dilluns, 30 de març del 2009

Un Fiat 127 blanc


Un Fiat 127 blanc. Una llauna de sardines amb motor italià. Aquest va ser el primer cotxe de me mare.

Quan es va treure el carnet de conduir, el meu avi li va regalar un dels primers supermini d’importació que es venien a l’Espanya dels 70. I curosa com és la meva mare el cotxe li va durar una eternitat. Quan jo vaig néixer encara el conduïa pels carrers de Vallcarca. Encara que fos un marrec tinc flaixos del seient de darrera d’aquell Fiat.

Un dia el meu germà, amb 17 anys i encara sense llicència, va agafar el 127 i, com no, el va estampar. El cotxe, com a bona capsa de sardines que era, va quedar fet un cromo. I tot i que jo llavors no passava ni dels 4 anys recordo perfectament aquell munt de ferralla al desguàs preparada per reconvertir-se en a-saber-què.

Prop de 20 anys després he tingut un deja vu. Caminant per la nit d’Ibrahemiya m’he tornat a trobar amb ell. Un Fiat 127 blanc. Aparcat al bell mig d’un carrer desèrtic. Descuradament il·luminat per un fanal fent pampallugues. Amb una matrícula europea traient el nas per sota de la llicència egípcia. Com si no hagués passat ni un dia.

Això és la meva Alexandria. Un Fiat 127 blanc. Un Fiat 127 blanc al bell mig d’un carrer qualsevol en una nit com aquesta.

Una nit com aquesta a l’Alexandria del segle XXI.



dilluns, 23 de març del 2009

Alcohol corànic

El besha Karim assaboreix fins el darrer centilitre de haram de la seva amarga cervesa. Aparcat en un racó, en silenci i soledat, degusta la mil·lenària beguda egípcia més internacional mentre ressonen per les parets oblidades melodies d’un llaüt tocat per un vell borratxo. De repent, el telèfon del besha sona sens parar. Alahu akbar. Els minúsculs altaveus del seu Nokia fan ressonar el takbir corànics fins que decideix a respondre la trucada.

Vet aquí el joc hipòcrita de la moral. Un joc en el que important no és el que és sinó el que la gent pensa que és. I és així com es compren i venen silencis. Als temples dels vicis prohibits ningú hi veu res. I quan se’n surt, ja ningú sap res.

I per això quan algú compra en una tenda una llauna o ampolla del monopolístic alcohol Heineken a Egipte, se l’emporta amagat rere una opaca bossa,. Com si se sortís d’un centre de venopunció amb la metadona sota l’aixella. Tal qual.

Misteris religiosos. No exclusivament musulmans. No ens enganyéssim.

diumenge, 15 de març del 2009

Ahua

El jove Ahmed juga a temptar la gravetat amb la seva safata plena de gots amb el cul ple de marro pels carrers d’Ibrahemiya. La mou a dreta i esquerra. Fins i tot la posa perpendicular al terra. Però res. Els gots segueixen inexplicablement imantats al seu company metàl·lic mentre el jove garçon sorteja sots a terra, vells asseguts al mig de la vorera i cotxes aparcats de les formes més inversemblantment possibles.

N’Abdu s’eixuga la suor davant el seu inefable company de treball. Un desballestat calefactor que treballa més de 12 hores per dia i que ja devia escalfar l’aigua del té en els temps de Mehmet Ali i el general Espartero. I mentre serveix l’aigua bullent sobre els gots plens de té segueix escridassant als clients de cada dia. “Ezayek ya besha?!”, “Saba’j al fuul ya efendi!”...

Els clients seuen en taules de mig metre quadrat, xarrupant el seu té mentre deixen passar les hores. De fons, la pel·lícula americana de torn, la sèrie televisiva egípcia del moment o en alguns llocs fins i tot les millors recitacions coràniques. El tictac de fons, un espectacular compàs rítmic, marca la velocitat del cafè. Impulsius colpejos sobre la taula en el cas del dominó, suaus repics del dau sobre la taula del backgamon. Airades discussions sobre les regles del joc, sobre les trampes del senyor Farid o sobre la banalitat més trivial, en la majoria dels casos. Espectadors seguint el desenvolupar del frenètic joc. Fins i tot del més poc emocionant que un s’hagi trobat en sa vida, la tauila. I abans que ningú els expliqui el perill de fumar-se un cigar amb filtre fumen dia rere dia shishes del tabac més negre que un hagi ensumat en sa vida. I veuen passar el temps. Davant la taula del cafè. Sense més. Assaborint cada segon amb més delit del que pipegen la seva sheesha diària.

