Sheriff s'arregla bé la camisa. S'assegura de fer impressió. En vol estar del tot segur. I s'asseu esperant els seus clients. Sheriff no és a cap oficina. No té cap reunió. No espera a ningú en concret. Bé, ningú que no vagi més enllà de les noietes que surten de l'escola cada dia a la mateixa hora i li alegren la vista una estona o els dependents de les tendes que, com cada dia, el saludaran amablement. Com el sabater Ahmed, que cada dia li deixa una propina de 25 cèntims. O la vella Umm Karim, que sempre que pot li deixa el canvi de la compra.
Sheriff és un captaire. I es cuida que quedi ben clar estripant-se la camisa fent ben visible la cicatriu del seu braç amputat i estirant els monyons de les seves cames sobre un monopatí que li fa de transport sobre rodes. I exclama laments meticulosament estudiats cada vegada que veu passar algun xeic o turista despistat. I remuga per endins cada vegada que algú, pel treure-se'l de sobre, li proclama un “Al·là isahelak” (Què Déu t'ajudi). Sheriff és, en definitiva, un dels milers de mutilats que poblen Egipte. Com tots, víctima de la poca docilitat viària, primer, i de la deficient atenció sanitària, després.
Probablement un accident de tràfic creuant la Corniche li va arrencar braços i cames. O va caure rodolant d'un tren atestat de gent quan es repenjava del vagó evitant pagar el bitllet. O simplement va caure de l'obra quan provava d'enderrocar aquell edifici infest en ple barri d'Stanley en els seus anys de manobre. La dolorosa gangrena o la impaciència dels metges ho van arrodonir. O, potser, com explica Naguib Mahfouz al genial Carreró dels miracles, va recórrer a la mutilació voluntària per a trobar una manera de dur-se alguna cosa a la boca.
I és que Sheriff també és un dels milers d'egipcis que han convertit la seva amputació en ofici. I allà estirat en ple asfalt converteix el carrer en la seva oficina diària. Sortida laboral quan els sorolls d'un ventre famolenc ensordeixen les orelles i l'almoina religiosa és un deure. I aquests contes kafkians, al cap i a la fi, als occidentals barcelonins ens queden més propers que els vels de les dones o els sermons del divendres a les dotze.
Sheriff és un captaire. I es cuida que quedi ben clar estripant-se la camisa fent ben visible la cicatriu del seu braç amputat i estirant els monyons de les seves cames sobre un monopatí que li fa de transport sobre rodes. I exclama laments meticulosament estudiats cada vegada que veu passar algun xeic o turista despistat. I remuga per endins cada vegada que algú, pel treure-se'l de sobre, li proclama un “Al·là isahelak” (Què Déu t'ajudi). Sheriff és, en definitiva, un dels milers de mutilats que poblen Egipte. Com tots, víctima de la poca docilitat viària, primer, i de la deficient atenció sanitària, després.
Probablement un accident de tràfic creuant la Corniche li va arrencar braços i cames. O va caure rodolant d'un tren atestat de gent quan es repenjava del vagó evitant pagar el bitllet. O simplement va caure de l'obra quan provava d'enderrocar aquell edifici infest en ple barri d'Stanley en els seus anys de manobre. La dolorosa gangrena o la impaciència dels metges ho van arrodonir. O, potser, com explica Naguib Mahfouz al genial Carreró dels miracles, va recórrer a la mutilació voluntària per a trobar una manera de dur-se alguna cosa a la boca.
I és que Sheriff també és un dels milers d'egipcis que han convertit la seva amputació en ofici. I allà estirat en ple asfalt converteix el carrer en la seva oficina diària. Sortida laboral quan els sorolls d'un ventre famolenc ensordeixen les orelles i l'almoina religiosa és un deure. I aquests contes kafkians, al cap i a la fi, als occidentals barcelonins ens queden més propers que els vels de les dones o els sermons del divendres a les dotze.
1 comentari:
Sempre recordaré les meves primeres visites a Barcelona quan, agafat de la mà de la meva mare, se'm trencava el cor al veure els captaires del carrer... Amb el pas dels anys, però, encara se't trenca més el cor el descobrir que aquestes persones es converteixen invisibles als ulls de l'anomenat estat del benestar i, sobretot, als teus propis ulls. Merci per aquestes cròniques tant llunyanes geogràficament, però que toquen tant endins arreu. Salut!
Publica un comentari a l'entrada