma paradisíaca. Alexandria se submergeix en un clima primaveral exageradament bipolar. L’aigua converteix les voreres en piscines i els carrers en una cursa d’obstacles amb tutuquisplash inclòs al ritme constant del taxista graciós de torn que amablement et dutxa sense demanar-te permís. Mentrestant, el Govern local se segueix gastant enormes quantitats de diners en les empreses més amigues per arreglar el que ja és nou i deixar tal com estava fa 100, 200 anys enrere allò on mai han construït. Fanals nous on mai va fallar una bombeta, renovat empedrat lluent als carrers on ja brillaven les sandàlies dels opulents, riuades de fang i obscuritat als racons oblidats pel pressupost municipal.

Foto: Sergi Cardona- Al_ayn

Fer el carrer

2009-02-25T13:39:00.000-08:00

Umm Ahmed crida des de la finestra de casa seva, a una quarta planta d’un inert edifici. Veu passar el verdulaire, que esperona amb tota la força del seu pulmó que té els tomàquets a un guineh i que els carbassons semblen de mel, i no dubta a demanar-li dos quilos de tomàquets mentre li pregunta que tal son les patates. “Més bones que el gessamí, ya hagga” assegura ell. La mare d’Ahmed fa baixar parsimoniosament un cistell de vímet, amb els 5 guinehs de la compra a dins, ballant la dansa del cigne entre els balcons. Com gairebé cada dia. El verdulaire pesa amb una balança romana la comanda, la col·loca al cistell, n’etziba tres copets i es cobra la feina feta abans que el cistell reemprengui la bella dansa del cigne en sentit invers.

I mentre el cistell segueix el seu vol parsimoniós farcit de patates i tomàquets que tenen gust de tomàquet el drapaire etziba el seu lema diari megàfon en mà: “Veeeechia, veeeechia!!”. “Saba’h el jaiir” saluda la quiosquera rere un inestable tauló amb els exemplars del dia. Una mica més ferm que el mostrari de bolígrafs sobre el capó d’un Fiat 128 o la capsa de cartró que serveix d’oficina mòbil per qui vulgui fer una trucada per minuts. Amb un llençol al mig del terra, entre riuades de gent que es barallen per uns pantalons, el venedor esperona que els preus son la meitat dels de qualsevol tenda. Y si lo encuentra más barato, le devolvemos su dinero. Des d’una bicicleta mòbil el venedor de fuul omple una bossa al marrec que ha baixat a comprar 3 lliures del deliciós potatge a la mateixa cantonada on es troba la cadira buida de l’ustad Adel. Un element més del mobiliari metropolità alexandrí. Des d’on controla la seva paradeta de taronges i mandarines a la vegada que mira de deixar-se torrar pel sol entre les poques escletxes que filtren els gegants edificis que el rodegen...

Algú pot dir a Jordi Hereu que ens vingui a salvar d’aquesta colla d’incívics? Disculpin les molèsties...

La mesquita del mursiano

2009-02-21T15:06:00.001-08:00

Entre els carrers d’Anfushi, a la vora de la eterna Corniche alexandrina, es troba la mesquita d’Abu el-Abbas el-mursi. És a dir, el murcià. Construïda el 1943 el temple islàmic fa honor a un mestre sufí criat a la murcia andalusí del segle XIII, fugitiu del conflicte religiós ibèric, cultivat religiosament en terra egipci i enterrat sota aquesta mesquita.

Abbu el-Abbas és un impactant exemple d’arquitectura musulmana. Esfereïdorament blanca; imponentment majestuosa. L’espectacular minaret saluda el visitant; el relluent marbre santifica la vista. Curiositats de la vida, però, aquest temple religiós és obra d’arquitectes italians. Empremta, sempre present en l’arquitectura alexandrina, que també es fa notar en una altra popular mesquita de la ciutat obra d’italians. La d’Ibrahim.

Sota la majestuositat dels motius arabescos esculpits en el blanc marbre la vida es fa present. Com una catedral europea en època medieval, la mesquita és centre de tot.

Coixos; mutilats; famèlics esquelets amb cames i gel·laba s’arrepleguen als voltants de la plaça, entre restes d’escombraria, a l’espera de la pietat d’algun bon musulmà. Magres mans s’allarguen reclamant ajuda al compàs dels inconnexes comentaris de bojos desquiciats. De l’interior d’un dels annexes d’Abbu el-Abbas en surt un noi jove amb una bossa plena de pa que serà la tímida guspira d’una ràpida i neta batalla entre els captaires. En enorme contrast, a pocs metres, desenes d’infants riuen descontroladament en rovellades atraccions de fira als peus del temple religiós. Famílies passegen o dinen sobre la gespa del parc al costat d’esplanades on, refermant qualsevol tipus de convenció de gènere, els nois juguen a pilota i les nenes a fer de mares. Fins i tot paradetes de menjar i un petit suq es donen cita a Abbu el-Abbas.

A l’interior del haram, la sala d’oració, es fa el silenci. La Pau. Un grup de joves practiquen cants sufís agafats de les mans. Decorats arabescs fins a l’horitzó de la vista. Inacabables sostres cap a l’infinit del contacte diví. Fins i tot hi ha qui ho aprofita per a fer-hi una becaina. D’altres ho utilitzen com a improvisada sala d’estudi (i no només religiós). No en va, mesquita en àrab és també gama’a, universitat.

Una barrera separa l’espai d’oració masculina de la femenina mentre un cartell indica el bany, on els musulmans poden fer-se l’ablució necessària per iniciar la oració. En un racó, la biblioteca corànica, on els més despistats poden prendre un exemplar d’El Llibre per a la pregària. A un costat, el mihrab, el nínxol que marca la orientació de Meca; a la seva esquerra, el mimbar, des d’on se sol pronunciar la khutba, el sermó. Tot presentat per la bellíssima arquitectura islàmica. Aquest cop representada per un parell d’italians.

Conten els escrits que la primera mesquita es va construir quan la camella de Muhamad (Mahoma) es va detenir lliurement en un erm on s’estaven assecant uns dàtils. La fam del pobre animal va ser interpretada com a voluntat divina i en aquell indret de Yatrib es va construir la primera masjid, mesquita, de l’Islam.

Festeig

2009-02-16T14:53:00.000-08:00

Asseguts en dues cadires al replà de casa. Mengen shawarmes de la paradeta més propera. Tímid vel ella; elegant camisa ell. Cautelosa distància entre tots dos.

A uns pocs metres la porta entreoberta dels porters de l’escala. Als escassos 4 metres quadrats que tenen per habitació i, per extensió, casa. Llar en majúscules. També sopen. “tafatdl!”. Alegres somriures. Fins i tot el fill gran s’ha unit a la trobada familiar. Fan veure que miren una sèrie a televisió. I miren de reüll la parelleta. De fet d’això es tracta. La pobra filla dels porters festeja... a cinc metres d’uns pares que paren compte que ningú es passi un pèl en aquest festeig teledirigit per convencions socials. Wellcome to Egypt, ya ustad...

Anfushi

2009-02-14T16:05:00.001-08:00

En un dels extrems d’Alexandria, en una llengua marina guanyada al mar, molt a la vora d’on es trobava l’antic far, hi ha el popular barri pescador d’Anfushi. Antic barri otomà; testimoni popular dels canvis d’aquesta ciutat, sempre al marge dels moviments benestants alexandrins. Escenari de novel·les mahfuzianes com Miramar, Anfushi és un diamant en brut.

Dolçament decrèpit. Terriblement arraconat. Bellament popular.

Laberíntics carrerons recorren el seu cor, impregnat d’olor a peix. Salnitre esquitxat a les seves façanes, bullici popular sobre els seus carrers. Treballadors remouen el producte del dia i negocien amb comerciants a les pútrides llotges. Desenes de treballadors completen artesanalment espectaculars embarcacions a les drassanes. Torres de fum fugen de les graelles on els cuiners rosteixen els peixos del dia. Peixaters ambulants escuren la gargamella amb els lemes de la setmana. “Rogers com la mel!”. “Calamars com el jessamí!”. “Dolcíssimes tallarines!”

Gumruk, una part d’aquest barri mariner, va ser, com la Barceloneta, guanyat artificialment al mar per tal de connectar l’antiga illa d’Anfushi amb la resta d’Alexandria. I la resta del barri recorda enormement l’antic barri mariner barceloní. Popular, sovint no massa ben considerat, l’alta societat alexandrina només s’hi apropa a menjar peix. I encara. Però desprèn el mateix encant que el barri barceloní. La Barceloneta ha passat de ser un lloc repudiat per la societat benestant catalana a ser un dels racons de moda de La botiga més gran del món. Darrer objectiu dels taurons especulatius catalans. Qui sap el futur que depara als carrers d’Afunshi...

foto: Stefan Greens

Mahatat Misr

2009-02-09T11:29:00.000-08:00

Mahatat Misr, l’estació principal de Trens d’Alexandria, es troba a la cèntrica midan Ghomuriya (plaça de la República) a pocs metres des d’on Lawrence Durrell cuinava poesia britànica i el seu famós Quartet a primers de segle XX. Les estacions de trens d’arreu son, gairebé sempre, una de les imatges més surrealistes que un es pot trobar a qualsevol ciutat del món. Ja es trobi un a l’Estació de Sants de Barcelona, la Gare de Lyon a París o la Gara Nord de Bucarest. Mahatat Misr (literalment, l’estació d’Egipte) no és una excepció.

L’esplanada que saluda l’espectacular construcció ferroviària s’omple dia i nit de frenètica activitat. A un costat, a pocs metres d’un parc on famílies semblen fer quelcom semblant a passejar, busos i microbusos omplen de caos la jungla d’asfalt alexandrina. Centenars de petites furgonetes van i venen sense aparent lògica al ritme que recullen, sovint sobre la marxa i amb la porta oberta, els seus passatgers. Crits trepitjats de destins. “Caire!”. “Abu Qir!”. “Tanta!”. Com un formiguer busos corren, s’entrecreuen, assetgen els vianants, es colen pel camí del tramvia i es fan un lloc entre el mar de gent que omple Midan Ghomuriya.

A les vores, entre remolins d’escombraries eternament sense recollir, venedors sense llicència ofereixen des de sabates fins a tabac passant per peix o cinturons. Dones amb gel·laba seuen a terra mentre venen formatge fresc i cridaners venedors de jocs infantils assetgen les oïdes dels transeünts ocasionals al crit de “tot a una lliura!”. Tant sols l’ocasional i rutinari passeig de la parella policial trenca per uns segons l’estampa. Una dona alerta de la indesitjada visita en el temps suficient que una anciana es carregui la bujola metàl·lica plena de formatge fresc al cap i l’assetjador de joguines a un euro aixequi el seu enorme i atestat carro i corrin avinguda avall, mentre algú crida que vigilin amb els cotxes. 2 minuts son el temps suficient per a que la riallera parella policial compleixi el protocol i els top mantes tornin al seu lloc com si res no hagués passat. Els bigotuts policies, però, s’entretenen més avall amb un venedor que no s’ha adonat de res. L’home s’entropessa mirant de col·locar els estúpids objectes que ven en una bossa d’escombraries davant els sobreactuats crits dels policies i la mirada curiosa de tota la plebe alexandrina.

A un costat, més perennes parades acaben de completar el retrat de la plaça ferroviària. Seguint el rastre del tramvia, aprofitant el triangle que deixa l’encreuament de dues víes, s’atesten parades de la roba més variada. Sabates de tots els colors i jaquetes de cuir acaricien el pas del tramvia mentre el retrovisor gairebé tomba un maniquí perfectament maquejat. Una tenda de pantalons texans esdevé una impròpia parada del trajecte. Connexió amb la Línea 3 tancada per obres. Entre ells, asfixiants passadissos interconnecten el mercadillo amb cafès en els llocs més impensats. Mentre desenes de televisors amb els volums al màxim reprodueixen les pel·lícules americanes de torn de la televisió per cable, la gent es pren tés i fuma sheeshas amb els colzes sobre els productes de la tenda més propera. Metres més enllà comença un impressionant i inacabable mercat on fruites, peixos i verdures es mengen el client i no a la inversa. Estrets passadissos que configuren el retrat prototípic del que un imagina com un mercat àrab i que condueixen, altre cop, allà on els autobusos i microbusos converteixen el caos en rutina.

I es mira d’assimilar la imatge retratada. Calen sols 10 minuts provant d’assimilar aquest moviment humà, aquesta inassimilable bogeria, per comprovar que, sovint, els filòsofs tenen raó. Per increïble que sigui el dantesc espectacle, l’incongruent moviment humà es reconfigura per si mateix. I el caos es converteix, com per art de màgia, en un perfecte equilibri. En l’ordre perfecte de les coses. En allò contrari al que semblava tan sols 5 minuts abans. El caos esdevé ordre. Esdevé una perfecta poesia visual. I l’anarquia esdevé un compensat equilibri natural.

Funcionaris

2009-02-05T08:28:00.000-08:00

Hi ha una cosa encara més internacional que la Coca-cola, el Mcdonald’s o les rentadores que fan desaparèixer les parelles dels mitjons. Hi ha una cosa la ràbia per la qual és segurament compartida per la immensa majoria de la humanitat (segurament per enveja, perquè negar-ho) i que té un nom que no fa gaire honor al seu origen etimològic: Funcionariat. I si 12 de cada 10 cardiòlegs recomanen no topar-se gaire sovint amb aquests “treballadors” en el món occidental, poc falta que expliqui què pot succeir en un lloc com Egipte.

La oficina de passaports d’Alexandria és un edifici de dues plantes al carrer Talaat Harb. El descontrol ja es troba sols posar el primer peu a l’entrada, on centenars d’egipcis fan cua a l’estil local. Estampa similar a la del tràfic més esbojarrat d’El Caire en hora punta. Sense cotxes i sense clàxons, és clar. Cosa que s’agraeix. He dit “sols posar el primer peu a l’entrada” però, en realitat, menteixo. L’atotzinament de la primera planta provoca que fins i tot algunes taules estiguin a la vorera del davant, al bell mig del carrer, amb el seu funcionari estampant mata-segells sobre piles de dossiers al costat de fotocopiadores que treballen a tot drap entre el moviment urbà quotidià.

La segona planta, però, està reservada als estrangers. Possibles privilegis d’herència colonial, aquesta sembla, en comparació, un autèntic mar en calma. Però a Egipte res és com sembla a primer cop d’ull. Vuit finestres numerades, amb l’incomprensible oblit del 2 i el 6, rera els quals impassibles funcionaris fan córrer a ritme marcial els estrangers que reclamen estampes de visat als seus passaports. Refugiats sudanesos, turistes occidentals i una mar de ciutadans dels més variats països àrabs van finestra amunt, finestra avall rebuscant formularis, afegint fotografies i carregant fotocopies dels seus respectius documents d’identitat. A l’altre costat del vidre la vida es pren a un altre ritme. Un funcionari s’estressa rellegint Al ahram mentre assaboreix extenuat el sabor d’una cigarreta i un altre badalla mentre segella mecànicament i a ritme de camell una pila de dossiers. En una sala apartada, sota un escandalosament descolorit retrat de Mubarak i un quadre amb els 99 noms d’Al·lah, el rais (llegeixis director) de l’oficina de passaports s’estressa menjant unes pipes. Vestit de protocol·lari negre policial i amb igualment protocol·lari bigoti policial. A un costat, un ridícul vestidor, a l’altre l’únic ordinador de tot el centre. Apagat, evidentment. Segurament per complir amb el protocol de Kioto. Sic.

I com Astèrix mirant de superar la més dura de les dotze proves, una baralla titànica contra el mecanisme funcionarial té lloc en aquesta segona planta. De la guixeta 3 a la 8 i de la 8 a la 4 abans de tornar a la 3 per omplir un formulari que reclamen a la 8. Fotocòpies, fotos de carnet i formularis preguntant creences religioses. Esperar i més esperar a persones que, en realitat, no han d’arribar perquè ja estan allà. Però no deu ser el bon moment. Si una norma no escrita a Espanya recomana no visitar un centre públic en la difícilment establerta hora d’esmorzar, a Egipte el que és preferible és no arribar a l’hora de la oració. Un funcionari estén tot de catifes pels passadissos del recinte minuts abans que tots els funcionaris (homes) es postrin de cara a la Meca i, curiositats de l’arquitectura, de cul als seus llocs de treball.

I un cop s’acaba la oració, san tornem-hi. De la guixeta 8 a la 3 i de la 3 a la 4 abans de tornar a la 8 per donar el refotut formulari. Esperar a gent que no ha de venir. I just un segon abans que un estigui disposat a trencar el vidre, posar un peu sobre la taula i amenaçar de mort el funcionariat egipci amb un kalashnikov rus, la dolça treballadora, amb un somriure d’orella a orella, esbossa el lema internacional del funcionariat:

-Vuelva usted mañana!

fotos: Sergi Cardona

Transports Públics (I)

2009-01-31T09:37:00.000-08:00

Imaginis un front marí de més de 20 quilòmetres de llarg. A una banda, el Mediterrani; de l’altra, fantasmagòriques construccions victorianes atacades pel temps. Escatats edificis, testimoni secular de la poca docilitat de la brisa marina, es combinen amb moderns complexes, testimoni de la poca docilitat humana. Això és la Corniche, el passeig marítim alexandrí. Postal napolitana però en versió egípcia. Mataró versió Eixample barceloní, si es vol. Sense Renfe i sense Nacional II, però amb més de 5 carrils per banda que la anarquia automobilística local pot convertir en el doble. Cotxes gambant a 70-80 quilòmetres hora davant atònits vianants que es juguen la pell mirant d’arribar a l’altra banda. L’esport local de risc és aquest. Creuar un carrer un dia qualsevol.

I en una ciutat en que càlculs poc científics diuen que viuen 7 milions de persones arrambades a una fina línea de mar, sorgeix un peculiar mitjà de transport. Desenes, centenars de petites vagonetes corren Corniche amunt, Corniche avall. Versió Alexandrina de la Línea Blava del metro. És la popular Mashrou’a, versió local del taxi col·lectiu. 15 persones atestades en una vagoneta privada, aprofitant els racons més minúsculs per entaforar-hi una cadireta, que per uns pocs cèntims et transporta arreu de la ciutat. I més enllà. Les sortides als passos subterranis juguen a ser improvisades parades de la vagoneta. Futurs clients juguen a fer mímica a les voreres tot cridant l’atenció del conductor. Un conductor, no cal dir-ho, que faria les delícies de qualsevol examinador de la DGT. Mentre indica el destí assenyalant intermitentment el volant amb una mà, amb l’altra aguanta i recompta sense parar els bitllets, a la vegada que encara és capaç de fer sonar el clàxon i maleir, molt musulmanament, el conductor del davant, del darrere i fins i tot el que està 200 metres més enllà. Tot mentre algú mira de cridar-li que pari a un costat, lausamah, mirant d’esquivar la famosa sordera del conductor de Mashrou’a. Tot un art sobre rodes que per poc menys de 15 cèntims d’euro permet recórrer Alexandria sencera. Ins’ha’al·lah!

Foto: Sergi Cardona

Descripcions

2009-01-27T10:50:00.000-08:00

Si en uns mots encreuats hagués mai de trobar un adjectiu que descrivís Alexandria no tindria cap mena de dubte. “Cor dels records impregnats de mel i llàgrimes” que deia Mahfouz, la capital egípcia del Mediterrani és pura Nostàlgia. Així. En majúscules.

Caminar pels seus carrers, comprar en els seus mercats, parlar amb els seus vilatans es no sols transportar-se pel túnel del temps a temps pretèrits, és també deixar-se endur per una difícilment explicable sensació de nostàlgia que ho impregna tot. És el que els castellans diuen melancolía. Record d’un temps passat que tots rememoren amb una llagrimeta als ulls, malgrat que mai les coses fossin com les solen explicar.

Alexandria ho va tenir tot. Fins i tot una de les set meravelles del Món Antic que, com la majoria de coses en aquesta ciutat, va acabar enfonsant-se en el fons marí i en la retina col·lectiva dels seus vilatans. Però avui no és res d’això. Una destruïda ciutat, capital de res i per res i que encara sembla voler viure de rèdits passats.

Forster deia que Alexandria no té res d’interessant per sí mateix però que “resulta fascinant quan s’observa des del passat”. I és veritat. Un passeig pels seus carrers és fer-ho per centenars d’impressionants edificis victorians vinguts a menys. Alguns encara viuen com a centres consulars o diplomàtics de països europeus que encara inverteixen en relacions burocràtiques amb el passat alexandrí. Monuments quotidians que, escatats pel pas del temps semblen plorar i cantar velles cançons dels temps passats. Brindant pels temps de la independència de Zaghloul, pels temps de la Revolució nasserista o, si es permet, pels poemes i llibres dels Kavafis, Durrell o Forster.

Alexandria no té res. Absolutament res. Ni tan sols una moderna biblioteca ho dissimula. Però hi ha alguna cosa amagada que atrau. Quan es viatja en taxis Lada d’època comunista, escoltant els sermons d’un conductor que, insultant el president Mubarak, reclama on son els diners de la nacionalització de Sues. Quan es passeja a ritme de Falcó Mil·lenari per les 3 úniques emissores de la FM egípcia (que només emeten ràdionovel·les i cançons folklòriques dels 50 on ressona encara el repicar del vinil sobre el tocadiscos). O quan, canviant els millors acudits d’Eugenio i Arévalo pels cants del muetzí de moda, piles de casettes s’amunteguen a les tendes de discos al costat de paradetes on encara es poden trobar VHS i, si ens apurem, alguna cinta Beta. O els seus mobles nous que recorden tant els de la iaia; els seus cafès colonials atestats de gent sense res a fer; bars on la decoració sembla treta d’un decorat de Hollywood i on fa la impressió que en d'un moment a un altre surti un Sam qualsevol i la torni a tocar. Com si un rellotge hagués aturat el temps de la ciutat durant 30 o 40 anys. Tot mentre un nonagenari et recorda, tot pipejant la seva sheesha, aquells temps passats en que Alexandria era alguna cosa.

Foto: Sergi Cardona

Gaza a Alexandria

2009-01-19T16:43:00.000-08:00

En Mohamed senyala desconsolat el televisor mentre acaba d’amassar una bola més de falafel. Aixeca les mans, dóna voltes al voltant dels clients i no para de repetir lamentacions inintel·ligibles en veu baixa barrejats amb altisonants crits de “shuf, shuf” (mira, mira) senyalant la capsa tonta. Subratlla cadascuna de les paraules que surten impreses sota l’elegant presentadora i encara més les seves xifres. Al Jazeera dóna més de 1 300 morts, evidentment tots palestins i que ells anomenen màrtirs (sha’hiid).

En un país on quasi totes les ànimes miren cap a La Meca 5 cops per dia, en el darrer mes les parabòliques han enfocat cap a Doha, seu de la televisió àrab. Prenent un té a un cafè colonial, comprant aigua a la cantonada o anant a recarregar el mòbil al centre de la ciutat, gairebé sempre el protagonista de fons, amb àrabs embobats al seu curiòs magnetisme al davant, era Al Jazeera. El canal, en una acció entre cínica i brillant, ha apostat fort per la invasió israeliana a Gaza per recuperar el prestigi perdut en el món àrab els darrers temps. Fins i tot han fet córrer per internet la versió copyleft dels vídeos no editats de les seves filmacions, les úniques d’una cadena internacional des del cor de Gaza.

