dilluns, 28 de setembre del 2009

Futbol huwa futbol

L'estadi d'Alexandria està considerat, diuen aquí, un dels estadis olímpics més antics del món. Inaugurat els anys 20 amb el nom del rei Fouad representa un suposat homenatge a l'olimpisme. Ho pretenen certificar les seves parets decorades amb motius hel·lènics, les seves columnates victorianes i l'espectacular arc olímpic que el retrata. Fins i tot té una famosa portalada dedicada a la marató. Però d'esport, ben poc, i la bellesa, la que es veu amb una passejada en cotxe pels seus voltants. I és que la bellesa de l'estadi es troba portes enfora donada la seva absurda distribució interna, obra d'un rus, que impedeix una mínima perspectiva del rectangle de joc des de la majoria de seients. Si a això li sumem una pista d'atletisme en pèssimes condicions, la gespa dura i seca, plena de brossa acumulada, tindrem un còctel perfecte per a la millor pràctica esportiva que un pugui imaginar.

Però Egipte, coses de l'esport-que-mai-es-barreja-amb-la-política, és aquest any la seu del Mundial de Futbol sub 20. I això ha convertit Alexandria i el seu estadi en una de les ciutats d'aquest torneig. Avui hi ha partit entre els Emirats Àrabs i Sud-àfrica i els voltants de l'estadi s'han començat a animar hores abans de l'inici. Grups d'escolars vestits amb la bandera cuadricolor dels emirats comencen a desfilar entre grups de policies a cavall que, més que controlar la seguretat, es dediquen a fardar amb els vianants. Uns homes comencen a regalar entrades a tort i a dret. Col·loquen les entrades a les mans dels vianants, fins i tot d'aquells que ni tant sols es plantejaven veure el partit. Ràpidament una corrua de gent s'arremolina al voltant d'aquests curiosos revenedors sense benefici. Son indiscutiblement emiratís. Els delata la seva blanca kandora i la hatta vermella. La típica vestimenta dels EAU. Els petrodòlars paguen, doncs, la claca egípcia, que encantada comença a cantar les meravelles dubaitís abans i tot d'accedir a l'estadi.

A dins l'ambient s'escalfa sols per moment amb la reproducció a la gran pantalla dels millors moments dels campionats anteriors. La gent s'escalfa quan surten imatges dels jugadors egipcis. A la llotja presidencial destacats xeics emiratís esperen l'inici del partit mentre controlen el treball dels seus sicaris. La majoria àrab a l'estadi és aclaparadora. Tan sols una bandera sud-africana sembla trencar la monotonia àrab de l'estadi. Fins i tot apareixen a un dels gols nombrosos grups d'homes vestits amb colors llampants. Groc, verd mostassa, blau cel. Son membres de l'exèrcit. La dèria del Règim Mubarak de que aquest torneig sigui un èxit ha provocat que la majoria d'estadis s'hagin omplert de militars ridículament disfressats que, a més, s'esforcen en provocar que el públic faci la onada fins i tot abans de que comenci el partit.

Però l'animació, que no vindrà de la gespa precisament, corre a càrrec d'un altre grup de personatges. Un ridícul home, vestit amb una gel·laba amb els colors nacionals dels emirats, anima el públic als ritmes sincopats d'una derbuca. La versió egípcia de Manolo el del Bombo, vaja, que substitueix els seus grinyolats crits d'ej-pa-ña per igualment cacofònics crits d'ànims als emirats. Crits que el públic respon com vol. Alguns fan broma i criden que volen feina a Dubai, d'altres tant sols aplaudeixen com bojos i d'altres, que de debò sembla que no saben quin partit han vingut a veure, animen la selecció egípcia entre banderes i cares pintades amb els colors patris del país del Nil. Una animació que durarà tot el partit, amenitzada per moments per curiosos e inexplicables personatges que aniran agitant la claca local. La moral local prohibeix un grup de xeerleaders ensenyant cuixa però un nan amb barba i un grup de tamboriners pretenen suplir, sense massa èxit, l'avorridíssim joc que els adolescents jugadors despleguen sobre el terreny de joc. Més de la meitat de l'estadi prefereix seguir el partit per les pantalles donades les ja comentades excel·lències de l'arquitectura local.

