Baralla

Rebombori.

Una corredissa.

Gent que s'amuntega per veure què ha passat.

“Baralla!” crida n'Ahmed.

Els curiosos van en augment.

Fins i tot la vella Shaimaa ha decidit baixar al carrer a veure què passa. S'ha agafat la cadira per a reposar el seu enorme darrera ple de varius. I gaudir de la telenovel·la d'avui a la nit.

Mahmoud crida Osama perquè ha deixat la tenda buida amb l'afany de veure què passava.

“n'hi ha un que porta un ganivet” diu Sami. “És una espasa” corregeix, en plena competició per veure qui l'ha vist més grossa el jove Karem.

Els vidres es trenquen.

Que si em cago en el teus morts, que si en el meus morts s'hi cagarà ta puta mare. Que si el cony de ta mare i que si el cony de la teva. Que si Déu prengui la teva casa en flames i tot un reguitzell d'insults en la llengua del profeta.

I l'espectacle es converteix en l'entreteniment de la nit. La vella Shaimaa, que s'ha hagut de discutir amb el seu fill Saïd per a que la deixés veure el desenllaç de la baralla asseguda a la seva cadira plegable, no es perd ni un detall de la telenovel·la. La gent fa números per veure quin és el motiu i quan trigaran a fer les paus.

I abans de que surtin els crèdits la gent s'avorreix de la telenovel·la i canvia de canal.

Osama torna a la tenda.

Ahmed torna a seure a pipejar la seva sheesha al cafè.

Sami i Kareem reprenen la seva partida de tauila.

I la vella Shaimaa agafa tota desenganyada la seva cadira i puja a casa.

“A veure si en posen alguna de bona al Melody” Pensa mentre puja escales amunt....

GP Formula de 1 del Caire

Una ombra anònima enmig de la jungla d'asfalt cairota puja a un microbús. És molt més que mitjanit, encara que queden un parell d'hores pel fahr, la pregària de la matinada. “Tahrir?” pregunta, i puja davant el subtil assentiment del conductor. El fil musical obsequia amb un “Grandes éxitos del Corán” que sembla anestesiar la parròquia. El silenci, sepulcral. Ni en una mesquita. Com extasiats una parella de joves resten immòbils als seients del darrera. Mirada fixa. Però la seva anestesia no sembla precisament religiosa donat el vermell dels seus ulls.
No sembla anar amb el conductor, que a endimoniada velocitat comença a sortejar a tort i a dret obstacles al mig de la via. I per obstacles s'entenen cotxes que van a velocitats tant molestes per a un conductor de microbús com els 80 o 90 km/hora. Dins de la ciutat. El tosc i més aviat grassonet conductor es converteix, per un moment, en Fernando Alonso i creu viure un Gran Premi de Fòrmula 1. Com si les paraules del llibre sagrat el protegissin apura cada frenada, escora la furgoneta a cada revolt, i accelera a cada llarga. Els desendreçats carrers del Caire es converteixen per un moment en les luxoses avingudes de Mónaco en un dia de Gran Premi qualsevol. No hi falta res. Els luxosos iots de la platja francesa son avui desangelades faluques i ferris que es cauen a peces i la seva Mitsubishi de 4a o 5a mà passa a ser el darrer model de Ferrari. És llavors que el silenci es trenca pels crits d'un vell des del fons del microbús. “Però que ens vols matar?! Que ets boig?! Que vols fer el favor de vigilar?!”. “No es preocupi ya hagg, tot controlat” crida. Però en aquell moment un forat al paviment fa saltar pels aires el microbús. Els més alts reboten amb el cap al sostre. Fins i tot als xavals se'ls hi baixa la fumada. “Ho sento, penya” diu el conductor sense deixar de prémer l'accelerador.
I de sobte les paraules del radiocasset troben resposta. El vell comença a llegir, ell també, el llibre sagrat.

Foto: Al-Ayn

K

L'osta Ahmed fa sonar enèrgicament el seu clàxon i escridassa enfurismat el policia de tràfic que l'impedeix prendre, com cada dia, el carrer Nabi Daniel i arribar a l'estació de Masr. El policia, recolzat per una suposadament robusta filera de tanques, li explica que el carrer és tallat. Que no hi pot passar cap vehicle motoritzat. Però no hi ha manera, l'osta Ahmed vol prendre com cada dia aquest carrer ja que qualsevol camí alternatiu li portarà una bona estona. Tenint en compte que en aquesta ciutat els taxímetres no son més que decoracions d'antiquari en taxis de museu, la discussió cobra el seu sentit. El client difícilment accedirà a pagar el canvi de recorregut.

