Hasan

El Hasan és un jove bereber d’uns trentapocs anys d’edat. És natural de Baiid-ain, a 20 quilòmetres del centre de Siwa i, com molts dels habitants de l’oasi, els seus orígens es troben a cavall de la peculiarment rectilínia frontera egipciolíbia. Ens recull a les onze tocades a la porta de l’hotel Al-kilany de Siwa, junt amb una italiana i una albanesa que vàrem conèixer a l’accidentada arribada a l’oasi. Carrega tots els artefactes a la vaca del seu 4x4, destartalada taula d’snow

inclosa per llançar-se per la sorra, i engega el motor.

El Hasan té un vici. Conduir per les dunes. I segons afirma porta 5 dies sense saciar-lo per una travesia amb uns turistes fins a Marsah Matrouh “que no m’ha permès tocar-ne ni una”, assegura disgustat. I tant bon punt els primers grans de sorra passen sota el seu Land Cruisier, petja l’accelerador i aferma la seva mà al canvi de marxes.

Duna amunt, duna avall, el París Dakar sembla no haver marxat d’Àfrica enguany i tenir-nos a nosaltres 5 d’improvisats protagonistes. Frenada larga, arrrrasss. Amb la banda sonora del seu telèfon mòbil de fons (que es caracteritza per tenir temes inacabats de música bereber que no duren ni 30 segons), prem l’accelerador. Evita totes les roderes marcades i prova les mil i una, tot mirant d’impressionar el parell de noies que ens acompanyen. El resultat, però, és força desigual. Mentre una brama posseïda per l’adrenalina (sic) l’altra ha començat a preguntar per Buda, Mahoma i Vishnu després de resar 4 paresnostres enganxada a la butaca. “That’s not funny” comença a somicar mentre la seva amiga ja reclama d’agafar el volant del Toyota. Després de fer una parada a dalt d’una quilomètrica muntanya de sorra fins i tot prefereix baixar-la a peu abans que fer-la brincant dalt d’un cotxe amb tan indesitjable pilot.

Però tant de Rally acaba passant factura i enmig d’un mar de dunes el pneumàtic diu “aquí em quedo” i comença a escopir tot l’aire que porta a dins. Cap problema. En poc més del que trigaríem a col·locar els triangles enmig de l’AP7 la majoria de lectors d’aquest blog, en Hasan aconsegueix posar el gat a les dunes, treure la sorra sota la roda amb una pala i canviar el pneumàtic sencer. De fet li dóna temps a equivocar-se, veure que no ha triat un bon lloc i moure el cotxe 100 metres per completar la operació. Tot sense una brisa de vida en l’horitzó. I sense trucar el RAC.

La travessa es completa duent-nos a un racó per veure la posta de sol. “That’s my place” assegura sorneguer, abans de deixar-nos en un idíl·lic lloc on tant sols li falta un cartell on posi “Espai patrocinat per Kodak”. Mentre el sol es pon en l’horitzó, pintant de colors el mar de dunes i les espectaculars muntanyes calcàries pentinades per segles de vent i segurament prehistòriques corrents marines, el Hasan mira de fer els últims intents de lligar amb la pobre albanesa a qui encara no li han tornat del tot els colors després del rally d’avui. Tot i haver triat el lloc amb causa, no tindrà èxit. Tant sols quan ho tingui clar tornarà a fer cas als dos pixapins que han gaudit com nens fent bots per les dunes.

fotos: Sergi Cardona