I del futbol pròpiament dit, allò que va succeir en aquella gespa seca i dura, millor ni parlar-ne. Tant sols destacar allò que un dia va dir un tal anònim: que entre futbol i Déu hi ha dues coincidències. La devoció que li professen molts creients i la desconfiança que li professen molts intel·lectuals.

dissabte, 26 de setembre del 2009

dilluns, 21 de setembre del 2009

Eid mubarak

Kulu sana ua enta teib!saluda el porter dibuixant un inusitat somriure en el seu rostre. Ua enta teib, ya mualem! Respon el fruiter. Sona el timbre de casa: Eid mubarak! saluda el captaire mentre sacseja la pandereta esperant que se li doni la zakat, la caritat islàmica. Una alegria col·lectiva es desprèn pels carrers d'Alexandria aquests dies. 29 dies de dejuni col·lectiu es deixen enrere amb la celebració de l'Eid el fitr, la festivitat de tres dies que marca el fi del mes sagrat de Ramadà.


La festivitat converteix el centre d'Alexandria en un territori comantxe. Joves vinguts d'arreu de la ciutat i comarques setgen els voltants de l'estació de Ramleh. Estrenen roba, com marca la tradició. Gasten absurdament i mecànica les pagues que els pares els han donat perquè els deixin tranquils i amb aquest típic aire d'inconscient impunitat que dóna la adolescència es creuen els reis de la ciutat. Estrangeres incloses, les quals solen ser el més sucós objectiu amb qui gastar la seva àgil verborrea i encara més àgil càmera de 2 megapíxels acoblada a un telèfon de segona generació. Els entorns de la mesquita d'Ibrahim, que dies enrere congregava milers de devots escoltant les sagrades paraules del Corà, avui son improvisades pistes hípiques. Cavalls i mules es lloguen per poques lliures per galopar per allà on dies abans només eren catifes, sandàlies amuntegades i homes lloant la grandesa d'Al·lah.


3 dies que marquen el fi del mes sagrat del dejuni. Un esperat final que no deixa indiferent a ningú. Com Ahmed, el maskherati del barri, que haurà de tornar a buscar feina. Durant cadascun dels 29 dies del Ramadà ha estat despertant el veïnat a quarts de tres de la matinada per a que no oblidessin prendre el sukhur, el darrer àpat abans de l'eixida del sol i l'inici del dejuni. Un dejuni que haurà d'esperar poc més de 330 dies per tornar a aparèixer i encendre de nou les llums dels fanus.

divendres, 18 de setembre del 2009

Ya hawwa Beirut.

Ahmed ven refrescos i patates en una petita botiga amagada als voltants de la Universitat Àrab de Beirut. Atent amablement els seus clients i recita, gairebé com si es tractés del Llibre Sagrat, els preus dels productes cada cop que un client li ho demana. Va arribar a la capital libanesa a finals de la dècada dels 70, forçat per la Guerra Civil, quan aquesta es va cebar amb les muntanyes de Shebaa, d'on era originari. L'any 78 l'exèrcit israelià va executar la Operació Litani, amb la que es va fer amb el control del sud libanès. Ahmed ho recorda amargament. “No em van deixar res” assegura amb la mirada perduda entre les muntanyes de productes de la seva tenda. I mentre enumera el reguitzell de camps on cultivava aliments abans de l'atac sionista afegeix:“m'ho van cremar tot”.


Mentre L'Ahmed segueix enumerant parsimoniosament els preus dels brics de llet o les galetes salades a la seva tenda, a tant sols uns pocs quilòmetres, en ple barri de Gemmayzeh la jove Marie es diverteix amb els seus amics. Però l'aparent llibertat de la jove festa beirutina, entre luxosos ferraris i escots de revista, no deixa veure el rerafons de tot plegat. Mentre la jove Marie intenta flirtejar amb un jove europeu els seus amics no deixaran de treure-li un ull de sobre. No dubtaran de reprendre la jove per barrejar-se amb estrangers, per flirtejar amb un jove no maronita, i faran tot el possible per a que l'europeu marxi, cames ajudeu-me, del luxós local.