El tímid divorci de dos gegantins edificis és la raó d'aquesta petita discussió. La policia ha decidit tallar la part alta del carrer Nabi Daniel, cor de l'Alexandria clàssica, allà on quioscos de llibres vells i improvisades paradetes de roba o bolígrafs es recolzen als capós dels cotxes. Una tenebrosa escletxa s'ha obert entre aquests dos edificis, el que ha provocat el ràpid desallotjament d'aquests. Els veïns i curiosos es queden estona observant la esgarrifant obertura que separa les dues parets mentre els venedors ambulants no paren de cridar les darreres ofertes del dia.

La il·legal recent construcció d'una nova planta a l'edifici n'ha fet trontollar el fonaments i el fantasma d'un nou ensorrament ha planat de nou sobre Alexandria. Quelcom desgraciadament massa habitual. O sinó que preguntin al barri de Carmús, on ni dues setmanes abans treien 4 cossos inerts de sota la runa. Fantasma quotidià de la vida alexandrina en que l'avarícia d'un posa a d'altres en capses de fusta (o en el cas islàmic, en mortalla). Allà on l'Especulació assassina, en sentit social i en sentit literari, mentre un funcionari de protocol·lari bigoti rep una bossa d'esports on hi diu, implícitament, que cal mirar cap a un altre costat. Aquell en que hi ha un retrat del rais Mubarak.

I, de mentrestant, al carrer Nabi Daniel els veïns semblen esperar que l'edific caigui tot sol i veure la polseguera que genera. Curiosa metàfora quan hom pensa en l'home del retrat...

Foto: Flickr-Al Ayn

Umm Eddunia

Entre els tortuosos carrers d'un suburbi de la dolça Tanta s'escolta una conversa. Il·luminada per la incandescència d'un canuto de hachís i el teló de fons del darrer concert de la nova estrella libanesa del pop i la cirurgia estètica al televisor.

-No ens estimen.- Diu Gamaal i, mentre perd la mirada en l'horitzó fa una calada a la seva cigarreta marró.

Gamaal és un emigrant etern. No fa ni un mes que ha tornat del Sudan. Va tornar amb la cua entre les cames d'un país on va provar com a perruquer, eclipsat pels creixent rumors que circulen a Egipte sobre les oportunitats que el país negre ofereix. Això no és el que Gamaal va trobar. “Un país a mig construir” on els egipcis no tenen massa bona premsa. Dues setmanes i va tornar per potes. Assegura que la situació era força millor quan va ser a Líbia, on el salari i les condicions eren millors. “Però no ens suporten” afegeix mentre barreja parsimoniosament el hachís i el tabac sobre un diari vell plegat d'anuncis per paraules. Puntualitza, emfatitzant amb el dit índex, que també hi ha gent bona a Líbia, però que més d'un l'hi va fer la vida impossible per la simple raó de ser egipci.

Ara està està arreglant els papers per marxar a viatjar a l'Arabia Saudí. Fa una profunda calada a la cigarreta amb la mirada perduda a l'horitzó i explica als seus amics que inshal·lah, en menys d'un mes emigrarà al país wahabi. I els petrodòlars saudites no son precisament famosos per tractar amb dolçor els seus emigrants egipcis.

-No ens estimen, nois. Els nostre veïns no ens estimen.- Assegura tot deixant de banda episodis recents com la guerra del futbol amb Algèria o les manifestacions que contra el govern egipci s'han produït a Beirut o Gaza.

Però sense perdre el fil hi troba una raó. I explica com les polítiques de Sadat, les aliances amb Estats Units i els pactes amb Israel han minat la opinió que el món àrab té dels seus veïns. De com poc a poc un país central pel món àrab es va anar aïllant dels seus veïns. De com um eddunia (la mare del món) es va quedar sola enmig del desert.

I Gamaal apaga la cigarreta amb energia contra el cendrer sense deixar que la seva mirada es perdi en l'horitzó.

