Marwa fa gargots a la seva llibreta amb la mirada perduda. Penja comentaris d'adolescent al seu compte de Facebook i obre caixes de la sorpresa que li revelen les més estúpides tonteries que un es pugui trobar en una capsa cibernètica. “Marwa opened the Mystic gift box”...i s'hi ha trobat un osset de peluix de color rosa que faria fàstics a la més empalagosa persona que un es pogués imaginar. Però a ella li fa gràcia.
És el que alguns en diuen amor. El que d'altres en diuen ximpleries d'adolescent.
El que fa que no vulgui ni escoltar el consell de les seves amigues i amics que li diuen que ho deixi estar. Que hi ha coses que no tenen futur. Com viure en un país com Egipte, ser filla d'un professor de dret islàmic als Emirats i enamorar-se d'un jove 3 anys més jove que tu i, el que és més rellevant, de classe social sensiblement inferior.
Perquè en un país com Egipte, una no pot plantejar-se la vida amb un qualsevol. Perquè si s'és d'una elit una no pot anar tontejant amb un jove que amb prou feines heretarà un taller de forjats. A qui li serà impossible pagar una dot, muntar una cerimònia de compromís i comprar un pis en condicions per demanar la mà al pare de la criatura. I ell, tot i que comença a lligar-la en curt dient què ha de fer i que no hauria de fer, amb qui s'ha de veure i amb qui no, ho sap.
I per moltes xocolates desfetes que es prenguin a la vora de la corniche alexandrina, guardant les protocol·làries distàncies i d'amagat dels pares, serveixin per amagar la realitat, hi ha coses que no poden ser.
I ella també ho sap.
Sap perfectament que això es troba ben lluny del futur que el seu pare i la seva mare li han preparat. Que li han preparat malgrat viure a un país a 2 000 quilòmetres d'on ella viu i s'enamora. On estudia i mira de sobreviure. Com els estudis que ha fet durant més de 5 anys d'universitat, que no son més que una peça més de l'anunci matrimonial que els seus pares tenen preparat per a la jove.
“Filla de casa bona amb estudis de grau busca parella matrimonial de nivell per a compromís i matrimoni. Decència, assegurada. Preu, a convenir.”
I és que l'amor és un títol de propietat.
Però no només a l'Alexandria dels nostres dies.
És el que alguns en diuen amor. El que d'altres en diuen ximpleries d'adolescent.
El que fa que no vulgui ni escoltar el consell de les seves amigues i amics que li diuen que ho deixi estar. Que hi ha coses que no tenen futur. Com viure en un país com Egipte, ser filla d'un professor de dret islàmic als Emirats i enamorar-se d'un jove 3 anys més jove que tu i, el que és més rellevant, de classe social sensiblement inferior.
Perquè en un país com Egipte, una no pot plantejar-se la vida amb un qualsevol. Perquè si s'és d'una elit una no pot anar tontejant amb un jove que amb prou feines heretarà un taller de forjats. A qui li serà impossible pagar una dot, muntar una cerimònia de compromís i comprar un pis en condicions per demanar la mà al pare de la criatura. I ell, tot i que comença a lligar-la en curt dient què ha de fer i que no hauria de fer, amb qui s'ha de veure i amb qui no, ho sap.
I per moltes xocolates desfetes que es prenguin a la vora de la corniche alexandrina, guardant les protocol·làries distàncies i d'amagat dels pares, serveixin per amagar la realitat, hi ha coses que no poden ser.
I ella també ho sap.
Sap perfectament que això es troba ben lluny del futur que el seu pare i la seva mare li han preparat. Que li han preparat malgrat viure a un país a 2 000 quilòmetres d'on ella viu i s'enamora. On estudia i mira de sobreviure. Com els estudis que ha fet durant més de 5 anys d'universitat, que no son més que una peça més de l'anunci matrimonial que els seus pares tenen preparat per a la jove.
“Filla de casa bona amb estudis de grau busca parella matrimonial de nivell per a compromís i matrimoni. Decència, assegurada. Preu, a convenir.”
I és que l'amor és un títol de propietat.
Però no només a l'Alexandria dels nostres dies.
2 comentaris:
bona història, vaja tela el que passa al segle XXI, el que hem d'aguantar!!!! Sort per aquelles terres
Ui, ui, ui.... que ja m'imagino qui se'ns ha enamorat...
La veritat és q és una putada...
Publica un comentari a l'entrada