Un pèl més enllà es troba la jove maronita Layale, professora d'àrab per a estrangers. Treballa en un centre universitari cristià en plena línia verda, aquella que separava el Beirut cristià del musulmà. Entre edificis que encara ploren la pólvora de les bales incrustades a les seves façanes durant els més de 20 anys de cruenta guerra civil. I mentre els diaris encapçalen el dia amb la escissió del proocidental Front 14 de març de Hariri, Layale explica i lamenta les incongruències del mapa polític libanès. “La gent no té memòria”, assegura. “Tots lluiten pel poder; i prou”. I ens posa l'exemple de la seva mare, qui sempre ha abominat de Hezbolà fins que, recentment, la estratègia política del maronita Michael Aoun ha provocat una aproximació. “Ara la podries veure defensant les virtuts de Nasralah com si res!” assegura.


El jove Munir, membre d'una organització de joves palestins al campament de Xatila, no té cap mena de remordiment en defensar Nasralah i el Partit de Déu (Hezbolah). Xatila, el barri beirutí on viu, es va fer tristament famós l'any 82 per la matança perpetrada per la maronita Falange sota el silenci i suport d'un exèrcit israelià liderat per un tal Ariel Sharon. A Munir li agrada acompanyar estrangers pels estrets, tortuosos i laberíntics carrers del campament. Mostrar els seus secrets. Mostrar les restes del bombardejat edifici on s'amagava Arafat o els secrets del concorregut carrer del mercat, per allà on el falangistes van entrar al campament deixant un riu de sang i morts al seu pas. “La meva tieta va haver de creuar aquest carrer passant per sobre el mar de cadàvers palestins que hi havia” rememora. Però ni tant sols Xatila és avui el que sembla “és un barri més” assegura. “El Palestins ja no hi som majoria, molta gent amb problemes hi ve atreta pels baixos preus”, assegura.


Això no és el que va atreure la gallega Mercedes. “L'amor”, diu, la va dur a Beirut en ple inici de la guerra civil. I entre tocs de queda i bombardejos va forjar el seu matrimoni. I amb tota la sang freda del món treu ferro als anys de Guerra Civil: “Al final eren com els dies de pluja a Galícia. Si al carrer hi havia problemes, et quedaves a casa a esperar a que amainés. Sinó sorties i feies vida normal” assegura abans d'afegir que es va passar la guerra civil “de festa en festa”. “Ho prometo”.


Beirut...La París d'Orient. Un invent francès per uns. Capital d'una província síria per altres. El més complexe dels trencaclosques àrabs per a la majoria.


Ya hawwa Beirut



Foto: Al_Ayn

dimecres, 16 de setembre del 2009

dimecres, 9 de setembre del 2009

Un armeni


Hagop camina pels tortuosos carrers del soc alepí mirant de mostrar els seus secrets. Obvia sense discreció la màgia de les seves mesquites, les quals mira de reüll amb una mica de fàstic dibuixat a la cara. Menys dissimulada és la seva dona Mairan, qui no s'està de bromejar cada cop que una velada es creua pel seu pas, fent ostensibles signes d'acalorament mentre es recol·loca l'escot a lloc.

Hagop i Mairan son armenis, de l'extensa comunitat que pobla Alep. Es calcula que un 30% dels 2 milions i mig d'alepins són d'origen armeni. Tota una barriada ho certifica. Internar-se pels seus carrers és canviar, momentàniament, de país, regió i, fins i tot, continent. L'àrab desapareix, desapareixen els vels i les mesquites es converteixen en esglésies sobrecarregades de creus messiàniques. La seva història és la de l'èxode del seu poble. El que va seguir a la barbàrie del seu genocidi a mans de l'imperi otomà. Hagop mateix és un exemple. Un germà als Estats Units, una germana a París, un cosí a Roma, els avis a Deir Ezzur... ell mateix ha viscut a llocs tan dispars com Atenes, Bulgària o la pròpia Alep; i fins i tot ara, quan sembla instal·lat a la màgica ciutat síria, ho fa només durant 2 mesos cada 6 ja que treballa per una petrolera a Arabia Saudí. “El pitjor lloc del Mòn” assegura amb el despreci amb que sol referir-se als àrabs. Un despreci que es dibuixa al seu rostre i al de tota l'extensa comunitat armeni repartida pel món. I és que els camins de l'èxode armeni també duen a Alexandria. “Hi ha molts armenis al teu país?” pregunta abans d'assegurar-se si “al teu país sou tots cristians?”.