Però en la guerra per l’audiència sembla que tot s’hi val. Amagant qualsevol codi deontològic sota el coixí ha recorregut a la dita de fer de la veritat la primera víctima d’una guerra. O si més no la equitat i la moderació. Com si fos del tot necessari; espectaculars presentacions de غزة تحت النار (Gaza sota el foc), impactants imatges de bombardejos i corprenedores imatges de mares i nens plorant, amb el cap ensangonat, entubats a màquines d’assistència o amb doloroses amputacions que s’han posat a la butxaca la conseqüent exaltació de tot el món arabomusulmà.

Als carrers d'Alexandria, la indignació és desigual. Les parades de bufandes ja han afegit al seu stock la darrera sensació de l’hivern alexandrí, la kufiyya palestina, mentre que als supermercats es destaca en la oferta del mes una bandera palestina amb el lema كلنا فلسطين (Tots som palestins) per 3,95 ginehs, uns 54 cèntims. El diaris obren amb espectaculars desplegables dels bombardejos preguntant-se per l’ús israelí d’armes il·legals i les parets son plenes de cartells mimètics amb fotografies corprenedores i angoixants dels diferents gremis i comitès en solidaritat amb Gaza. Manifestacions quasi diàries han pres els carrers amb major o menor incidència. Fa dos divendres fins a 100 000 persones van sortir al carrer a Alexandria. Centenars de manifestants han estat detinguts i desenes han estat empresonats en un intent del govern Mubarak de que la situació no se li escapés de mare. I és que el segell de la oposició religiosa dels Germans Musulmans, dels que el palestí Hamás neix, està darrera de moltes de les mobilitzacions més importants.

Mentrestant, Mohamed segueix bramant per la barbàrie a Gaza. Es pregunta perquè el seu govern no obre definitivament la frontera de Rafah, quin tracte té el seu govern amb Tel Aviv i què hi feia Livni el dia abans de l’inici de l’atac a El Caire. Torna a senyalar el televisor mentre pronuncia coses inintel·ligibles. Blasma les tropes israelianes que sembla que enfilen el camí de tornada. S’apaga momentàniament el foc sobre Gaza i Mohamed torna a fregir els seus falafels.

Al Jazeera comenta noves xifres, que passen més desapercebudes. Encara que sembli difícil, amb encara més zeros. Algú sap qui s’encarregarà de la reconstrucció? Pregunta de trivial.

Per cert que a primers de gener vam col·laborar amb un article a La directa número 121 sobre les reaccions egípcies a la invasió de Gaza. El podeu llegir aquí.

Hasan

2009-01-16T02:41:00.000-08:00

El Hasan és un jove bereber d’uns trentapocs anys d’edat. És natural de Baiid-ain, a 20 quilòmetres del centre de Siwa i, com molts dels habitants de l’oasi, els seus orígens es troben a cavall de la peculiarment rectilínia frontera egipciolíbia. Ens recull a les onze tocades a la porta de l’hotel Al-kilany de Siwa, junt amb una italiana i una albanesa que vàrem conèixer a l’accidentada arribada a l’oasi. Carrega tots els artefactes a la vaca del seu 4x4, destartalada taula d’snow

inclosa per llançar-se per la sorra, i engega el motor.

El Hasan té un vici. Conduir per les dunes. I segons afirma porta 5 dies sense saciar-lo per una travesia amb uns turistes fins a Marsah Matrouh “que no m’ha permès tocar-ne ni una”, assegura disgustat. I tant bon punt els primers grans de sorra passen sota el seu Land Cruisier, petja l’accelerador i aferma la seva mà al canvi de marxes.

Duna amunt, duna avall, el París Dakar sembla no haver marxat d’Àfrica enguany i tenir-nos a nosaltres 5 d’improvisats protagonistes. Frenada larga, arrrrasss. Amb la banda sonora del seu telèfon mòbil de fons (que es caracteritza per tenir temes inacabats de música bereber que no duren ni 30 segons), prem l’accelerador. Evita totes les roderes marcades i prova les mil i una, tot mirant d’impressionar el parell de noies que ens acompanyen. El resultat, però, és força desigual. Mentre una brama posseïda per l’adrenalina (sic) l’altra ha començat a preguntar per Buda, Mahoma i Vishnu després de resar 4 paresnostres enganxada a la butaca. “That’s not funny” comença a somicar mentre la seva amiga ja reclama d’agafar el volant del Toyota. Després de fer una parada a dalt d’una quilomètrica muntanya de sorra fins i tot prefereix baixar-la a peu abans que fer-la brincant dalt d’un cotxe amb tan indesitjable pilot.

Però tant de Rally acaba passant factura i enmig d’un mar de dunes el pneumàtic diu “aquí em quedo” i comença a escopir tot l’aire que porta a dins. Cap problema. En poc més del que trigaríem a col·locar els triangles enmig de l’AP7 la majoria de lectors d’aquest blog, en Hasan aconsegueix posar el gat a les dunes, treure la sorra sota la roda amb una pala i canviar el pneumàtic sencer. De fet li dóna temps a equivocar-se, veure que no ha triat un bon lloc i moure el cotxe 100 metres per completar la operació. Tot sense una brisa de vida en l’horitzó. I sense trucar el RAC.

La travessa es completa duent-nos a un racó per veure la posta de sol. “That’s my place” assegura sorneguer, abans de deixar-nos en un idíl·lic lloc on tant sols li falta un cartell on posi “Espai patrocinat per Kodak”. Mentre el sol es pon en l’horitzó, pintant de colors el mar de dunes i les espectaculars muntanyes calcàries pentinades per segles de vent i segurament prehistòriques corrents marines, el Hasan mira de fer els últims intents de lligar amb la pobre albanesa a qui encara no li han tornat del tot els colors després del rally d’avui. Tot i haver triat el lloc amb causa, no tindrà èxit. Tant sols quan ho tingui clar tornarà a fer cas als dos pixapins que han gaudit com nens fent bots per les dunes.

fotos: Sergi Cardona

Siwa

2009-01-14T08:25:00.000-08:00

Al bell mig del desert occidental libi. Entre el mar de dunes i la depressió de Qattara. A més de 300 quilòmetres de qualsevol indret amb vida, sorgeix Siwa. L’oasi està situat en una depressió 12 metres per sota del nivell del mar que fa que, a part d’un parell de llacs, apareguin milers d’oliveres, creixin palmeres datileres i brollin arreu desenes de fonts naturals d’aigua. De fet les més importants companyies egípcies embotelladores del preuat líquid es troben, paradoxalment, en aquest punt del desert i l’aigua de Siwa és famosa arreu del país i exportada en quantitat a Europa.

Els 350 quilòmetres que la separen de Marsah Matrouh i que avui es recorren amb més o menys comoditat a través de l’asfalt eren una autèntica entelèquia tant sols unes dècades enrera. La carretera es va inaugurar el 1985 i l’única connexió possible anterior era emulant el bíblic Moisés, el que pot donar una dimensió de l’aïllament en el que ha viscut durant segles la zona. Una bona mostra és avui en dia el poble de Siwa.

La tranquil·litat de la vila només es veu trencada pels crits de burros arriats per infants que encara no saben ni comptar fins a deu i sobredecorades motocicletes xineses que recorren les places davant la inexpressiva mirada dels més ancians. Carrers sense asfalt, extensions de cases a mig-mai acabar i la sempre inquietant presència de les ombres humanes que son les dones de Siwa. Anònimes figures amagades sota pal·li, que de ben segur devien inspirar algun atretzista del Senyor dels anells i que configuren la part més exòtica i també desapassionant del retrat de l’oasi. Però no és l’única.

El canvi que la ciutat ha experimentat amb l’arribada recent del turisme és palpable. El poble és ple de guiris amb pell de gamba, uns emulant Verano azul amb bicicletes i els altres de paquet en simpàtics taxi-burros decorats amb cartells de hello, hello o welcom to siwa. Tendes de manufactures, restaurants i resorts fins avorrir, cartells en anglès promocionant viatges en 4x4 per les dunes. Tot palpablement recent. La quantitat d’hotels només se supera per la de mesquites. I vist que en temporada alta la majoria (d’hostals) es troben buits, la xifra és del tot desproporcionada. Ja veieu que això del turisme ens acompanya fins al lloc més recòndit.

Tot sota la sempre atenta mirada de l’imponent Shali, laberíntica fortalesa medieval bereber feta amb el kershef (barreja de sal i sorra) i que 3 inesperats dies de tempesta van destrossar a primers de segle. El Shali és avui testimoni preferent de tot allò que succeeix a l’oasi. I és que Siwa té un encant especial. La candidesa de la seva gent. La tranquil·litat de la seva vida. La bellesa dels seus paisatges. La musicalitat del siwi, la seva llengua bereber. L’encant de les seves postes de sol. La dolçor dels seus dàtils. La seva història, barrejada entre els orígens de la humanitat, Alexandre el gran o Cleopatra...

Fotos: Sergi Cardona

Camí del no-res

2009-01-11T14:33:00.000-08:00

Mau’af al gadiid (la nova parada) és una de les principals estacions d’autobusos d’Alexandria. Situada als afores de la ciutat, a tocar d’un enorme Carrefour on els egipcis amb possibilitats omplen els carros fins a vessar i s’atiborren d’hamburgueses de fast food occidental, té tot el que una estació pot necessitar. Brutícia, gent cridant les destinacions i mosques colloneres que s’ofereixen a dur-te fins a la fi del món per un preu que se suposa arreglat però que acabarà sent més del que pagui la tripulació completa de l’autobús oficial. Sota el crit accelerat de “Matrough, Matrough” i a les portes d’un reciclat autobús de la oficial West and Middle Delta Bus company el nostre conductor ens indica quin és l’artil·lugi que busquem. El nostre destí és, a 600 quilòmetres i 8 hores de camí, Siwa, un recòndit oasi al bell mig del desert occidental libi. Exòtic destí dels nostres primers dies de l’any.

Amb sorprenent puntualitat (influència britànica, potser) arrenca el motor d’un vehicle que també té tot el que es pot demanar. Si més no en aquest país. Fil musical amb els millors hits corànics, VHSs d’embrutadíssims capçals i horteríssimes modernes pel·lícules locals que fan venir mal de cap i una descarada absència de qualsevol tipus de sistema de calefacció. I és que qui encara cregui que al desert hi fa sempre calor i s’hi rosteixen les salamandres que es rellegeixi els seus Vacaciones Santillana. A mitja nit la temperatura comença a baixar estrepitosament fins a tocar els zero graus i el fred cala a les pells dels nostres apreciats pixapins. Així tenim l’estampa dels nostres desvetllats guiris, de camí al desert, amb els peus glaçats i escoltant un fil musical que ha passat del Best-Al·lahu-hits als roncs d’un ben farcit egipci.

Però la història no acaba aquí. Sense massa explicacions el conductor comença a minorar la marxa del vehicle. El que era un autocar navegant a tota vela una eterna carretera en línea recta es converteix en un destartalat carruatge a pas de camell per una encara eterna carretera. Passats 5 minuts, just després que algú hagi preguntat a quina hora arribarem, sembla que el camell diu que no en vol més, de caminar, i es para en sec. Tot davant la sorprenent indiferència de la majoria de passatgers. És més, un cop el conductor decideix baixar a veure què passa, alguns aprofiten l’avinentesa més per estirar les cames que per inspeccionar que coi passa a aquesta ferralla amb rodes. Fins i tot els cotxes que es creuen pel camí semblen indiferents a l’espectacle. Tot al bell mig del no-res.

