I en una ciutat en que càlculs poc científics diuen que viuen 7 milions de persones arrambades a una fina línea de mar, sorgeix un peculiar mitjà de transport. Desenes, centenars de petites vagonetes corren Corniche amunt, Corniche avall. Versió Alexandrina de
Caminar pels seus carrers, comprar en els seus mercats, parlar amb els seus vilatans es no sols transportar-se pel túnel del temps a temps pretèrits, és també deixar-se endur per una difícilment explicable sensació de nostàlgia que ho impregna tot. És el que els castellans diuen melancolía. Record d’un temps passat que tots rememoren amb una llagrimeta als ulls, malgrat que mai les coses fossin com les solen explicar.
Alexandria ho va tenir tot. Fins i tot una de les set meravelles del Món Antic que, com la majoria de coses en aquesta ciutat, va acabar enfonsant-se en el fons marí i en la retina col·lectiva dels seus vilatans. Però avui no és res d’això. Una destruïda ciutat, capital de res i per res i que encara sembla voler viure de rèdits passats.
Forster deia que Alexandria no té res d’interessant per sí mateix però que “resulta fascinant quan s’observa des del passat”. I és veritat. Un passeig pels seus carrers és fer-ho per centenars d’impressionants edificis victorians vinguts a menys. Alguns encara viuen com a centres consulars o diplomàtics de països europeus que encara inverteixen en relacions burocràtiques amb el passat alexandrí. Monuments quotidians que, escatats pel pas del temps semblen plorar i cantar velles cançons dels temps passats. Brindant pels temps de la independència de Zaghloul, pels temps de
Alexandria no té res. Absolutament res. Ni tan sols una moderna biblioteca ho dissimula. Però hi ha alguna cosa amagada que atrau. Quan es viatja en taxis Lada d’època comunista, escoltant els sermons d’un conductor que, insultant el president Mubarak, reclama on son els diners de la nacionalització de Sues. Quan es passeja a ritme de Falcó Mil·lenari per les 3 úniques emissores de
Però en la guerra per l’audiència sembla que tot s’hi val. Amagant qualsevol codi deontològic sota el coixí ha recorregut a la dita de fer de la veritat la primera víctima d’una guerra. O si més no la equitat i la moderació. Com si fos del tot necessari; espectaculars presentacions de غزة تحت النار (Gaza sota el foc), impactants imatges de bombardejos i corprenedores imatges de mares i nens plorant, amb el cap ensangonat, entubats a màquines d’assistència o amb doloroses amputacions que s’han posat a la butxaca la conseqüent exaltació de tot el món arabomusulmà.
Als carrers d'Alexandria, la indignació és desigual. Les parades de bufandes j
Mentrestant, Mohamed segueix bramant per la barbàrie a Gaza. Es pregunta perquè el seu govern no obre definitivament la frontera de Rafah, quin tracte té el seu govern amb Tel Aviv i què hi feia Livni el dia abans de l’inici de l’atac a El Caire. Torna a senyalar el televisor mentre pronuncia coses inintel·ligibles. Blasma les tropes israelianes que sembla que enfilen el camí de tornada. S’apaga momentàniament el foc sobre Gaza i Mohamed torna a fregir els seus falafels.
Al Jazeera comenta noves xifres, que passen més desapercebudes. Encara que sembli difícil, amb encara més zeros. Algú sap qui s’encarregarà de la reconstrucció? Pregunta de trivial.
Per cert que a primers de gener vam col·laborar amb un article a La directa número 121 sobre les reaccions egípcies a la invasió de Gaza. El podeu llegir aquí.
inclosa per llançar-se per la sorra, i engega el motor.
El Hasan té un vici. Conduir per les dunes. I segons afirma porta 5 dies sense saciar-lo per una travesia amb uns turistes fins a Marsah Matrouh “que no m’ha permès tocar-ne ni una”, assegura disgustat. I tant bon punt els primers grans de sorra passen sota el seu Land Cruisier, petja l’accelerador i aferma la seva mà al canvi de marxes.
