Mel i llàgrimes

Caminant pels carrers de la nostàlgia alexandrina un troba la ràbia amb que alguns recorden el seu passat. És la nostàlgia d’uns, no la de tots, però expressa un viatge en la memòria d’aquesta ciutat. Un passat que va fer un salt brusc en un moment i va deixar enrere generacions que avui semblen voler viure d’aquell dolç record.

En els viatges de la nit un pot trobar converses apassionants sobre el passat alexandrí. Per uns instants un viatja a aquella ciutat apassionada relatada als contes de Durrell, al lluïment dels seus carrers i cafès colonials, a la retina col·lectiva d’una generació que es pregunta on és la ciutat que els va veure créixer. Com en la mirada perduda que sovint et destapa la bella Marise. De la seva boca surten amb delícia paraules en francès, àrab, espanyol, anglès, fins i tot en l’arameu de les oracions maronites. Filla del Líban, d’Itàlia, de Grècia. En un bocí també de Barcelona. Filla de l’Alexandria més pura. D’una de les moltes Alexandries que et destapa aquest racó de món.

Marise, però, viu amarada pel record d’una infància que ja no troba als carrers de la ciutat. Mentre mostra les fotos de la seva bellíssima mare amb l’esquena descoberta sopant a la Corniche dels anys 40 assegura que aquesta ja no és “la meva ciutat; no la reconec”. Posa l’exemple de la seva àvia, una feminista libanesa que va arribar a Alexandria per a ser professora a finals del segle XIX. Recorda els seus viatges en tramvia en camises de tirants, renega de la actual ignorància col·lectiva i lamenta el dia en que les coses van començar a canviar. “Per a pitjor”, subratlla. Un moment que es va trencar 20-30 anys enrere i que coincideix en el temps amb la massiva immigració de treballadors egipcis a l’Aràbia Saudí. El viatge col·lectiu d’una generació que va marxar amb la maleta buida i va tornar amb la dona velada i la versió més rància d’interpretació corànica. “La meva mare va marxar amb tirants a viure a Meca i va tornar completament velada” recorda resignat l’Ahmed. Els petrodòlars van canviar una ciutat, un país. I amb la subvenció de Wall Street es va convertir l’avantguardista ciutat d’Alexandria, un punt de trobada de civilitzacions, en un mar de rècords amarats de nostàlgia, “Cor dels records impregnats de mel i llàgrimes”, dolça metàfora que amara els porus d’aquest indret mediterrani.

Foto: Sergi Cardona