dissabte, 23 de maig de 2009

Colons


Tenia la mirada perduda al carrer Zaghloul. Observava, a través dels finestrals de l’Elite, com la gent passejava tranquil·lament pel centre d’Alexandria un dissabte qualsevol. Aixecava les espesses celles que poblaven el seu front, deixava anar un “quin coi de vaca, aquest” i tornava a baixar la mirada sobre la seva freda cervesa Stella.

Així és com li agradava d’anomenar als egipcis. Vaques. “És que no hi estàs d’acord que sembla una vaca, aquest?” preguntava en veu alta. I després es dedicava a doblar les converses dels egipcis afegint un to sarcàstic i fatxenda. Que si la hipoteca per aquí, que si els treballs de merda per allà, sempre subratllant estúpidament el nom del Profeta.

Ell era, malgrat tot, d’aquella ciutat. Genuïnament alexandrí. Representava una Alexandria profunda. La traspuava a la seva pell. Però una denominació com aquesta no és tan senzilla d’aplicar. No es tracta d’afegir un simple gentilici a un sexagenari qualsevol com ell. Havia nascut 63 anys enrere al carrer Nabi Daniel i es podia dir que havia passat quasi tota la seva vida allà. En aquells carrers. Malgrat haver nascut, criat i crescut en aquella ciutat. Malgrat portar més de 60 anys a Alexandria, no es considerava pas egipci. Ni tan sols alexandrí. Quan algú li ho preguntava, gairebé s’ofenia. Arrufava les celles, s’omplia d’aire la papada i escopia un “sóc grec” ple de rebequeria infantil i complexes gairebé colonials. I, com tota la seva colla d’amics grecs-alexandrins, no feia més que parlar del passat. Rememoraven els anys de joventut, endolcien històries inesgotables sobre aquell racó i aquell altre, fabulaven sobre una ciutat que ja no existia. Que ja no se sentien seva.

Es podia passar hores i hores assegut a les butaques carrinclones i tristament folrades de l’Elite. Podia dinar, beure desenes de cerveses i arribar fins a la hora del sopar sense moure’s del seu seient. Xerrant amb aquell i aquell altre. A vegades ni tant sols això. Li plaia contemplar el pasturar de les seves vaques. Li plaia, en definitiva, seguir-se sentint un colon, assegut en aquella butaca, sentint-se intel·lectualment superior, econòmicament conqueridor. De fet això era l’únic que encara li quedava de la seva vella Alexandria. I per això en gaudia. Sense ser capaç de reconèixer-ho.