Duna amunt, duna avall, el París Dakar sembla no haver marxat d’Àfrica enguany i tenir-nos a nosaltres 5 d’improvisats protagonistes. Frenada larga, arrrrasss. Amb la banda sonora del seu telèfon mòbil de fons (que es caracteritza per tenir temes inacabats de música bereber que no duren ni 30 segons), prem l’accelerador. Evita totes les roderes marcades i prova les mil i una, tot mirant d’impressionar el parell de noies que ens acompanyen. El resultat, però, és força desigual. Mentre una brama posseïda per l’adrenalina (sic) l’altra ha començat a preguntar per Buda, Mahoma i Vishnu després de resar 4 paresnostres enganxada a la butaca. “That’s not funny” comença a somicar mentre la seva amiga ja reclama d’agafar el volant del Toyota. Després de fer una parada a dalt d’una quilomètrica muntanya de sorra fins i tot prefereix baixar-la a peu abans que fer-la brincant dalt d’un cotxe amb tan indesitjable pilot.
Però tant de Rally acaba passant factura i enmig d’un mar de dunes el pneumàtic diu “aquí em quedo” i comença a escopir tot l’aire que porta a dins. Cap problema. En poc més del que trigaríem a col·locar els triangles enmig de l’AP7 la majoria de lectors d’aquest blog, en Hasan aconsegueix posar el gat a les dunes, treure la sorra sota la roda amb una pala i canviar el pneumàtic sencer. De fet li dóna temps a equivocar-se, veure que no ha triat un bon lloc i moure el cotxe
La travessa es completa duent-nos a un racó per veure la posta de sol. “That’s my place” assegura sorneguer, abans de deixar-nos en un idíl·lic lloc on tant sols li falta un cartell on posi “Espai patrocinat per Kodak”. Mentre el sol es pon en l’horitzó, pintant de colors el mar de dunes i les espectaculars muntanyes calcàries pentinades per segles de vent i segurament prehistòriques corrents marines, el Hasan mira de fer els últims intents de lligar amb la pobre albanesa a qui encara no li han tornat del tot els colors després del rally d’avui. Tot i haver triat el lloc amb causa, no tindrà èxit. Tant sols quan ho tingui clar tornarà a fer cas als dos pixapins que han gaudit com nens fent bots per les dunes.
Al bell mig del desert occidental libi. Entre el mar de dunes i la depressió de Qattara. A més de 300 quilòmetres de qualsevol indret amb vida, sorgeix Siwa. L’oasi està situat en una depressió Els 350 quilòmetres que la separen de Marsah Matrouh i que avui es recorren amb més o menys comoditat a través de l’asfalt eren una autèntica entelèquia tant sols unes dècades enrera. La carretera es va inaugurar el 1985 i l’única connexió possible anterior era emulant el bíblic Moisés, el que pot donar una dimensió de l’aïllament en el que ha viscut durant segles la zona. Una bona mostra és avui en dia el poble de Siwa.
La tranquil·litat de la vila només es veu trencada pels crits de burros arriats per infants que encara no saben ni comptar fins a deu i sobredecorades motocicletes xineses que recorren les places davant la inexpressiva mirada dels més ancians. Carrers sense asfalt, extensions de cases a mig-mai acabar i la sempre inquietant presència de les ombres humanes que son les dones de Siwa. 
Anònimes figures amagades sota pal·li, que de ben segur devien inspirar algun atretzista del Senyor dels anells i que configuren la part més exòtica i també desapassionant del retrat de l’oasi. Però no és l’única.
El canvi que la ciutat ha experimentat amb l’arribada recent del turisme és palpable. El poble és ple de guiris amb pell de gamba, uns emulant Verano azul amb bicicletes i els altres de paquet en simpàtics taxi-burros decorats amb cartells de hello, hello o welcom to siwa. Tendes de manufactures, restaurants i resorts fins avorrir, cartells en anglès promocionant viatges en 4x4 per les dunes. Tot palpablement recent. La quantitat d’hotels només se supera per la de mesquites. I vist que en temporada alta la majoria (d’hostals) es troben buits, la xifra és del tot desproporcionada. Ja veieu que això del turisme ens acompanya fins al lloc més recòndit.
