dijous, 13 d’agost de 2009

Fronteres

36 hores per travessar el Líban, Síria, Jordània i Egipte. De Beirut a Alexandría. Podria ser un viatge fins i tot divertit. Però existeix quelcom que ho impossibilita. Un tràmit altament burocràtic anomenat duana. I que en segons quins països s'allunya, i molt, de la visió segurament nostàlgica d'un viatge a Perpinyà per anar al cinema tot creuant el pas de la Jonquera.


Passos fortificats. Policia altament incompetent. Incompetència altament protegida corporativament. Fins i tot quan l'evidència els delata. I després un sempre altiu “Wellcome to Jordan” amb un somriure burleta d'orella a orella.


Vises gratuïtes que existeixen però que misteriosament no les vol expedir el funcionari de torn. Vises que a un pas fronterer es paguen i a un altre ja no. Misteris de la burocràcia. Burocràcia sempre atenta per oferir-te una dosi de realisme. Realisme burocràtic. Per omplir la sol·licitud blava ha de tenir el segell verd que expedim a l'altre costat de la frontera. Funcionaris que teclegen el teu nom amb un sol dit en una pretecnològica maquinària a la mateixa velocitat que Bogarde creuava la gespa del Camp Nou. Res comparable a les prop de vuit hores per creuar el pas fronterer del Mar Roig entre Egipte i Jordania.



Centenars de cartells de la monarquia hashemita al complet. Fotos del rei Abdallah en les situacions més quotidianes. Fins i tot pescant amb el seu fill, mostrant que a Jordània també hi ha reis campechanos. O si es prefereix, es pot optar pels de la republicana monarquia síria. El clan Assad els dóna la benvinguda de la forma més hortera possible.


I sempre el mateix ritual. Cues de xofers davant els Duty Free carregant els sotaseients de cartrons de tabac i altres objectes d'estraperlo. Paquets de Marlboro fins a dins dels mitjons. Baralles dialèctiques per aconseguir la refotuda estampa. Delletrejar el teu nom en 3 idiomes diferents fins a donar amb la paraula clau, explicar vint vegades que a Europa el nom del pare no és el cognom propi....


3 fronteres en 36 hores donen per molt. Però sobretot per odiar-les. Execrar-les. No hi teoria anticapitalista més evident de la que diu que, quan les barreres del comerç desapareixen per a les mercaderies, sembla absurd, insultantment absurd, que encara s'aixequin barreres per a les persones.

I això que nosaltres som de la petita minoria que encara les podem creuar....

Avall les fronteres.


2 comentaris:

itxa ha dit...

querido Marc (dos puntos) qué paciencia tenemos que echarle a todo en esta vida (punto) Qué atmosfera cargada de hipocresía y engaños... y qué bonitos paisajes :/

Anònim ha dit...

Estimat Sergi: Després de dos mesows de vacances, torno a obrir l'ordinador tot esperant veuret aviat, tal com em va dir ahir la Silvia; ho he paswat de "conya" com es diu avui en día. Tinc moltes ganes d'abraçarte i enar que t'en riguis, sempre demano a Deu que et protegegi. Molts petons i records al Marc. ROSER