sobirania popular

Nagui marxa avui cap a casa. Fa dues setmanes que no veu els seus. El Nagui fa més de vint anys que és porter d'un edifici de propietat armènia al cèntric barri d'Ibrahemiya. El seu sou, la voluntat sovint garrepa dels inquilins; els seus dies lliures corren la mateixa sort, la voluntat sovint racista dels qui allà habiten. Però avui ha aconseguit unes hores de festa que aprofita per tornar al seu barri, als afores de l'extensa Alexandria.

L'autobús col·lectiu el deixa als peus del pont d'Abís, des d'on recorre el darrer quilòmetre fins a casa a peu. Entre la sombra de fàbriques de joguines, una cotxera de busos i un reguitzell d'escoles estrangeres per a gent adinerada i el desgavell de cotxes i camions de la autovia cap al Caire. En un racó, als peus d'enormes filats elèctrics, sorgeix inesperadament un peculiar barri. Habitatges d'autoconstrucció, encara amb façanes sense arrebossar, se succeeixen entre carrers encara sense asfaltar. Oques i gallines dirigeixen el tràfic mentre dones destrien l'arròs sota la tènue llum d'una bombeta. Improvisats cablejats subministren els habitatges mentre proliferen els fonaments de nous habitacles. Nagui recorda que va ser un dels primers en arribar a aquesta zona. Fa tant sols set mesos , quan ell i la seva família s'hi van instal·lar, només hi havien 3 veïns. Ara les cases son pertot. És per això que aquest improvisat carrer que dia rera dia creix sense aturador porta el seu nom.

I en aquest humil barri que els seus habitants han construït sense demanar permís a ningú se succeeixen periòdicament aquells episodis de sobirania col·lectiva que molts semblen voler oblidar. Sota la llum de la lluna, entre els fonaments dels futurs habitacles, els veïns organitzen assemblees veïnals. Trobades on els veïns seuen i discuteixen lliurement els problemes i necessitats de la nova barriada. Com el del subministre de l'aigua, que actualment estan negociant amb l'Ajuntament local, o el de la electricitat. Fins i tot el de l'escolarització de la quitxalla o, fins i tot, el dels més adults. Veïns que no saben llegir ni escriure però que tenen clar qui decideix. Episodis de sobirania popular que un dia va formar part, també, de la història dels nostres barris. Quelcom que es va endur el vent al ritme de ciment i subvencions....