Dunes a banda i banda. El sol que comença a treure el nas per l’horitzó. Una inacabable carretera que no entreveu cap rastre de vida en quilòmetres. Un fred que frapa. El que seria una bella estampa es converteix en una incòmoda fotografia que, si no fos per la tranquil·litat amb que s’ho prenen els autòctons, de ben segur seria paranoia. El conductor reengega la màquina altre cop. A pas de tortuga la ferralla avança, però pocs metres més enllà el motor es torna a ofegar. Cada 3-5 quilòmetres la mateixa escena. El conductor sembla tenir-hi traça i juga virtuosament amb el pòsit de benzina fins a fer caminar el vehicle uns metres més. Vint minuts després, a uns frenètics 4 quilometres per hora, passem pels primers palmerars. El cotxe torna a parar. Més enllà, a 3 per hora, passem per davant dels camps d’entrenament que l’exèrcit egipci té a la zona. I el cotxe es para a les portes del centre. Davant la ridícula estampa d’uns descoreografiats joves, en servei militar obligatori, mirant de fer els exercicis. Irònica versió de la Jaqueta metàl·lica de Kubrick. Evidentment, ningú s’hi immuta. I així fins que es recorren els darrers 30 quilòmetres del nostre camí. A menys de dos quilometres per hora, amb carros de burros conduits per nens que no aixequen un pam de terra avançant-nos com si res, el carruatge entra somicant a la plaça del poble. Com en una pel·lícula siciliana. Davant la indiferència dels presents. Deu ser que hi estan acostumats.

Ja som a Siwa. Un petit paradís. El viatge s’ho mereix.

El Món és un clam contra la barbàrie

2009-01-11T00:58:00.000-08:00

Les bombes continuen caient sobre Gaza. Ja son més de 850 les víctimes mortals d'aquesta barbàrie. El món sencer és un clam reclamant aturar aquest combat. Barcelona ha tornat a demostrar la seva solidaritat (cròniques a Kaosenlared.net, Vilaweb) mentre les manifestacions a Egipte i arreu no tenen aturador. El número d'aquesta setmana de La Directa (121) publica un article nostre (foto del Sergi i text meu) sobre la reacció egícpia a l'atac.

Nosaltres, mentrestant, hem estat una setmana tastant la realitat profunda de l'oasis de Siwa, a vuit hores d'autobús d'Alexandria (si res no falla, és clar). Però ho deixarem per la propera...

Continua la massacre

2008-12-30T17:03:00.000-08:00

Prop de 400 víctimes mortals. Al menys mig centenar son civils. Més de miler i mig de ferits. I les xifres augmenten. El sagnant atac israelí a la franja de Gaza ha commocionat l’opinió pública internacional. Arreu del Món s’han sentit veus de rebuig al brutal atac sionista, en especial al món àrab. Egipte, un dels epicentres del conflicte pel seu paper mediador i fronterer amb Gaza, no n’ha estat al marge.

Milers d’egipcis han sortit al carrer per reclamar el cessament de les hostilitats israelianes a Gaza i, en clau interna, pel canvi de paper del govern del seu país en el conflicte. Egipte és un dels pocs països de la zona que manté relacions diplomàtiques (i fluïdes) amb el veí sionista, el que ha aixecat durant llarg temps les crítiques del món àrab. La recent visita a Egipte de la ministra d’afers exteriors israelina Tzipi Livni dos dies abans de l’atac no ha servit per ajudar a calmar els ànims. Hazan Nasrallah, líder de Hezbollah, no ha dubtat ha titllar Mubarak de còmplice de “la massacre i el bloqueig” per no permetre la obertura de la frontera de Rafah i ajudar els veïns palestins.

Els carrers de les principals ciutats egípcies han estat presos per ciutadans indignats. El nombre de participants es fa cada cop més difícil de calcular a mida que passen els dies i les protestes es multipliquen moment rere moment. Alexandria no n’ha estat al marge. Dues manifestacions van tenir lloc el mateix dia 28 i les protestes han continuat al llarg de la setmana. Aquesta mateixa tarda una nova concentració s’ha topat en el nostre camí.

Centenars d’alexandrins han ocupat l’avinguda Port Saïd sota el crit de “Taskud Israil” (Cau, Israel). La convocatòria era cosa dels Germans Musulmans, bandera verda en mà, el mateix color que Hamàs. Cruentes fotos de palestins ensangonats presidien la marxa, escortada per enormes banderes palestines. Infants al coll dels seus pares enarborant la bandera cuadricolor, joves amb kufiyya i capses de cartró demanant solidaritat econòmica pel poble palestí i dones amb criatures alçant ben alt un Corà obert. Un camió carregat de reciclats altaveus marcava el pas de la marxa i servia de simbòlica separació entre el grup masculí i el més nombrós femení mentre un home, xuleta en mà, anava recitant les consignes. No hi ha més Déu que Al·lah, Islam o exacerbats crits de venjança, solidaritat o Jihad, guerra santa.

La manifestació s’atura en un encreuament qualsevol. Un home, al que introdueixen com a ustad, professor, s’enfila a una cabina telefònica i des d’allà engega una inacabable arenga política davant la massa present. Cos policial inclòs, que no es perd ni un detall. El públic observa embadalit el míting i augmenta, més per curiositat que per res, al ritme que un mar de telèfons mòbils (beneïda tecnologia) treu el cap per immortalitzar el moment. El discurs del pobre professor només es veu tallat pels crits d’un home que és al peu de la cabina i que, com si fos Manolo el del Bombo, engega la cridòria col·lectiva a pulmó abans de recórrer a un clàssic megàfon. La gent aprofita per aixecar els seus artesanals cartells, amb cors amb la paraula Gaza, i cridar per la solidaritat pel poble palestí. I, perquè no, per desfogar els sovint apagats ànims de queixa pública en un país on això de les manifestacions no és pas el pa de cada dia.

Fotos: Sergi Cardona
Més a Flickr

Tots som Gaza - Solidaritat amb Palestina

2008-12-29T06:01:00.000-08:00

Ar-Rashid

2008-12-17T11:08:00.001-08:00

Un diumenge qualsevol decidim abandonar la letargia de la gran ciutat. Ens acompanya el Brett, un veí americà de Michigan que està acabant els seus estudis en relacions internacionals amb una espècie d’erasmus egipci. Després d’aconseguir arribar a la primera vila als afores d’Alexandria, Abu Kir, esperem ajaguts en una masgoua a que aquesta s’ompli per arrencar. Tenim sort i la espera no es fa massa llarga. El minibus inicia un recorregut de prop de 65 quilòmetres travessant petites viles amb mercats ambulants, enormes extensions de zones industrials i camps de datilers i altres plantacions. El destí, Ar-Rashid.

Ar-Rashid, el nom àrab de Rosetta, és famosa pel descobriment, l’any 1799, de la pedra que va permetre desxifrar l’enigma de l’escriptura jeroglífica. La pedra, d’una importància arqueològica evident, no dorm, però, a Egipte. Descoberta per les tropes napoleòniques, els britànics la van reclamar com a primera peça del botí de guerra en derrotar els francesos a la costa alexandrina l’any 1801. Evidentement els egipcis mai han optat a tenir-la en propietat, el que fa que la suposada gràcia arqueològica d’aquesta vila no sigui res més que una mera anècdota. El que sí que té són diverses i espectaculars construccions d’època otomana, amb totxanes que alternen vistosament el roig i el negre i que dibuixen un fort contrast amb la resta de construccions locals. Definida per la Lonely planet com “una pintoresca ciudad provinciana”, els carrers del centre d’Ar-Rashid son plens de parades de peix, verdures i carn. Els carros de burros, sovint conduits per marrecs que no aixequen 3 pams de terra, miren d’obrir-se pas entre els atestats carrers del soc. En els indrets més estrets la sensació d’asfíxia és enorme. Ferum de carn assecant-se a la vora del nas mentre es palpa, a mig pam de la cara, la transpiració del cadàver animal.

Ar-Rashid també és famosa per ser una de les desembocadures al mar del riu més llarg del Món. El Nil, després de recórrer 6680 quilòmetres des del seu naixement al llac Victòria, acaba morint al Mediterrani. És el nostre primer encontre amb el majestuós riu que, en aquesta altura, té un gran caudal i és ampli. Barques atestades d’egipcis proven de creuar a l’altra riba, que es dibuixa plena de palmerars retallant l’horitzó. Un barquer se’ns apropa amb vista comercial, ens saluda dient-nos goodbye i ens convida a dur-nos, segons prova de comunicar-nos en àrab, a un dels llocs més bonics de riu per a prendre fotos. Insisteix força, sense èxit. Probablement som els únics turistes a la ciutat i l’home no vol desaprofitar la ocasió. El mateix que faran pocs minuts després un grup de policies turístics. Ens pregunten d’on venim, on estem dormint, què volem veure, perquè estem allà i ens miren d’encolomar un uniformat que, suposadament, ens seguirà a tot arreu. Evidentment ens hi neguem i mirem de continuar el nostre camí.

Decidim arribar-nos caminant a la desembocadura al mar del Nil. Allà es troba, també, la fortalesa erigida el 1479 pel sultà alexandrí Qaitbey i que rep el mateix nom que la construcció de la Corniche de la capital. Segons la nostra guia son 5 quilòmetres recorrent el marge del Nil. La ribera del riu, un cop s’acaba Ar-Rashid, està plegada de palmerars, algunes cases, alguna drassana i, sobretot, forns de maons, que s’amunteguen a milers a l’ombra de sostres de pladur. Quan les forces comencen a flaquejar, decidim preguntar a un camioner sobra la distància que ens falta. Força. A l’home li caiem simpàtics i decideix aturar un cotxe, que va en l’altra direcció, li dóna unes poques lliures i ens entafora a dins del cotxe d’un simpàtic miop amb ulleres de cul de got que no para de parlar-nos i fer preguntes en un àrab inintel·ligible.

A la fortalesa, però, tornem a topar amb la Policia Turística. Malgrat que sembla que els seus companys els hagin avisat de que voltàvem per allà, els agents ens comencen a fer les mateixes preguntes. Que d’on veniu, que on dormiu, que què feu aquí, que si parleu àrab... El jove fa broma sobre el Barça, que si Eto’o per aquí, que si Messi per allà, fins que, de repent, apareixen un parell de policies més. Un, amb bigoti i jaqueta de cuir sobre l’uniforme verd caqui, fa veure que mana i l’altre l’acompanya amb una metralleta retallada sota el braç. Ningú d’ells parla més de tres paraules en anglès però ens comencen a posar problemes per a que entrem al Qaitbey. Absurditats. Asseguren que se’ls han acabat els tiquets, que els hauríem d’haver comprat a Ar-Rashid i que no ens poden deixar passar. Només s’ho repensarien si paguéssim 30 lliures per cap, més del doble del preu oficial. En veure que no estem disposats a pagar-ne més de cinc, ràpidament s’ofereixen a negociar-ne el preu. Riuen una estona fent bromes que no entenem i de les que, segurament, en som protagonistes mentre es fan les víctimes i ens asseguren que, si ens deixen passar, es juguen acabar a un calabós. L’home de la metralleta, que ha decidit seguir la conversa assegut 10 metres enllà de nosaltres ens ofereix l’últim preu. 30 lliures els 3. Prova de dir-ho cridant escuetament twenty ten (20, 10) i, malgrat que, donada la situació, estaríem disposats a pagar-los cap de nosaltres té canvi, pel que acabem desistint de veure la fortalesa que protegeix l’entrada del Nil al Mediterrani. Els comentem que simplement donarem una volta pel poblet i tornarem, però ells responen que no hi ha res a veure i que agafem un taxi. Insistim que volem donar una volta, però ells perseveren per a que agafem un taxi i tornem immediatament a Ar-Rashid. Davant la insistència d’un home que porta una metralladora retallada sota el braç enfront uns que només porten una guia turística, optem per desistir i girem cua.

