Hagop camina pels tortuosos carrers del soc alepí mirant de mostrar els seus secrets. Obvia sense discreció la màgia de les seves mesquites, les quals mira de reüll amb una mica de fàstic dibuixat a la cara. Menys dissimulada és la seva dona Mairan, qui no s'està de bromejar cada cop que una velada es creua pel seu pas, fent ostensibles signes d'acalorament mentre es recol·loca l'escot a lloc.
Hagop i Mairan son armenis, de l'extensa comunitat que pobla Alep. Es calcula que un 30% dels 2 milions i mig d'alepins són d'origen armeni. Tota una barriada ho certifica. Internar-se pels seus carrers és canviar, momentàniament, de país, regió i, fins i tot, continent. L'àrab desapareix, desapareixen els vels i les mesquites es converteixen en esglésies sobrecarregades de creus messiàniques. La seva història és la de l'èxode del seu poble. El que va seguir a la barbàrie del seu genocidi a mans de l'imperi otomà. Hagop mateix és un exemple. Un germà als Estats Units, una germana a París, un cosí a Roma, els avis a Deir Ezzur... ell mateix ha viscut a llocs tan dispars com Atenes, Bulgària o la pròpia Alep; i fins i tot ara, quan sembla instal·lat a la màgica ciutat síria, ho fa només durant 2 mesos cada 6 ja que treballa per una petrolera a Arabia Saudí. “El pitjor lloc del Mòn” assegura amb el despreci amb que sol referir-se als àrabs. Un despreci que es dibuixa al seu rostre i al de tota l'extensa comunitat armeni repartida pel món. I és que els camins de l'èxode armeni també duen a Alexandria. “Hi ha molts armenis al teu país?” pregunta abans d'assegurar-se si “al teu país sou tots cristians?”.
Si algun dia el vostre camí us porta el regal de passejar pels carrers d'Alep, pregunteu pels armenis que allà hi viuen. La hospitalitat dels seus habitants et pot obrir les portes de casa seva cap un tiberi sense precedents on la única pregunta clau a respondre és un “tu també ets cristià, oi?”.
Alep, la ciutat de la llet fresca, حلب.
Foto: Michael Sheridan
Hagop i Mairan son armenis, de l'extensa comunitat que pobla Alep. Es calcula que un 30% dels 2 milions i mig d'alepins són d'origen armeni. Tota una barriada ho certifica. Internar-se pels seus carrers és canviar, momentàniament, de país, regió i, fins i tot, continent. L'àrab desapareix, desapareixen els vels i les mesquites es converteixen en esglésies sobrecarregades de creus messiàniques. La seva història és la de l'èxode del seu poble. El que va seguir a la barbàrie del seu genocidi a mans de l'imperi otomà. Hagop mateix és un exemple. Un germà als Estats Units, una germana a París, un cosí a Roma, els avis a Deir Ezzur... ell mateix ha viscut a llocs tan dispars com Atenes, Bulgària o la pròpia Alep; i fins i tot ara, quan sembla instal·lat a la màgica ciutat síria, ho fa només durant 2 mesos cada 6 ja que treballa per una petrolera a Arabia Saudí. “El pitjor lloc del Mòn” assegura amb el despreci amb que sol referir-se als àrabs. Un despreci que es dibuixa al seu rostre i al de tota l'extensa comunitat armeni repartida pel món. I és que els camins de l'èxode armeni també duen a Alexandria. “Hi ha molts armenis al teu país?” pregunta abans d'assegurar-se si “al teu país sou tots cristians?”.
Si algun dia el vostre camí us porta el regal de passejar pels carrers d'Alep, pregunteu pels armenis que allà hi viuen. La hospitalitat dels seus habitants et pot obrir les portes de casa seva cap un tiberi sense precedents on la única pregunta clau a respondre és un “tu també ets cristià, oi?”.
Alep, la ciutat de la llet fresca, حلب.
Foto: Michael Sheridan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada