Continua la massacre

Prop de 400 víctimes mortals. Al menys mig centenar son civils. Més de miler i mig de ferits. I les xifres augmenten. El sagnant atac israelí a la franja de Gaza ha commocionat l’opinió pública internacional. Arreu del Món s’han sentit veus de rebuig al brutal atac sionista, en especial al món àrab. Egipte, un dels epicentres del conflicte pel seu paper mediador i fronterer amb Gaza, no n’ha estat al marge.

Milers d’egipcis han sortit al carrer per reclamar el cessament de les hostilitats israelianes a Gaza i, en clau interna, pel canvi de paper del govern del seu país en el conflicte. Egipte és un dels pocs països de la zona que manté relacions diplomàtiques (i fluïdes) amb el veí sionista, el que ha aixecat durant llarg temps les crítiques del món àrab. La recent visita a Egipte de la ministra d’afers exteriors israelina Tzipi Livni dos dies abans de l’atac no ha servit per ajudar a calmar els ànims. Hazan Nasrallah, líder de Hezbollah, no ha dubtat ha titllar Mubarak de còmplice de “la massacre i el bloqueig” per no permetre la obertura de la frontera de Rafah i ajudar els veïns palestins.

Els carrers de les principals ciutats egípcies han estat presos per ciutadans indignats. El nombre de participants es fa cada cop més difícil de calcular a mida que passen els dies i les protestes es multipliquen moment rere moment. Alexandria no n’ha estat al marge. Dues manifestacions van tenir lloc el mateix dia 28 i les protestes han continuat al llarg de la setmana. Aquesta mateixa tarda una nova concentració s’ha topat en el nostre camí.

Centenars d’alexandrins han ocupat l’avinguda Port Saïd sota el crit de “Taskud Israil” (Cau, Israel). La convocatòria era cosa dels Germans Musulmans, bandera verda en mà, el mateix color que Hamàs. Cruentes fotos de palestins ensangonats presidien la marxa, escortada per enormes banderes palestines. Infants al coll dels seus pares enarborant la bandera cuadricolor, joves amb kufiyya i capses de cartró demanant solidaritat econòmica pel poble palestí i dones amb criatures alçant ben alt un Corà obert. Un camió carregat de reciclats altaveus marcava el pas de la marxa i servia de simbòlica separació entre el grup masculí i el més nombrós femení mentre un home, xuleta en mà, anava recitant les consignes. No hi ha més Déu que Al·lah, Islam o exacerbats crits de venjança, solidaritat o Jihad, guerra santa.

La manifestació s’atura en un encreuament qualsevol. Un home, al que introdueixen com a ustad, professor, s’enfila a una cabina telefònica i des d’allà engega una inacabable arenga política davant la massa present. Cos policial inclòs, que no es perd ni un detall. El públic observa embadalit el míting i augmenta, més per curiositat que per res, al ritme que un mar de telèfons mòbils (beneïda tecnologia) treu el cap per immortalitzar el moment. El discurs del pobre professor només es veu tallat pels crits d’un home que és al peu de la cabina i que, com si fos Manolo el del Bombo, engega la cridòria col·lectiva a pulmó abans de recórrer a un clàssic megàfon. La gent aprofita per aixecar els seus artesanals cartells, amb cors amb la paraula Gaza, i cridar per la solidaritat pel poble palestí. I, perquè no, per desfogar els sovint apagats ànims de queixa pública en un país on això de les manifestacions no és pas el pa de cada dia.

Fotos: Sergi Cardona
Més a Flickr