Desenes d'alexandrins atesten uns vagons blaus sobre rovellats rails. Els més vells demanen jeure a les acotxades butaques. Els més espavilats es repengen a la cua del darrer vagó per tal d'estalviar-se els 25 centims de gineh que costa el viatge. Els mes joves s'enganxen de la barana de la porta i deixen que el vent colpegi les seves galtes porta enllà. Tot a una frenètica velocitat que fa que casi tothom l'anomeni el camell.
A les parets, enganxines amb les al·leies coràniques del rakub (el viatge) es combinen entre anuncis dissenyats en un word qualsevol i pintades en pinzell que anuncien la prohibició de fumar. El metàl·lic repic d'una moneda a les parets i cadires alerta els viatgers que és l'hora de pagar. El revisor fa sonar unes monedes amb una mà mentre a l'altra hi du un ventall de bitllets curosament classificats. Recull amablement el bitllet, el doblega per la meitat, i se'l col·loca entre els dits, segons el valor, formant un ventall. Un parell de noies velades esclata a riure al primer vagó. Les noies no paren de riure de la cara de borinot que han fet els nois que les enxampaven intentant lligar amb elles a la parada quan han pujat al primer vagó. Allà, desenes de dones assaboreixen de la immunitat de les mirades dels egipcis en un vagó reservat per al seu gènere. A les escales del segon vagó hi dorm un falahiin qualsevol, moments abans que el revisor el desperti d'una coça al costat i el cridi escandalosament.
Aquest sobreexplotat transport alexandrí és el tram, un tramvia que corre al mateix ritme que els seus usuaris. Sense creuar la Diagonal ni picar la T-10. Entre els ploraners edificis de la ciutat, entre els seus embogits carrers, entre mercats que dormen al ras.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada