Inflació de la hipoteca alexandrina

Un menjador amb enormes però inútils finestrals folrats amb un Ironfix de ridícula textura que, a part de demostrar el poc gust local impedeix filtrar els rajos solars. Uns sofàs kitsch de fa 40 anys fabricats fa tant sols 5. Un cable d’antena que recorre mitja casa abans de fugir per un forat a la vora d’una finestra i enfilar-se edifici amunt. Una cuina inaccessible. Una carxofa de dutxa que només funciona mig minut. Una nevera al mig del menjador. Un ascensor que no funciona sense fer sonar l’aleia corànica del Rakub, la qual s’ha de pronunciar per beneïr qualsevol tipus de desplaçament. Ja sigui un peregrinatge a la Meca o pujar la compra des de l’entresòl al tercer un dissabte a la tarda.

El que havien de ser 4 dies van ser set en aquest pis pastera. Impossible cuinar; difícil rentar-se; bugada manual a la pica. Amb wifi pirata, això sí. Una setmana després ens demanen que ens hi quedem una setmana més. El motiu: al pis que hem acordat, encara hi és l’anterior inquilí, un sudanès respectable que s’ha posat malalt en el pitjor moment. Ens demana perdó i una setmana més per tocar el dos. Hani, l’Eddie Murphy egipci que ens fa d’intermediari, ens ofereix un altre pis més acollidor i habitable per passar la setmana. Amb cuina i dutxa practicable, fins i tot televisió per satèl·lit, però sense internet i quasi sense cobertura de telèfon. I una setmana després, quan ja ens diuen que podem anar al pis que havíem estat esperant, jalas.

Un mes esperant un pis i, quan ens el donen, en volem un altre. Un mes barallant-nos per tenir algun tipus d’estabilitat i quan ens la donen, comencem a barallar-nos per a que ens moblin un nou apartament. Un de diferent.

Ara ja no tenim 3 enormes terrasses amb vistes a un solar de runes convertit en un inevitable abocador. Ara tenim un balconet en un cinquè pis d’un bloc de recent construcció. Un apartament més confortable, però sense moblar encara. Així que les negociacions fetes amb Mohamed Fariid, al final, no han servit de res. En comencen unes de noves amb un jove home de negocis. Ulleres de sol sobre el front, pantalons amb la ratlla marcada, americana i camisa descordada. Carrega en una mà el mòbil mentre amb l’altra espolsa la burilla del tabac al terra del pis. Ens ven el producte que ja hem comprat. Com tothom aquí. Ens mostra tot el que funciona i obvia tot el que no. Com tothom aquí. I quan sembla que d’un maletí negre que obre amb consigna hagi d’aparèixer una bossa blanca plena d’estupefaents, en surt una incompleta coberteria. I ens la mostra orgullós.

I promet el que sap que no podrà complir. Com tothom aquí. La versió egípcia del sí xino. Si t’ho prometen en una hora, espera-te’n tres. Si t’ho promet per l’endemà, espera a veure si en una setmana ho tindràs...