dimecres, 17 de desembre de 2008

Ar-Rashid

Un diumenge qualsevol decidim abandonar la letargia de la gran ciutat. Ens acompanya el Brett, un veí americà de Michigan que està acabant els seus estudis en relacions internacionals amb una espècie d’erasmus egipci. Després d’aconseguir arribar a la primera vila als afores d’Alexandria, Abu Kir, esperem ajaguts en una masgoua a que aquesta s’ompli per arrencar. Tenim sort i la espera no es fa massa llarga. El minibus inicia un recorregut de prop de 65 quilòmetres travessant petites viles amb mercats ambulants, enormes extensions de zones industrials i camps de datilers i altres plantacions. El destí, Ar-Rashid.

Ar-Rashid, el nom àrab de Rosetta, és famosa pel descobriment, l’any 1799, de la pedra que va permetre desxifrar l’enigma de l’escriptura jeroglífica. La pedra, d’una importància arqueològica evident, no dorm, però, a Egipte. Descoberta per les tropes napoleòniques, els britànics la van reclamar com a primera peça del botí de guerra en derrotar els francesos a la costa alexandrina l’any 1801. Evidentement els egipcis mai han optat a tenir-la en propietat, el que fa que la suposada gràcia arqueològica d’aquesta vila no sigui res més que una mera anècdota. El que sí que té són diverses i espectaculars construccions d’època otomana, amb totxanes que alternen vistosament el roig i el negre i que dibuixen un fort contrast amb la resta de construccions locals. Definida per la Lonely planet com “una pintoresca ciudad provinciana”, els carrers del centre d’Ar-Rashid son plens de parades de peix, verdures i carn. Els carros de burros, sovint conduits per marrecs que no aixequen 3 pams de terra, miren d’obrir-se pas entre els atestats carrers del soc. En els indrets més estrets la sensació d’asfíxia és enorme. Ferum de carn assecant-se a la vora del nas mentre es palpa, a mig pam de la cara, la transpiració del cadàver animal.

Ar-Rashid també és famosa per ser una de les desembocadures al mar del riu més llarg del Món. El Nil, després de recórrer 6680 quilòmetres des del seu naixement al llac Victòria, acaba morint al Mediterrani. És el nostre primer encontre amb el majestuós riu que, en aquesta altura, té un gran caudal i és ampli. Barques atestades d’egipcis proven de creuar a l’altra riba, que es dibuixa plena de palmerars retallant l’horitzó. Un barquer se’ns apropa amb vista comercial, ens saluda dient-nos goodbye i ens convida a dur-nos, segons prova de comunicar-nos en àrab, a un dels llocs més bonics de riu per a prendre fotos. Insisteix força, sense èxit. Probablement som els únics turistes a la ciutat i l’home no vol desaprofitar la ocasió. El mateix que faran pocs minuts després un grup de policies turístics. Ens pregunten d’on venim, on estem dormint, què volem veure, perquè estem allà i ens miren d’encolomar un uniformat que, suposadament, ens seguirà a tot arreu. Evidentment ens hi neguem i mirem de continuar el nostre camí.

Decidim arribar-nos caminant a la desembocadura al mar del Nil. Allà es troba, també, la fortalesa erigida el 1479 pel sultà alexandrí Qaitbey i que rep el mateix nom que la construcció de la Corniche de la capital. Segons la nostra guia son 5 quilòmetres recorrent el marge del Nil. La ribera del riu, un cop s’acaba Ar-Rashid, està plegada de palmerars, algunes cases, alguna drassana i, sobretot, forns de maons, que s’amunteguen a milers a l’ombra de sostres de pladur. Quan les forces comencen a flaquejar, decidim preguntar a un camioner sobra la distància que ens falta. Força. A l’home li caiem simpàtics i decideix aturar un cotxe, que va en l’altra direcció, li dóna unes poques lliures i ens entafora a dins del cotxe d’un simpàtic miop amb ulleres de cul de got que no para de parlar-nos i fer preguntes en un àrab inintel·ligible.

A la fortalesa, però, tornem a topar amb la Policia Turística. Malgrat que sembla que els seus companys els hagin avisat de que voltàvem per allà, els agents ens comencen a fer les mateixes preguntes. Que d’on veniu, que on dormiu, que què feu aquí, que si parleu àrab... El jove fa broma sobre el Barça, que si Eto’o per aquí, que si Messi per allà, fins que, de repent, apareixen un parell de policies més. Un, amb bigoti i jaqueta de cuir sobre l’uniforme verd caqui, fa veure que mana i l’altre l’acompanya amb una metralleta retallada sota el braç. Ningú d’ells parla més de tres paraules en anglès però ens comencen a posar problemes per a que entrem al Qaitbey. Absurditats. Asseguren que se’ls han acabat els tiquets, que els hauríem d’haver comprat a Ar-Rashid i que no ens poden deixar passar. Només s’ho repensarien si paguéssim 30 lliures per cap, més del doble del preu oficial. En veure que no estem disposats a pagar-ne més de cinc, ràpidament s’ofereixen a negociar-ne el preu. Riuen una estona fent bromes que no entenem i de les que, segurament, en som protagonistes mentre es fan les víctimes i ens asseguren que, si ens deixen passar, es juguen acabar a un calabós. L’home de la metralleta, que ha decidit seguir la conversa assegut 10 metres enllà de nosaltres ens ofereix l’últim preu. 30 lliures els 3. Prova de dir-ho cridant escuetament twenty ten (20, 10) i, malgrat que, donada la situació, estaríem disposats a pagar-los cap de nosaltres té canvi, pel que acabem desistint de veure la fortalesa que protegeix l’entrada del Nil al Mediterrani. Els comentem que simplement donarem una volta pel poblet i tornarem, però ells responen que no hi ha res a veure i que agafem un taxi. Insistim que volem donar una volta, però ells perseveren per a que agafem un taxi i tornem immediatament a Ar-Rashid. Davant la insistència d’un home que porta una metralladora retallada sota el braç enfront uns que només porten una guia turística, optem per desistir i girem cua.

De tornada ens tornem a trobar el conductor miop, que se’ns ofereix a dur-nos de tornada. Evidentment accedim i seiem al darrera del cotxe. Una sensació de ridícul ens envaeix tan bon punt posem el cul al seient. Un soroll de miniradial delata que estan arreglant una porta del destartalat vehicle. I nosaltres a dins. 5 minuts després comencem el camí de tornada. Abandonem, així, el primer enclau turístic que ens proposàvem visitar. Un espai perfectament protegit per la policia de la seva única amenaça possible: els turistes. Curiós mètode...