dimarts, 27 de gener de 2009

Descripcions

Si en uns mots encreuats hagués mai de trobar un adjectiu que descrivís Alexandria no tindria cap mena de dubte. “Cor dels records impregnats de mel i llàgrimes” que deia Mahfouz, la capital egípcia del Mediterrani és pura Nostàlgia. Així. En majúscules.

Caminar pels seus carrers, comprar en els seus mercats, parlar amb els seus vilatans es no sols transportar-se pel túnel del temps a temps pretèrits, és també deixar-se endur per una difícilment explicable sensació de nostàlgia que ho impregna tot. És el que els castellans diuen melancolía. Record d’un temps passat que tots rememoren amb una llagrimeta als ulls, malgrat que mai les coses fossin com les solen explicar.

Alexandria ho va tenir tot. Fins i tot una de les set meravelles del Món Antic que, com la majoria de coses en aquesta ciutat, va acabar enfonsant-se en el fons marí i en la retina col·lectiva dels seus vilatans. Però avui no és res d’això. Una destruïda ciutat, capital de res i per res i que encara sembla voler viure de rèdits passats.

Forster deia que Alexandria no té res d’interessant per sí mateix però que “resulta fascinant quan s’observa des del passat”. I és veritat. Un passeig pels seus carrers és fer-ho per centenars d’impressionants edificis victorians vinguts a menys. Alguns encara viuen com a centres consulars o diplomàtics de països europeus que encara inverteixen en relacions burocràtiques amb el passat alexandrí. Monuments quotidians que, escatats pel pas del temps semblen plorar i cantar velles cançons dels temps passats. Brindant pels temps de la independència de Zaghloul, pels temps de la Revolució nasserista o, si es permet, pels poemes i llibres dels Kavafis, Durrell o Forster.

Alexandria no té res. Absolutament res. Ni tan sols una moderna biblioteca ho dissimula. Però hi ha alguna cosa amagada que atrau. Quan es viatja en taxis Lada d’època comunista, escoltant els sermons d’un conductor que, insultant el president Mubarak, reclama on son els diners de la nacionalització de Sues. Quan es passeja a ritme de Falcó Mil·lenari per les 3 úniques emissores de la FM egípcia (que només emeten ràdionovel·les i cançons folklòriques dels 50 on ressona encara el repicar del vinil sobre el tocadiscos). O quan, canviant els millors acudits d’Eugenio i Arévalo pels cants del muetzí de moda, piles de casettes s’amunteguen a les tendes de discos al costat de paradetes on encara es poden trobar VHS i, si ens apurem, alguna cinta Beta. O els seus mobles nous que recorden tant els de la iaia; els seus cafès colonials atestats de gent sense res a fer; bars on la decoració sembla treta d’un decorat de Hollywood i on fa la impressió que en d'un moment a un altre surti un Sam qualsevol i la torni a tocar. Com si un rellotge hagués aturat el temps de la ciutat durant 30 o 40 anys. Tot mentre un nonagenari et recorda, tot pipejant la seva sheesha, aquells temps passats en que Alexandria era alguna cosa.


Foto: Sergi Cardona