Funduk Ramsés

L’hostal Ramsés és un hostal situat al setè pis d’un bloc a primera línea de mar. L’entrada al mateix, per un carreró lateral, tot i que no encoratja sí que resulta molt més acollidora que la majoria d’hostals del mateix nivell de la ciutat. El beoab (porter), que tan sols parla l’àrab local, pregunta si funduk, i en assentir ens transporta en un viatge al temps pel carrincló ascensor del bloc, similar al de qualsevol pis noucentista barceloní però sense les pertinents reformes posteriors. L’home tanca les portes, engega el llum i pica ràpidament i repetida fins a 4 vegades el descolorit botó que marca la planta de l’hotel, engegant l’atrotinada maquinaria.

L’hostal està regentat per una àmplia família copta ortodoxa que es reparteix en torns la recepció al llarg de les 24 hores del dia. Al desdentegat i políglota avi del torn nocturn li desperta curiositat el meu nom. Després de preguntar-nos sobre les nostres creences catòliques (les quals tampoc neguem per no provocar cap conflicte), ens comença a explicar la història de com Sant Marc va introduir el cristianisme a Egipte al segle I, 300 anys abans de l’arribada de l’Islam.

Alexandria, com a tradicional ciutat de trobada de religions i cultures, és la seu espiritual i històrica dels coptes, els cristians d’Egipte. Durant llarg temps aquesta va ser una religió amb molts feligresos a la ciutat i al país, un esplendor que es va anar perdent amb el temps, sobretot després de les reformes nasseristes dels anys 50. De fet als anys 50 el 40% de la població alexandrina era d’origen estranger, percentatge que avui s’ha reduït fins a límits gairebé testimonials. Actualment els coptes tenen enormes problemes per a restaurar les seves esglésies, que es cauen literalment a trossos, enfront l’esplendor de les mesquites i els minarets islàmics. Els coptes se separen, bàsicament, ens dues branques, la ortodoxa, majoritària i que creu en la naturalesa exclusivament divina de Jescucrist; i la catòlica, minoritària i que considera que el fill de Déu té una naturalesa dual: divina i humana a la vegada. Els patriarques de totes dues esglésies son coneguts com els Patriarques d’Alexandria, tot i que el catòlic visqui actualment al Caire.

A l’hostal, a part de la família que la regenta, hi treballa un equip de dues dones de la neteja i la resta d’hostes, la majoria d’origen egipci. L’hostal es troba decorat per uns estranys quadres que mesclen una imitació més aviat pèssima d’algun Velàzquez amb l’horteríssim i colorista –a l’estil restaurant xino- paisatge suís, amb vaques incloses, que presideix el capçal dels llits de la nostra habitació. Una habitació que, tot i que molt acollidora i que gairebé ens hem fet casa nostra, completa un ventilador vermell, una desconnectada nevera i un televisor Goldstar que si no s’engega de repent, se li dispara el so de cop o, senzillament, si mires de canviar de canal et muteja el so i si mires de pujar el so et canvia de canal. El quadre el completa un bany i un apreciat balcó. Des del petit balcó, una mirada a la Corniche, el passeig marítim alexandrí, al seu etern, colorista i sorollòs tràfic i a les desenes de finestrals tancats amb cables telefònics que pengen, encara enrotllats com si els acabessin de comprar, per la façana de l’edifici del davant. Si no fos per 4 peces de roba que pengen d’algun pis i pel diminut quiosc d’aliments de l’entrada semblaria un edifici oblidat. Com centenars en aquesta ciutat que sembla viure de la nostàlgia d’un passat més esplendorós.

Ah, i cada matí sona el telèfon... “Today check-out?”......”no, no....We’re gonna rest for one more day”...o potser més. Això de trobar pis a Alexandria, però, és un tema a part.