dimecres, 11 de març del 2009

Mel i llàgrimes


Caminant pels carrers de la nostàlgia alexandrina un troba la ràbia amb que alguns recorden el seu passat. És la nostàlgia d’uns, no la de tots, però expressa un viatge en la memòria d’aquesta ciutat. Un passat que va fer un salt brusc en un moment i va deixar enrere generacions que avui semblen voler viure d’aquell dolç record.

En els viatges de la nit un pot trobar converses apassionants sobre el passat alexandrí. Per uns instants un viatja a aquella ciutat apassionada relatada als contes de Durrell, al lluïment dels seus carrers i cafès colonials, a la retina col·lectiva d’una generació que es pregunta on és la ciutat que els va veure créixer. Com en la mirada perduda que sovint et destapa la bella Marise. De la seva boca surten amb delícia paraules en francès, àrab, espanyol, anglès, fins i tot en l’arameu de les oracions maronites. Filla del Líban, d’Itàlia, de Grècia. En un bocí també de Barcelona. Filla de l’Alexandria més pura. D’una de les moltes Alexandries que et destapa aquest racó de món.

Marise, però, viu amarada pel record d’una infància que ja no troba als carrers de la ciutat. Mentre mostra les fotos de la seva bellíssima mare amb l’esquena descoberta sopant a la Corniche dels anys 40 assegura que aquesta ja no és “la meva ciutat; no la reconec”. Posa l’exemple de la seva àvia, una feminista libanesa que va arribar a Alexandria per a ser professora a finals del segle XIX. Recorda els seus viatges en tramvia en camises de tirants, renega de la actual ignorància col·lectiva i lamenta el dia en que les coses van començar a canviar. “Per a pitjor”, subratlla. Un moment que es va trencar 20-30 anys enrere i que coincideix en el temps amb la massiva immigració de treballadors egipcis a l’Aràbia Saudí. El viatge col·lectiu d’una generació que va marxar amb la maleta buida i va tornar amb la dona velada i la versió més rància d’interpretació corànica. “La meva mare va marxar amb tirants a viure a Meca i va tornar completament velada” recorda resignat l’Ahmed. Els petrodòlars van canviar una ciutat, un país. I amb la subvenció de Wall Street es va convertir l’avantguardista ciutat d’Alexandria, un punt de trobada de civilitzacions, en un mar de rècords amarats de nostàlgia, “Cor dels records impregnats de mel i llàgrimes”, dolça metàfora que amara els porus d’aquest indret mediterrani.


Foto: Sergi Cardona

dissabte, 7 de març del 2009

Mohammed Ahmed


A un costat, un exèrcit d’egipcis afamats s’amuntega al voltant d’un caixer, tancat en una gàbia amb la seva caixa enregistradora, etzibant-li les comandes a tort i dret com si fossin apostes per a la carrera de les 5. La màquina vomita els tiquets al ritme que l’impassible caixer els va recollint i teclejant-ne nous imports. Al seu costat, rere un mostrador, un exèrcit de treballadors amb davantal es dediquen a anar preparant, completant i servint els entrepans de falafel i ful amb maquinal displicència. Harmoniosa però ridícula poesia que faria les delícies d’un Adam Smith qualsevol. A l’altre costat, un altre exèrcit, ara de cambrers, barallant-se sense vergonya per la propina del comensal davant un reguitzell de taules preparades per a un ràpid tiberi, la versió més aproximada que un es pugui trobar d’un bar de menú a una ciutat com aquesta.

