Alex Sound System

N'hi ha d'aguts. N'hi ha de greus. També estridents. N'hi ha que fan cantarella. Alguns fins i tot hi duen la melodia del Padrino. D'altres sonen en sec, pero sempre capaços de combinar-se rítmicament a la perfecció amb el primer homònim que es presenti. Sigui com sigui centenars de claxons omplen minut rera minut el rerafons acústic d'aquesta ciutat de vuit milions d'habitants. Un passeig per la Corniche (el passeig marítim alexandrí, una espècie de N-II a lo bèstia) et desvetlla les més variades opcions pentatòniques per a la afinada oida occidental.

Temps enrera un pakistaní que regentava un videoclub de Bollywood al Raval em va comentar que la nostra era una cultura sorollosa. Res més lluny de la veritat si ens posem a comparar. No importa l'hora, tampoc el motiu. Ja poden ser les 3 de la matinada i que no hi hagi raó aparent, que l'etern acompanyant acústic farà la seva aparició en un moment o altre. Jo que sempre havia criticat el vici de mon pare de fer sonar el claxon pertot ara començo a descobrir-hi certa genètica àrab al darrera.

I sino son els claxons, serà la pertinent crida del muetzí a tot drap des dels altaveus de la mesquita, el megafon d'un drapaire que crida muntat dalt d'un burro o la música pop que sona des de qualsevol reproductor MP3 a tota castanya. Ara mateix, el cada cop més insufrible Bisbal egipci de torn està sonant estridentment pels altaveus del cibercafé des d'on escric. El volum, més propi d'una discoteca Eivissenca que del lloc on estem, faría les delícies de qualsevol guardià del civisme barceloní. Els baixos em fan vibrar les cames. Però això, per sort, no és Barcelona, i dubto molt que l'Hereu de torn apareixi amb un sonòmetre a la mà per intentar plomar algun egipci ...

PD: Per un seguit de circumstàncies, seguim sense haver entrat al pis que volem. En dues setmanes haurem estat en dos respectius apartaments mereixedors,per si mateixos, d'alguna de les properes entrades d'aquest blog... pero aixo sera en un altre moment....in shallah!