Em truca el meu amic Mahmoud tot exaltat.
-Kusuma! (que els donguin), son uns malparits!
Però què passa, Houda?
Que son uns malparits! bedaan!
Tranquil·litzat, noi. Però què et passa?
I entre l'entretallat de la seva nerviosa veu i les interferències d'una pèssima cobertura telefònica es fa explicar. Houda em comenta com, després de poc més d'un mes de treballar en un ressort turístic del Mar Roig, li han demanat que treballi 4 hores extres sense cap mena d'increment de sou. Això fan 12 hores diàries per un sou que no arriba als 63 euros. 40 dies seguits treballant per tenir una setmana de festa. A 800 quilòmetres de casa seva i en un hotel on una nit d'habitació ja supera el sou del nostre amic.
No és cap broma. La pura realitat. Però no és el primer cop que la realitat topa amb Houda. Abans ja va estar treballant durant un mes “de prova” (llegeixis sense cobrar una trista lliura) en un altre hotel de luxe al centre d'Alexandria. Fins que un dia, quan s'acabava la trentena, el director general li va dir que, si volia començar a cobrar, hauria d'anar a un altre hotel a l'altra punta de la ciutat sense cap mena d'increment de sou. Uns 50 euros.
I l'explotació es fa evident quan la gent treballa prop de 10 hores diàries, 6 dies la setmana, sense cap mena d'assegurança, sense seguretat social per sous insultantment ínfims. Per pagar les pipes del lloro. Un país on un metge cobra menys del que valen 4 capses de Frenadol. Un país on el sou d'un policia val menys que l'uniforme que porta. Un país de sindicalisme vertical, d'anorremanet dels drets laborals. I un país, això sí, on diuen que els ingressos del canal de Suez, un dels epicentres comercials del planeta, tant sols serveixen per pagar els sous dels Ministres. I gràcies. Un país on hi ha joves que es gasten el sou d'aquell policia o aquell metge en una nit de farra sense excessos. Un país de dues cares sobre un mateix terra. Dos Egiptes un sol emperador. I encara queda gent que es pregunta quins motius hi ha a Egipte per parlar de guerra de classes?
-Kusuma! (que els donguin), son uns malparits!
Però què passa, Houda?
Que son uns malparits! bedaan!
Tranquil·litzat, noi. Però què et passa?
I entre l'entretallat de la seva nerviosa veu i les interferències d'una pèssima cobertura telefònica es fa explicar. Houda em comenta com, després de poc més d'un mes de treballar en un ressort turístic del Mar Roig, li han demanat que treballi 4 hores extres sense cap mena d'increment de sou. Això fan 12 hores diàries per un sou que no arriba als 63 euros. 40 dies seguits treballant per tenir una setmana de festa. A 800 quilòmetres de casa seva i en un hotel on una nit d'habitació ja supera el sou del nostre amic.
No és cap broma. La pura realitat. Però no és el primer cop que la realitat topa amb Houda. Abans ja va estar treballant durant un mes “de prova” (llegeixis sense cobrar una trista lliura) en un altre hotel de luxe al centre d'Alexandria. Fins que un dia, quan s'acabava la trentena, el director general li va dir que, si volia començar a cobrar, hauria d'anar a un altre hotel a l'altra punta de la ciutat sense cap mena d'increment de sou. Uns 50 euros.
I l'explotació es fa evident quan la gent treballa prop de 10 hores diàries, 6 dies la setmana, sense cap mena d'assegurança, sense seguretat social per sous insultantment ínfims. Per pagar les pipes del lloro. Un país on un metge cobra menys del que valen 4 capses de Frenadol. Un país on el sou d'un policia val menys que l'uniforme que porta. Un país de sindicalisme vertical, d'anorremanet dels drets laborals. I un país, això sí, on diuen que els ingressos del canal de Suez, un dels epicentres comercials del planeta, tant sols serveixen per pagar els sous dels Ministres. I gràcies. Un país on hi ha joves que es gasten el sou d'aquell policia o aquell metge en una nit de farra sense excessos. Un país de dues cares sobre un mateix terra. Dos Egiptes un sol emperador. I encara queda gent que es pregunta quins motius hi ha a Egipte per parlar de guerra de classes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada