Ira marina, tempesta alexandrina

Al final ha vingut. Amb nocturnitat i alevosía. Sense avisar. Com el llop, després que ja ningú cregui a Pere, ha acabat arribant.

L’hivern, la gairebé llegendària turmenta alexandrina. Protagonista de les històries urbanes més desconsolades, dels relats literaris més populars. Després de 4 mesos sense fer-se realitat semblaven contes xinesos per a infants pixallits. Els torrents d’aigua, els bassals, el fred glaçant. La ràbia incontrolable del mar encabronat repicant contra la costa. La odissea diària de lluitar contra el vent marí i la patina d’aigua salada sobre la cara camí de la Corniche. Incandescents onades triomfen i engoleixen la docilitat mediterrània. Gargots espumosos sobre la mar blava agermanats amb els irats núvols. Retrat en moviment del brutal temperament del temps alexandrí. Deu ser per això que Durrell deia que el mar és el rellotge de les tardes d’hivern de la ciutat.

I com diu la dita, després del diluvi messiànic arriba la calma paradisíaca. Alexandria se submergeix en un clima primaveral exageradament bipolar. L’aigua converteix les voreres en piscines i els carrers en una cursa d’obstacles amb tutuquisplash inclòs al ritme constant del taxista graciós de torn que amablement et dutxa sense demanar-te permís. Mentrestant, el Govern local se segueix gastant enormes quantitats de diners en les empreses més amigues per arreglar el que ja és nou i deixar tal com estava fa 100, 200 anys enrere allò on mai han construït. Fanals nous on mai va fallar una bombeta, renovat empedrat lluent als carrers on ja brillaven les sandàlies dels opulents, riuades de fang i obscuritat als racons oblidats pel pressupost municipal.

Foto: Sergi Cardona- Al_ayn