Si algun dia el vostre camí us porta el regal de passejar pels carrers d'Alep, pregunteu pels armenis que allà hi viuen. La hospitalitat dels seus habitants et pot obrir les portes de casa seva cap un tiberi sense precedents on la única pregunta clau a respondre és un “tu també ets cristià, oi?”.


Alep, la ciutat de la llet fresca, حلب.

Foto: Michael Sheridan

dissabte, 5 de setembre del 2009

الخياط, el sastre

Una casa de barrets síria

Una parella de viatgers catalans busca pels carrers de la siríaca Hama la fonda més barata de la ciutat. Deformació professional, se suposa. Després de consultar preu en diversos hostals i maleir les males referències de la seva guia blava acaben petant en la que sembla ser la més econòmica amb diferència. Efectivament. Una raonable habitació a un preu raonable. Aire condicionat que no funciona, televisió sense antena i lavabo exterior que ni visiten pel cansament. “Hi és la maddame”, comenta l'encarregat per tal d'evitar la visita en aquell moment. “No passa res” pensen els viatgers mentre es deixen caure amb tot el pes de la llei sobre els destartalats catres.

Mitja becaina després els desperta el mateix encarregat, que sembla tenir problemes per desxifrar la informació dels passaports. A l'home encara no l'hi han explicat que a Europa es tenen dos cognoms i l'home encara no nota la diferència entre name, surname i date of birth. “Poc guiri deu venir aquí” es diuen els viatgers mentre el que xaporreja àrab acompanya l'encarregat cap al rebedor per acabar d'omplir el registre.

Una sala treta d'una pel·lícula dels anys 40 rep el viatger, amb dos siris prostrats en butaques més pròpies d'un antiquari que d'una fonda com aquella i un nen menjant-se una piruleta i jugant amb un power ranger rovellat. La parella saluden el viatger amb el protocol·lari qüestionari donets-onhasapresarab-quefasalavida, resultant que un d'ells havia viscut 2 anys a Barcelona. Temps suficient per a que aprengués de la llengua de Cervantes expressions que no anaven més enllà de “sí”, “no” i “yo trabajar cerca mar, no saber nombre”.

Mentre el viatger mira de fer comprendre l'ús dels cognoms al recepcionista, una visita inesperada interromp l'explicació. Una rossa amb minifalda, generós escot i tacons irromp parsimoniosament a la sala. Fent-se notar i generant el silenci al seu voltant. Una noia de revista si no fos pels estralls que la varicel·la i alguna que altra baralla li han deixat a la cara. El que la converteix en una noia de pel·lícula. De pel·lícula Almodóvar.

Posa el seu darrera sobre la taula, mostrant les seves cuixes als presents, mentre, tot prostrant-se sobre el llibre de registres i recorrent inconnexament els noms amb la punta del seu dit perfilat, mostra els seus pits al viatger, qui no acaba de connectar una situació com aquesta amb un país àrab com aquest. Xiuxiueja alguna cosa al nen i es torna a aixecar, trencant-se el silenci amb la seva marxa. “shuft? Shuft?” (has vist? Has vist?) diu un, “buta, buta” diu l'altre fent mostra de l'amplitud i varietat del vocabulari après en l'estança barcelonina. “No cal que ho jureu” respon el viatger en àrab provocant el riure dels presents. Poc després una segona visita, de similars envergadures però encara major desgast, fa aparició a la sala. S'asseu a la butaca i fa preguntes estúpides i inconnexes al recepcionista, mentre creua i recreua les seves cames. El recepcionista no triga ni dos segons a que la dona marxi per a gesticular ostentosament sobre la gran capacitat dansaire de la dona. L'home riu obrint ostensiblement la ferradura, mostrant un reguitzell de molars, premolars i incisius dels colors i materials més variats possibles. “No vols ballar una mica amb ella?” pregunta, mentre s'aproxima els canells a l'entrecuix una i altra vegada com si estigués perforant analment un hipopòtam. I l'altre siri no para de repetir ostensiblement “buta! buta!” sota l'atenta mirada del nen, que ni separa la boca de la piruleta ni pampallugueja un segon tot i que a la tele ja ha començat un nou capítol d'spiderman.