De tornada ens tornem a trobar el conductor miop, que se’ns ofereix a dur-nos de tornada. Evidentment accedim i seiem al darrera del cotxe. Una sensació de ridícul ens envaeix tan bon punt posem el cul al seient. Un soroll de miniradial delata que estan arreglant una porta del destartalat vehicle. I nosaltres a dins. 5 minuts després comencem el camí de tornada. Abandonem, així, el primer enclau turístic que ens proposàvem visitar. Un espai perfectament protegit per la policia de la seva única amenaça possible: els turistes. Curiós mètode...

Quantum of censure

2008-12-13T05:49:00.000-08:00

El cinema Amir és un antic cinema alexandrí. Inaugurat l’abril de 1952 amb el passi, dos anys després de la seva estrena oficial, de Tot sobre Eva de Joseph Mankiewicz i amb Bette Davis com a protagonista. Amb capacitat per a més de mil persones, actualment es troba dividit en 6 sales. El cinema és una antiga propietat de la 20th Century Fox i actualment programa cinema autòcton i les darreres superproduccions de Hollywood.

La darrera pel·lícula de James Bond, Quantum of solace, és una de les estrelles de la cartellera local. Emesa en versió original amb subtítols en àrab estàndard, l’entrada val poc més de dos euros, exactament el mateix que val un pot de crispetes, mida única, i dues llaunes de coca cola per a gaudir de ple del darrer capítol d’una de les sagues cinematogràfiques de més èxit de la història.

En una sala més que decent parelles de joves festegen dirigint-se tímidament la paraula. Deu ser per això que posen el volum del fil musical a tot drap instants abans de que comencin els anuncis comercials. La sala entra en tensió quan la primera i impactant escena de la pel·lícula surt en pantalla. La veritat és que sorprèn el silenci amb que se segueix el film en un país tant poc avesat al silenci. Res més lluny de la realitat, resulta ser un miratge. 15 minuts després de que comenci la pel·lícula entra a la sala una família al complet. Pare, mare, àvia i els dos fills, un dels quals amb prou feines es deu posar dempeus. No passen ni 3 minuts que el pobre infant, a causa de la foscor de la sala, trenca a plorar. Els seus crits, que omplen la sala, no troben consol. Se’l passen de mare a àvia, i de àvia a pare, sense tenir èxit davant l’exasperació d’una sala on ara ja comencen a sonar els primers mòbils. N’hi ha qui els agafa i tot.

- Hola, estic al cine......Sí, el James Bond.......nono, digues........gràcies a déu, tot bé. La teva família què tal?......tothom bé.....ualhamduli’lah...

La família, la criatura dels quals no pararà de plorar, arribaran a la sàvia conclusió de dur el nen a fóra de la sala quan faltin poc més de 20 minuts per a que acabi la pel·lícula. Mai hagués imaginat que trobaria a faltar la nena dels Cines Balanyà que fa callar tota la sala!

Impossible d’escoltar mínimament els diàlegs en anglès i amb uns subtítols que trigaríem 10 minuts a llegir, que no comprendre, el que passen en 30 segons, la pel·lícula passa a ser una odissea. Però això no és tot. Misteriosament, la pel·lícula té alguns salts força incomprensibles. La música dels crèdits d’inici, de repent, es talla. Es nota un salt. Curiosament apareix quan uns grans de sorra comencen a dibuixar una figura femenina...i que sembla nua. Algú ha decidit fer servir les tisores. I no es pot dir que ho faci amb gaire traça. La mateixa sensació succeeix instants després quan el 007 sembla seduir una agent britànica. Hi ha alguna cosa que no s’entén. Hi falta un tros d’una escena. Una escena completament innocent en una de les pel·lícules més toves de l‘agent Bond. Tant hi fa. Algú ha decidit que la moral islàmica no podria aguantar veure l’esquena nua de Gemma Arterton o la silueta insinuada d’una dona als títols de crèdit. Als egipcis, però, no els cal viatjar a cap Perpinyà per poder veure el flirteig complet de David Craig. Avui en dia existeix internet, el que resta el seu encant a la cosa. Però, si suméssim aquest peregrinatge al protocolari cap a la Meca, potser ja en serien massa.

Galería del festí

2008-12-11T08:16:00.000-08:00

Mentre la ressaca del festival càrnic de dilluns encara cueja pels carrers d'Alexandria; mentre el centre de la ciutat és envaït per quitxalla de barriades i mentre els egipcis que s'ho poden permetre es foten uns tiberis que tomben d'esquena (i que per sort em pogut tastar) en el següent enllaç podreu veure un recull d'imatges de la festa de dilluns.

Foto i Galeria: Sergi Cardona

La festa del sacrifici

2008-12-08T16:14:00.000-08:00

Son les sis i mitja de la matinada i un degoteig constant de persones surten de les seves cases. S’han instal·lat zones especials a alguns carrers, amb estores a terra, tarimes i reproduccions de la sagrada Ka’ba penjada entre les garnaldes del carrer. Fins i tot n’hi ha que tenen ridículs ninots inflables que, si no fos perquè algú se’m pot ofendre, diria que proven de reproduir la imatge d’algun profeta o sheikh important. Els homes i les dones es troben separats, els homes més a prop de l’entarimat i les dones, al darrera. Hi ha qui ha aprofitat el pas d’un carrer per marcar més encara la diferència. Hi ha dones grans que no poden jeure a terra i estan assegudes en cadires, infants, gent jove concentrada, fins i tot policies d’uniforme s’uneixen a la catifa mentre centenars de sandàlies i sabates descansen a les vores. Per alleugerir l’espera algú decideix recitar fins l’extenuació algun vers lloant la grandesa d’Al·lah. La passió fa que el micro passi de mà en mà, anant a petar a mans d’alguna veu infantil extremadament desafinada.

Un quart d’hora després algú crida Salat! (oració) i tothom es posa dempeus. S’escolta el takbir (Allahu akbar, Allah és el més gran) i s’inicia, llavors, una espectacular coreografia al compàs dels 7 passos que té la seqüència oratòria islàmica, la rak’a. Centenars de cossos es mouen plegats, repeteixen els moviments al ritme de la oració. Lloances a déu. N’hi ha qui se li han enganxat els llençols i s’incorpora com si res, ajuntant les mans a les orelles i després al pit, per agafar el fil del grup. Mans sobre els genolls. Hi ha qui s’ho mira des d’un costat, atent, i n’hi ha que ni això. El front toca a terra. Com uns indigents que dormen a terra, que resten impassibles a la cerimònia col·lectiva que succeeix al seu voltant. Asseguts sobre els talons. Quan s’acaba la oració la majoria de la gent marxa, mentre el hitab crida la seva arenga aguantant un parell de micros sota una reproducció de la Mà de Fatima que fa pampallugues de colors.

El que segueix a la oració matinal no és un espectacle apte per als vegetarians més sensibles. Potser ni per als carnívors més convençuts. Gentades s’aglutinen a les carnisseries per veure l’espectacle del sacrifici. L’enorme punyal, ja tenyit de vermell, s’aproxima a la gargamella del marrà. Al crit d’Allahu akbar i en nom de Déu, el carnisser perfora la tràquea i l’esòfag d’una sola fiblada i deixa que l’animal mori dessagnat, tal i com mana el ritu islàmic. La bèstia agonitza escopint a raig sang pel coll mentre les seves potes realitzen bruscament els darrers espasmes.

La escena es repeteix cada 200-300 metres. Algú s’ho fa a casa seva, com denoten les portalades esquitxades de sang pertot i els desaigües que expulsen una aigua de sospitós color rogenc. Munts de pells apilades, potes atestades als vorals i rius color vermell intens caient carrer avall. Infants fent ganyotes a carners agonitzant, munions de gent esperant il·lusionada que algú degolli l’animal més gros i indigents que s’aproximen a veure què els pertoca. Segons marca la tradició el rumiant ha de ser partit en tres parts, una per a un mateix, l’altra per la família més propera i la tercera, per als més desvalguts.

La macabra celebració dura tota el matí i s’allarga durant hores. Després dels marrans arribaran els búfals, després les vaques i així fins acabar amb tots els encàrrecs de la jornada. Qui s’ho pugui permetre gaudirà d’un autèntic tiberi durant tota la setmana servit sobre un llit de sang i entranyes al vell mig de la ciutat. Tot per commemorar la llegenda d’Abraham.

A la nit, el cel obsequia amb una lleu però suficient pluja que neteja els carrers. Deu haver estat la voluntat de Déu...

PD: Marrà, en català, significa lo que carnero en castellà. Mascle de l'ovella que normalment s'explota com a semental, més gran que la cria de l'ovella, el corder o anyell. Aquí Egipte no acustumen a matar els corders fins que cumpleixen l'any d'edat.

Fotos: Sergi Cardona

Recepta informàtica

2008-12-06T01:32:00.001-08:00

Es donen veus pel veïnat. Es recomana fer-ho entre els bewwabs (porters), que solen ser els més enterats. S’acorda una data estimada. S’espera una estona a casa a que piquin a la porta. Un parell de joves demanen per tots els balcons de la casa. Observen la millor opció i tornen a marxar.

Una mitja hora després un dels homes anteriorment esmentats torna a venir a la casa. S’aboca al balcó i espera. En pocs minuts comença l’espectacle. Un home enfilat al terrat del bloc de davant comença a moure circularment el cable telefònic per damunt del seu cap talment com si es trobés a un ranxo texà i volgués caçar alguna vedella. El seu objectiu, però, no té cames ni corre: és un balcó en un cinquè pis. El cable ha estat prèviament preparat. Ha recorregut mig barri des del cibercafè dels joves fins l’esmentat terrat, sortejant balcons i demostrant que el camí més ràpid entre dos punts mai és la línia recta. Després d’uns quants intents del jove, entre els quals és possible que li calgui baixar al pis d’algun veí per desenredar el cable atrapat, l’home aconseguirà fer diana. Es mira de fer arribar el cable a l’interior de l’immoble. Per això es recomanen els forats de l’antena de televisió. En el seu defecte, es recomana supervisar la instal·lació. Es disposa el cable restant per la casa, a gust del consumidor. No s’esperi gaire displicència autòctona en aquesta fase del procés. Es connecta un dels caps del cable a l’ordinador desitjat.

Procedeixis després a una lluita tecnològica i idiomàtica entre un informàtic que no sap castellà i un barceloní que no sap com va el Windows XP. Finalitzat aquest procés s’inicia un diàleg de besucs entre els mateixos individus per establir quotes i terminis. Un cop s’entén que ta’miin és dipòsit d’assegurança es segella l’acord. Es sacseja tot, es carrega de paciència occidental i per 35 lliures al mes, uns cinc euros, s’obté accés a internet d’alta velocitat a domicili.

Observis les possibles conseqüències de la recepta. Una ciutat plegada de cablejat penjant d’immobles, balcons i terrasses. Cabdells inacabats, lianes electròniques que connecten immobles, miracles del possibilisme modern. Això sí, evitis inacabables obres d’obertura de carrer anuals per a instal·lar avui el cable, demà l’adsl i passat la fibra òptica. Res és impossible.

control universitari

2008-12-04T06:01:00.000-08:00

Cada matí el nostre cervell ofereix una lluita titànica per separar les parpelles mentre exercitem la nostra més que dubtosa agilitat esquivant cotxes a plena avinguda del canal de Sues. Preludi d’un cop de cintura que ens permeti esquivar la vigilància policial que, com cada dia, es dedica a demanar la identificació als alumnes de la Universitat d’Alexandria. Mentre un policia uniformat fa passar d’un en un els alumnes que ensenyen les seves credencials abans d’entrar al campus, un altre controla l’entrada dels vehicles rodats.

Val a dir que esquivar el control no és, ni molt menys, complicat, sobretot si s’és occidental i se sap escollir l’entrada amb el policia menys eficient de tota la Universitat. La qüestió és trobar el que faci cara de més adormit que, per sort, sol ser el de l’accés més proper a la nostra escola d’idiomes. L’home, assegut en una cadira, també s’està barallant amb si mateix per mantenir-se despert a tant elevades hores de la matinada. Les 9.

