Camí del no-res

Mau’af al gadiid (la nova parada) és una de les principals estacions d’autobusos d’Alexandria. Situada als afores de la ciutat, a tocar d’un enorme Carrefour on els egipcis amb possibilitats omplen els carros fins a vessar i s’atiborren d’hamburgueses de fast food occidental, té tot el que una estació pot necessitar. Brutícia, gent cridant les destinacions i mosques colloneres que s’ofereixen a dur-te fins a la fi del món per un preu que se suposa arreglat però que acabarà sent més del que pagui la tripulació completa de l’autobús oficial. Sota el crit accelerat de “Matrough, Matrough” i a les portes d’un reciclat autobús de la oficial West and Middle Delta Bus company el nostre conductor ens indica quin és l’artil·lugi que busquem. El nostre destí és, a 600 quilòmetres i 8 hores de camí, Siwa, un recòndit oasi al bell mig del desert occidental libi. Exòtic destí dels nostres primers dies de l’any.

Amb sorprenent puntualitat (influència britànica, potser) arrenca el motor d’un vehicle que també té tot el que es pot demanar. Si més no en aquest país. Fil musical amb els millors hits corànics, VHSs d’embrutadíssims capçals i horteríssimes modernes pel·lícules locals que fan venir mal de cap i una descarada absència de qualsevol tipus de sistema de calefacció. I és que qui encara cregui que al desert hi fa sempre calor i s’hi rosteixen les salamandres que es rellegeixi els seus Vacaciones Santillana. A mitja nit la temperatura comença a baixar estrepitosament fins a tocar els zero graus i el fred cala a les pells dels nostres apreciats pixapins. Així tenim l’estampa dels nostres desvetllats guiris, de camí al desert, amb els peus glaçats i escoltant un fil musical que ha passat del Best-Al·lahu-hits als roncs d’un ben farcit egipci.

Però la història no acaba aquí. Sense massa explicacions el conductor comença a minorar la marxa del vehicle. El que era un autocar navegant a tota vela una eterna carretera en línea recta es converteix en un destartalat carruatge a pas de camell per una encara eterna carretera. Passats 5 minuts, just després que algú hagi preguntat a quina hora arribarem, sembla que el camell diu que no en vol més, de caminar, i es para en sec. Tot davant la sorprenent indiferència de la majoria de passatgers. És més, un cop el conductor decideix baixar a veure què passa, alguns aprofiten l’avinentesa més per estirar les cames que per inspeccionar que coi passa a aquesta ferralla amb rodes. Fins i tot els cotxes que es creuen pel camí semblen indiferents a l’espectacle. Tot al bell mig del no-res.

Dunes a banda i banda. El sol que comença a treure el nas per l’horitzó. Una inacabable carretera que no entreveu cap rastre de vida en quilòmetres. Un fred que frapa. El que seria una bella estampa es converteix en una incòmoda fotografia que, si no fos per la tranquil·litat amb que s’ho prenen els autòctons, de ben segur seria paranoia. El conductor reengega la màquina altre cop. A pas de tortuga la ferralla avança, però pocs metres més enllà el motor es torna a ofegar. Cada 3-5 quilòmetres la mateixa escena. El conductor sembla tenir-hi traça i juga virtuosament amb el pòsit de benzina fins a fer caminar el vehicle uns metres més. Vint minuts després, a uns frenètics 4 quilometres per hora, passem pels primers palmerars. El cotxe torna a parar. Més enllà, a 3 per hora, passem per davant dels camps d’entrenament que l’exèrcit egipci té a la zona. I el cotxe es para a les portes del centre. Davant la ridícula estampa d’uns descoreografiats joves, en servei militar obligatori, mirant de fer els exercicis. Irònica versió de la Jaqueta metàl·lica de Kubrick. Evidentment, ningú s’hi immuta. I així fins que es recorren els darrers 30 quilòmetres del nostre camí. A menys de dos quilometres per hora, amb carros de burros conduits per nens que no aixequen un pam de terra avançant-nos com si res, el carruatge entra somicant a la plaça del poble. Com en una pel·lícula siciliana. Davant la indiferència dels presents. Deu ser que hi estan acostumats.

Ja som a Siwa. Un petit paradís. El viatge s’ho mereix.