Mahatat Misr

Mahatat Misr, l’estació principal de Trens d’Alexandria, es troba a la cèntrica midan Ghomuriya (plaça de la República) a pocs metres des d’on Lawrence Durrell cuinava poesia britànica i el seu famós Quartet a primers de segle XX. Les estacions de trens d’arreu son, gairebé sempre, una de les imatges més surrealistes que un es pot trobar a qualsevol ciutat del món. Ja es trobi un a l’Estació de Sants de Barcelona, la Gare de Lyon a París o la Gara Nord de Bucarest. Mahatat Misr (literalment, l’estació d’Egipte) no és una excepció.

L’esplanada que saluda l’espectacular construcció ferroviària s’omple dia i nit de frenètica activitat. A un costat, a pocs metres d’un parc on famílies semblen fer quelcom semblant a passejar, busos i microbusos omplen de caos la jungla d’asfalt alexandrina. Centenars de petites furgonetes van i venen sense aparent lògica al ritme que recullen, sovint sobre la marxa i amb la porta oberta, els seus passatgers. Crits trepitjats de destins. “Caire!”. “Abu Qir!”. “Tanta!”. Com un formiguer busos corren, s’entrecreuen, assetgen els vianants, es colen pel camí del tramvia i es fan un lloc entre el mar de gent que omple Midan Ghomuriya.

A les vores, entre remolins d’escombraries eternament sense recollir, venedors sense llicència ofereixen des de sabates fins a tabac passant per peix o cinturons. Dones amb gel·laba seuen a terra mentre venen formatge fresc i cridaners venedors de jocs infantils assetgen les oïdes dels transeünts ocasionals al crit de “tot a una lliura!”. Tant sols l’ocasional i rutinari passeig de la parella policial trenca per uns segons l’estampa. Una dona alerta de la indesitjada visita en el temps suficient que una anciana es carregui la bujola metàl·lica plena de formatge fresc al cap i l’assetjador de joguines a un euro aixequi el seu enorme i atestat carro i corrin avinguda avall, mentre algú crida que vigilin amb els cotxes. 2 minuts son el temps suficient per a que la riallera parella policial compleixi el protocol i els top mantes tornin al seu lloc com si res no hagués passat. Els bigotuts policies, però, s’entretenen més avall amb un venedor que no s’ha adonat de res. L’home s’entropessa mirant de col·locar els estúpids objectes que ven en una bossa d’escombraries davant els sobreactuats crits dels policies i la mirada curiosa de tota la plebe alexandrina.

A un costat, més perennes parades acaben de completar el retrat de la plaça ferroviària. Seguint el rastre del tramvia, aprofitant el triangle que deixa l’encreuament de dues víes, s’atesten parades de la roba més variada. Sabates de tots els colors i jaquetes de cuir acaricien el pas del tramvia mentre el retrovisor gairebé tomba un maniquí perfectament maquejat. Una tenda de pantalons texans esdevé una impròpia parada del trajecte. Connexió amb la Línea 3 tancada per obres. Entre ells, asfixiants passadissos interconnecten el mercadillo amb cafès en els llocs més impensats. Mentre desenes de televisors amb els volums al màxim reprodueixen les pel·lícules americanes de torn de la televisió per cable, la gent es pren tés i fuma sheeshas amb els colzes sobre els productes de la tenda més propera. Metres més enllà comença un impressionant i inacabable mercat on fruites, peixos i verdures es mengen el client i no a la inversa. Estrets passadissos que configuren el retrat prototípic del que un imagina com un mercat àrab i que condueixen, altre cop, allà on els autobusos i microbusos converteixen el caos en rutina.

I es mira d’assimilar la imatge retratada. Calen sols 10 minuts provant d’assimilar aquest moviment humà, aquesta inassimilable bogeria, per comprovar que, sovint, els filòsofs tenen raó. Per increïble que sigui el dantesc espectacle, l’incongruent moviment humà es reconfigura per si mateix. I el caos es converteix, com per art de màgia, en un perfecte equilibri. En l’ordre perfecte de les coses. En allò contrari al que semblava tan sols 5 minuts abans. El caos esdevé ordre. Esdevé una perfecta poesia visual. I l’anarquia esdevé un compensat equilibri natural.