Mentre a Barcelona els estudiants segueixen cridant contra el Pla de Bolonya, a l’altra punta del Mediterrani les reivindicacions universitàries corren per altres camins. Malgrat que l’article 18 de la Constitució Egípcia i el 317 de l’estatut de les universitats reconeixen la independència universitària i prohibeixen la presència policial als campus, la realitat és una altra. L’Administració de guardes universitaris controla els accessos i la seguretat als campus egipcis des que se signés un decret en aquest sentit l’any 1981. Vesteixen com a policies i segueixen ordres directes del ministeri d’Interior, avui dirigit per Habib El-Adly. Son policies. Activistes egipcis han denunciat l’assetjament d’aquests cossos als recintes universitaris: persecució política, control sobre decisions internes de la Universitat, com l’elecció del degà, i, fins i tot, el control i l’exclusió de candidats d’oposició a les eleccions sindicals estudiantils.

Dos joves de la Universitat cairota de Helwan van denunciar a primers de novembre haver estat assetjats per membres d’aquests cos quan intentaven accedir a la seva facultat. Els estudiants asseguren haver estat registrats sense motiu aparent amb amenaces verbals i físiques incloses. Fins i tot asseguren que han telefonat a les seves famílies amenaçant-les amb l’expulsió. Paradoxalment els 2 estudiants, membres del grup d’Estudiants en Resistència, han estat denunciats per suposada agressió a 15 membres de les forces de seguretat. Els joves asseguren que aquesta és una situació habitual darrerament a les universitat cairotes, i especialment a Helwan. “Qualsevol estudiant conegut per la seva activitat política és senyalat pels cossos de seguretat, el teu nom és aquest i aquest i vius aquí i aquí, si no deixes el que estàs fent, tindràs conseqüències” afirmen.

El passat 25 de novembre, però, una decisió del Tribunal Administratiu va reconèixer la inconstitucionalitat d’aquesta mesura i va comminar la Universitat de Helwan i les de tot Egipte a retirar els cossos policials estatals dels recintes estudiantils i reemplaçar-los per cossos de seguretat propis i autònoms. El decret de 1981 era, segons el tribunal, inconstitucional i la policia hauria de marxar de la Universitat.

Malgrat que la decisió és vinculant i d’aplicació immediata a tot el país, les coses van al seu propi ritme. Una setmana després els carnets els demanen homes vestits de civils. No se sap qui els ordena, però a cada porta son controlats de ben a prop per, almenys, un home unifomat amb el tradicional vestit negre hivernal de la Policia nacional egípcia. Per tant seguim havent de buscar el policia més mandrós de tot el campus per evitar treure el carnet mida A5 que ens acredita com estudiants del Centre TAFL d’Alexandria; la cosa més semblant a la ONU que un hagi vist en la vida. Però això ja és un altre tema...

Compte enrera per l'Eid el-Adha

2008-12-01T15:17:00.000-08:00

Una intensa fortor animal omple els carrers aquests dies. Centenars de corders han canviat el camp per improvisats estables urbans. Camions plens d’anyells proven de fer-se lloc entre el minso marge dels carrers replens de parades de fruites i carn. Nens que s’entretenen a picar els corders amb bastons; d’altres que miren que no es mengin la fruita del veí. Un pare, amb el fill agafat de la mà, observa il·lusionat com li pesen el corder, al qui li pengen les 4 potes d'una estrafolària balança. Si cambièssim l'anyell per un avet, ja tindríem un bonic retrat nadalenc.

Dilluns vinent se celebra una de les grans festivitats del món islàmic. L’Eid el-Adha, la festa del sacrifici; una festa que marca l’època preferible de pelegrinatge a La Meca, el Hajj. La celebració té l’origen en la història del sacrifici d’Abraham, qui va estar a punt de degollar el seu propi fill Isaac per mostrar la seva lleialtat a Déu. Segons explica la història, també sostinguda pel cristianisme i el judaisme, la clemència de Déu aturà Abraham just abans que aquest obrís el coll a Isaac. En gratitud, aquest va sacrificar un corder i el va entregar a Déu. En imitació, els musulmans sacrifiquen preferiblement un corder en aquestes dates. La festivitat, que comença 70 dies després de l’Eid el-Fakir, la celebració del fi del Ramadà, durarà uns 3 dies. 3 dies en el que els carrers d’Alexandria, i de tot el món islàmic, celebraran la seva gran festa major.

Alguns, però, no se n’han pogut estar. Desenes de bassals de sang ja esquitxen el terra en una avantsala de la carnisseria pública que s’apropa. Quelcom que no s’aventura gaire apte per aprensius. Per sort alguns ja estem curats d’espant. I si no, un mes veient vedelles senceres colgades cap per avall, caps de bestiar penjant de botigues i entranyes completes, amb budell i tot, assecant-se a ple carrer ja han curat de tota possible aprensió.

Foto: Sergi Cardona

Postal

2008-11-28T01:35:00.000-08:00

Un gat remena entre la brossa amuntegada a la vora del carrer. Una dona espolsa sorollosament una estora a dos pams dels altaveus per on ressona, a tot volum, la crida del muetzí. Una ninkab observa, a través de l’enreixat del seu vestit, els enormes sacs d’espècies i llegums al carrer abans de preguntar a l’encarregat si té una mica de cúrcuma. El peixater torna a llençar una galleda d’aigua carrer avall, enfangant-ho tot, mentre el verdurer torna a posar a lloc el preu dels carbassons. Avui estan a 3 lliures el quilo.

Un home en una cadira lloga per minut els telèfons mòbils que té sobre una capsa de cartró. Una vella treu el cap per una diminuta finestra i observa com s’alimenten els seus xais, a mig carrer. Els pobres animals no saben la que se’ls acosta. A primers de desembre seran degollats públicament en una de les grans festivitats musulmanes en commemoració del sacrifici bíblic d’Abraham. La sort dels conills, coloms i galls dindi que mengen com embruixats sobre capses de plàstic no durarà tant de temps. Aquesta acabarà quan algú els esculli com a àpat de la setmana i siguin degollats segons el mètode halal.

Als cafès colonials de Mansheya els jubilats juguen a Tawla (Backgammon) mentre pipegen cerimoniosament la sheesha i vigilen de no embrutar-se els llavis amb el marro del té carregat que beuen. D’igual manera, al carrer, els edificis victorians i noucentistes semblen impassibles a l’espectacle diari d’aquesta ciutat. Sembla poder palpar-s’hi encara, a través de les seves parets, la nostàlgia i la melangia de temps passats.

Cues de pescadors seuen a la vora del mar esperant que la presa mossegui l’esquer. El mateix fan parelles de joves passejant per la Corniche. Un pam i enormes barreres socials els separen. Un nen oxigena el foc que cuina les panotxes davant d’un home que fa gestos per parar una masgoua. Uns joves mira de trobar el moment de creuar l’avinguda d’improvisats 5 carrils per banda. La seva amiga s’ha quedat a mig camí, amb cotxes a 60-70 km/h passant-li a tocar del seu encara innocent cos femení. L’ocasional escombriaire no pot evitar escopir a terra abans d’amagar la meitat de la brossa en algun lloc inaccessible. En una garita de tràfic un policia amb cara de retardat ens veu passar i somriu mentre prova de cridar quelcom similar a “Wellcome to Egypt”. I ja duem un mes a Alexandria.

Inflació de la hipoteca alexandrina

2008-11-26T01:10:00.000-08:00

Un menjador amb enormes però inútils finestrals folrats amb un Ironfix de ridícula textura que, a part de demostrar el poc gust local impedeix filtrar els rajos solars. Uns sofàs kitsch de fa 40 anys fabricats fa tant sols 5. Un cable d’antena que recorre mitja casa abans de fugir per un forat a la vora d’una finestra i enfilar-se edifici amunt. Una cuina inaccessible. Una carxofa de dutxa que només funciona mig minut. Una nevera al mig del menjador. Un ascensor que no funciona sense fer sonar l’aleia corànica del Rakub, la qual s’ha de pronunciar per beneïr qualsevol tipus de desplaçament. Ja sigui un peregrinatge a la Meca o pujar la compra des de l’entresòl al tercer un dissabte a la tarda.

El que havien de ser 4 dies van ser set en aquest pis pastera. Impossible cuinar; difícil rentar-se; bugada manual a la pica. Amb wifi pirata, això sí. Una setmana després ens demanen que ens hi quedem una setmana més. El motiu: al pis que hem acordat, encara hi és l’anterior inquilí, un sudanès respectable que s’ha posat malalt en el pitjor moment. Ens demana perdó i una setmana més per tocar el dos. Hani, l’Eddie Murphy egipci que ens fa d’intermediari, ens ofereix un altre pis més acollidor i habitable per passar la setmana. Amb cuina i dutxa practicable, fins i tot televisió per satèl·lit, però sense internet i quasi sense cobertura de telèfon. I una setmana després, quan ja ens diuen que podem anar al pis que havíem estat esperant, jalas.

Un mes esperant un pis i, quan ens el donen, en volem un altre. Un mes barallant-nos per tenir algun tipus d’estabilitat i quan ens la donen, comencem a barallar-nos per a que ens moblin un nou apartament. Un de diferent.

Ara ja no tenim 3 enormes terrasses amb vistes a un solar de runes convertit en un inevitable abocador. Ara tenim un balconet en un cinquè pis d’un bloc de recent construcció. Un apartament més confortable, però sense moblar encara. Així que les negociacions fetes amb Mohamed Fariid, al final, no han servit de res. En comencen unes de noves amb un jove home de negocis. Ulleres de sol sobre el front, pantalons amb la ratlla marcada, americana i camisa descordada. Carrega en una mà el mòbil mentre amb l’altra espolsa la burilla del tabac al terra del pis. Ens ven el producte que ja hem comprat. Com tothom aquí. Ens mostra tot el que funciona i obvia tot el que no. Com tothom aquí. I quan sembla que d’un maletí negre que obre amb consigna hagi d’aparèixer una bossa blanca plena d’estupefaents, en surt una incompleta coberteria. I ens la mostra orgullós.

I promet el que sap que no podrà complir. Com tothom aquí. La versió egípcia del sí xino. Si t’ho prometen en una hora, espera-te’n tres. Si t’ho promet per l’endemà, espera a veure si en una setmana ho tindràs...

Alex Sound System

2008-11-16T07:42:00.000-08:00

N'hi ha d'aguts. N'hi ha de greus. També estridents. N'hi ha que fan cantarella. Alguns fins i tot hi duen la melodia del Padrino. D'altres sonen en sec, pero sempre capaços de combinar-se rítmicament a la perfecció amb el primer homònim que es presenti. Sigui com sigui centenars de claxons omplen minut rera minut el rerafons acústic d'aquesta ciutat de vuit milions d'habitants. Un passeig per la Corniche (el passeig marítim alexandrí, una espècie de N-II a lo bèstia) et desvetlla les més variades opcions pentatòniques per a la afinada oida occidental.

Temps enrera un pakistaní que regentava un videoclub de Bollywood al Raval em va comentar que la nostra era una cultura sorollosa. Res més lluny de la veritat si ens posem a comparar. No importa l'hora, tampoc el motiu. Ja poden ser les 3 de la matinada i que no hi hagi raó aparent, que l'etern acompanyant acústic farà la seva aparició en un moment o altre. Jo que sempre havia criticat el vici de mon pare de fer sonar el claxon pertot ara començo a descobrir-hi certa genètica àrab al darrera.