Benvinguts a Mohammed Ahmed, el rei del falafel i el fuul alexandrí. Diuen que la cultura àrab no és gaire nostrada en això dels restaurants. Els orígens nòmades han fet que s’arrelés l’hospitalitat i això de menjar fora es convertís en una frivolitat inabastable. Per a què tenir restaurants si vagis on vagis segur que coneixes algú que coneix algú que segur que t’acollirà amb els braços oberts i t’afartarà fins a rebentar-te sense acceptar un no per resposta? El resultat és, en contrast amb Europa, una enorme absència de restaurants. Hi ha, però, una excepció: el menjar ràpid. I un rei, l’Elvis dels entrepans de pita. Mohammed Ahmed.

No deu haver persona que hagi passat per Alexandria més d’una setmana sense trepitjar aquest cèntric indret, reclam turístic de segon grau després de la famosa Biblioteca. El flux de gent és continu a qualsevol moment del dia. Egipcis entrant i sortint; turistes embadalits llegint-se la carta; cambrers corrent amunt i avall i sermonejant la clientela. Gent endrapant fins a 8 plats diferents a la vegada, taules encolomades fins al darrer racó, plats corrent amunt i avall davant l’agraciada expectació dels ràpids comensals, que venen i van al mateix ritme de les comandes. Velocitats que no deixen ni respirar ni fer una visita cordial al Roca sense por a que es refredi el que acabes de demanar no fa ni 2 minuts. Dones ninkhabs, tapades fins les orelles, barallant-se graciosament amb el seu vel per fer-se venir a la boca un bocí de l’àpat. Tahina, falafel, amanides i les varietats de fuul marca de la casa. Sense possiblement ni plantejar-s’ho Mohamed Ahmed faria les delícies del vegetarià més ascèptic. Tant sols els ous i les truites trencarien l’harmonia al vegà més convençut.

I per damunt dels nostres caps... la Sofia. Retrats de la Reina Sofia menjant en una d’aquestes taules presideixen les diverses sales del restaurant. La dona devia tenir ganes de rememorar la seva etapa estudiantil, que es va desenvolupar en part a Alexandria quan la grega no era més que una princeseta amb el seu CV circulant per les cases reials de mitja Europa a la recerca de consort. En una obsessió servicial del propietari, fins i tot a la carta destaca una notícia del diari sobre la visita de la grega al restaurant. “Allunyada del protocol reial la Reina d’Espanya va visitar el restaurant alexandrí Mohamed Ahmed...” I és que hi ha gent de la que un no se’n lliura ni anant a l’altra punta del planeta....

PD: Ara, ja es pot ben dir que la Reina de España no va gastar ni un segon en explicar als cuiners que la truita espanyola no és una truita de verduretes mig crues...

dimarts, 3 de març del 2009

Ira marina, tempesta alexandrina


Al final ha vingut. Amb nocturnitat i alevosía. Sense avisar. Com el llop, després que ja ningú cregui a Pere, ha acabat arribant.

L’hivern, la gairebé llegendària turmenta alexandrina. Protagonista de les històries urbanes més desconsolades, dels relats literaris més populars. Després de 4 mesos sense fer-se realitat semblaven contes xinesos per a infants pixallits. Els torrents d’aigua, els bassals, el fred glaçant. La ràbia incontrolable del mar encabronat repicant contra la costa. La odissea diària de lluitar contra el vent marí i la patina d’aigua salada sobre la cara camí de la Corniche. Incandescents onades triomfen i engoleixen la docilitat mediterrània. Gargots espumosos sobre la mar blava agermanats amb els irats núvols. Retrat en moviment del brutal temperament del temps alexandrí. Deu ser per això que Durrell deia que el mar és el rellotge de les tardes d’hivern de la ciutat.

I com diu la dita, després del diluvi messiànic arriba la calma paradisíaca. Alexandria se submergeix en un clima primaveral exageradament bipolar. L’aigua converteix les voreres en piscines i els carrers en una cursa d’obstacles amb tutuquisplash inclòs al ritme constant del taxista graciós de torn que amablement et dutxa sense demanar-te permís. Mentrestant, el Govern local se segueix gastant enormes quantitats de diners en les empreses més amigues per arreglar el que ja és nou i deixar tal com estava fa 100, 200 anys enrere allò on mai han construït. Fanals nous on mai va fallar una bombeta, renovat empedrat lluent als carrers on ja brillaven les sandàlies dels opulents, riuades de fang i obscuritat als racons oblidats pel pressupost municipal.


Foto: Sergi Cardona- Al_ayn