Tot sota la sempre atenta mirada de l’imponent Shali, laberíntica fortalesa medieval bereber feta amb el kershef (barreja de sal i sorra) i que 3 inesperats dies de tempesta van destrossar a primers de segle. El Shali és avui testimoni preferent de tot allò que succeeix a l’oasi. I és que Siwa té un encant especial. La candidesa de la seva gent. La tranquil·litat de la seva vida. La bellesa dels seus paisatges. La musicalitat del siwi, la seva llengua bereber. L’encant de les seves postes de sol. La dolçor dels seus dàtils. La seva història, barrejada entre els orígens de la humanitat, Alexandre el gran o Cleopatra...
Mau’af al gadiid (la nova parada) és una de les principals estacions d’autobusos d’Alexandria. Situada als afores de la ciutat, a tocar d’un enorme Carrefour on els egipcis amb possibilitats omplen els carros fins a vessar i s’atiborren d’hamburgueses de fast food occidental, té tot el que una estació pot necessitar. Brutícia, gent cridant les destinacions i mosques colloneres que s’ofereixen a dur-te fins a la fi del món per un preu que se suposa arreglat però que acabarà sent més del que pagui la tripulació completa de l’autobús oficial. Sota el crit accelerat de “Matrough, Matrough” i a les portes d’un reciclat autobús de la oficial West and Middle Delta Bus company el nostre conductor ens indica quin és l’artil·lugi que busquem. El nostre destí és, a 600 quilòmetres i 8 hores de camí, Siwa, un recòndit oasi al bell mig del desert occidental libi. Exòtic destí dels nostres primers dies de l’any.
Amb sorprenent puntualitat (influència britànica, potser) arrenca el motor d’un vehicle que també té tot el que es pot demanar. Si més no en aquest país. Fil musical amb els millors hits corànics, VHSs d’embrutadíssims capçals i horteríssimes modernes pel·lícules locals que fan venir mal de cap i una descarada absència de qualsevol tipus de sistema de calefacció. I és que qui encara cregui que al desert hi fa sempre calor i s’hi rosteixen les salamandres que es rellegeixi els seus Vacaciones Santillana. A mitja nit la temperatura comença a baixar estrepitosament fins a tocar els zero graus i el fred cala a les pells dels nostres apreciats pixapins. Així tenim l’estampa dels nostres desvetllats guiris, de camí al desert, amb els peus glaçats i escoltant un fil musical que ha passat del Best-Al·lahu-hits als roncs d’un ben farcit egipci.
Però la història no acaba aquí. Sense massa explicacions el conductor comença a minorar la marxa del vehicle. El que era un autocar navegant a tota vela una eterna carretera en línea recta es converteix en un destartalat carruatge a pas de camell per una encara eterna carretera. Passats 5 minuts, just després que algú hagi preguntat a quina hora arribarem, sembla que el camell diu que no en vol més, de caminar, i es para en sec. Tot davant la sorprenent indiferència de la majoria de passatgers. És més, un cop el conductor decideix baixar a veure què passa, alguns aprofiten l’avinentesa més per estirar les cames que per inspeccionar que coi passa a aquesta ferralla amb rodes. Fins i tot els cotxes que es creuen pel camí semblen indiferents a l’espectacle. Tot al bell mig del no-res.
Dunes a banda i banda. El sol que comença a treure el nas per l’horitzó. Una inacabable carretera que no entreveu cap rastre de vida en quilòmetres. Un fred que frapa. El que seria una bella estampa es converteix en una incòmoda fotografia que, si no fos per la tranquil·litat amb que s’ho prenen els autòctons, de ben segur seria paranoia. El conductor reengega la màquina altre cop. A pas de tortuga la ferralla avança, però pocs metres més enllà el motor es torna a ofegar. Cada 3-5 quilòmetres la mateixa escena. El conductor sembla tenir-hi traça i juga virtuosament amb el pòsit de benzina fins a fer caminar el vehicle uns metres més. Vint minuts després, a uns frenètics 4 quilometres per hora, passem pels primers palmerars. El cotxe torna a parar. Més enllà, a 3 per hora, passem per davant dels camps d’entrenament que l’exèrcit egipci té a la zona. I el cotxe es para a les portes del centre. Davant la ridícula estampa d’uns descoreografiats joves, en servei militar obligatori, mirant de fer els exercicis. Irònica versió de
Ja som a Siwa. Un petit paradís. El viatge s’ho mereix.