Pd: No cal dir que els nostres estimats viatgers van passar una nit d'allò més entretinguda entre el repicar dels tacons i els crits dels seus amables veïns d'habitació. Ni que van gaudir dels plaers d'una “dutxa” a palanganes en un lavabo ple de calces i marques de menstruació al terra. O que l'endemà, l'única ànima en vida de la fonda era un vell sord-mut que amb prou feines era capaç d'aguantar-se despert més de dos minuts seguits. I sense saber ben bé ni qui era ni on estava. Tot plegat un record encara més inesborrable que les famoses sínies d'Hama, les més grans del món. Dixit.

dimarts, 1 de setembre del 2009

رَمَضَان

Ibrahim encén el fanus de la porta del seu taller. Els veïns dirigeixen al jove Mahmoud per a que pengi la kabba entre el decorat del carrer. Les tendes preparen les panses, els fruits secs i els preparats de kamer eddin mentre joves venen en improvisades tendes les delicioses subbia o tamer hindi en fràgils bosses de plàstic. Begudes imprescindibles per a trencar el dejuni al crit de Bismillah ErRahman ErRahim.
Ha arribat el Ramadà, el mes del dejuni, sawn, un dels cinc pilars de l'Islam. El novè mes del calendari musulmà, el mes en que l'arcàngel Sant Gabriel va llegar el missatge de Déu, Al·lah, al profeta Mohamed, qui havia estat en dejuni a les muntanyes de Meca durant aquells dies. I en el seu honor, tots els musulmans celebren el dejuni, privant-se de menjar, beure, fumar o practicar sexe durant les hores solars. Durant un mes.
Els minuts immediatament anteriors al magreb, la posta de sol, es converteixen en moments màgics, quan la bogeria dels carrers egipcis es torna de repent en un desert de serenitat. Les 6 de la tarda es converteixen, de cop, les 4 de la matinada. Tant sols les garnaldes voleien al mig dels carrers i grups de joves regalen als pocs conductors que hi ha kits especials per al trencament del dejuni. Ningú ronda els carrers. Cap cotxe fa sonar els clàxons. No hi ha cap embús. No hi ha cap baralla. Un silenci que només es trenca amb el crit del muetzí. Un crit que, a part de marcar el moment de la pregària, marca l'instant del trencament del dejuni. El que els castellans diuen Desayuno i els anglesos Breakfast. I que en el cas egipci es una qüestió literal.

Després d'un dia sense ni tant sols provar l'aigua els egipcis es beuen els digestius tamer, subbia o kamer eddin abans de llançar-se amb impaciència sobre un munt d'àpats curosament preparats al llarg del dia. El crit del muetzí sona com les campanades de cap d'any per aquests musulmans assedegats i afamats per un dia de dejuni. Enormes taules omplen molts carrers on els veïns i comerciants inviten els transeünts a trencar el dejuni plegats. I la habitual agitació dels carrers torna a la seva normalitat.
Normalitat que només varia als voltants de les grans mesquites, com la d'Ibrahim al barri alexandrí d'Azarita. Allà centenars de devots es congreguen cada nit per escoltar la isha'a, la pregària especial de Ramadà, entonada per un popular sheij especialment vingut del Caire per a l'ocasió i que retrona per les desenes d'altaveus que s'han repartit pel carrer. I centenars de musulmans repeteixen sincronitzadament la rakka al compàs de la oració. Fins i tot quan un problema energètic fa tallar l'electricitat, els devots completen la litúrgia a viva veu amb corprenedors i compassats crits lloant la grandesa de Déu en aquests dies tant senyalats. Els dies del generós Ramadà.

Foto: Sergi-Al Ayn