Futbol

Un home ven al mig del carrer gegants banderes egípcies. Es passeja entre els taxis, els autobusos i els cotxes domèstics oferint als conductors el drap roig-blanc-i-negre. Avui juga Egipte el darrer partit classificatori de la Copa Confederacions i, després del bon paper amb Itàlia i Brasil, la gent es convenç de que es pot classificar passant per sobre d’Estats Units. Fins i tot els menys futbolers s’engresquen davant la possibilitat de passar la mà per davant la cara a l’Imperi.

Una corrua de motards fa ressonar camí de l’estadi els carburadors mentre agermana a 5000 revolucions la goma del cautxú de les seves rodes amb l’irregular asfalt cairota. Alguns fins i tot cremen petites pedres i les col·loquen a la radial per tal de dibuixar a les seves rodes un colorit espectacle de foc i fum. Tot sota l’etern ritme musical dels clàxons, que no paren d’afegir melodies sonores als aires cairotes. Una dringadissa ja tant habitual que fa difícil desxifrar si respon a un casament, al rutinari embussament o qualsevol que sigui la victòria esportiva...

Centenars,milers d’egipcis s’amunteguen davant qualsevol que sigui el reproductor. Els cafès son plens, amb la gentada apilada enfront de la capsa tonta, enbaladits pel futbol mentre remullen els bigotis en el té i s’omplen el pit amb el fum de les xixes. Un bidó de la brossa serveix al veïnat d’excusa per treure el televisor de la tenda de l’ustad Mohammed i apilar desenes de vianants davant la tenda. El barber Shariff segueix atentament el partit des de la seva barberia mentre li rasura la barba amb la navalla al mestre Hamid, el qual no para de pregar per a que la tensió d’una ocasió de gol fallada no li comporti una indesitjada amputació de la seva orella. 4 jovenets s’arrepleguen l’un sobre de l’altre per escoltar el fil de veu que surt d’una diminuta ràdio. Fins i tot els policies miren de controlar el tràfic amb una mà mentre amb l’altra se subjecten el reproductor de ràdio ben enganxat a la orella.

El partit es pot seguir tant sols parant l’orella. Respira en cada reacció del seu públic. Des dels crits desconsolats de les ocasions fallades. L’èxtasi del gol marcat. La decepció del gol rebut. Al carrer, on gairebé tot succeeix i viu. També el futbol.

I, al final de tot, decepció. I és que, pesi qui pesi, a països com Egipte tant hi fa a que s’hi jugui. Sempre hi guanyen els Estats Units. Coses del nou colonialisme...