Interrogatori

Per tercera vegada en el mateix dia em conviden a entrar a la sala d'interrogatoris. Allà m'hi espera el que se suposa que és el superior de tota aquella colla de joves aprenents. Tampoc deu passar dels 35. Assegura que l'han fet venir expressament per a mi. Que els estic fent venir molts maldecaps perquè no en treuen l'aigua clara. Jo li asseguro que dubto que sigui per la meva falta de col·laboració.

L'home, a qui se li noten els galons des de bon principi, em pregunta si vull fer l'entrevista en castellà. 5 minuts de comprovar el seu rovellat accent sud-americà serviran per a que tornem a l'anglès i les clàssiques preguntes made in Kafka.

• Per què parles català?

• Perquè soc català.

• No tothom parla català allà....

• Prou que ho sé

• No tindràs res a veure amb tot això del País Basc?

Després d'insistir sobre les possibles connexions Josu Ternera-Pompeu Fabra i la netedat del meu expedient a l'Estat espanyol, arriba el moment de l'expedient àrab. A l'home li descol·loca que hagi marxat de la “meravellosa” Barcelona per anar a la “subdesenvolupada” Alexandria. S'entesta en si bec alcohol, si visito mesquites o conec el Corà. Com m'he fet el visat, com em pago la meva estada a Egipte i en que dedico el meu temps. De si he viatjat a tal o qual país. Que si perquè Síria. Que si perquè Líban. Aquest home ja coneix la majoria de les meves respostes. Que li faci un mapa. On he estat. Amb qui. Qui he trobat. Quin era el meu interès. S'entesta tímidament en el sud del Líban sense treure'n res especial. M'obliga a apuntar els noms i contactes dels amics que m'acompanyaven. Que si sé què és Hezbolah, que si he vist cartells pels carrers del Liban. Impossible no fer-ho. No tindràs un souvenir amb la cara de Nasralah? em pregunta. No m'agraden els souvenirs, li dic.

Mica en mica l'home es destensa. Assegura que he de comprendre que ells han d'estar segurs del que fan. Que un error seu suposa morts. Que un cop uns anglesos amb passaport es van immolar a la platja de Tel Aviv i que si això i que si allò. Diguem que no ets un dels nostres millors amics, em llença abans de començar una dissertació sobre la legitimació històrica de l'Estat d'Israel. L'home, després de dir que la paraula Palestina és d'origen romà com si això fos un insult, em dibuixa mil mapes que suposadament argumenten la falta d'història del país com a tal. Llavors em llença una curiosa dissertació supramaterialista. Em retrata Israel com aquell pis del qual els propietaris han hagut de marxar i que, un cop tornen, amb claus i documents de propietat, es troben que ha estat ocupat per algú altre. Segons l'oficial “de tot el pis ens hem acabat quedant una sola habitació; i encara ens hi volen fer fora”. Davant de tant curiós paral·lelisme li commino a que reocupin el call de Girona o el de Barcelona sense dilacions, que nosaltres, els catalans, anirem a reclamar terres per mitja Mediterrània al crit de Despertaferro. I a l'home li sembla del tot lògic que ho féssim. Si és que encara en guardem proves de la propietat. Hagin passat 5, 10 o 500 anys.

L'home s'estira dels cabells en no comprendre perquè mig món es fixa en el que passa a Palestina, on moren pocs centenars, mentre milers moren a diari al Darfour. Justifica el mur com una protecció de les agressions palestines. I mentre explica contes divertidíssims sobre el perquè de l'atac a Gaza assegura tot orgullós que ell estava allà, a l'exèrcit. Però no li falta raó en segons quines preguntes. Perquè els refugiats palestins no tenen cap dret de ciutadania a gairebé cap país àrab? Perquè Egipte no es va voler quedar Gaza en els acords de Camp David? On son tots els milions que van a parar a Gaza?

Després de gairebé una hora discutint sobre el conflicte que, de fet, ens té com a oficial i retingut reunits, em convida a tornar a esperar a la sala. Una hora després una parella de joves em porta un expresso amb una pasta. No he ni fet dos xarrups del cafè que una jove vestida de violeta em pregunta si vull que m'estampin el visat d'Israel al passaport.

I el perillós terrorista que escriu aquestes línies entra, finalment, a l'Estat Sionista d'Israel.

Amb el carregador de la càmera ben preparat.

Son les 4.45 de la matinada.

Fa més de 9 hores i mitja que he estat retingut a l'Aeroport de Tel Aviv.