Saïd o la cerca de pis

-

Saïd és un alexandrí de 47 anys que treballa de camioner per una empresa espanyola que està implantant l’energia eòlica al desert egipci. Després d’una llarga estona conversant amb ell a la Corniche s’ofereix a donar-nos un cop de mà en la nostra fins ara poc fructífera recerca de pis a la ciutat. Ens pren el número de telèfon i ens diu que provarà de trobar alguna cosa i trucar-nos en poca estona. En poc menys de mitja hora el telèfon del Sergi comença a sonar.

En Saïd ens convoca a la farmàcia que es troba rere l’històric hotel Cecile de la plaça Saad Zaghloul. Allà ens espera acompanyat d’un home d’avançada edat, mol petit i amb bigoti i gel·laba blanca, que seu en una cadira d’on, segurament, no s’ha mogut en tot aquest llarg dissabte. Aparentment ingenu, figura innocent, les aparences enganyen. Res del que passa per aquells carrers s’escapa del nostre petit personatge.

L’home s’aixeca i ens acompanya, un carrer més enllà, a un portal on creu que ens poden llogar un pis. El portal no fa gens de mala pinta, il·luminat i amb un beoab (porter) molt ben mudat. Pugem amb l’ascensor (que no té portes) fins al setè pis, on l’home truca a una porta d’on surt una anciana. Masaul’jair.. Massaul’nur... La dona, que ens parla a través del reixat de l’entrada, no sembla massa interessada en llogar-nos el pis. Es vol assegurar que no hi pujarem dones de cap tipus, però en Saïd insisteix en la nostra bona fe i en els nostres objectius com a estudiants. La dona, finalment, accedeix a deixar-nos veure el pis, a la cuarta planta.

A l’ascensor però, només l’hi funcionen els botons de la primera i la setena planta amb el que algú ha d’aturar el motor quan passa pel cuart s’hi hi vol baixar. Un cop allà, a les fosques, busquem la porta, on el nostre petit i ancià guia es baralla una bona estona amb la clau per fer-la encabir al forat pertinent que obri el portal. Un cop solucionat el problema se’ns presenta la llar. Per dir-ho d’alguna manera. Mentre el paper del sostre es cau a tires, la irrisòria llum del lavabo ens ajuda a no veure el grau de brutícia que s’ha afermat al bany, abans de sortir al balcó i contemplar com a un petit sofà individual li manquen cinc minuts per a aixecar-se per si mateix i venir a donar-nos la benvinguda al nostre sòrdid apartament. Malgrat que la nostra decisió ja està presa, fem el paper de preguntar el preu a la vella del setè, que insisteix en la nostra obligada castedat prematrimonial, el tasa en un preu que no acabem d’entendre si és per dia, mes o persona. Tant hi fa. Al carrer ens acomiadem del nostre guia donant-li 5 lliures (80 cèntims) i dient-li que potser ja vindríem demà a dir-li alguna cosa...