divendres, 26 de febrer del 2010

GP Formula de 1 del Caire


Una ombra anònima enmig de la jungla d'asfalt cairota puja a un microbús. És molt més que mitjanit, encara que queden un parell d'hores pel fahr, la pregària de la matinada. “Tahrir?” pregunta, i puja davant el subtil assentiment del conductor. El fil musical obsequia amb un “Grandes éxitos del Corán” que sembla anestesiar la parròquia. El silenci, sepulcral. Ni en una mesquita. Com extasiats una parella de joves resten immòbils als seients del darrera. Mirada fixa. Però la seva anestesia no sembla precisament religiosa donat el vermell dels seus ulls.
No sembla anar amb el conductor, que a endimoniada velocitat comença a sortejar a tort i a dret obstacles al mig de la via. I per obstacles s'entenen cotxes que van a velocitats tant molestes per a un conductor de microbús com els 80 o 90 km/hora. Dins de la ciutat. El tosc i més aviat grassonet conductor es converteix, per un moment, en Fernando Alonso i creu viure un Gran Premi de Fòrmula 1. Com si les paraules del llibre sagrat el protegissin apura cada frenada, escora la furgoneta a cada revolt, i accelera a cada llarga. Els desendreçats carrers del Caire es converteixen per un moment en les luxoses avingudes de Mónaco en un dia de Gran Premi qualsevol. No hi falta res. Els luxosos iots de la platja francesa son avui desangelades faluques i ferris que es cauen a peces i la seva Mitsubishi de 4a o 5a mà passa a ser el darrer model de Ferrari. És llavors que el silenci es trenca pels crits d'un vell des del fons del microbús. “Però que ens vols matar?! Que ets boig?! Que vols fer el favor de vigilar?!”. “No es preocupi ya hagg, tot controlat” crida. Però en aquell moment un forat al paviment fa saltar pels aires el microbús. Els més alts reboten amb el cap al sostre. Fins i tot als xavals se'ls hi baixa la fumada. “Ho sento, penya” diu el conductor sense deixar de prémer l'accelerador.
I de sobte les paraules del radiocasset troben resposta. El vell comença a llegir, ell també, el llibre sagrat.

Foto: Al-Ayn

dimarts, 23 de febrer del 2010

K

L'osta Ahmed fa sonar enèrgicament el seu clàxon i escridassa enfurismat el policia de tràfic que l'impedeix prendre, com cada dia, el carrer Nabi Daniel i arribar a l'estació de Masr. El policia, recolzat per una suposadament robusta filera de tanques, li explica que el carrer és tallat. Que no hi pot passar cap vehicle motoritzat. Però no hi ha manera, l'osta Ahmed vol prendre com cada dia aquest carrer ja que qualsevol camí alternatiu li portarà una bona estona. Tenint en compte que en aquesta ciutat els taxímetres no son més que decoracions d'antiquari en taxis de museu, la discussió cobra el seu sentit. El client difícilment accedirà a pagar el canvi de recorregut.

El tímid divorci de dos gegantins edificis és la raó d'aquesta petita discussió. La policia ha decidit tallar la part alta del carrer Nabi Daniel, cor de l'Alexandria clàssica, allà on quioscos de llibres vells i improvisades paradetes de roba o bolígrafs es recolzen als capós dels cotxes. Una tenebrosa escletxa s'ha obert entre aquests dos edificis, el que ha provocat el ràpid desallotjament d'aquests. Els veïns i curiosos es queden estona observant la esgarrifant obertura que separa les dues parets mentre els venedors ambulants no paren de cridar les darreres ofertes del dia.

La il·legal recent construcció d'una nova planta a l'edifici n'ha fet trontollar el fonaments i el fantasma d'un nou ensorrament ha planat de nou sobre Alexandria. Quelcom desgraciadament massa habitual. O sinó que preguntin al barri de Carmús, on ni dues setmanes abans treien 4 cossos inerts de sota la runa. Fantasma quotidià de la vida alexandrina en que l'avarícia d'un posa a d'altres en capses de fusta (o en el cas islàmic, en mortalla). Allà on l'Especulació assassina, en sentit social i en sentit literari, mentre un funcionari de protocol·lari bigoti rep una bossa d'esports on hi diu, implícitament, que cal mirar cap a un altre costat. Aquell en que hi ha un retrat del rais Mubarak.

I, de mentrestant, al carrer Nabi Daniel els veïns semblen esperar que l'edific caigui tot sol i veure la polseguera que genera. Curiosa metàfora quan hom pensa en l'home del retrat...




Foto: Flickr-Al Ayn

diumenge, 14 de febrer del 2010

Umm Eddunia


Entre els tortuosos carrers d'un suburbi de la dolça Tanta s'escolta una conversa. Il·luminada per la incandescència d'un canuto de hachís i el teló de fons del darrer concert de la nova estrella libanesa del pop i la cirurgia estètica al televisor.

-No ens estimen.- Diu Gamaal i, mentre perd la mirada en l'horitzó fa una calada a la seva cigarreta marró.

Gamaal és un emigrant etern. No fa ni un mes que ha tornat del Sudan. Va tornar amb la cua entre les cames d'un país on va provar com a perruquer, eclipsat pels creixent rumors que circulen a Egipte sobre les oportunitats que el país negre ofereix. Això no és el que Gamaal va trobar. “Un país a mig construir” on els egipcis no tenen massa bona premsa. Dues setmanes i va tornar per potes. Assegura que la situació era força millor quan va ser a Líbia, on el salari i les condicions eren millors. “Però no ens suporten” afegeix mentre barreja parsimoniosament el hachís i el tabac sobre un diari vell plegat d'anuncis per paraules. Puntualitza, emfatitzant amb el dit índex, que també hi ha gent bona a Líbia, però que més d'un l'hi va fer la vida impossible per la simple raó de ser egipci.

Ara està està arreglant els papers per marxar a viatjar a l'Arabia Saudí. Fa una profunda calada a la cigarreta amb la mirada perduda a l'horitzó i explica als seus amics que inshal·lah, en menys d'un mes emigrarà al país wahabi. I els petrodòlars saudites no son precisament famosos per tractar amb dolçor els seus emigrants egipcis.

-No ens estimen, nois. Els nostre veïns no ens estimen.- Assegura tot deixant de banda episodis recents com la guerra del futbol amb Algèria o les manifestacions que contra el govern egipci s'han produït a Beirut o Gaza.

Però sense perdre el fil hi troba una raó. I explica com les polítiques de Sadat, les aliances amb Estats Units i els pactes amb Israel han minat la opinió que el món àrab té dels seus veïns. De com poc a poc un país central pel món àrab es va anar aïllant dels seus veïns. De com um eddunia (la mare del món) es va quedar sola enmig del desert.

I Gamaal apaga la cigarreta amb energia contra el cendrer sense deixar que la seva mirada es perdi en l'horitzó.


Foto: Flickr-Al Ayn