dissabte, 31 d’octubre del 2009

La llengua d'un profeta


Abu Walid prova de convèncer un estranger que la millor manera d'aprendre l'àrab és llegir el Corá. “L'àrab és el vincle més fort que conservem de la transmissió de la paraula de Déu”, assegura tot cofoi. L'àrab, orgull d'una nació que s'estén per dos continents. Un idioma que es fragmenta en mil peces des de les costes del Marroc fins als racons més recòndits de l'antiga Babilònia. Un idioma que treballa a dues velocitats. Al carrer i als despatxos oficials. Als mercats i als platós dels noticiaris. Curiosa faula de les seves societats en que elits encapsulades i masses ignorants no gosen ni parlar el mateix llenguatge.

Però és una llengua fascinant.

Una llengua en que fer una vaga vaga és sinònim de colpejar. En que un casament significa alegria i on el tenir diners en diuen felicitat. Lectures polítiques per als que les vulguin, és un lloc on la esquerra segueix sent sinistra i la dreta és sinònim de seguretat. Una llengua en que la sonoritat d'oblidats mots catalans ressonen quan joves sagals corren per atzucacs amb olor de festuc, on encara venen crancs marins als quals anomenen cabòries. Un idioma en que se sol estar perfectament a la babalá (és a dir, a les portes de Déu), en que els xarops també son per a la tos i on les albuferes encara segueixen sent llacs. L'àrab és una llengua en que quan en diem macabre, estem parlant d'un cementiri; que quan una cosa es cafre és que no té religió i viu en la ignorància i on és evident que quan els espanyols demanen una baraja de cartes, és que volen reclamar la benedicció divina. Res a veure amb l'atzar. Un idioma on una cosa collonuda perd tota connotació positiva, on d'estar bé en diuen estar nata i en que dir cuscús es citar dues vegades l'entrecuix femení. On referir-se a algú com usted segueix mostrant respecte, on hi ha coses amb poca consideració que son baladís (del país) i on encara queden fulanos, menganos pero sobretot gran quantitat de sultanos, a qui sol agradar governar. I, de mentre, a la Real Acadèmia de la Lengua Espanyola seguiran discutint si el tan sentit olé no és més que l'àrab wallah (per Déu), mentre asseguren que, ojalà (si Déu Vol), no es perdran les 4000 paraules que el castellà fa servir avui en dia i que tenen el seu origen en la llengua semítica amb vida més antiga del món.

divendres, 23 d’octubre del 2009

La influència del porc...

Ola recull atrafegada els seus apunts de la copisteria de la facultat. Aquest any va completament perduda amb el curs. Van començar un mes més tard per decisió governamental i també per decisió governamental va tant sols 3 dies a la setmana a classe, ja que s'entrecreuen els horaris de les diverses facultats per tal de coincidir el mínim d'alumnes plegats a les aules. L'ustaddda Nesma tampoc dóna a l'abast des que pressions des de dalt li recomanen acabar el temari abans de l'entrada de l'hivern “per si cal tancar les facultats abans d'hora”.

L'Ahmed no farà l'habitual agost de cada any amb els turistes venent els seus deliciosos esmorzars de falafel i ful amb albergínies fregides a l'oasi de Siwa. El Govern ha decidit suspendre indefinidament el tradicional festival de les tribus a la recòndita vila desèrtic. Aquest any els siwis ja no ballaran ni cantaran extasiats, sota l'atenta mirada dels curiosos turistes, per celebrar la històrica pau entre clans que va posar fi a segles de lluites entres les poblacions orientals i occidentals de l'oasi.


El Hagg Mohammed fa dies que no pot pipejar amb gust la seva sheesha. El vell home s'indigna quan als cafès on solia anar li serveixen la mànega de la pipa de plàstic o fins i tot li asseguren que una nova circular governamental els prohibeix de servir sheeshas al seu local. A Asuán ja fa setmanes que un edicte governamental ha prohibit del tot l'ús de les tradicionals pipes d'aigua.


