Pregària de Ramadà

Un armeni

Hagop camina pels tortuosos carrers del soc alepí mirant de mostrar els seus secrets. Obvia sense discreció la màgia de les seves mesquites, les quals mira de reüll amb una mica de fàstic dibuixat a la cara. Menys dissimulada és la seva dona Mairan, qui no s'està de bromejar cada cop que una velada es creua pel seu pas, fent ostensibles signes d'acalorament mentre es recol·loca l'escot a lloc.

Hagop i Mairan son armenis, de l'extensa comunitat que pobla Alep. Es calcula que un 30% dels 2 milions i mig d'alepins són d'origen armeni. Tota una barriada ho certifica. Internar-se pels seus carrers és canviar, momentàniament, de país, regió i, fins i tot, continent. L'àrab desapareix, desapareixen els vels i les mesquites es converteixen en esglésies sobrecarregades de creus messiàniques. La seva història és la de l'èxode del seu poble. El que va seguir a la barbàrie del seu genocidi a mans de l'imperi otomà. Hagop mateix és un exemple. Un germà als Estats Units, una germana a París, un cosí a Roma, els avis a Deir Ezzur... ell mateix ha viscut a llocs tan dispars com Atenes, Bulgària o la pròpia Alep; i fins i tot ara, quan sembla instal·lat a la màgica ciutat síria, ho fa només durant 2 mesos cada 6 ja que treballa per una petrolera a Arabia Saudí. “El pitjor lloc del Mòn” assegura amb el despreci amb que sol referir-se als àrabs. Un despreci que es dibuixa al seu rostre i al de tota l'extensa comunitat armeni repartida pel món. I és que els camins de l'èxode armeni també duen a Alexandria. “Hi ha molts armenis al teu país?” pregunta abans d'assegurar-se si “al teu país sou tots cristians?”.

Si algun dia el vostre camí us porta el regal de passejar pels carrers d'Alep, pregunteu pels armenis que allà hi viuen. La hospitalitat dels seus habitants et pot obrir les portes de casa seva cap un tiberi sense precedents on la única pregunta clau a respondre és un “tu també ets cristià, oi?”.


Alep, la ciutat de la llet fresca, حلب.

Foto: Michael Sheridan

الخياط, el sastre

Una casa de barrets síria

Una parella de viatgers catalans busca pels carrers de la siríaca Hama la fonda més barata de la ciutat. Deformació professional, se suposa. Després de consultar preu en diversos hostals i maleir les males referències de la seva guia blava acaben petant en la que sembla ser la més econòmica amb diferència. Efectivament. Una raonable habitació a un preu raonable. Aire condicionat que no funciona, televisió sense antena i lavabo exterior que ni visiten pel cansament. “Hi és la maddame”, comenta l'encarregat per tal d'evitar la visita en aquell moment. “No passa res” pensen els viatgers mentre es deixen caure amb tot el pes de la llei sobre els destartalats catres.

Mitja becaina després els desperta el mateix encarregat, que sembla tenir problemes per desxifrar la informació dels passaports. A l'home encara no l'hi han explicat que a Europa es tenen dos cognoms i l'home encara no nota la diferència entre name, surname i date of birth. “Poc guiri deu venir aquí” es diuen els viatgers mentre el que xaporreja àrab acompanya l'encarregat cap al rebedor per acabar d'omplir el registre.

Una sala treta d'una pel·lícula dels anys 40 rep el viatger, amb dos siris prostrats en butaques més pròpies d'un antiquari que d'una fonda com aquella i un nen menjant-se una piruleta i jugant amb un power ranger rovellat. La parella saluden el viatger amb el protocol·lari qüestionari donets-onhasapresarab-quefasalavida, resultant que un d'ells havia viscut 2 anys a Barcelona. Temps suficient per a que aprengués de la llengua de Cervantes expressions que no anaven més enllà de “sí”, “no” i “yo trabajar cerca mar, no saber nombre”.

Mentre el viatger mira de fer comprendre l'ús dels cognoms al recepcionista, una visita inesperada interromp l'explicació. Una rossa amb minifalda, generós escot i tacons irromp parsimoniosament a la sala. Fent-se notar i generant el silenci al seu voltant. Una noia de revista si no fos pels estralls que la varicel·la i alguna que altra baralla li han deixat a la cara. El que la converteix en una noia de pel·lícula. De pel·lícula Almodóvar.

Posa el seu darrera sobre la taula, mostrant les seves cuixes als presents, mentre, tot prostrant-se sobre el llibre de registres i recorrent inconnexament els noms amb la punta del seu dit perfilat, mostra els seus pits al viatger, qui no acaba de connectar una situació com aquesta amb un país àrab com aquest. Xiuxiueja alguna cosa al nen i es torna a aixecar, trencant-se el silenci amb la seva marxa. “shuft? Shuft?” (has vist? Has vist?) diu un, “buta, buta” diu l'altre fent mostra de l'amplitud i varietat del vocabulari après en l'estança barcelonina. “No cal que ho jureu” respon el viatger en àrab provocant el riure dels presents. Poc després una segona visita, de similars envergadures però encara major desgast, fa aparició a la sala. S'asseu a la butaca i fa preguntes estúpides i inconnexes al recepcionista, mentre creua i recreua les seves cames. El recepcionista no triga ni dos segons a que la dona marxi per a gesticular ostentosament sobre la gran capacitat dansaire de la dona. L'home riu obrint ostensiblement la ferradura, mostrant un reguitzell de molars, premolars i incisius dels colors i materials més variats possibles. “No vols ballar una mica amb ella?” pregunta, mentre s'aproxima els canells a l'entrecuix una i altra vegada com si estigués perforant analment un hipopòtam. I l'altre siri no para de repetir ostensiblement “buta! buta!” sota l'atenta mirada del nen, que ni separa la boca de la piruleta ni pampallugueja un segon tot i que a la tele ja ha començat un nou capítol d'spiderman.

Pd: No cal dir que els nostres estimats viatgers van passar una nit d'allò més entretinguda entre el repicar dels tacons i els crits dels seus amables veïns d'habitació. Ni que van gaudir dels plaers d'una “dutxa” a palanganes en un lavabo ple de calces i marques de menstruació al terra. O que l'endemà, l'única ànima en vida de la fonda era un vell sord-mut que amb prou feines era capaç d'aguantar-se despert més de dos minuts seguits. I sense saber ben bé ni qui era ni on estava. Tot plegat un record encara més inesborrable que les famoses sínies d'Hama, les més grans del món. Dixit.

رَمَضَان

Ibrahim encén el fanus de la porta del seu taller. Els veïns dirigeixen al jove Mahmoud per a que pengi la kabba entre el decorat del carrer. Les tendes preparen les panses, els fruits secs i els preparats de kamer eddin mentre joves venen en improvisades tendes les delicioses subbia o tamer hindi en fràgils bosses de plàstic. Begudes imprescindibles per a trencar el dejuni al crit de Bismillah ErRahman ErRahim.

Ha arribat el Ramadà, el mes del dejuni, sawn, un dels cinc pilars de l'Islam. El novè mes del calendari musulmà, el mes en que l'arcàngel Sant Gabriel va llegar el missatge de Déu, Al·lah, al profeta Mohamed, qui havia estat en dejuni a les muntanyes de Meca durant aquells dies. I en el seu honor, tots els musulmans celebren el dejuni, privant-se de menjar, beure, fumar o practicar sexe durant les hores solars. Durant un mes.
Els minuts immediatament anteriors al magreb, la posta de sol, es converteixen en moments màgics, quan la bogeria dels carrers egipcis es torna de repent en un desert de serenitat. Les 6 de la tarda es converteixen, de cop, les 4 de la matinada. Tant sols les garnaldes voleien al mig dels carrers i grups de joves regalen als pocs conductors que hi ha kits especials per al trencament del dejuni. Ningú ronda els carrers. Cap cotxe fa sonar els clàxons. No hi ha cap embús. No hi ha cap baralla. Un silenci que només es trenca amb el crit del muetzí. Un crit que, a part de marcar el moment de la pregària, marca l'instant del trencament del dejuni. El que els castellans diuen Desayuno i els anglesos Breakfast. I que en el cas egipci es una qüestió literal.

Després d'un dia sense ni tant sols provar l'aigua els egipcis es beuen els digestius tamer, subbia o kamer eddin abans de llançar-se amb impaciència sobre un munt d'àpats curosament preparats al llarg del dia. El crit del muetzí sona com les campanades de cap d'any per aquests musulmans assedegats i afamats per un dia de dejuni. Enormes taules omplen molts carrers on els veïns i comerciants inviten els transeünts a trencar el dejuni plegats. I la habitual agitació dels carrers torna a la seva normalitat.
Normalitat que només varia als voltants de les grans mesquites, com la d'Ibrahim al barri alexandrí d'Azarita. Allà centenars de devots es congreguen cada nit per escoltar la isha'a, la pregària especial de Ramadà, entonada per un popular sheij especialment vingut del Caire per a l'ocasió i que retrona per les desenes d'altaveus que s'han repartit pel carrer. I centenars de musulmans repeteixen sincronitzadament la rakka al compàs de la oració. Fins i tot quan un problema energètic fa tallar l'electricitat, els devots completen la litúrgia a viva veu amb corprenedors i compassats crits lloant la grandesa de Déu en aquests dies tant senyalats. Els dies del generós Ramadà.

Foto: Sergi-Al Ayn

Fronteres

36 hores per travessar el Líban, Síria, Jordània i Egipte. De Beirut a Alexandría. Podria ser un viatge fins i tot divertit. Però existeix quelcom que ho impossibilita. Un tràmit altament burocràtic anomenat duana. I que en segons quins països s'allunya, i molt, de la visió segurament nostàlgica d'un viatge a Perpinyà per anar al cinema tot creuant el pas de la Jonquera.

Passos fortificats. Policia altament incompetent. Incompetència altament protegida corporativament. Fins i tot quan l'evidència els delata. I després un sempre altiu “Wellcome to Jordan” amb un somriure burleta d'orella a orella.

Vises gratuïtes que existeixen però que misteriosament no les vol expedir el funcionari de torn. Vises que a un pas fronterer es paguen i a un altre ja no. Misteris de la burocràcia. Burocràcia sempre atenta per oferir-te una dosi de realisme. Realisme burocràtic. Per omplir la sol·licitud blava ha de tenir el segell verd que expedim a l'altre costat de la frontera. Funcionaris que teclegen el teu nom amb un sol dit en una pretecnològica maquinària a la mateixa velocitat que Bogarde creuava la gespa del Camp Nou. Res comparable a les prop de vuit hores per creuar el pas fronterer del Mar Roig entre Egipte i Jordania.

Centenars de cartells de la monarquia hashemita al complet. Fotos del rei Abdallah en les situacions més quotidianes. Fins i tot pescant amb el seu fill, mostrant que a Jordània també hi ha reis campechanos. O si es prefereix, es pot optar pels de la republicana monarquia síria. El clan Assad els dóna la benvinguda de la forma més hortera possible.

I sempre el mateix ritual. Cues de xofers davant els Duty Free carregant els sotaseients de cartrons de tabac i altres objectes d'estraperlo. Paquets de Marlboro fins a dins dels mitjons. Baralles dialèctiques per aconseguir la refotuda estampa. Delletrejar el teu nom en 3 idiomes diferents fins a donar amb la paraula clau, explicar vint vegades que a Europa el nom del pare no és el cognom propi....

3 fronteres en 36 hores donen per molt. Però sobretot per odiar-les. Execrar-les. No hi teoria anticapitalista més evident de la que diu que, quan les barreres del comerç desapareixen per a les mercaderies, sembla absurd, insultantment absurd, que encara s'aixequin barreres per a les persones.

I això que nosaltres som de la petita minoria que encara les podem creuar....

Avall les fronteres.

Premis Bloc Catalunya

Només recordar que Ya rayah està entre els blocs candidats al Premi Blocs Catalunya en la modalitat de cultura.
Voteu-lo en aquest enllaç!
Podeu votar un cop epr correu i cada 24 hores......