La llengua d'un profeta

Abu Walid prova de convèncer un estranger que la millor manera d'aprendre l'àrab és llegir el Corá. “L'àrab és el vincle més fort que conservem de la transmissió de la paraula de Déu”, assegura tot cofoi. L'àrab, orgull d'una nació que s'estén per dos continents. Un idioma que es fragmenta en mil peces des de les costes del Marroc fins als racons més recòndits de l'antiga Babilònia. Un idioma que treballa a dues velocitats. Al carrer i als despatxos oficials. Als mercats i als platós dels noticiaris. Curiosa faula de les seves societats en que elits encapsulades i masses ignorants no gosen ni parlar el mateix llenguatge.

Però és una llengua fascinant.

Una llengua en que fer una vaga vaga és sinònim de colpejar. En que un casament significa alegria i on el tenir diners en diuen felicitat. Lectures polítiques per als que les vulguin, és un lloc on la esquerra segueix sent sinistra i la dreta és sinònim de seguretat. Una llengua en que la sonoritat d'oblidats mots catalans ressonen quan joves sagals corren per atzucacs amb olor de festuc, on encara venen crancs marins als quals anomenen cabòries. Un idioma en que se sol estar perfectament a la babalá (és a dir, a les portes de Déu), en que els xarops també son per a la tos i on les albuferes encara segueixen sent llacs. L'àrab és una llengua en que quan en diem macabre, estem parlant d'un cementiri; que quan una cosa es cafre és que no té religió i viu en la ignorància i on és evident que quan els espanyols demanen una baraja de cartes, és que volen reclamar la benedicció divina. Res a veure amb l'atzar. Un idioma on una cosa collonuda perd tota connotació positiva, on d'estar bé en diuen estar nata i en que dir cuscús es citar dues vegades l'entrecuix femení. On referir-se a algú com usted segueix mostrant respecte, on hi ha coses amb poca consideració que son baladís (del país) i on encara queden fulanos, menganos pero sobretot gran quantitat de sultanos, a qui sol agradar governar. I, de mentre, a la Real Acadèmia de la Lengua Espanyola seguiran discutint si el tan sentit olé no és més que l'àrab wallah (per Déu), mentre asseguren que, ojalà (si Déu Vol), no es perdran les 4000 paraules que el castellà fa servir avui en dia i que tenen el seu origen en la llengua semítica amb vida més antiga del món.