A una cantonada del barri cairota de Ciutat Nasser la brossa s'acumula sense que s'hi pugui fer res. Fa setmanes que els zebalin de moqatam, els tradicionals recollidors de brossa de la capital egípcia, no fan la seva feina. Concretament des que una decisió governamental sacrifiqués tots els porcs, qui consumien els residus orgànics de les escombraries cairotes, permeten que els seus propietaris, els curiosos zebalin, poguessin acabar de fer negoci venent els plàstics, paperasses i altres elements reciclables.


Tots ells son víctimes d'una mateixa febrada. Una que no es cura a les lliteres de cap hospital i a la que encara no se li ha trobat vacuna eficient per combatre-la. Son víctimes de la malaltissa febrada que ha provocat una misteriosa epidèmia amb ínfima capacitat de propagació i encara més ínfima mortalitat però que ha estat capaç de paralitzar el món sencer al ritme de multinacionals farmacèutiques que es freguen les mans amb els efectes d'una nova Guerra dels mons. És la influència del khanazir, diuen.


foto: http://www.intramed.net/UserFiles/imagenes/mx_besoarriba.jpg

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Mafia escolar

La agenda del mòbil de Nagui és una llista peculiar. Un cúmul d'irracionals símbols que ell associa a cadascun dels seus preuats amics. Com l'asterisc que representa la inquilina del 3er 2a o el seguit de punts i interrogants que ell associa al verdurer de la cantonada. Avui li demanarà al noi del ciber cafè que li escrigui una “carta per ordinador” per a la amiga francesa que l'any passat vivia al 2n 2a. Solucions quotidianes al seu analfabetisme galopant.
Marua i Mariam son les dues filles de Nagui. El seu orgull, poder dur-les a escola. El seu desig, que facin allò que ni ell ni la seva dona Sanaa han pogut mai. Solucions pràctiques per a sortir del cau.
Però no és feina fàcil.
Les nenes van començar fa uns dies l'escola a un centre públic. El govern disposa de centres per a les famílies més desafavorides en que el preu de l'educació (si és que en podem dir així) és mínim. Lamentablement equiparable al propi nivell educatiu. Però com que sembla que ni això pot ser gratuït, el director de l'escola demana a Nagui la gens menyspreable xifra de 350 lliures mensuals per a que les nenes tinguin classes particulars i puguin passar el curs. Assegura, ell, que de cap altra manera les nenes podran passar els seus cursos.
350 lliures no son més que 40 euros. 20 euros mensuals per nena en educació. Però quan una persona, com en Nagui, amb prou feines esgarrapa 400 lliures de sou mensual a base de les propines que els inquilins del pis on treballa li donen, la perspectiva canvia. I si a això se li suma l'entrepà diari de les nenes i el gens menyspreable augment dels preus, la situació s'arrodoneix espectacularment.
És per això el Nagui es va reunir amb el director de l'escola i va mirar de buscar una solució. La solució. Reduïm les 350 a 210 lliures mensuals. I signem l'expedient per l'any que ve.
Marua i Maríam tenen 6 i 9 anys d'edat, respectivament. Van a primer i tercer de l'escola primària. Es fa difícil entendre perquè han de necessitar classes de repàs dues noies d'aquesta edat quan ni tant sols han començat l'escola. Ningú les ha preguntat encara res. Ni tant sols el nom. Però el senyor director sap perfectament el que es diu. Ni Marua ni Mariam necessiten classes de repàs, però és cert que si Nagui no paga elles no passaran de curs. I Nagui accepta el xantatge.

En el cercle de la màfia escolar del sistema educatiu egipci un director suborna un illetrat jugant amb el seu únic somni: l'educació de la seva canalla. El xantatge d'un sistema educatiu fet amb les propines del pressupost en que la màfia és la única via per a que un professor arribi a cobrar 50 euros mensuals...

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Rèquiem


Un aire inquietant envolta Alexandria. La vida als carrers ja no és el que era. Si més no als principals mercats Allà on la vida es fa i es desfà tot comprant un quilo d'albergínies i mig quilo de carabassons sota un sol de justícia.