Foto: Flickr-Al Ayn

La final de la copa Africa als carrers d'Alexandria

Sudan made in China

Hospitals xinesos per a mutilats de guerra; carreteres xineses per creuar el desert; autocars xinesos per a travessar les carreteres; pel·lícules xineses per a entretenir els que fan servir els autocars. Enginyers xinesos inspeccionant el desert amb curiosos artefactes; obres en camí subvencionades per empreses xineses; com el quilomètric canal xinès en construcció que traspassa petroli del sud cap a les refineries del nord i que ha agreujat l'endèmic conflicte entre Khartoum i els cristians australs.
Símbols del colonialisme emergent del segle XXI. Sense bombatxos ni barrets d'explorador. Sense rifles ni exèrcits armats. Sense remordiments. Autèntics nous colonitzadors del continent africà. Xina ha posat el seus ulls en la terra negra. A la cerca de drets laborals i medis ambients sense legislar. Sudan és una de les perles, tant sols en risc per l'actual procés independentista del sud cristià. Neocolonialisme sota l'estela del capitalisme agressiu xinès. Fins i tot la música núbia, caracteritzada per una escala pentatònica amb reminents asiàtics, dóna una més que curiosa sonoritat xinesa a carrers plens de baratilles pequineses.
I pels carrers d'Atbara, símbol encara viu del colonialisme britànic del segle passat, es viu el contrast d'aquests mons colonials. Separats pel ferrocarril que un dia va ser l'orgull de l'imperi colonial anglès, viuen dos mons a dos ritmes. A un costat de la via encara avui es pot caminar per l'espectacular antiga ciutat colonial britànica sudanesa, el barri de Kitchener, reminiscència de l'antic imperi. Com si els anglesos n'haguessin marxat per potes. El silenci s'apodera entre la imponent arquitectura colonial. Esperant que de qualsevol racó en surti un anglès de pell blanca, allargat mostatxo i copà de té en mà. Fins i tot els fantasmagòrics trens, que es troben amuntegats en un corprenedor cementiri de metall, semblen plorar-ne l'abscència. Com l'antiga església protestant ara clarament reconvertida en magatzem. A l'altre costat de la via, l'atrafegat i sorollòs Atbara africà, l'antiga medina árab, s'accelera al ritme del colonialisme xinès. Pels carrers del seu extens suq on un pot comprar xancletes de platja amb banderes dibuixades de països que els seus venedors desconeixen i samarretes daltòniques dels millors clubs europeus. On sense cap vergonya, fins i tot la samarreta del Barça pot arribar a ser blanc-i-blava per un dia. Amb un segell inconfusible a l'etiqueta on hi diu: Made in China.

Khartoum

Enormes extensions sense asfaltar juguen a fer de carrers. Cases baixes juguen a marcar-ne els límits. Tant sols a l'horitzó, un futurista envidrat hotel de luxe, al més pur estil Dubai marca registrada, trenca la monotonia urbanística. Paradetes dels productes més variats poblen el polsós espai públic, entre tendes de fuul i sucs de taronja, fent-se espai entre els centenars d'estacions de transport que es troben pels carrers de la ciutat. Oumdurman! Suq esshabby!, criden els cobradors, repenjats de la porta mentre fan xasquejar la llengua ordenant al conductor que reprengui la marxa. Desenes de cadires i miralls alineats entre la sorra es converteixen en pràctiques perruqueries al ritme de radiocassets que escupen encomanadisses melodies a mig cavall del món àrab i l'africà. Dones etíops i eritrees, refugiades dels conflictes bèl·lics veïns, fan cantonades. Però, lluny de vendre els fruits de la seva passió seuen a terra cuinant a la brasa deliciosos tes amb cardamom que serveixen en improvisades cafeteries a ras de terra.

El mar ètnic dóna color a la gris sorra. Infinits i bellíssims trets facials es barregen amb tots els tamisos possibles de la pell negra. La ciutat és la conglomeració de l'Arc de Sant Martí ètnic del país. Sudan, el país dels negres, com l'órígen àrab del seu nom demostra. Fins 214 grups ètnics poblen la vasta extensió del país. Beja, Dinka, Kreish, Kuku, Lokoya, Madi... Els acolorits vestits de les seves dones acaben d'omplir de llum el monòton paisatge urbà.

Benvinguts a Khartoum, capital del país més gran d'Àfrica. Allà on el Nil blau es troba amb el Nil blanc en el seu camí cap a Egipte. La ciutat de les mil estacions. Allà on el camí més ràpid entre un punt i un altre no és mai la línia recta. Un còctel ètnic i cultural de vertigen.