dissabte, 21 de febrer de 2009

La mesquita del mursiano

Entre els carrers d’Anfushi, a la vora de la eterna Corniche alexandrina, es troba la mesquita d’Abu el-Abbas el-mursi. És a dir, el murcià. Construïda el 1943 el temple islàmic fa honor a un mestre sufí criat a la murcia andalusí del segle XIII, fugitiu del conflicte religiós ibèric, cultivat religiosament en terra egipci i enterrat sota aquesta mesquita.

Abbu el-Abbas és un impactant exemple d’arquitectura musulmana. Esfereïdorament blanca; imponentment majestuosa. L’espectacular minaret saluda el visitant; el relluent marbre santifica la vista. Curiositats de la vida, però, aquest temple religiós és obra d’arquitectes italians. Empremta, sempre present en l’arquitectura alexandrina, que també es fa notar en una altra popular mesquita de la ciutat obra d’italians. La d’Ibrahim.

Sota la majestuositat dels motius arabescos esculpits en el blanc marbre la vida es fa present. Com una catedral europea en època medieval, la mesquita és centre de tot.

Coixos; mutilats; famèlics esquelets amb cames i gel·laba s’arrepleguen als voltants de la plaça, entre restes d’escombraria, a l’espera de la pietat d’algun bon musulmà. Magres mans s’allarguen reclamant ajuda al compàs dels inconnexes comentaris de bojos desquiciats. De l’interior d’un dels annexes d’Abbu el-Abbas en surt un noi jove amb una bossa plena de pa que serà la tímida guspira d’una ràpida i neta batalla entre els captaires. En enorme contrast, a pocs metres, desenes d’infants riuen descontroladament en rovellades atraccions de fira als peus del temple religiós. Famílies passegen o dinen sobre la gespa del parc al costat d’esplanades on, refermant qualsevol tipus de convenció de gènere, els nois juguen a pilota i les nenes a fer de mares. Fins i tot paradetes de menjar i un petit suq es donen cita a Abbu el-Abbas.

A l’interior del haram, la sala d’oració, es fa el silenci. La Pau. Un grup de joves practiquen cants sufís agafats de les mans. Decorats arabescs fins a l’horitzó de la vista. Inacabables sostres cap a l’infinit del contacte diví. Fins i tot hi ha qui ho aprofita per a fer-hi una becaina. D’altres ho utilitzen com a improvisada sala d’estudi (i no només religiós). No en va, mesquita en àrab és també gama’a, universitat.

Una barrera separa l’espai d’oració masculina de la femenina mentre un cartell indica el bany, on els musulmans poden fer-se l’ablució necessària per iniciar la oració. En un racó, la biblioteca corànica, on els més despistats poden prendre un exemplar d’El Llibre per a la pregària. A un costat, el mihrab, el nínxol que marca la orientació de Meca; a la seva esquerra, el mimbar, des d’on se sol pronunciar la khutba, el sermó. Tot presentat per la bellíssima arquitectura islàmica. Aquest cop representada per un parell d’italians.

Conten els escrits que la primera mesquita es va construir quan la camella de Muhamad (Mahoma) es va detenir lliurement en un erm on s’estaven assecant uns dàtils. La fam del pobre animal va ser interpretada com a voluntat divina i en aquell indret de Yatrib es va construir la primera masjid, mesquita, de l’Islam.

1 comentari:

Joel A. ha dit...

M'agradat molt Almo!! sempre que puc llegeixo el que escrius, pero reconec que no em dona temps per tot...

una abraçada moooolt forta als dos!