La policia, sense nocturnitat però amb alevosia, ha desterrat dels carrers les desenes de parades que les poblaven i que convertien el gris asfalt en colorits mercats a l'aire lliure. A cops de bóta, fruites i verdures han rodolat per terra abans de caure en el més trist silenci mentre els carros que les sustentaven han passat a engrossir els magatzems policials. Allò que ahir eren vermells tomàquets, carnosos dàtils o conills esperant per ser degollats avui ha estat substituït pel metall dels cotxes aparcats. Allò que ahir eren dones fent-la petar sota el ritme de les ofertes del dia avui és el silenci rescremat de l'irregular asfalt del carrer. Ahir eren acalorades discussions, sovint baralles, avui son nens que aprofiten i que, tot jugant a pilota, rebenten els fluorescents de les botigues que queden dempeus. Ni els vells surten a pipejar les xixes al carrer com solien. Sota la atenta mirada de la benemèrita egípcia, ningú gosa ocupar un centímetre més del permès.


I el debat ha omplert carrers i cafès. Mentre alguns asseguren que la situació tornarà a ser la d'abans amb el temps, d'altres tenen clar que això només és el principi d'una ràtzia global. Tal i com ha anunciat el govern local, qui ha deixat que la política del pal i la pastanaga es quedi únicament en la primera part del binomi. Sense solucions en un país sense oportunitats. Els arguments, paraules que a tots us sonaran: ocupació il·legal de l'espai públic, inconcebible economia submergida... Tot sota aquesta rídicula teoria política tant absurdament estesa entre la classe dirigent de treure les expressions de misèria dels centres de les ciutats per fer creure a la gent que aquesta ha deixat d'existir. Ojos que no ven, corazón que no siente, diuen.


Us sona de res?

La autèntica globalització. La de l'estupidesa. La del poder i l'abús.

De Fraga a Pequín i de la rambla del Raval als carrers d'Ibrahemiya.

Aquells que avui ja no llueixen al color de cogombres, patates o cebes....


Foto: Al_Ayn

dissabte, 3 d’octubre del 2009

sobirania popular

Nagui marxa avui cap a casa. Fa dues setmanes que no veu els seus. El Nagui fa més de vint anys que és porter d'un edifici de propietat armènia al cèntric barri d'Ibrahemiya. El seu sou, la voluntat sovint garrepa dels inquilins; els seus dies lliures corren la mateixa sort, la voluntat sovint racista dels qui allà habiten. Però avui ha aconseguit unes hores de festa que aprofita per tornar al seu barri, als afores de l'extensa Alexandria.


L'autobús col·lectiu el deixa als peus del pont d'Abís, des d'on recorre el darrer quilòmetre fins a casa a peu. Entre la sombra de fàbriques de joguines, una cotxera de busos i un reguitzell d'escoles estrangeres per a gent adinerada i el desgavell de cotxes i camions de la autovia cap al Caire. En un racó, als peus d'enormes filats elèctrics, sorgeix inesperadament un peculiar barri. Habitatges d'autoconstrucció, encara amb façanes sense arrebossar, se succeeixen entre carrers encara sense asfaltar. Oques i gallines dirigeixen el tràfic mentre dones destrien l'arròs sota la tènue llum d'una bombeta. Improvisats cablejats subministren els habitatges mentre proliferen els fonaments de nous habitacles. Nagui recorda que va ser un dels primers en arribar a aquesta zona. Fa tant sols set mesos , quan ell i la seva família s'hi van instal·lar, només hi havien 3 veïns. Ara les cases son pertot. És per això que aquest improvisat carrer que dia rera dia creix sense aturador porta el seu nom.


I en aquest humil barri que els seus habitants han construït sense demanar permís a ningú se succeeixen periòdicament aquells episodis de sobirania col·lectiva que molts semblen voler oblidar. Sota la llum de la lluna, entre els fonaments dels futurs habitacles, els veïns organitzen assemblees veïnals. Trobades on els veïns seuen i discuteixen lliurement els problemes i necessitats de la nova barriada. Com el del subministre de l'aigua, que actualment estan negociant amb l'Ajuntament local, o el de la electricitat. Fins i tot el de l'escolarització de la quitxalla o, fins i tot, el dels més adults. Veïns que no saben llegir ni escriure però que tenen clar qui decideix. Episodis de sobirania popular que un dia va formar part, també, de la història dels nostres barris. Quelcom que es va endur el vent al ritme de ciment i subvencions....