divendres, 18 de setembre de 2009

Ya hawwa Beirut.

Ahmed ven refrescos i patates en una petita botiga amagada als voltants de la Universitat Àrab de Beirut. Atent amablement els seus clients i recita, gairebé com si es tractés del Llibre Sagrat, els preus dels productes cada cop que un client li ho demana. Va arribar a la capital libanesa a finals de la dècada dels 70, forçat per la Guerra Civil, quan aquesta es va cebar amb les muntanyes de Shebaa, d'on era originari. L'any 78 l'exèrcit israelià va executar la Operació Litani, amb la que es va fer amb el control del sud libanès. Ahmed ho recorda amargament. “No em van deixar res” assegura amb la mirada perduda entre les muntanyes de productes de la seva tenda. I mentre enumera el reguitzell de camps on cultivava aliments abans de l'atac sionista afegeix:“m'ho van cremar tot”.


Mentre L'Ahmed segueix enumerant parsimoniosament els preus dels brics de llet o les galetes salades a la seva tenda, a tant sols uns pocs quilòmetres, en ple barri de Gemmayzeh la jove Marie es diverteix amb els seus amics. Però l'aparent llibertat de la jove festa beirutina, entre luxosos ferraris i escots de revista, no deixa veure el rerafons de tot plegat. Mentre la jove Marie intenta flirtejar amb un jove europeu els seus amics no deixaran de treure-li un ull de sobre. No dubtaran de reprendre la jove per barrejar-se amb estrangers, per flirtejar amb un jove no maronita, i faran tot el possible per a que l'europeu marxi, cames ajudeu-me, del luxós local.

Un pèl més enllà es troba la jove maronita Layale, professora d'àrab per a estrangers. Treballa en un centre universitari cristià en plena línia verda, aquella que separava el Beirut cristià del musulmà. Entre edificis que encara ploren la pólvora de les bales incrustades a les seves façanes durant els més de 20 anys de cruenta guerra civil. I mentre els diaris encapçalen el dia amb la escissió del proocidental Front 14 de març de Hariri, Layale explica i lamenta les incongruències del mapa polític libanès. “La gent no té memòria”, assegura. “Tots lluiten pel poder; i prou”. I ens posa l'exemple de la seva mare, qui sempre ha abominat de Hezbolà fins que, recentment, la estratègia política del maronita Michael Aoun ha provocat una aproximació. “Ara la podries veure defensant les virtuts de Nasralah com si res!” assegura.


El jove Munir, membre d'una organització de joves palestins al campament de Xatila, no té cap mena de remordiment en defensar Nasralah i el Partit de Déu (Hezbolah). Xatila, el barri beirutí on viu, es va fer tristament famós l'any 82 per la matança perpetrada per la maronita Falange sota el silenci i suport d'un exèrcit israelià liderat per un tal Ariel Sharon. A Munir li agrada acompanyar estrangers pels estrets, tortuosos i laberíntics carrers del campament. Mostrar els seus secrets. Mostrar les restes del bombardejat edifici on s'amagava Arafat o els secrets del concorregut carrer del mercat, per allà on el falangistes van entrar al campament deixant un riu de sang i morts al seu pas. “La meva tieta va haver de creuar aquest carrer passant per sobre el mar de cadàvers palestins que hi havia” rememora. Però ni tant sols Xatila és avui el que sembla “és un barri més” assegura. “El Palestins ja no hi som majoria, molta gent amb problemes hi ve atreta pels baixos preus”, assegura.


Això no és el que va atreure la gallega Mercedes. “L'amor”, diu, la va dur a Beirut en ple inici de la guerra civil. I entre tocs de queda i bombardejos va forjar el seu matrimoni. I amb tota la sang freda del món treu ferro als anys de Guerra Civil: “Al final eren com els dies de pluja a Galícia. Si al carrer hi havia problemes, et quedaves a casa a esperar a que amainés. Sinó sorties i feies vida normal” assegura abans d'afegir que es va passar la guerra civil “de festa en festa”. “Ho prometo”.


Beirut...La París d'Orient. Un invent francès per uns. Capital d'una província síria per altres. El més complexe dels trencaclosques àrabs per a la majoria.


Ya hawwa Beirut



Foto: Al_Ayn

1 comentari:

itxa ha dit...

Qué bueno este post ya rayah!

Beirut se quiere a sí misma y es cierto que lo beirutíes tienen el mecanismo de negación del pasado, y de la realidad muchas veces.

Apropósito que el pasado martes fue el fatídico 27º aniversario de la masacre en Sabra y Chatila.

saludos!