dissabte, 7 de març de 2009

Mohammed Ahmed


A un costat, un exèrcit d’egipcis afamats s’amuntega al voltant d’un caixer, tancat en una gàbia amb la seva caixa enregistradora, etzibant-li les comandes a tort i dret com si fossin apostes per a la carrera de les 5. La màquina vomita els tiquets al ritme que l’impassible caixer els va recollint i teclejant-ne nous imports. Al seu costat, rere un mostrador, un exèrcit de treballadors amb davantal es dediquen a anar preparant, completant i servint els entrepans de falafel i ful amb maquinal displicència. Harmoniosa però ridícula poesia que faria les delícies d’un Adam Smith qualsevol. A l’altre costat, un altre exèrcit, ara de cambrers, barallant-se sense vergonya per la propina del comensal davant un reguitzell de taules preparades per a un ràpid tiberi, la versió més aproximada que un es pugui trobar d’un bar de menú a una ciutat com aquesta.

Benvinguts a Mohammed Ahmed, el rei del falafel i el fuul alexandrí. Diuen que la cultura àrab no és gaire nostrada en això dels restaurants. Els orígens nòmades han fet que s’arrelés l’hospitalitat i això de menjar fora es convertís en una frivolitat inabastable. Per a què tenir restaurants si vagis on vagis segur que coneixes algú que coneix algú que segur que t’acollirà amb els braços oberts i t’afartarà fins a rebentar-te sense acceptar un no per resposta? El resultat és, en contrast amb Europa, una enorme absència de restaurants. Hi ha, però, una excepció: el menjar ràpid. I un rei, l’Elvis dels entrepans de pita. Mohammed Ahmed.

No deu haver persona que hagi passat per Alexandria més d’una setmana sense trepitjar aquest cèntric indret, reclam turístic de segon grau després de la famosa Biblioteca. El flux de gent és continu a qualsevol moment del dia. Egipcis entrant i sortint; turistes embadalits llegint-se la carta; cambrers corrent amunt i avall i sermonejant la clientela. Gent endrapant fins a 8 plats diferents a la vegada, taules encolomades fins al darrer racó, plats corrent amunt i avall davant l’agraciada expectació dels ràpids comensals, que venen i van al mateix ritme de les comandes. Velocitats que no deixen ni respirar ni fer una visita cordial al Roca sense por a que es refredi el que acabes de demanar no fa ni 2 minuts. Dones ninkhabs, tapades fins les orelles, barallant-se graciosament amb el seu vel per fer-se venir a la boca un bocí de l’àpat. Tahina, falafel, amanides i les varietats de fuul marca de la casa. Sense possiblement ni plantejar-s’ho Mohamed Ahmed faria les delícies del vegetarià més ascèptic. Tant sols els ous i les truites trencarien l’harmonia al vegà més convençut.

I per damunt dels nostres caps... la Sofia. Retrats de la Reina Sofia menjant en una d’aquestes taules presideixen les diverses sales del restaurant. La dona devia tenir ganes de rememorar la seva etapa estudiantil, que es va desenvolupar en part a Alexandria quan la grega no era més que una princeseta amb el seu CV circulant per les cases reials de mitja Europa a la recerca de consort. En una obsessió servicial del propietari, fins i tot a la carta destaca una notícia del diari sobre la visita de la grega al restaurant. “Allunyada del protocol reial la Reina d’Espanya va visitar el restaurant alexandrí Mohamed Ahmed...” I és que hi ha gent de la que un no se’n lliura ni anant a l’altra punta del planeta....

PD: Ara, ja es pot ben dir que la Reina de España no va gastar ni un segon en explicar als cuiners que la truita espanyola no és una truita de verduretes mig crues...

1 comentari:

Lydia ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.