dissabte, 5 de setembre de 2009

Una casa de barrets síria

Una parella de viatgers catalans busca pels carrers de la siríaca Hama la fonda més barata de la ciutat. Deformació professional, se suposa. Després de consultar preu en diversos hostals i maleir les males referències de la seva guia blava acaben petant en la que sembla ser la més econòmica amb diferència. Efectivament. Una raonable habitació a un preu raonable. Aire condicionat que no funciona, televisió sense antena i lavabo exterior que ni visiten pel cansament. “Hi és la maddame”, comenta l'encarregat per tal d'evitar la visita en aquell moment. “No passa res” pensen els viatgers mentre es deixen caure amb tot el pes de la llei sobre els destartalats catres.

Mitja becaina després els desperta el mateix encarregat, que sembla tenir problemes per desxifrar la informació dels passaports. A l'home encara no l'hi han explicat que a Europa es tenen dos cognoms i l'home encara no nota la diferència entre name, surname i date of birth. “Poc guiri deu venir aquí” es diuen els viatgers mentre el que xaporreja àrab acompanya l'encarregat cap al rebedor per acabar d'omplir el registre.

Una sala treta d'una pel·lícula dels anys 40 rep el viatger, amb dos siris prostrats en butaques més pròpies d'un antiquari que d'una fonda com aquella i un nen menjant-se una piruleta i jugant amb un power ranger rovellat. La parella saluden el viatger amb el protocol·lari qüestionari donets-onhasapresarab-quefasalavida, resultant que un d'ells havia viscut 2 anys a Barcelona. Temps suficient per a que aprengués de la llengua de Cervantes expressions que no anaven més enllà de “sí”, “no” i “yo trabajar cerca mar, no saber nombre”.

Mentre el viatger mira de fer comprendre l'ús dels cognoms al recepcionista, una visita inesperada interromp l'explicació. Una rossa amb minifalda, generós escot i tacons irromp parsimoniosament a la sala. Fent-se notar i generant el silenci al seu voltant. Una noia de revista si no fos pels estralls que la varicel·la i alguna que altra baralla li han deixat a la cara. El que la converteix en una noia de pel·lícula. De pel·lícula Almodóvar.

Posa el seu darrera sobre la taula, mostrant les seves cuixes als presents, mentre, tot prostrant-se sobre el llibre de registres i recorrent inconnexament els noms amb la punta del seu dit perfilat, mostra els seus pits al viatger, qui no acaba de connectar una situació com aquesta amb un país àrab com aquest. Xiuxiueja alguna cosa al nen i es torna a aixecar, trencant-se el silenci amb la seva marxa. “shuft? Shuft?” (has vist? Has vist?) diu un, “buta, buta” diu l'altre fent mostra de l'amplitud i varietat del vocabulari après en l'estança barcelonina. “No cal que ho jureu” respon el viatger en àrab provocant el riure dels presents. Poc després una segona visita, de similars envergadures però encara major desgast, fa aparició a la sala. S'asseu a la butaca i fa preguntes estúpides i inconnexes al recepcionista, mentre creua i recreua les seves cames. El recepcionista no triga ni dos segons a que la dona marxi per a gesticular ostentosament sobre la gran capacitat dansaire de la dona. L'home riu obrint ostensiblement la ferradura, mostrant un reguitzell de molars, premolars i incisius dels colors i materials més variats possibles. “No vols ballar una mica amb ella?” pregunta, mentre s'aproxima els canells a l'entrecuix una i altra vegada com si estigués perforant analment un hipopòtam. I l'altre siri no para de repetir ostensiblement “buta! buta!” sota l'atenta mirada del nen, que ni separa la boca de la piruleta ni pampallugueja un segon tot i que a la tele ja ha començat un nou capítol d'spiderman.


Pd: No cal dir que els nostres estimats viatgers van passar una nit d'allò més entretinguda entre el repicar dels tacons i els crits dels seus amables veïns d'habitació. Ni que van gaudir dels plaers d'una “dutxa” a palanganes en un lavabo ple de calces i marques de menstruació al terra. O que l'endemà, l'única ànima en vida de la fonda era un vell sord-mut que amb prou feines era capaç d'aguantar-se despert més de dos minuts seguits. I sense saber ben bé ni qui era ni on estava. Tot plegat un record encara més inesborrable que les famoses sínies d'Hama, les més grans del món. Dixit.