Fer el carrer

Umm Ahmed crida des de la finestra de casa seva, a una quarta planta d’un inert edifici. Veu passar el verdulaire, que esperona amb tota la força del seu pulmó que té els tomàquets a un guineh i que els carbassons semblen de mel, i no dubta a demanar-li dos quilos de tomàquets mentre li pregunta que tal son les patates. “Més bones que el gessamí, ya hagga” assegura ell. La mare d’Ahmed fa baixar parsimoniosament un cistell de vímet, amb els 5 guinehs de la compra a dins, ballant la dansa del cigne entre els balcons. Com gairebé cada dia. El verdulaire pesa amb una balança romana la comanda, la col·loca al cistell, n’etziba tres copets i es cobra la feina feta abans que el cistell reemprengui la bella dansa del cigne en sentit invers.

I mentre el cistell segueix el seu vol parsimoniós farcit de patates i tomàquets que tenen gust de tomàquet el drapaire etziba el seu lema diari megàfon en mà: “Veeeechia, veeeechia!!”. “Saba’h el jaiir” saluda la quiosquera rere un inestable tauló amb els exemplars del dia. Una mica més ferm que el mostrari de bolígrafs sobre el capó d’un Fiat 128 o la capsa de cartró que serveix d’oficina mòbil per qui vulgui fer una trucada per minuts. Amb un llençol al mig del terra, entre riuades de gent que es barallen per uns pantalons, el venedor esperona que els preus son la meitat dels de qualsevol tenda. Y si lo encuentra más barato, le devolvemos su dinero. Des d’una bicicleta mòbil el venedor de fuul omple una bossa al marrec que ha baixat a comprar 3 lliures del deliciós potatge a la mateixa cantonada on es troba la cadira buida de l’ustad Adel. Un element més del mobiliari metropolità alexandrí. Des d’on controla la seva paradeta de taronges i mandarines a la vegada que mira de deixar-se torrar pel sol entre les poques escletxes que filtren els gegants edificis que el rodegen...

Algú pot dir a Jordi Hereu que ens vingui a salvar d’aquesta colla d’incívics? Disculpin les molèsties...