Una nit descobrint la nostàlgia Alexandrina. Un passeig pel museu dels seus carrers. Converses surrealistes sobre història recent. Sobre història que no torna. Una nit amb alexandrins que es creuen estrangers. Una dia a un barri shaabi. El racisme dels que es creuen tolerants, la tendresa dels que es creuen terroristes. Gent que fuig. Gent a qui no deixen fugir. L’espontaneïtat del carrer. Els contrallums matinals sobre les parades de fruites i peix del suq. Una sheesha. Una carrera enlloc en Mashroua. Un viatge pel temps en tramvia. Les mil cares d’una ciutat. Una nit més brindant amb Sayed Darwish. Controlar el temps. Percebre l’ordre inherent en el caos. Descobrir que el silenci és aquell temps espectacular que separa el takbir del muetzí al trenc de l’alba amb els cinc minuts posteriors. Viure Alexandria esgota. Desequilibra el més centrat. Enfolleix el més seré. No hi ha dia que no sorprengui. No hi ha dia que no es maleeixi haver arribat aquí. No hi ha dia que no s’agraeixi l’elecció.
Diuen que de l’amor a l’odi hi ha un sol pas. Aquest deu ser Alexandria.
2 comentaris:
Poeta!!
Estic (estem) d'acord!
Woh! No m'extranya que escriguis així de "Góngora" després de viure una ciutat tan xocant...
Per aquí tot va bé, com una seda. Suposo que tot canviarà quan creui el desert amb el meu cotxe... poc millor que el Fiat de ta mare XD. Però si m'hi quedo tirat al mig, de ben segur serà una altra bona història que explicar...
He aprofitat per posar-me una mica al dia. Ànims, que això que estàs fent a Egitpe és molt, molt gran :)
GRAN ABRAÇADA
Publica un comentari a l'entrada