dimarts, 28 d’octubre de 2008

...Primer contacte amb Alexandria

Dimarts 28 d’octubre. 02.38.
El nostre avió toca terra després d’una busca frenada. Prové d’Atenes i, en principi, el seu destí és la ciutat egípcia d’Alexandría. Si tot surt com hem previst allà hi passarem una bona temporada.

Després que un home armat amb un maletí ple de bitllets rera una garita del banc del Caire ens cobri 13 euros per una enganxina per al nostre passaport, passem l’aduana. L’home abandona rapidament la seva garita de les enganxines i corre cap a la garita del canvi, amb maletí inclòs, que es troba a l’altra punta de la única sala que té aquest destartalat aeroport internacional.

Just després, i sense gaire ordre ni concert, un home robust amb cara amical ens pregunta d’on som. Després de conversar sobre el Barça, ens pregunta si tenim res a les motxilles. Amb que li diguem que tant sols duem el portàtil en té prou davant l’exasperació dels viatgers egipcis que no es poden saltar la preceptiva obertura i regirada de maletes a la recerca d’elements de contraban sobre unes taules més pròpies per fer una autòpsia que un control duaner. Nosaltres, com si res, cambiem els nostre euros per Lliures egípcies i sortim de l’aeroport alexandrí.

Allí busquem el nostre transport cap a la ciutat i, després d’un minso regateig que ens demostra que el nostre interlocutor ni entén el nostre àrab ni té idea de l’anglès que creu parlar ens muntem a un carrincló taxi de color blau. Intento, en va, col·locar-me el cinturó. El conductor em mira, em llença un Don’t worry i engega la màquina a tot drap pel cinturó metropolità alexandrí.



Malgrat l’experiència al Marroc, l’estil de conducció egipci ràpidament ens cala... Un cotxe blau ens avança a tot drap per l’esquerra al compàs d’una falsa sirena policial mentre 3 cotxes en filera fan sonar els seus clàxons com si algun equip local hagués acabat de guanyar la copa Àfrica. Els warnings del cotxe decoren inexplicablement la situació davant els continguts atacs de riure histèric del Sergi, que ho observa des del seient del darrera. No cal que digui que aquest espectacle piromusical se succeeix a 100 km/h a les 3 de la matinada en una via en que els carrils pintats al terra son un mer decorat sobre el que cremen els neumàtics.

A mesura que ens apropem a la ciutat es comença a observar el paisatge que ens acompanyarà en els propers mesos. Gegantins edificis victorians vinguts a menys, façanes espectaculars caigudes en l’oblit i que es troben camí de la runa postapocaliptica se succeeixen entre carrers desèrtics. En un d’aquests decrèpits edificis es troba el nostre hostal, que té l’original nom de Ramsés.
De repent em sona el mòbil. Un missatge. “Orange Travel le da la bienvenida a Egipto/Iraq”... Vols dir, Sergi, que no ens hem confós d’avió?

Però, al món àrab, mai res és com sembla a primer cop d’ull....

3 comentaris:

Jordi ha dit...

Crackss!!!
M'alegra saber de vosaltres!! Veig que ja hey pogut tenir una primera presa de contacte... normalment els taxistes són qui millor acostumen a plasmar la personalitat d'una societat, o sigui que ja sabeu el que us espera jeje.
Espero que tingueu molta sort en trobar ràpidament pis (creia que ja el teníeu... amb aquell home amable que parlava castellà). Ja sabeu el lema: CABALLO GRANDE, ANDE O NO ANDE. O sigui que un "palacete" a poder ser! Ja trobareu la manera d'omplir-lo.
Una abraçada enorme i estaré a l'espera de les pròximes aventures!

Jordi Ortega

Martiua ha dit...

Ole ole!! A tot drap! el teu català em fa tant riure... mai sé si és correcte o no però com la teva figura legitima de per sí... doncs bé, jo també diré a TOT DRAP!
Telaaa Marcut! T'anirè seguint de propet i si estàs mès d'1 setmana sense escriure't t'avassallaré... seguint el model Dr. Almo! :)
Ja ha passat el pitjor: la despedida. Ara el que ve... UOU!!!
Cuida't molt! i també el Sergi! I vigila amb les dones marc! a vore si t'haurem de tornar a Catalunya de les orelles!

Jo també voto pel palacete... Ja saps que allò que diuen del pot petit bona confitura... no és del tot cert, a part! les puces necessiten espai.

Una abraçadaaaaaa!!
pd.: T'he afegit a blocs amics jeje

garmared ha dit...

Hola Marc, ja veig que poc a poc aneu tirant per aquelles terres, espero que vagi tot molt bé i en representació de la família, t'aniré seguint pel blog.