Signant contracte...

Pels que sembla que encara pateixen, ja hem trobat pis. Aquest és el resultat d’una jornada de corredisses, taxis amunt i avall, anar entenent la via egípcia de fer negocis, refiar-se del primer que et diu que sap d’algú que coneix algú, de veure pisos on encara hi viu gent, de fer entendre que 40 minuts en taxi no es viure a prop d’on estudies, i, sobretot, de tirar dels pocs però fructífers contactes que hem fet en aquesta boja ciutat que esperem que comenci a ser la vertadera protagonista del bloc...

Pocs minuts després que l’Ahmed, el jove advocat que ens ha aconseguit el pis, ens faci una inesperada trucada em planto al barri alexandrí d’Ibrahimiya. El sobtat de la trucada, i que el més aviat macarrònic anglès del nostre interlocutor no ens faci entendre el motiu de tant inesperada cita fa que el Sergi m’abandoni per la rentadora que ha de solucionar la manca de roba en la nostra ja primera setmana al funduk. Un cop ens trobem l’Ahmed em pregunta pel Sergi i, sense desvetllar el misteri, comença a caminar pels carrers d’aquest barri esperant que un servidor el segueixi de prop. Se’l veu inquiet. Em comenta que ha tingut un dia molt atrafegat, que ha de marxar aquesta mateixa nit a El Caire i em pregunta si duc diners i papers. Sembla que hem de signar el contracte, però sense el Sergi la cosa es fa complicada...

Se’ns afegeix en Hani Ab’dallah, un home de l’Alt Egipte amb bigoti de clixé cinematogràfic hollywoodienc que treballa d’intermediari i que és l’home que ens va ensenyar el pis que ens volem quedar. Ho va fer després d’ensenyar-nos-en un el doble de lleig, el doble de vell i el doble de lluny d’on volíem. Se suposava que era l’únic que tenia, però un cop li vam dir que no el volíem, màgicament va recordar tenir-ne un que potser se’ns esqueia. Pura negociació.

Tots 3 entrem en un minúscul taller i escalem una ridícula escala metàl·lica de cargol que sembla que vagi a rebentar en qualsevol moment. A dalt, en un altell de sostre baix de poc més de 4 metres quadrats farcida de cartells, peces de cotxes i els elements més horteres que algun occidental es pugui imaginar, ens trobem amb Mohamed Fariid, el propietari. A la paret, un televisor de 16” amb futbol autòcton, un pòster de l’Stanley bridge, un calendari amb una rossa horrorosament platina i una foto de 40 centímetres de Kevin Costner entre retrats destenyits de la família, clauers d’ossets i algun que altre retall de diari. També hi ha una taula plena de papers, amb un Alcorà, on hi reposa un munt de pols a sota del qual hi sembla haver un telèfon fix amb pantalla digital. L’home em dóna la seva targeta, on se’l veu a ell amb 30 anys menys i un dibuix de dues bateries de cotxe.

L’home disposa 4 cadires en l’espai restant, i, a partir d’aquí, assisteixo a una protocol·lària sessió de negociació a 3 bandes íntegrament en àrab. La conversa, que només s’interromp quan el cambrer del bar ens porta els essencials gots de té, és assistida per un servidor com si es tractés d’un partit de tennis. Però tenint en compte que gairebé tots els preus ja estaven acordats prèviament es tracta més aviat d’una sessió de protocol autòcton que d’una negociació pròpiament dita. Mentre el propietari exposa les lloances de tan admirable transacció i l’intermediari mira de pidolar una mica adduint el nostre origen europeu, el nostre amic Ahmed es mostra impassible adduint que som estudiants i bona gent. També els dóna temps de discutir si son millor els espanyols que els americans, quins son els nostres coneixements de l’Al-Andalus o si som del Barça o del Madrid. Jo, com si res, assisteixo al debat amb cara de tonto. Mitja hora després marxem del taller sense haver signat cap contracte i amb la única sensació d’haver assistit a una sessió avançada d’antropologia aplicada. Però divendres, tindrem les claus del pis...