dijous, 5 de febrer de 2009

Funcionaris

Hi ha una cosa encara més internacional que la Coca-cola, el Mcdonald’s o les rentadores que fan desaparèixer les parelles dels mitjons. Hi ha una cosa la ràbia per la qual és segurament compartida per la immensa majoria de la humanitat (segurament per enveja, perquè negar-ho) i que té un nom que no fa gaire honor al seu origen etimològic: Funcionariat. I si 12 de cada 10 cardiòlegs recomanen no topar-se gaire sovint amb aquests “treballadors” en el món occidental, poc falta que expliqui què pot succeir en un lloc com Egipte.

La oficina de passaports d’Alexandria és un edifici de dues plantes al carrer Talaat Harb. El descontrol ja es troba sols posar el primer peu a l’entrada, on centenars d’egipcis fan cua a l’estil local. Estampa similar a la del tràfic més esbojarrat d’El Caire en hora punta. Sense cotxes i sense clàxons, és clar. Cosa que s’agraeix. He dit “sols posar el primer peu a l’entrada” però, en realitat, menteixo. L’atotzinament de la primera planta provoca que fins i tot algunes taules estiguin a la vorera del davant, al bell mig del carrer, amb el seu funcionari estampant mata-segells sobre piles de dossiers al costat de fotocopiadores que treballen a tot drap entre el moviment urbà quotidià.

La segona planta, però, està reservada als estrangers. Possibles privilegis d’herència colonial, aquesta sembla, en comparació, un autèntic mar en calma. Però a Egipte res és com sembla a primer cop d’ull. Vuit finestres numerades, amb l’incomprensible oblit del 2 i el 6, rera els quals impassibles funcionaris fan córrer a ritme marcial els estrangers que reclamen estampes de visat als seus passaports. Refugiats sudanesos, turistes occidentals i una mar de ciutadans dels més variats països àrabs van finestra amunt, finestra avall rebuscant formularis, afegint fotografies i carregant fotocopies dels seus respectius documents d’identitat. A l’altre costat del vidre la vida es pren a un altre ritme. Un funcionari s’estressa rellegint Al ahram mentre assaboreix extenuat el sabor d’una cigarreta i un altre badalla mentre segella mecànicament i a ritme de camell una pila de dossiers. En una sala apartada, sota un escandalosament descolorit retrat de Mubarak i un quadre amb els 99 noms d’Al·lah, el rais (llegeixis director) de l’oficina de passaports s’estressa menjant unes pipes. Vestit de protocol·lari negre policial i amb igualment protocol·lari bigoti policial. A un costat, un ridícul vestidor, a l’altre l’únic ordinador de tot el centre. Apagat, evidentment. Segurament per complir amb el protocol de Kioto. Sic.

I com Astèrix mirant de superar la més dura de les dotze proves, una baralla titànica contra el mecanisme funcionarial té lloc en aquesta segona planta. De la guixeta 3 a la 8 i de la 8 a la 4 abans de tornar a la 3 per omplir un formulari que reclamen a la 8. Fotocòpies, fotos de carnet i formularis preguntant creences religioses. Esperar i més esperar a persones que, en realitat, no han d’arribar perquè ja estan allà. Però no deu ser el bon moment. Si una norma no escrita a Espanya recomana no visitar un centre públic en la difícilment establerta hora d’esmorzar, a Egipte el que és preferible és no arribar a l’hora de la oració. Un funcionari estén tot de catifes pels passadissos del recinte minuts abans que tots els funcionaris (homes) es postrin de cara a la Meca i, curiositats de l’arquitectura, de cul als seus llocs de treball.

I un cop s’acaba la oració, san tornem-hi. De la guixeta 8 a la 3 i de la 3 a la 4 abans de tornar a la 8 per donar el refotut formulari. Esperar a gent que no ha de venir. I just un segon abans que un estigui disposat a trencar el vidre, posar un peu sobre la taula i amenaçar de mort el funcionariat egipci amb un kalashnikov rus, la dolça treballadora, amb un somriure d’orella a orella, esbossa el lema internacional del funcionariat:

-Vuelva usted mañana!

fotos: Sergi Cardona

2 comentaris:

Albert Lloreta ha dit...

això del xoc de civilitzacions es podría solucionar a base dels llocs comuns com aquest.

un altre gran lema d'aquesta casta passiva és el Preferiría no fer-ho de Bartleby. Al edifici de l'Ajuntament de Barcelona hi ha una obra d'art de l'Antoni Llena on hi penja aquesta frase. Ironía fina el tio.

roser ha dit...

` Molt anyorat Sergi: Jà m'he llegit totes les peripecies d'aquest gran País, per cert que el Marc ho descriu molt bé. Sergi maexo Dilluns a les 6 del matí cap a París. Espero veuret aviat. ROSER