I sino son els claxons, serà la pertinent crida del muetzí a tot drap des dels altaveus de la mesquita, el megafon d'un drapaire que crida muntat dalt d'un burro o la música pop que sona des de qualsevol reproductor MP3 a tota castanya. Ara mateix, el cada cop més insufrible Bisbal egipci de torn està sonant estridentment pels altaveus del cibercafé des d'on escric. El volum, més propi d'una discoteca Eivissenca que del lloc on estem, faría les delícies de qualsevol guardià del civisme barceloní. Els baixos em fan vibrar les cames. Però això, per sort, no és Barcelona, i dubto molt que l'Hereu de torn apareixi amb un sonòmetre a la mà per intentar plomar algun egipci ...

PD: Per un seguit de circumstàncies, seguim sense haver entrat al pis que volem. En dues setmanes haurem estat en dos respectius apartaments mereixedors,per si mateixos, d'alguna de les properes entrades d'aquest blog... pero aixo sera en un altre moment....in shallah!

Mahmoud

2008-11-11T13:02:00.000-08:00

El Mahmoud és un jove alexandrí de 23 anys. Després d’haver estudiat la carrera de turisme, treballa prop de 12 hores diàries venent llibres d’informàtica elemental en un mercadillo al costat de la Biblioteca d’Alexandria. D’aquests llibres que es veien a Bacelona fa 10 anys, amb instruccions elementals per fer anar programes com l’Excel, el Word, el Photoshop o, fins i tot, el Facebook. El típic llibre que un es compra creient que aprendrà de forma autodidacta i s’acaba florint a la prestatgeria. A més d’això ven alguns jocs pirates d’ordinador, diccionaris per aprendre idiomes (el d’espanyol està decorat amb una preciosa gallina preconstitucional) i alguna pel·lícula de la Disney. Per aquesta feina el Mahmoud guanya aproximadament el sou base del país: 300 lliures egípcies al mes (43,13 € a canvi d’avui).

Però la eficiència i diligència del nostre personatge ha fet que, recentment, li hagin proposat un ascens. Ara treballa en una oficina. De 9 del matí a 5 de la tarda. Davant d’un ordinador. Amb més tranquil·litat i flexibilitat. El seu sou base ha pujat a 400 lliures (57,53 €) i rep uns incentius per vendes que poden fer-li guanyar un màxim de 700 lliures per mes (100,73 €). El Mahmoud està molt content. Amb aquests números pot començar a plantejar-se estalviar, a més de seguir contribuint a la minsa economia familiar. Per un Egipci poder començar a fer calaix significa començar a pensar en l’objectiu de tot bon musulmà: el matrimoni, una cosa que no s’escapa de l’horitzó del nostre peculiar amic.

Però el Mahmoud té un problema. L’han cridat per fer la mili. “Diuen que em necessiten”, ens diu. El servei militar és obligatori per a tot jove egipci entre 18 i 20 anys que no sigui fill únic i té una durada d’entre 14 i 36 mesos depenent de la formació acadèmica. Un eufemisme de segregació classista. 200 lliures egípcies de sou (28,78 €) i un ranxo més que infame que el Mahmoud ens recorda que va fer emmalaltir el seu germà gran.

Tot i que l’hi han promès que si ha de marxar l’hi guarden el lloc a la feina, el Mahmoud no té cap interès en passar aquest temps en un cuarter que, en el pitjor dels casos, serà guardant la frontera egipcio-israelina. Sensació que comparteix amb la major part dels joves egipcis. De fet alguns fugen del país fins els 30 anys per evadir aquesta “responsabilitat”, el que és considerada una “deshonra” al país i provoca una sanció econòmica d’uns 580 dòlars i la impossibilitat d’accedir a cap càrrec dins l’Administració Pública.

La esperança del nostre amic Mahmoud era que fos declarat inútil per al servei per una cicatriu que té a l’avantbraç des que un cotxe l’envestís als 12 anys quan creuava el carrer. L’autèntic esport de risc alexandrí. I diumenge va anar a fer les pertinents proves mèdiques. En una enorme sala el van tenir esperant en roba interior, junt amb diversos centenars de joves més, durant més de 4 hores. Després, una ràpida inspecció i el metge segella que la cicatriu no és suficient. Apte.

Ara, la darrera esperança del Mahmoud és que un sorteig el deixi sense plaça, o que se l’enduguin a un cuarter proper a la ciutat i pugui fins i tot dormir i menjar a casa, o que no se l’enduguin a cap lloc en conflicte, o que el seu país no passi de l’Estat d’Excepció en que viu des que el 1981 assassinessin el president Sadat. Insha’Allah ens repeteix, afegint que prega per a que el seu Déu no se l’endugui a carregar cap fusell.

Signant contracte...

2008-11-05T17:04:00.000-08:00

Pels que sembla que encara pateixen, ja hem trobat pis. Aquest és el resultat d’una jornada de corredisses, taxis amunt i avall, anar entenent la via egípcia de fer negocis, refiar-se del primer que et diu que sap d’algú que coneix algú, de veure pisos on encara hi viu gent, de fer entendre que 40 minuts en taxi no es viure a prop d’on estudies, i, sobretot, de tirar dels pocs però fructífers contactes que hem fet en aquesta boja ciutat que esperem que comenci a ser la vertadera protagonista del bloc...

Pocs minuts després que l’Ahmed, el jove advocat que ens ha aconseguit el pis, ens faci una inesperada trucada em planto al barri alexandrí d’Ibrahimiya. El sobtat de la trucada, i que el més aviat macarrònic anglès del nostre interlocutor no ens faci entendre el motiu de tant inesperada cita fa que el Sergi m’abandoni per la rentadora que ha de solucionar la manca de roba en la nostra ja primera setmana al funduk. Un cop ens trobem l’Ahmed em pregunta pel Sergi i, sense desvetllar el misteri, comença a caminar pels carrers d’aquest barri esperant que un servidor el segueixi de prop. Se’l veu inquiet. Em comenta que ha tingut un dia molt atrafegat, que ha de marxar aquesta mateixa nit a El Caire i em pregunta si duc diners i papers. Sembla que hem de signar el contracte, però sense el Sergi la cosa es fa complicada...

Se’ns afegeix en Hani Ab’dallah, un home de l’Alt Egipte amb bigoti de clixé cinematogràfic hollywoodienc que treballa d’intermediari i que és l’home que ens va ensenyar el pis que ens volem quedar. Ho va fer després d’ensenyar-nos-en un el doble de lleig, el doble de vell i el doble de lluny d’on volíem. Se suposava que era l’únic que tenia, però un cop li vam dir que no el volíem, màgicament va recordar tenir-ne un que potser se’ns esqueia. Pura negociació.

Tots 3 entrem en un minúscul taller i escalem una ridícula escala metàl·lica de cargol que sembla que vagi a rebentar en qualsevol moment. A dalt, en un altell de sostre baix de poc més de 4 metres quadrats farcida de cartells, peces de cotxes i els elements més horteres que algun occidental es pugui imaginar, ens trobem amb Mohamed Fariid, el propietari. A la paret, un televisor de 16” amb futbol autòcton, un pòster de l’Stanley bridge, un calendari amb una rossa horrorosament platina i una foto de 40 centímetres de Kevin Costner entre retrats destenyits de la família, clauers d’ossets i algun que altre retall de diari. També hi ha una taula plena de papers, amb un Alcorà, on hi reposa un munt de pols a sota del qual hi sembla haver un telèfon fix amb pantalla digital. L’home em dóna la seva targeta, on se’l veu a ell amb 30 anys menys i un dibuix de dues bateries de cotxe.

L’home disposa 4 cadires en l’espai restant, i, a partir d’aquí, assisteixo a una protocol·lària sessió de negociació a 3 bandes íntegrament en àrab. La conversa, que només s’interromp quan el cambrer del bar ens porta els essencials gots de té, és assistida per un servidor com si es tractés d’un partit de tennis. Però tenint en compte que gairebé tots els preus ja estaven acordats prèviament es tracta més aviat d’una sessió de protocol autòcton que d’una negociació pròpiament dita. Mentre el propietari exposa les lloances de tan admirable transacció i l’intermediari mira de pidolar una mica adduint el nostre origen europeu, el nostre amic Ahmed es mostra impassible adduint que som estudiants i bona gent. També els dóna temps de discutir si son millor els espanyols que els americans, quins son els nostres coneixements de l’Al-Andalus o si som del Barça o del Madrid. Jo, com si res, assisteixo al debat amb cara de tonto. Mitja hora després marxem del taller sense haver signat cap contracte i amb la única sensació d’haver assistit a una sessió avançada d’antropologia aplicada. Però divendres, tindrem les claus del pis...

Saïd o la cerca de pis

2008-11-02T12:51:00.000-08:00

Saïd és un alexandrí de 47 anys que treballa de camioner per una empresa espanyola que està implantant l’energia eòlica al desert egipci. Després d’una llarga estona conversant amb ell a la Corniche s’ofereix a donar-nos un cop de mà en la nostra fins ara poc fructífera recerca de pis a la ciutat. Ens pren el número de telèfon i ens diu que provarà de trobar alguna cosa i trucar-nos en poca estona. En poc menys de mitja hora el telèfon del Sergi comença a sonar.

En Saïd ens convoca a la farmàcia que es troba rere l’històric hotel Cecile de la plaça Saad Zaghloul. Allà ens espera acompanyat d’un home d’avançada edat, mol petit i amb bigoti i gel·laba blanca, que seu en una cadira d’on, segurament, no s’ha mogut en tot aquest llarg dissabte. Aparentment ingenu, figura innocent, les aparences enganyen. Res del que passa per aquells carrers s’escapa del nostre petit personatge.

L’home s’aixeca i ens acompanya, un carrer més enllà, a un portal on creu que ens poden llogar un pis. El portal no fa gens de mala pinta, il·luminat i amb un beoab (porter) molt ben mudat. Pugem amb l’ascensor (que no té portes) fins al setè pis, on l’home truca a una porta d’on surt una anciana. Masaul’jair.. Massaul’nur... La dona, que ens parla a través del reixat de l’entrada, no sembla massa interessada en llogar-nos el pis. Es vol assegurar que no hi pujarem dones de cap tipus, però en Saïd insisteix en la nostra bona fe i en els nostres objectius com a estudiants. La dona, finalment, accedeix a deixar-nos veure el pis, a la cuarta planta.

A l’ascensor però, només l’hi funcionen els botons de la primera i la setena planta amb el que algú ha d’aturar el motor quan passa pel cuart s’hi hi vol baixar. Un cop allà, a les fosques, busquem la porta, on el nostre petit i ancià guia es baralla una bona estona amb la clau per fer-la encabir al forat pertinent que obri el portal. Un cop solucionat el problema se’ns presenta la llar. Per dir-ho d’alguna manera. Mentre el paper del sostre es cau a tires, la irrisòria llum del lavabo ens ajuda a no veure el grau de brutícia que s’ha afermat al bany, abans de sortir al balcó i contemplar com a un petit sofà individual li manquen cinc minuts per a aixecar-se per si mateix i venir a donar-nos la benvinguda al nostre sòrdid apartament. Malgrat que la nostra decisió ja està presa, fem el paper de preguntar el preu a la vella del setè, que insisteix en la nostra obligada castedat prematrimonial, el tasa en un preu que no acabem d’entendre si és per dia, mes o persona. Tant hi fa. Al carrer ens acomiadem del nostre guia donant-li 5 lliures (80 cèntims) i dient-li que potser ja vindríem demà a dir-li alguna cosa...

Funduk Ramsés

2008-10-31T17:16:00.000-07:00

L’hostal Ramsés és un hostal situat al setè pis d’un bloc a primera línea de mar. L’entrada al mateix, per un carreró lateral, tot i que no encoratja sí que resulta molt més acollidora que la majoria d’hostals del mateix nivell de la ciutat. El beoab (porter), que tan sols parla l’àrab local, pregunta si funduk, i en assentir ens transporta en un viatge al temps pel carrincló ascensor del bloc, similar al de qualsevol pis noucentista barceloní però sense les pertinents reformes posteriors. L’home tanca les portes, engega el llum i pica ràpidament i repetida fins a 4 vegades el descolorit botó que marca la planta de l’hotel, engegant l’atrotinada maquinaria.

L’hostal està regentat per una àmplia família copta ortodoxa que es reparteix en torns la recepció al llarg de les 24 hores del dia. Al desdentegat i políglota avi del torn nocturn li desperta curiositat el meu nom. Després de preguntar-nos sobre les nostres creences catòliques (les quals tampoc neguem per no provocar cap conflicte), ens comença a explicar la història de com Sant Marc va introduir el cristianisme a Egipte al segle I, 300 anys abans de l’arribada de l’Islam.

Alexandria, com a tradicional ciutat de trobada de religions i cultures, és la seu espiritual i històrica dels coptes, els cristians d’Egipte. Durant llarg temps aquesta va ser una religió amb molts feligresos a la ciutat i al país, un esplendor que es va anar perdent amb el temps, sobretot després de les reformes nasseristes dels anys 50. De fet als anys 50 el 40% de la població alexandrina era d’origen estranger, percentatge que avui s’ha reduït fins a límits gairebé testimonials. Actualment els coptes tenen enormes problemes per a restaurar les seves esglésies, que es cauen literalment a trossos, enfront l’esplendor de les mesquites i els minarets islàmics. Els coptes se separen, bàsicament, ens dues branques, la ortodoxa, majoritària i que creu en la naturalesa exclusivament divina de Jescucrist; i la catòlica, minoritària i que considera que el fill de Déu té una naturalesa dual: divina i humana a la vegada. Els patriarques de totes dues esglésies son coneguts com els Patriarques d’Alexandria, tot i que el catòlic visqui actualment al Caire.

A l’hostal, a part de la família que la regenta, hi treballa un equip de dues dones de la neteja i la resta d’hostes, la majoria d’origen egipci. L’hostal es troba decorat per uns estranys quadres que mesclen una imitació més aviat pèssima d’algun Velàzquez amb l’horteríssim i colorista –a l’estil restaurant xino- paisatge suís, amb vaques incloses, que presideix el capçal dels llits de la nostra habitació. Una habitació que, tot i que molt acollidora i que gairebé ens hem fet casa nostra, completa un ventilador vermell, una desconnectada nevera i un televisor Goldstar que si no s’engega de repent, se li dispara el so de cop o, senzillament, si mires de canviar de canal et muteja el so i si mires de pujar el so et canvia de canal. El quadre el completa un bany i un apreciat balcó. Des del petit balcó, una mirada a la Corniche, el passeig marítim alexandrí, al seu etern, colorista i sorollòs tràfic i a les desenes de finestrals tancats amb cables telefònics que pengen, encara enrotllats com si els acabessin de comprar, per la façana de l’edifici del davant. Si no fos per 4 peces de roba que pengen d’algun pis i pel diminut quiosc d’aliments de l’entrada semblaria un edifici oblidat. Com centenars en aquesta ciutat que sembla viure de la nostàlgia d’un passat més esplendorós.

Ah, i cada matí sona el telèfon... “Today check-out?”......”no, no....We’re gonna rest for one more day”...o potser més. Això de trobar pis a Alexandria, però, és un tema a part.

...Primer contacte amb Alexandria

2008-10-28T15:54:00.000-07:00

Dimarts 28 d’octubre. 02.38.

El nostre avió toca terra després d’una busca frenada. Prové d’Atenes i, en principi, el seu destí és la ciutat egípcia d’Alexandría. Si tot surt com hem previst allà hi passarem una bona temporada.

Després que un home armat amb un maletí ple de bitllets rera una garita del banc del Caire ens cobri 13 euros per una enganxina per al nostre passaport, passem l’aduana. L’home abandona rapidament la seva garita de les enganxines i corre cap a la garita del canvi, amb maletí inclòs, que es troba a l’altra punta de la única sala que té aquest destartalat aeroport internacional.

Just després, i sense gaire ordre ni concert, un home robust amb cara amical ens pregunta d’on som. Després de conversar sobre el Barça, ens pregunta si tenim res a les motxilles. Amb que li diguem que tant sols duem el portàtil en té prou davant l’exasperació dels viatgers egipcis que no es poden saltar la preceptiva obertura i regirada de maletes a la recerca d’elements de contraban sobre unes taules més pròpies per fer una autòpsia que un control duaner. Nosaltres, com si res, cambiem els nostre euros per Lliures egípcies i sortim de l’aeroport alexandrí.

Allí busquem el nostre transport cap a la ciutat i, després d’un minso regateig que ens demostra que el nostre interlocutor ni entén el nostre àrab ni té idea de l’anglès que creu parlar ens muntem a un carrincló taxi de color blau. Intento, en va, col·locar-me el cinturó. El conductor em mira, em llença un Don’t worry i engega la màquina a tot drap pel cinturó metropolità alexandrí.

Malgrat l’experiència al Marroc, l’estil de conducció egipci ràpidament ens cala... Un cotxe blau ens avança a tot drap per l’esquerra al compàs d’una falsa sirena policial mentre 3 cotxes en filera fan sonar els seus clàxons com si algun equip local hagués acabat de guanyar la copa Àfrica. Els warnings del cotxe decoren inexplicablement la situació davant els continguts atacs de riure histèric del Sergi, que ho observa des del seient del darrera. No cal que digui que aquest espectacle piromusical se succeeix a 100 km/h a les 3 de la matinada en una via en que els carrils pintats al terra son un mer decorat sobre el que cremen els neumàtics.

A mesura que ens apropem a la ciutat es comença a observar el paisatge que ens acompanyarà en els propers mesos. Gegantins edificis victorians vinguts a menys, façanes espectaculars caigudes en l’oblit i que es troben camí de la runa postapocaliptica se succeeixen entre carrers desèrtics. En un d’aquests decrèpits edificis es troba el nostre hostal, que té l’original nom de Ramsés.
De repent em sona el mòbil. Un missatge. “Orange Travel le da la bienvenida a Egipto/Iraq”... Vols dir, Sergi, que no ens hem confós d’avió?

Però, al món àrab, mai res és com sembla a primer cop d’ull....

erga bukra ya ustad o Vuelva usted mañana

2008-10-09T03:22:00.000-07:00

- piiiiip.....piiiip.....piiiip....Bienvenidos a la Embajada de la República Àrabe de Egipto. Si conoce la extensión, márquela. Para español pulse uno...
-...1
-Para obtener información en español sobre visados y legalizaciones, pulse 1. Para información en español sobre tràmites consulares, pulse 2. Para hablar con la embajada, pulse 3. Para otros tràmites, espere...
-mmmmm......pulsaré 2
-El horario de recogida de pasaportes es de 9.30 a 11.30 de lunes a jueves y la entrega de 15 a 16h. Para legalización de papeles para ciudadanos àrabes, pulse 1. Para visados de turismo para ciudadanos europeos y lationamericanos residentes en España, pulse 2. Para otros trámites, pulse 3. Si no, espere.
-mmmm.....serà el 2
-piiip....piip...piip...piiiip....piiip...piiip..... (5 minuts més tard la paciència s'esgota)

-piiiiip.....piiiip.....piiiip....Bienvenidos a la Embajada de la República Àrabe de Egipto. Si conoce la extensión, márquela. Para español pulse uno...
-1
-Para obtener información en español sobre visados...
-2
-El horario de recogida de pasaportes...
-Ara apretaré el 3
-piiip....piip...piip...piiiip....piiip...piiip..... (5 minuts més tard la paciència s'esgota)

-piiiiip.....piiiip.....piiiip....Bienve...
-1
-Para obtener...
-Ara apreto el 1
-piiip....piip...piip...piiiip....piiip...piiip..... (5 minuts més tard la paciència s'esgota)

-piiiiip.....piiiip.....piiiip....Bienve...
-134....A veure si així em surt, ni que sigui el porter del garatge...
-pipipipipipip....
-Merda!

-piiiiip.....piiiip.....piiiip....Hola...
-Es la embajada de Egipto?
-...Si...
-Oh, Al·lá és grande! Conseguí hablar con alguién sin voz robotizada! Síiiii
-...perdone...yo..... no hablo mucho español...
-Pero es la embajada, verdad?
-Si....(i abans de que el meu orgasme el fes preocupar em llença un:) però hoy embajada cerrada....llame mañana...
-Perdone?
-Hoy cerrado.....llame...mañana de 9.30 a 11.30 h...
-Cómo?
-Piip....piip....piip...

Nota: Repeteixi aquest exercici de 10 a 15 vegades per setmana i obtindrà uns inimaginables resultats. Aconseguirà l'increïble efecte d'adorar el funcionariat català. De repent i de forma miraculosa creurà viure en un país agil, ràpid i eficient. Si nota certa dosi d'irritació, no és preocupi, son els efectes secundaris. També poden venir acompanyats de la pregunta “qui coi em manava fer periodisme si el que m'havia d'haver fet era cònsul”. No es preocupi. El temps ho cura...

18 dies

2008-10-08T11:00:00.000-07:00

Dimecres 8 d'octubre. 20.02 hores. Verntallat street - VdG
Milers de bombetes de baix consum, de fluorescents, d'enormes focus industrials, de llums de cotxes, de pantalles d'ordinador, de televisors de plasma que van il·luminant la ciutat malalta. Configuren una àurea al seu voltant que sembla màgica el temps just d'adonar-se que no és més que el reflexe de la pol·lució metropolitana que ens envolta...
El compte enrera ja no s'atura. 18 dies. No és cap consigna. Una simple xifra, que dia a dia s'anirà fent petitat mentre els nusos a l'estòmac s'aniran fent cada cop més grossos.
Mica en mica es van aclarint les coses. La boira s'esvaix al ritme que Egipte s'apropa i Alexandría es veu a l'horitzó. El tema allotjament va prenent cos, les referències de la ciutat i el país cada cop son millors...tot pren cos...excepte petites coses que, com les pomes sobre el cap de Newton, cauran pel seu propi pes. Seguim sense saber gaire res de la Madrassa lilughat, l'escola d'idiomes i digne de reportatge propi és la curiosa versió egípciaca del Vuelva usted mañana que ens ofereix dia rera dia l'ambaixada d'Egipte a Madrid... (prometo escriure al respecte abans de marxar)
Tot i ocasionals preguntes dubitatives, el que queda cada cop més clar és la necesitat mútua (tant del Sergi com meva) de canviar d'aires. Fugir de la ciutat podrida...Malgrat que sapiguem que, un cop la deixem enrera, l'enyorarem, junt amb la seva gent (la nostra!), com el que més.

Ilalika!

Descripcions

2008-09-09T17:06:00.001-07:00

Ya Rayah - يا رايح

1 - De l'àrab "Oh tu, emigrant"

2 - Cançó composada per l'argelí Dahman El Harrachi i popularitzada per Rachid Taha, sobretot arran de l'èxit del concert amb Khaled i Faudel 1,2,3 soleils. Goran Bregovic reversionaria a la seva el tema sota el títol Ki an se felo.
Harrachi es va veure forçat a emigrar a França el 1949, amb 24 anys, el que va condicionar i marcar tota la seva carrera profesional. Un dels seus temes populars parlaria d'aquesta dura experència, de la duresa de l'exili, de l'emigració i l'abandó de la terra pròpia.

3 - Blog cibernètic d'actualització irregular des d'Egipte a càrrec d'un jove català i el seu etern acompanyant. Data prevista de llançament: 26 d'octubre.

¡Oh tu absent!, no pares de còrrer en el país dels altres; el temps i el destí segueixen el seu camí però tú ho ignores...

PD: La cançó Ya Rayah és un d'aquells inexplicables lligams emocionals a on a vegades et porta la música... A un servidor l'ha acabat duent a l'altra punta del Mediterrani...